Arxiu de la categoria: General

L’udol de la manada, de Carme Riera

Tothom actualment coneix l’impactant  cas de “La Manada“: la història de cinc homes i una violació que, afortunadament, no ha passat gens desapercebuda als ulls de la societat. El diari La Vanguardia va publicar recentment un article d’opinió titulat L’udol de “La Manada”, de Carme Riera -escriptora, guionista, assagista, professora i membre de la Real Acadèmia Espanyola. L’autora relaciona aquesta polèmica notícia amb alguns dels mites clàssics més coneguts que emmascaren una violació sota l’excusa de l’amor i la passió.

Il·lustració que acompanya l’article, de Meseguer.

Riera comença sense preàmbuls i explica al lector la història d’Apol·lo i Dafne, un mite que va inspirar nombrosos artistes, especialment del barroc, tan importants com Garcilaso de la Vega en la seva Égloga III.  I aquesta no és l’única referència mitològica que apareix en la obra cúspide del poeta, sinó que també fa referència a la història d’Orfeu i Eurídice -l’amor dels quals va concloure per un caprici impacient de l’amant- o el mite d’Afrodita i Adonis -una parella trencada per venjança i enveja aliena.

El mite d’Apol·lo i Dafne, en canvi, és una història “d’amor” no correspost entre el déu grec de l’art i la bellesa i una nimfa del bosc.

Aquest és el mite que més importància pren en l’article de Carme Riera. L’autora en tot moment segueix la versió de les fonts clàssiques i aquesta història és coneguda gràcies a Les metamorfosis d’Ovidi.

La fatxenderia d’Apol·lo va portar-lo a ser ferit per una fletxa que causava un intens desig amorós, dirigit a la nimfa Dafne, qui només va ser culpable d’aparèixer en un moment i lloc desafortunat. La nimfa, en canvi, va rebre la fletxa que provocava un gran rebuig cap al déu, però això no va ser suficient per extingir l’obsessió que sentí Apol·lo per la pobra noia. La nimfa no aconseguia escapar del seu caprici, per això desesperada i sense veure-hi cap altra alternativa, va acabar demanant ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, qui la convertí en un arbre de llorer davant els ulls d’Apol·lo, el qual s’aferrava amb anhel i desig al cos de la noia, fins i tot mentre les seves extremitats estaven en plena metamorfosi. Per això la imatge del déu sempre estarà associada a aquest arbre.

Si retrocedim en el temps fins a l’època d’Ovidi, aquest mite no seria més que una tràgica història d’amor que, fins i tot, faria al lector sentir compassió i tristesa per Apol·lo. Però en ple segle XXI poques persones no veurien aquest mite com un clar cas d’assetjament sexual.

Dafne, sola i espantada, es veu obligada a acceptar una decisió dràstica, arrisca tota la seva vida només per escapar sigui com sigui de la possessió d’Apol·lo. A més, ha de demanar ajuda al seu pare -un altre home per igualar la força d’Apol·lo-, ja que no es veu amb cor ni de provar de resistir-se a la cega i trastornada voluntat del déu.

La transformació de la noia en llorer és un canvi irreversible, causada per una trobada desafortunada que farà que mai més torni a ser ella mateixa. El seu cos tendre i jove va esdevenir una escorça aspra i insensible, que va anul·lar la seva sensibilitat i confiança per sempre més.

Carme Riera denuncia amb aquesta comparació la injusta condemna que va rebre “la Manada” per part dels jutges, que sembla que s’hagin posat en la pell d’Ovidi i que tenen una visió distorsionada -per estar en ple segle XXI- sobre aquests particulars Apol·los.

Està bé rectificar els clàssics, però també hem de procurar no tornar a caure en el mateix abisme silenciós de què hem sortit les dones amb tantíssims esforços. Procurem entre tots no plantar cap altre llorer en aquesta societat.

