Arxiu de la categoria: Mitologia

L’udol de la manada, de Carme Riera

Tothom actualment coneix l’impactant  cas de “La Manada“: la història de cinc homes i una violació que, afortunadament, no ha passat gens desapercebuda als ulls de la societat. El diari La Vanguardia va publicar recentment un article d’opinió titulat L’udol de “La Manada”, de Carme Riera -escriptora, guionista, assagista, professora i membre de la Real Acadèmia Espanyola. L’autora relaciona aquesta polèmica notícia amb alguns dels mites clàssics més coneguts que emmascaren una violació sota l’excusa de l’amor i la passió.

Il·lustració que acompanya l’article, de Meseguer.

Riera comença sense preàmbuls i explica al lector la història d’Apol·lo i Dafne, un mite que va inspirar nombrosos artistes, especialment del barroc, tan importants com Garcilaso de la Vega en la seva Égloga III.  I aquesta no és l’única referència mitològica que apareix en la obra cúspide del poeta, sinó que també fa referència a la història d’Orfeu i Eurídice -l’amor dels quals va concloure per un caprici impacient de l’amant- o el mite d’Afrodita i Adonis -una parella trencada per venjança i enveja aliena.

El mite d’Apol·lo i Dafne, en canvi, és una història “d’amor” no correspost entre el déu grec de l’art i la bellesa i una nimfa del bosc.

Aquest és el mite que més importància pren en l’article de Carme Riera. L’autora en tot moment segueix la versió de les fonts clàssiques i aquesta història és coneguda gràcies a Les metamorfosis d’Ovidi.

La fatxenderia d’Apol·lo va portar-lo a ser ferit per una fletxa que causava un intens desig amorós, dirigit a la nimfa Dafne, qui només va ser culpable d’aparèixer en un moment i lloc desafortunat. La nimfa, en canvi, va rebre la fletxa que provocava un gran rebuig cap al déu, però això no va ser suficient per extingir l’obsessió que sentí Apol·lo per la pobra noia. La nimfa no aconseguia escapar del seu caprici, per això desesperada i sense veure-hi cap altra alternativa, va acabar demanant ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, qui la convertí en un arbre de llorer davant els ulls d’Apol·lo, el qual s’aferrava amb anhel i desig al cos de la noia, fins i tot mentre les seves extremitats estaven en plena metamorfosi. Per això la imatge del déu sempre estarà associada a aquest arbre.

Si retrocedim en el temps fins a l’època d’Ovidi, aquest mite no seria més que una tràgica història d’amor que, fins i tot, faria al lector sentir compassió i tristesa per Apol·lo. Però en ple segle XXI poques persones no veurien aquest mite com un clar cas d’assetjament sexual.

Dafne, sola i espantada, es veu obligada a acceptar una decisió dràstica, arrisca tota la seva vida només per escapar sigui com sigui de la possessió d’Apol·lo. A més, ha de demanar ajuda al seu pare -un altre home per igualar la força d’Apol·lo-, ja que no es veu amb cor ni de provar de resistir-se a la cega i trastornada voluntat del déu.

La transformació de la noia en llorer és un canvi irreversible, causada per una trobada desafortunada que farà que mai més torni a ser ella mateixa. El seu cos tendre i jove va esdevenir una escorça aspra i insensible, que va anul·lar la seva sensibilitat i confiança per sempre més.

Carme Riera denuncia amb aquesta comparació la injusta condemna que va rebre “la Manada” per part dels jutges, que sembla que s’hagin posat en la pell d’Ovidi i que tenen una visió distorsionada -per estar en ple segle XXI- sobre aquests particulars Apol·los.

Està bé rectificar els clàssics, però també hem de procurar no tornar a caure en el mateix abisme silenciós de què hem sortit les dones amb tantíssims esforços. Procurem entre tots no plantar cap altre llorer en aquesta societat.

