Avui un grapat de diaris i altres mitjans han destacat la publicació al Nature d’un article on hom planteja que el darrer emplenament de la Mediterrània no fou gradual, com ho havien estat anteriors pujades o baixades de nivell degudes a glaciacions o altres fenòmens, sinó sobtat amb l’excavació d’un gran canal erosiu d’uns 500 metres de profunditat, fins a vuit quilòmetres d’amplada i uns 200 quilòmetres de llargada que va omplir la cubeta en un parell d’anys fa uns 5,3 milions d’anys.
I és que uns milers d’anys abans la mar havia esdevingut un desert de sal en tallar-se la conexió entre l’Atlàntic i la Mediterrània, fou la crisi del Messinià els darrers anys del Miocè…
Com segurament tornarà a passar d’ací un temps, ja que les espentes entre Àfrica i Euràsia continuen agafant a la Península Ibèrica pel mig. Podeu llegir un interessant article de l’Enric Marco a la revista de l’Associació Astronòmica de la Safor.
Podria ser que un fenomen semblant, haguès donat lloc a la formació de l mar Negre?… i que aquest fos l’origen del –recurrent a diverses cultures mediterrànies- mite del diluvi universal?.
El que sembla clar és que els humans estem massa acostumats a mesurar les coses amb la nostra escala de temps, que és ben curta, per exemple, comparada amb la dels processos geològics. I tenim massa tendència a dir allò de “… és així, sempre ha estat així i sempre ho serà” 😉