  • Sabeu qui va ferir Apol·lo i Dafne amb les fletxes de l’amor, i per quina raó?
  • Garcilaso és un dels autors espanyols més destacats del Segle d’Or de la literatura. L’article de Carme Riera esmenta la seva obra Ègloga III, on apareix més d’un mite de caràcter amorós. Sabríeu explicar-ne un amb les vostres paraules?
  • Què n’opineu, de l’actitud d’Apol·lo? Creieu que la seva obsessió per Dafne està justificada?
  • Us sembla que la comparació que fa Carme Riera d’aquests mites clàssics amb la Manada són encertats? M’agradaria saber la vostra opinió sobre la sentència judicial que van rebre els acusats, notícia que trobareu en un dels enllaços.

Marta Verkholyak, 1r Batxillerat.

Europa: el mot i el mite

La política, avui en dia, s’ha convertit en un tema tan quotidià que pràcticament passem per alt les seves arrels en la mitologia clàssica, i les ironies que aquestes inclouen. Oriol Bosch i Jover, estudiant de ciències polítiques i de l’administració i guanyador del IX Concurs d’Articles sobre la Unió Europea en la categoria d’opinió amb Europa: el mot i el mite, ens ho explica en el seu article premiat.

Cliqueu a sobre de la imatge per llegir l'article sencer.
Cliqueu a sobre de la imatge per llegir l’article sencer.

Tal i com ens anticipa el titular, l’article ens parla de l’Europa actual, especialment del conflicte del terrorisme i dels refugiats. Per fer-ho, l’autor parteix de l’origen del mot: Europa com a continent que cada dia experimenta la mort de persones que fugen de l’horror de la guerra i només troben països que els tanquen les portes, i Europa com a deessa que representa la dignitat i la humanitat. A més, ens explica com el concepte d’Europa s’ha anat degradant i ha perdut la seva essència.

L’episodi mític al qual es refereix el text és el rapte d’Europa, filla del rei fenici Agènor i de la reina Telefassa de Tir. Es diu que Europa estava recollint flors a prop de la platja quan va veure un bou blanc, que era Zeus transformat. Quan la noia el va veure, el va començar a acariciar i es va muntar a sobre seu. Tot seguit, Zeus va aprofitar i va córrer i nedar fins arribar a Creta. Allà, el déu va revelar la seva identitat i va fer Europa la primera reina de l’illa.

europa
El rapte d’Europa, de Ticià. 1562. Localització: Isabella Stewart Gardner Museum, Boston. [Font: El cuadro del día]

De la mateixa manera que Europa arriba a Creta com a immigrant, a un lloc llunyà, milers de refugiats lluiten per arribar a un continent que els tanca les portes cada dia. D’aquesta manera, l’Oriol estableix una relació entre un mite que tracta sobre l’acceptació de les persones dins de la nostra cultura i la nostra actitud de rebuig, no només cap a una cultura diferent, sinó a vides en perill.

D’altra banda, fins a quin punt ha sigut Europa una terra d’igualtat i fraternitat? En quin moment hem rebut persones en perill i acceptat cultures diverses, si la cultura imperial és part de l’essència del nostre continent? Personalment, trobo que aquesta situació que vivim té uns antecedents, no s’han perdut els valors de respecte i solidaritat de cop i volta. Potser hauríem de ser més crítics amb el nostre passat per poder rectificar els nostres errors del present.

Si esteu interessats en el tema podeu mirar el documental de TV3 que tracta sobre els refugiats aquí.

  • Segons l’article original, quina famosa frase sobre Europa va formular el filòsof Bernard-Henri Lévy? Què deu significar?
  • Serveix-te dels enllaços que he inserit en la descripció del mite per recrear el viatge d’Europa i compara’l amb el dels refugiats. És gaire diferent?
  • Què penseu vosaltres sobre la situació que està vivint Europa amb els refugiats i el terrorisme?
  • En quin moment de la història europea creus que Europa va mostrar les característiques del personatge mitològic que li dóna nom?

Claudia Castro 4t ESO

Abandonades

Abandonades és el títol de l’article publicat en l’apartat de cultura de la revista ”El Punt Avui” (26-X-16), en el qual Mireia Rosich ens recorda el mite d’Ariadna en què aquesta és abandonada per Teseu.