  • Sabeu qui va ferir Apol·lo i Dafne amb les fletxes de l’amor, i per quina raó?
  • Garcilaso és un dels autors espanyols més destacats del Segle d’Or de la literatura. L’article de Carme Riera esmenta la seva obra Ègloga III, on apareix més d’un mite de caràcter amorós. Sabríeu explicar-ne un amb les vostres paraules?
  • Què n’opineu, de l’actitud d’Apol·lo? Creieu que la seva obsessió per Dafne està justificada?
  • Us sembla que la comparació que fa Carme Riera d’aquests mites clàssics amb la Manada són encertats? M’agradaria saber la vostra opinió sobre la sentència judicial que van rebre els acusats, notícia que trobareu en un dels enllaços.

Marta Verkholyak, 1r Batxillerat.

Europa: el mot i el mite

La política, avui en dia, s’ha convertit en un tema tan quotidià que pràcticament passem per alt les seves arrels en la mitologia clàssica, i les ironies que aquestes inclouen. Oriol Bosch i Jover, estudiant de ciències polítiques i de l’administració i guanyador del IX Concurs d’Articles sobre la Unió Europea en la categoria d’opinió amb Europa: el mot i el mite, ens ho explica en el seu article premiat.

Cliqueu a sobre de la imatge per llegir l'article sencer.
Cliqueu a sobre de la imatge per llegir l’article sencer.

Tal i com ens anticipa el titular, l’article ens parla de l’Europa actual, especialment del conflicte del terrorisme i dels refugiats. Per fer-ho, l’autor parteix de l’origen del mot: Europa com a continent que cada dia experimenta la mort de persones que fugen de l’horror de la guerra i només troben països que els tanquen les portes, i Europa com a deessa que representa la dignitat i la humanitat. A més, ens explica com el concepte d’Europa s’ha anat degradant i ha perdut la seva essència.

L’episodi mític al qual es refereix el text és el rapte d’Europa, filla del rei fenici Agènor i de la reina Telefassa de Tir. Es diu que Europa estava recollint flors a prop de la platja quan va veure un bou blanc, que era Zeus transformat. Quan la noia el va veure, el va començar a acariciar i es va muntar a sobre seu. Tot seguit, Zeus va aprofitar i va córrer i nedar fins arribar a Creta. Allà, el déu va revelar la seva identitat i va fer Europa la primera reina de l’illa.

europa
El rapte d’Europa, de Ticià. 1562. Localització: Isabella Stewart Gardner Museum, Boston. [Font: El cuadro del día]

De la mateixa manera que Europa arriba a Creta com a immigrant, a un lloc llunyà, milers de refugiats lluiten per arribar a un continent que els tanca les portes cada dia. D’aquesta manera, l’Oriol estableix una relació entre un mite que tracta sobre l’acceptació de les persones dins de la nostra cultura i la nostra actitud de rebuig, no només cap a una cultura diferent, sinó a vides en perill.

D’altra banda, fins a quin punt ha sigut Europa una terra d’igualtat i fraternitat? En quin moment hem rebut persones en perill i acceptat cultures diverses, si la cultura imperial és part de l’essència del nostre continent? Personalment, trobo que aquesta situació que vivim té uns antecedents, no s’han perdut els valors de respecte i solidaritat de cop i volta. Potser hauríem de ser més crítics amb el nostre passat per poder rectificar els nostres errors del present.

Si esteu interessats en el tema podeu mirar el documental de TV3 que tracta sobre els refugiats aquí.

  • Segons l’article original, quina famosa frase sobre Europa va formular el filòsof Bernard-Henri Lévy? Què deu significar?
  • Serveix-te dels enllaços que he inserit en la descripció del mite per recrear el viatge d’Europa i compara’l amb el dels refugiats. És gaire diferent?
  • Què penseu vosaltres sobre la situació que està vivint Europa amb els refugiats i el terrorisme?
  • En quin moment de la història europea creus que Europa va mostrar les característiques del personatge mitològic que li dóna nom?

Claudia Castro 4t ESO

Abandonades

Abandonades és el títol de l’article publicat en l’apartat de cultura de la revista ”El Punt Avui” (26-X-16), en el qual Mireia Rosich ens recorda el mite d’Ariadna en què aquesta és abandonada per Teseu.

L’autora comença parlant sobre el canvi d’estació i la migració dels ocells per transportar-nos a l’antiga Grècia, on es feia el ritual de la dansa de la grua, que tenia lloc en un circuit que simulava un laberint, rememorant el mite del Minotaure.

Aleshores Mireia Rosich explica la història d’Ariadna, la gran dama del laberint. Aquesta proporcionà a Teseu un fil per ajudar-lo a trobar el camí de sortida del laberint, després d’haver matat el Minotaure, germà d’Ariadna. La criatura monstruosa va néixer de l’amor entre la reina Parsífae i un toro blanc que va emergir de les aigües gràcies a Posidó. Llavors, el rei Minos no va sacrificar el Minotaure als déus i va arribar allò, batejat com a toro de Minos, per recordar-l’hi que no s’ha de trair als déus. Va amagar la bèstia a l’interior d’un palau complex i per alimentar-la havien de realitzar-se sacrificis humans.

Ariadna s’enamora de l’heroi que vol destruir el Minotaure i l’ajuda. El paper de la noia és crucial, ja que és ella qui parla amb Dèdal, el constructor del laberint i qui subjecta el fil per traçar el camí, tot i els perills als quals s’està sotmetent.

Complida la missió, els amants s’escapen, però en la primera parada a l’illa de Naxos, Teseu l’abandona. Tot i això, la història d’Ariadna no acaba malament, ja que finalment, es casarà amb amb el déu Dionís, que  a recollirà, l’acollirà, li donarà categoria divina i constel·lació pròpia, la corona borealis.
En el moment on Teseu abandona Ariadna, l’autora fa referència a tots els artistes que han captat aquest moment i ho han plasmat en les seves obres. Ella posa com a exemple, concretament, el quadre de John William Waterhouse.

http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/55/22/alta/780_0008_5522524_25f13f0552713a4e5fd81bcf295c6fe2.jpg
‘Ariadna (Ariadne)’, pintat per Waterhouse Foto: ARXIU.

 En aquesta pintura podem veure com s’interpreta la dama que necessita que la rescatin. A l’horitzó observem les naus de Teseu que marxen, i la posició d’Ariadna mostra la seva perplexitat, solitud i decepció. Tot i això, l’autora comenta que els gats salvatges que veiem al quadre indiquen l’arribada de Dionís, ja que són atributs representatius del déu.

Finalment, l’autora fa una reflexió social dirigida a totes les dones abandonades. Mireia Rosch vol oferir, a partir d’aquest mite amb final feliç, una idea d’esperança i motivació per tal de rendir-se dedicada a les dones que es trobin en aquesta situació. Com diu ella, la millor part encara està per arribar.

  • Coneixíeu el mite del Minotaure i la història d’Ariadna? Com que a l’article de Mireia Rosch no s’explica detalladament, busqueu informació sobre com va acabar l’heroi Teseu amb el Minotaure.
  • L’autor del quadre que apareix a l’article és John William Waterhouse. Expliqueu breument la seva biografia i esbrineu si tots els seus quadres segueixen una temàtica clàssica o presenta diferents etapes.
  • Podríeu esmentar altres atributs i característiques del déu Dionís?
  • Us heu sentit mai com Ariadna, com una dona abandonada injustament? En coneixeu casos?

Irene Ruiz
2n de Batxillerat Grup 2.2
INS Isaac Albéniz

Les “Eleccions”

La política sempre ha estat un dels temes de conversa més utilitzats a causa de la importància que té en la societat des dels seus orígens grecs. L’autor català Josep Maria de Segarra, va escriure un article el 9 de novembre de 1933 a Mirador, on relacionava el tema de les eleccions amb les divinitats menors del món clàssic.