L’autora comença parlant sobre el canvi d’estació i la migració dels ocells per transportar-nos a l’antiga Grècia, on es feia el ritual de la dansa de la grua, que tenia lloc en un circuit que simulava un laberint, rememorant el mite del Minotaure.

Aleshores Mireia Rosich explica la història d’Ariadna, la gran dama del laberint. Aquesta proporcionà a Teseu un fil per ajudar-lo a trobar el camí de sortida del laberint, després d’haver matat el Minotaure, germà d’Ariadna. La criatura monstruosa va néixer de l’amor entre la reina Parsífae i un toro blanc que va emergir de les aigües gràcies a Posidó. Llavors, el rei Minos no va sacrificar el Minotaure als déus i va arribar allò, batejat com a toro de Minos, per recordar-l’hi que no s’ha de trair als déus. Va amagar la bèstia a l’interior d’un palau complex i per alimentar-la havien de realitzar-se sacrificis humans.

Ariadna s’enamora de l’heroi que vol destruir el Minotaure i l’ajuda. El paper de la noia és crucial, ja que és ella qui parla amb Dèdal, el constructor del laberint i qui subjecta el fil per traçar el camí, tot i els perills als quals s’està sotmetent.

Complida la missió, els amants s’escapen, però en la primera parada a l’illa de Naxos, Teseu l’abandona. Tot i això, la història d’Ariadna no acaba malament, ja que finalment, es casarà amb amb el déu Dionís, que  a recollirà, l’acollirà, li donarà categoria divina i constel·lació pròpia, la corona borealis.
En el moment on Teseu abandona Ariadna, l’autora fa referència a tots els artistes que han captat aquest moment i ho han plasmat en les seves obres. Ella posa com a exemple, concretament, el quadre de John William Waterhouse.

http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/55/22/alta/780_0008_5522524_25f13f0552713a4e5fd81bcf295c6fe2.jpg
‘Ariadna (Ariadne)’, pintat per Waterhouse Foto: ARXIU.

 En aquesta pintura podem veure com s’interpreta la dama que necessita que la rescatin. A l’horitzó observem les naus de Teseu que marxen, i la posició d’Ariadna mostra la seva perplexitat, solitud i decepció. Tot i això, l’autora comenta que els gats salvatges que veiem al quadre indiquen l’arribada de Dionís, ja que són atributs representatius del déu.

Finalment, l’autora fa una reflexió social dirigida a totes les dones abandonades. Mireia Rosch vol oferir, a partir d’aquest mite amb final feliç, una idea d’esperança i motivació per tal de rendir-se dedicada a les dones que es trobin en aquesta situació. Com diu ella, la millor part encara està per arribar.

  • Coneixíeu el mite del Minotaure i la història d’Ariadna? Com que a l’article de Mireia Rosch no s’explica detalladament, busqueu informació sobre com va acabar l’heroi Teseu amb el Minotaure.
  • L’autor del quadre que apareix a l’article és John William Waterhouse. Expliqueu breument la seva biografia i esbrineu si tots els seus quadres segueixen una temàtica clàssica o presenta diferents etapes.
  • Podríeu esmentar altres atributs i característiques del déu Dionís?
  • Us heu sentit mai com Ariadna, com una dona abandonada injustament? En coneixeu casos?

Irene Ruiz
2n de Batxillerat Grup 2.2
INS Isaac Albéniz

Les “Eleccions”

La política sempre ha estat un dels temes de conversa més utilitzats a causa de la importància que té en la societat des dels seus orígens grecs. L’autor català Josep Maria de Segarra, va escriure un article el 9 de novembre de 1933 a Mirador, on relacionava el tema de les eleccions amb les divinitats menors del món clàssic.