[Font: Wikimedia commons]

Sagarra va nèixer a Barcelona el 1894 i va morir a la mateixa ciutat en 1961. Va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català, autor d’obres dramàtiques molt populars i membre destacat de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Real Acadèmia de Bones Lletres. La seva poesia era vitalista i còsmica, ja que parlava de la natura i del cicle de la vida.  La guerra civil va marcar un abans i un després tant en la seva vida, com en les seves obres. Els seus versos de sàtira contra la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), van fer perillar la seva vida i que fugís a París. En 1940 tornà a Catalunya on es va dedicar a l’activitat literària com, per exemple, la traducció de La Divina Comèdia. Els 50 són els anys de màxima esplendor de l’autor i quan va recuperar l’èxit gràcies a “La Ferida Lluminosa”.

mitologia Segarra

A l’article, recollit per La Vanguardia  en la secció ABANSD’ARA, ens parla sobre la idea de crear unes divinitats menors, com les Gràcies, les Fúries o les Muses, però relacionades amb el sistema electoral, ell les bateja com “les Eleccions” a causa de la importància de la democràcia grega.

La democràcia (δημοκρατία) prové dels termes “δῆμος”, poble i “κράτος”, poder. Aquest sistema d’organització social va tenir lloc l’any 507 a.C, quan Clístenes va introduir una constitució democràtica. Però es va posar veritablement en pràctica amb Pèricles, període conegut com el segle d’or de Pèricles. Pel que fa a les referències mitològiques que esmenta, es tracta de divinitats menors. Aquestes criatures personificaven elements o conceptes més propers als humans, per exemple les Muses simbolitzaven la dansa, la música, la poesia i altres vessants de l’art, i les Fúries representaven la venjança, la gelosia i els assumptes morals. Llavors, Sagarra presenta la idea que aquestes “Eleccions” podrien tenir qualitats com vetllar pel sufragi, protegir els candidats de les eleccions o orientar els ciutadans en el seu vot, entre d’altres. L’escriptor dóna la seva opinió crítica sobre el veritable període de les eleccions, i ens explica que hagués estat molt útil l’ajuda d’aquestes divinitats menors per orientar la gent, ja que els polítics simplement parlaven i donaven discursos sense dir res, i el màrqueting i la publicitat que feien per competir entre els diferents partits, deixava molt clar la inestabilitat i confusió que hi havia.

És curiós com a mesura que avança el temps, la nostra situació política actual i la de Sagarra segueixen sent la mateixa i cada vegada resulti més difícil decantar-se per un partit. Com diu el llatinisme “Nihil novum sub sole”, no hi ha res de nou sota el sol.

  • I vosaltres, podríeu exemplificar amb un cas concret en l’actualitat aquesta situació?
  • Sabeu com eren les eleccions en l’antiga Grècia i quin procediment seguien?
  • Seríeu capaços de crear unes divinitats menors com aquestes “Eleccions” en qualsevol altre àmbit?

Irene Ruiz
1r de Batxillerat Grup 1.2
INS Isaac Albéniz

Bacanals, festes de deliri

Mireia Rosich ja ens té acostumats als seus apunts amb referències clàssiques al suplement dominical de cultura d’El Punt Avui. Si a La libido dels centaures  partia del mite de l’intent de violació de Deianira per part de Nesos, per tal de fer un repàs a la iconografia dels raptes mitològics i reflexionar sobre el fenomen de la violència de gènere, a Bacanals modernes s’obre pas el culte al déu Dionís.

Mireia Rosich [Font: DHAC]

L’autora repassa les “festes de deliri” en què ens submergim els humans en algun moment de l’any des dels orígens de la nostra civilització. Encara a hores d’ara, quan tot sembla molt més fred, excessivament civilitzat, hi ha moments en què, seguint el cicle lunar, ens deixem endur col·lectivament pels nostres institnts més baixos, en un “parèntesi en el ritme quotidià”. Llegiu el text amb atenció i feu-ne un recull des dels temps grecs fins a l’actualitat, ¿què tenen en comú i en què es diferèncien cadascuna d’elles?

Igual que en l’article anteriorment esmentat, la reflexió parteix d’un quadre.

THE WOMEN OF AMPHISSA 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts)

Us heu sentit mai com aquestes bacants, exhaustes però protegides per les dones de bé que no han participat del deliri? Per què són necessaris aquests moments de descontrol, segons l’autora de l’article? Hi esteu d’acord?

A part d’aquesta pintura, l’autora fa referència una altra obra d’art relacionada amb el tema que ens ocupa, esmenteu-la i deixeu un enllaç amb la imatge.

Per acabar, feu un repàs de totes les divinitats, incloses les menors, que apareixen en l’article. El déu principal té relació amb un gènere literari, identifica’l i explica la referència. Quina obra d’un autor d’aquest gènere té com a tema principal aquestes festes  femenines desenfrenades?

TERESA

Un viatge a l’infern clàssic

Fermín Bocos és un periodista i viatger espanyol, interessat pel món clàssic, especialment pels aspectes religiosos (el més enllà, la vida d’ultratomba). Bocos va néixer l’any 1949 a Valderribles (Cantàbria), prop de Santander, i viu actualment a Madrid. Ha treballat en la cadena SER, en la COPE i a TVE. Bocos opina que el model ideal de ciutadà seria l’atenès, excloent-ne l’esclavitud. Es declara agnòstic i considera, segons el meu parer molt encertadament, que hem de revaloritzar l’estudi de les humanitats, enteses, segons ell, com el conjunt que formen el llatí, el grec, la història antiga i la religiosa. El periodista càntabre entén que no es pot comprendre la nostra cultura actual sense l’estudi dels clàssics -ell mateix és un neohumanista-, ja que, com tots sabem, aquella és hereva de la la grega i de la llatina.  

“La nostra cultura batega  a les portes de l’infern antic”

El diari LA VANGUARDIA va poder conversar amb l’erudit, per aprofundir en els seus coneixements. L’article, que va sortir publicat a la secció “La contra”, del dijous 3 de desembre del 2015, amb el títol La nostra cultura batega a les portes de l’infern antic. L’entrevistador és un dels habituals del diari, Víctor Maria Amela.

He considerat que hi ha fragments del text periodístic especialment importants:

Primera citació de l’article, que correspon al cant XI de l’Odissea, en la segona part de l’obra:

“Va ser un enclavament tartessi [la Rábida, a Huelva] que Aviè va citar. Allà va arribar Ulisses, a l’estuari dels rius Odiel i Tinto, d’aigües vermelloses, que hom anomenava “llacuna de l’infern”. Hi havia una gruta, la boca de l’infern…”

Segona citació de l’article, que correspon al llibre VI de l’Eneida, en la primera part de l’obra:

“Avernus” ve del grec “aornós” (“sense aus”), perquè les emanacions sulfuroses les foragitaven… I el troià Eneas va desembarcar a les platges de Cumes… -Virgili ho canta a l’”Eneida” – i tot seguit va anar a consultar l’anciana sibil·la de Cumes…

Hem de tenir en compte que Fermín Bocos, com a apassionat del món clàssic i de la seva visió del món dels morts, ha intentat seguir la pista de diversos possibles indrets per on es creia, en època dels grecs i dels romans, que es podia accedir a l’Inframón. Pensem que Bocos ha buscat les portes de l’Infern en el Vell Món (l’únic conegut pels grecs) perquè sap que l’anhel d’immortalitat és viu en tots els éssers des que va sorgir la consciència humana tal com avui la coneixem, és a dir, des del Paleolític. L’erudit ens dóna notícia d’alguns rituals que es practicaven en aquestes vies d’accés al regne dels morts: sacrificis, consumició de substàncies al·lucinògenes. També fa esment de figures mitològiques (Persèfone, Hades/Plutó) i d’elements característics de la religió grega: l’oracle de Delfos, els misteris d’Eleusis.

Tot seguit, us deixo alguns enllaços sobre indrets relacionats amb les entrades de l’Infern, i que apareixen esmentats en l’article: el llac Avern, la gruta de Cumes, Nekromanteion, el cap Taímaron.

Qüestions:

  • Feu una breu ressenya dels indrets enllaçats, en la qual es comenti la seva vinculació amb l’entrada a l’Infern.
  • Trobeu característiques comunes en aquests indrets que heu comentat?
  • Els qui hagueu llegit l’Odissea o l’Eneida, comenteu els dos fragments de les obres clàssiques que apareixen en l’article i situeu-los en el context de la narració corresponent.
  • Qui són Ulisses i Eneas? De quina obra és protagonista cadascun? Digueu-ne els trets principals, tant físics com psicològics.
  • Sabeu qui era el barquer mític de la llacuna Estígia? Busqueu-lo en aquest article i feu-ne una breu caracterització, tant física com psicològica.