[Font: Wikimedia commons]

Sagarra va nèixer a Barcelona el 1894 i va morir a la mateixa ciutat en 1961. Va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català, autor d’obres dramàtiques molt populars i membre destacat de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Real Acadèmia de Bones Lletres. La seva poesia era vitalista i còsmica, ja que parlava de la natura i del cicle de la vida.  La guerra civil va marcar un abans i un després tant en la seva vida, com en les seves obres. Els seus versos de sàtira contra la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), van fer perillar la seva vida i que fugís a París. En 1940 tornà a Catalunya on es va dedicar a l’activitat literària com, per exemple, la traducció de La Divina Comèdia. Els 50 són els anys de màxima esplendor de l’autor i quan va recuperar l’èxit gràcies a “La Ferida Lluminosa”.

mitologia Segarra

A l’article, recollit per La Vanguardia  en la secció ABANSD’ARA, ens parla sobre la idea de crear unes divinitats menors, com les Gràcies, les Fúries o les Muses, però relacionades amb el sistema electoral, ell les bateja com “les Eleccions” a causa de la importància de la democràcia grega.

La democràcia (δημοκρατία) prové dels termes “δῆμος”, poble i “κράτος”, poder. Aquest sistema d’organització social va tenir lloc l’any 507 a.C, quan Clístenes va introduir una constitució democràtica. Però es va posar veritablement en pràctica amb Pèricles, període conegut com el segle d’or de Pèricles. Pel que fa a les referències mitològiques que esmenta, es tracta de divinitats menors. Aquestes criatures personificaven elements o conceptes més propers als humans, per exemple les Muses simbolitzaven la dansa, la música, la poesia i altres vessants de l’art, i les Fúries representaven la venjança, la gelosia i els assumptes morals. Llavors, Sagarra presenta la idea que aquestes “Eleccions” podrien tenir qualitats com vetllar pel sufragi, protegir els candidats de les eleccions o orientar els ciutadans en el seu vot, entre d’altres. L’escriptor dóna la seva opinió crítica sobre el veritable període de les eleccions, i ens explica que hagués estat molt útil l’ajuda d’aquestes divinitats menors per orientar la gent, ja que els polítics simplement parlaven i donaven discursos sense dir res, i el màrqueting i la publicitat que feien per competir entre els diferents partits, deixava molt clar la inestabilitat i confusió que hi havia.

És curiós com a mesura que avança el temps, la nostra situació política actual i la de Sagarra segueixen sent la mateixa i cada vegada resulti més difícil decantar-se per un partit. Com diu el llatinisme “Nihil novum sub sole”, no hi ha res de nou sota el sol.

  • I vosaltres, podríeu exemplificar amb un cas concret en l’actualitat aquesta situació?
  • Sabeu com eren les eleccions en l’antiga Grècia i quin procediment seguien?
  • Seríeu capaços de crear unes divinitats menors com aquestes “Eleccions” en qualsevol altre àmbit?

Irene Ruiz
1r de Batxillerat Grup 1.2
INS Isaac Albéniz

Bacanals, festes de deliri

Mireia Rosich ja ens té acostumats als seus apunts amb referències clàssiques al suplement dominical de cultura d’El Punt Avui. Si a La libido dels centaures  partia del mite de l’intent de violació de Deianira per part de Nesos, per tal de fer un repàs a la iconografia dels raptes mitològics i reflexionar sobre el fenomen de la violència de gènere, a Bacanals modernes s’obre pas el culte al déu Dionís.

Mireia Rosich [Font: DHAC]

L’autora repassa les “festes de deliri” en què ens submergim els humans en algun moment de l’any des dels orígens de la nostra civilització. Encara a hores d’ara, quan tot sembla molt més fred, excessivament civilitzat, hi ha moments en què, seguint el cicle lunar, ens deixem endur col·lectivament pels nostres institnts més baixos, en un “parèntesi en el ritme quotidià”. Llegiu el text amb atenció i feu-ne un recull des dels temps grecs fins a l’actualitat, ¿què tenen en comú i en què es diferèncien cadascuna d’elles?

Igual que en l’article anteriorment esmentat, la reflexió parteix d’un quadre.

THE WOMEN OF AMPHISSA 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts)

Us heu sentit mai com aquestes bacants, exhaustes però protegides per les dones de bé que no han participat del deliri? Per què són necessaris aquests moments de descontrol, segons l’autora de l’article? Hi esteu d’acord?

A part d’aquesta pintura, l’autora fa referència una altra obra d’art relacionada amb el tema que ens ocupa, esmenteu-la i deixeu un enllaç amb la imatge.

Per acabar, feu un repàs de totes les divinitats, incloses les menors, que apareixen en l’article. El déu principal té relació amb un gènere literari, identifica’l i explica la referència. Quina obra d’un autor d’aquest gènere té com a tema principal aquestes festes  femenines desenfrenades?

TERESA

El “bullying” cap als grecs

Els estudiants de segon de batxillerat que facin llatí segurament tindran la visió d’uns romans gloriosos, esplèndids, grans literats… En fi, persones exemplars. Sovint se’ls compara amb els grecs, que si l’art és copiat, que si l’enginyeria romana era millor, etc. Sembla, doncs, que de vegades als grecs se’ls hagi fet una mica de bullying, i si ho pensem, encara avui és vigent aquesta xenofòbia envers als pagaments dels deutes contrets amb els grecs. Daniel Fernández parla sobre la reputació dels grecs al llarg de la història en aquest article (per llegir-lo sencer cliqueu aquí).

El periodista comença el seu article trepitjant fort, una referència a l’Eneida de Virgili: Timeo danaos et dona ferentes, és a dir, “Temo els grecs i fins i tot si porten regals”. A nosaltres, que hem llegit l’Eneida, l’oració ens semblarà familiar.  Aquesta escena és present en el llibre II, on s’explica com Eneas va fugir de Troia. Laocoont, sacerdot de Neptú, desconfiava del cavall que va entrar a Troia i va clavar­-li una llança que va posar de manifest l’armament que portava dintre seu el cavall. Un dia que Laocoont estava fent un sacrifici, la Tritònida (sobrenom de la deessa Atena) va enviar dues serps des de Tènedos cap a la costa, les quals van envoltar els tendres cossos dels seus dos fills i Laocoont mateix. Ell crida i intenta desfer­-se dels nusos fins que les dues serps marxen als peus de la deessa sota el cercle del seu escut.

File:Laocoön and His Sons.jpg
Laocoont i els seus fills. Obra d’Agesandre (pare), Polidor i Atenodor (fills) que es troba als Museus Vaticans.

A més d’explicar aquest origen de la desconfiança cap als grecs, l’autor de l’article ens fa una petita lliçó morfosintàctica de llatí parlant de la partícula “et” a partir d’aquest vers citat anteriorment de Virgili. Aquesta partícula no és una conjunció copulativa sinò síncopa d’ “etiam” (també). En resum, Daniel Fernández ens vol mostrar aquesta espècie de xenofòbia que patien els romans contra els grecs, i que es podria traslladar als nostres temps.

No va ser només Virgili qui acusava els grecs, també Suetoni. En la seva obra Vida dels dotze cèsars explica com fins i tot August es referia a unes tals “calendes gregues” per dir que alguna cosa mai seria cobrada. El terme calendarium prové de “calendes”. Les calendes eren el primer dia de cada mes de l’antic calendari romà, regit per les llunes. Aquest primer dia, els romans pagaven els seus deutes. Els grecs no en tenien calendes, per tant, conseqüentment, es diu que no pagaven els seus deutes.  Finalment, deixar una cosa ad kalendas Graecas significava deixar una cosa fins a les calendes gregues, i com que no en tenien, significava que un deute no seria mai cobrat. Avui diríem “quan les vaques volin…”.

Tornant a l’actualitat, doncs, Daniel Fernández estableix un vincle entre l’Europa actual i la història clàssica. Segons el periodista, sembla irònic que haguem d’estar orgullosos d’un suposat continent que menysprea la diferència i mira més per la salut de l’economia que tenim en comú que no pas pels ciutadans. “La construcció d’Europa sembla que queda per a les calendes gregues”, diu Daniel Fernández, i és que sense diàleg, no arribarem mai enlloc.

La xenofòbia cap als grecs no és una cosa nova, té una història que remunta al temps dels romans i actualment es mostra la seva diferència pel deute que tenen aquesta nació té acumulat. Però al cap i a la fi, tots som iguals. Som ciutadans d’uns països, que alguns estaran pitjor i altres millor, però que tenim uns drets comuns i uns sentiments tan humans que ni tots els diners del món podran canviar.