 Pau Molar. Grec i Llatí. 2.2

Què ens mostren les imatges?

Avui dia, les imatges són una font molt important que ens serveix per transmetre un missatge o una idea universal sobre un tema molt parlat.

En aquest article faré un recull de les imatges esmentades en l’article de la revista ”El Punt Avui” titulat La libido de centaures i realitzat per Mireia Rosich.

A partir del article mencionat anteriorment, nosaltres vam treballar amb una sèrie de qüestions plantejades a un article d’aquest mateix bloc, Dones en mans dels centaures, les quals més endavant serviren per elaborar aquest article.

El meu objectiu serà il·lustrar-vos sobre diferents referències artístiques que apareixen esmentades a l’article.

  • Començarem per la imatge principal que veiem només obrir l’article.
http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/54/01/alta/780_0008_5401025_d6e92cdb15fce6becf136aa17c792e7e.jpg
‘Hèrcules, Deianira i el centaure Nessos’ realitzada per José Garnelo i Alda. Aquest quadre està ubicat a l’acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Obra realitzada el 1888.  [ Font: J.Garneló Museo de Prado ]

En aquesta imatge podem observar una dona mig despullada abraçada per un centaure a la riba d’un riu; al fons veiem un altre home amb un arc.

Si per curiositat no sabeu què o qui és un centaure podeu informar-vos fent un ‘clic’ sobre la mateixa paraula.

Així doncs, podem identificar-hi diversos personatges de la mitologia grega. Com a principal personatge que caldria destacar podria ser el centaure Nessos, fill de Ixió i Néfele, és un dels centaures més importants de la mitologia. Al seu costat apareix una dona mig despullada, la qual podem identificar amb Deianira; al fons hi ha un altre personatge important, que podria ser Hèracles per l’arc que portà a la mà.

Llavors quin seria el tema principal aquest quadre?

Ja d’entrada ens podem adonar que es tracta de la representació d’un mite clàssic, ja que apareix un centaure, típic de la mitologia greco-llatina. Aquesta perfecta combinació dóna peu al mite que s’exposa en l’article anteriorment mencionat, concretament en el moment en què Hèrcules acaba de disparar al centaure que volia violar la seva esposa Deianira.

José Garnelo i Alda  fou un pintor valencià dels mitjans del segles XVIII i XIX. Les seves obres estan sempre plenes pels estils pictòrics de diferents èpoques, fet que li serveix per crear una composició amb color i moviment, però a diferencia de tot això, sempre pretén destacar el naturalisme dins del seus quadres.

Pel que fa a aquesta obra i a les formes estètiques aplicades, podem observar un clar contrast de colors clars amb obscurs, tècnica pictòrica denominada ‘clarobscur’, que consisteix a utilitzar un contrast de colors per donar més importància a l’objecte que es vol destacar, tècnica molt utilitzada en el cinquecentoA través d’aquesta tècnica utilitzada, José Garnelo pretén destacar Deianira, ja que aquesta és la figura important tant del mite com del quadre. Amb aquesta representació, aquest personatge femení pròpiament vol  simbolitzar la puresa o la innocència en contrast amb el Centaure Nessos i la naturalesa salvatge  que es presenta al seu voltant, que representa allò salvatge i violent.

Pel que fa a la resta dels personatges,  podem adonar-nos que tant la dona, Deianira, com el centaure, Nessos, són els que tenen més importància, per davant home representat al fons d’aquest quadre, que està en un segon pla força allunyat. Per a aquest personatge, que hem identificat abans amb Hèracles, l’autor fa servir colors neutres per barrejar-ho amb la naturalesa del fons del quadre, ja que no vol centrar l’atenció en ell.

El Partenó (del grec antic Πάρθενος -Verge-) és un temple consagrat a la deessa grega Atena Pàrtenos, a qui el poble d’Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al segle V aC i és el monument més antic dels ubicats a l’Acròpoli d’Atenes. Els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates, amb la direcció artística de Fídies.