  • I vosaltres, sou de deixar les coses ad kalendas Graecas?
  • Em podríeu analitzar el llatinisme? Es troba al nostre recull de llatinismes? Si és així, enllaça’l, si no, potser seria una bona oportunitat per crear l’entrada…
  • Com comptaven els dies els grecs?

Alba Garcia

2n batxillerat

Un viatge a l’infern clàssic

Fermín Bocos és un periodista i viatger espanyol, interessat pel món clàssic, especialment pels aspectes religiosos (el més enllà, la vida d’ultratomba). Bocos va néixer l’any 1949 a Valderribles (Cantàbria), prop de Santander, i viu actualment a Madrid. Ha treballat en la cadena SER, en la COPE i a TVE. Bocos opina que el model ideal de ciutadà seria l’atenès, excloent-ne l’esclavitud. Es declara agnòstic i considera, segons el meu parer molt encertadament, que hem de revaloritzar l’estudi de les humanitats, enteses, segons ell, com el conjunt que formen el llatí, el grec, la història antiga i la religiosa. El periodista càntabre entén que no es pot comprendre la nostra cultura actual sense l’estudi dels clàssics -ell mateix és un neohumanista-, ja que, com tots sabem, aquella és hereva de la la grega i de la llatina.  

“La nostra cultura batega  a les portes de l’infern antic”

El diari LA VANGUARDIA va poder conversar amb l’erudit, per aprofundir en els seus coneixements. L’article, que va sortir publicat a la secció “La contra”, del dijous 3 de desembre del 2015, amb el títol La nostra cultura batega a les portes de l’infern antic. L’entrevistador és un dels habituals del diari, Víctor Maria Amela.

He considerat que hi ha fragments del text periodístic especialment importants:

Primera citació de l’article, que correspon al cant XI de l’Odissea, en la segona part de l’obra:

“Va ser un enclavament tartessi [la Rábida, a Huelva] que Aviè va citar. Allà va arribar Ulisses, a l’estuari dels rius Odiel i Tinto, d’aigües vermelloses, que hom anomenava “llacuna de l’infern”. Hi havia una gruta, la boca de l’infern…”

Segona citació de l’article, que correspon al llibre VI de l’Eneida, en la primera part de l’obra:

“Avernus” ve del grec “aornós” (“sense aus”), perquè les emanacions sulfuroses les foragitaven… I el troià Eneas va desembarcar a les platges de Cumes… -Virgili ho canta a l’”Eneida” – i tot seguit va anar a consultar l’anciana sibil·la de Cumes…

Hem de tenir en compte que Fermín Bocos, com a apassionat del món clàssic i de la seva visió del món dels morts, ha intentat seguir la pista de diversos possibles indrets per on es creia, en època dels grecs i dels romans, que es podia accedir a l’Inframón. Pensem que Bocos ha buscat les portes de l’Infern en el Vell Món (l’únic conegut pels grecs) perquè sap que l’anhel d’immortalitat és viu en tots els éssers des que va sorgir la consciència humana tal com avui la coneixem, és a dir, des del Paleolític. L’erudit ens dóna notícia d’alguns rituals que es practicaven en aquestes vies d’accés al regne dels morts: sacrificis, consumició de substàncies al·lucinògenes. També fa esment de figures mitològiques (Persèfone, Hades/Plutó) i d’elements característics de la religió grega: l’oracle de Delfos, els misteris d’Eleusis.

Tot seguit, us deixo alguns enllaços sobre indrets relacionats amb les entrades de l’Infern, i que apareixen esmentats en l’article: el llac Avern, la gruta de Cumes, Nekromanteion, el cap Taímaron.

Qüestions:

  • Feu una breu ressenya dels indrets enllaçats, en la qual es comenti la seva vinculació amb l’entrada a l’Infern.
  • Trobeu característiques comunes en aquests indrets que heu comentat?
  • Els qui hagueu llegit l’Odissea o l’Eneida, comenteu els dos fragments de les obres clàssiques que apareixen en l’article i situeu-los en el context de la narració corresponent.
  • Qui són Ulisses i Eneas? De quina obra és protagonista cadascun? Digueu-ne els trets principals, tant físics com psicològics.
  • Sabeu qui era el barquer mític de la llacuna Estígia? Busqueu-lo en aquest article i feu-ne una breu caracterització, tant física com psicològica.

 Pau Molar. Grec i Llatí. 2.2

HERÒDOT, el primer periodista de la història

Estic cursant segon de Batxillerat i fa relativament poc que he acabat el meu Treball de Recerca. Aquest tracta sobre l’Objectivitat periodística. És un debat en el món del periodisme que fa molts anys que es parla, però quins són els inicis d’aquest gènere tan universal com és el periodisme? En el meu treball vaig esmentar que els origens venien d’Anglaterra del segle XVII, de les gasetes. És el més semblant a la premsa escrita actual. Però llegir aquest article de Batecs Clàssics, del bloc d’Antoni Janer Torrents, m’ha fet reflexionar sobre la història del periodisme i pensar en uns orígens més llunyans, com el món grec.

Aquest article fa referència a un reportatge de Montserrat Reig, publicat a la revista SÀPIENS (Núm.89), on parla del primer periodista de la història. En aquests enllaços podeu consultar l’article complet:  pàg .1pàg. 2

Heròdot d’Helicarnàs. Estàtua al Parlament de Viena.

L’any 485 a.C, a la colònia grega d’Halicarnàs (actual Bodrum, Turquía), neix Heròdot, el pare de la Història i, sense voler, del periodisme. El nom de pare de la Història li assignà Ciceró, escriptor llatí, qui també l’anomenà pare del Periodisme. Heròdot va viure en època de grans guerres com les Mèdiques i les del Peloponnès, i per intentar entendre  el nostre món i indagar en ell, va decidir viatjar.

En el seu viatge, l’autor es va dedicar a anotar tot el que veia i a preguntar; qualsevol detall és important en els seus dos gèneres. En això, també intentava ser el més objectiu possible: “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. I d’aquí, en surt l’article 1 del Codi Deontològic dels periodistes: diferenciar l’opinió del fet.  I també en digué un altre: el contrast i tractament de la informació. A l’hora de viatjar va escoltar moltes i diferents versions sobre el mateix fet, i per això havia de contrastar la informació. Bàsicament, el seu objectiu era la veritat històrica, i ho feia apropant-se a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis, deixant els seus valors de costat. Un altre mèrit periodístic que adoptà Heròdot va ser el fet de documentar-se molt i bé.

La seva obra Històries tracta, com a tema central, les Guerres Mèdiques. Per a crear-la, com he explicat abans, va fer un llarg viatge per a documentar-se bé. Després, quan tornava, anava a diferents ciutats gregues a fer xerrades sobre els seus viatges, amb fets que sorprenents que cridessin l’atenció per aconseguir diners per poder tornar a viatjar. Cap al 440 aC ja acabà de viatjar, i marxà a la colònia grega de Túrios, al sud d’Itàlia, i allà comença a escriure la seva opera prima. Va ser la primera obra grega escrita en prosa i la primera en el gènere historiogràfic.

Fragment d’un papir d’Oxirrinc (s II) del llibre VIII d'”Històries” [Font: Wikimedia]

Heròdot va voler mostrar, així, que hi havia altres cultures a part de la grega; que cap civilització es mantenia aïllada i que hi havia interacció entre totes. Això, als grecs, no els agradà, i per això el van anomenar el pare de les mentides. No obstant, cap al segle XIX l’arqueologia demostrà que el que ell va escriure era totalment veritat.

Amb tot això, Heròdot es considera el creador de la Historiografia, és a dir, el registre escrit de la història, els escrits que la mateixa humanitat ha creat per parlar del seu present, i perquè aquests textos perdurin, tal com volia l’autor. Aquest historiador grec, juntament amb Tucídides, són els precedents de la historiografia llatina, d’autors com Tit Livi, amb el seu magnum opus “Ab Urbe Condita”, Sal·lusti, Nepot, Juli Cèsar…

Aquest autor es diferencia dels altres historiògrafs per la seva voluntat de distingir la veritat de la falsedat. En la meva opinió, crec que Heròdot va ser objectiu, si  més no ho va voler i intentar, ja que el fet de informar-se tant i saber tantes versions per després contrastar informacions, com ell deia que ho feia, ja és un pas molt important per aconseguir ser el més neutral possible. L’article diu que és realment el creador del periodisme per aquesta simple raó, perquè va ser objectiu, que és el primer que s’ha de ser per ser periodista. En les meves conclusions del treball de recerca vaig veure que no és possible ser objectiu al 100% en el món del periodisme, ja que hi ha una sèrie de factors que no ho fan possible: el temps que té un periodista per escriure una notícia és massa poc com per poder treballar-la de manera que sigui totalment objectiva (en canvi Heròdot va tenir temps il·limitat per treballar en les seves obres); els periodistes estan condicionats per una empresa, la qual té una ideologia. Aquesta tendència ideològica, en les notícies, s’hi reflecteix (en canvi Heròdot no estava condicionat per cap superior, simplement pels seus propis valors). I suposo que això va ser el que va passar amb Heròdot: gràcies aquesta llibertat que ell tenia a l’hora de treballar podria contrastar molt més la informació perquè fos al màxim d’objectiva possible.

I vosaltres, què en penseu, de l’objectivitat periodística? Raoneu la vostra resposta, tot justificant-la amb exemples de notícies actuals.

Cristina Gómez

2n batxillerat

 

Pronunciem bé el llatí?

Arran de la presentació del llibre que us vaig comentar a Lege me, ens han demanat, als clàssics de l’Escola Vedruna de Gràcia i els de l’Albéniz, que presentem l’Schola de la Magna Celebratio en dues jornades sobre altes capacitats.

Les primeres, Jornades Educatives Intel·limotium: respostes per a les altes capacitats,  van tenir lloc a Badalona i per aquest motiu ens van convidar a participar en el programa FÒRUM de TV Badalona.

A  continuació teniu la gravació del programa sencer. Si voleu veure’l tot, podeu fer-ho en un altre moment,  però en aquesta ocasió vull que us concentreu en l’entrada del programa (les imatges i el títol) i el fragment que va del minut 00:14:28 al 00:19:20, com a punt de partida per proposar-vos algunes reflexions:

  • Creieu que l’error de pronunciació del llatí que reconeix el mateix presentador és usual? A partir del que vosaltres sabeu sobre pronúncia llatina, ¿us sembla que aquesta mena d’errors són usuals? I sobretot, penseu que vosaltres també els cometreu, després del que heu après a l’institut, si la vida us porta a una situació semblant?
  • En un moment determinat em refereixo positivament a l’entrada del programa, “caràtula”, en dic jo. Comenta totes les referències clàssiques que hi veus, com més concreti, millor.
  • Vosaltres que hi heu participat, creieu que l’Schola i els Ludi poden atendre la diversitat de manera que hi trobi el seu lloc tant l’alumnat amb més dificultats d’aprenentatge, com el d’altes capacitats?

[Pugeu el volum, perquè l’audio està molt fluix]

Aneu escalfant motors, que avui mateix tenim la reunió amb el Museu per preparar l’edició del 2016!

TERESA

Democràcia oligàrquica?

En aquest article, l’arqueòleg Jordi Principal fa una afirmació contundent: “La democràcia la va inventar un oligarca.” La frase, amaga una contradicció interna que m’agradaria que expliquéssiu, després de buscar l’etimologia dels dos termes contraposats, democràcia i oligarquia, i  el seu significat, si us cal. També estaria bé que especifiquéssiu qui és Clístenes, el personatge esmentat, i quina relació té amb els dos conceptes.

A la capçalera se’l presenta també com a comissari de l’exposició Demos, sobre la qual van fer un article a l’Aracne fila i fila. Digues en què consistia aquest muntatge i comenta el qüestionari que us presenta l’Arnau, autor de l’article, ¿quin resultat us ha sortit? ¿Les lleis electorals eren molt diferents a les actuals?

[Per llegir amb més comoditat, clica a sobre de l’article.]

En aquest temps en què molts de vosaltres deveu estar votant per primera vegada, què us sembla l’origen de la democràcia actual? Us sorprèn?

TERESA