Mètopa 31 del costat sud del Partenó. Lapita lluitant contra un centaure. Museu Britànic de Londres. [Font: Wikimedia]

El tret més característic de l’arquitectura i la decoració del temple és el fris que envoltava les parets exteriors de l’entaulament. El fris baix relleu, tallat in situ, està datat entre el 442 aC-438 aC. El motiu de la lluita dels centaures i els lapites es troba concretament a les metopes del vessant sud del fris exterior.

  • Tercera representació artística: l‘escultura de marbre de Giambologna (1599) 
“Hèrcules i el centaure Nessos”, obra de Giambologna realitzada el 1599. Aquesta obra esta situada en la Piazza della Signoria (Florència, Itàlia) [ Font: Wikipedia ]

Jean de Boulogne conegut millor per el seu pseudònim de Giambologna, fou un escultor francès molt actiu a Itàlia, exactament a la Florència del segle XVI. Una de les seves obres escultòriques més important és Rapte de les sabines (1583) que també esta situada en la mateixa Piazza della Signoria de Folrència. 

En la nostra escultura de marbre veiem els dos personatges importants del mite esmentat. En aquesta, Giambologna vol destacar amb el màxim detall possible la lluita que hi ha entre Hèrcules i el centaure Nessos.

És clara la diferència amb la primera representació, la pintura de José Garnelo, ja que en aquella els personatges més importants eren Deianira i el centaure, en canvi Giambologna prioritza la lluita que hi ha entre els dos personatges masculins centrals del mite.

  • L’ultima representació mencionada: Deianira d’Evelyn Morgan (1878) 
“Deianira” d’Evelyn Morgan (1878), col·lecció privada. [Font: Wikipedia]

Evelyn Morgan, autora d’aquesta representació pictòrica fou una pintora anglesa prerrafaelita del segle XIX. La temàtica de les seves obres s’inscriu plenament en la pintura prerrafaelita. Es una de las poques dones artistes d’aquest moviment. En les seves obres destaca el predomini del dibuix, la línia recta i uns colors suaus i càlids; i en totes les seves obres hi són presents el tema mitològic, el folklore o les llegendes populars. Presenta traços de gran delicadesa i es fixa en el mínim detall per a les seves representacions.

Pel que fa a aquesta obra, veiem una Deianira amb una vista molt perduda, penedida, pel que podem deduir que es troba al final del mite, quan Deianira  ha donat la capa a Hèrcules, tot provocant-li funestes conseqüències.

Com a conclusió podem deduir que las tres imatges són una representació del mite, a partir de diferents representacions artístiques, amb el màxim detall possible. El que ens mostra que a partir d’unes simples imatges podem deduir tota una història completa. ja sigui d’un mite o d’una explicació que més endavant ens serveix per a la nostra educación.

Us proposo que feu com Mireia Rosich i busqueu d’altres representacions artístiques al voltant d’aquest mite o, si més no, on apareguin els personatges esmentats. Al comentari, deixeu l’enllaç de la imatge i feu-ne una breu explicació com les que he fet jo mateixa. Atenció, no podeu repetir-ne una que ja aparegui en un comentari anterior!

I per acabar, aquí us deixo aquesta cançó que esmenta Mireia Rosich en el seu article per la referència que fa al “cavall alat”. Espero que us agradi.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=FBg0u4GI1B4[/youtube]

Maria Popovich

Dones en mans de centaures

Malauradament la violència de gènere, masclista, o com vulguem anomenar-la, continua molt present en el nostre món. La societat ha evolucionat, el rol de la dona en la família ha canviat, les expectatives professionals fenenimes han augmentat…, i amb tot, les notícies de maltractaments, assetjaments i morts de dones a mans dels seus companys continuen sortint-nos a cada pas. Seguint amb el símil mitològic que proposa l’autora d’aquest article, encara hi ha molts centaures disposats a agredir Deianires indefenses i crèdules.

‘Hércules, Dejanira y el centauro Neso’, Foto: OBRA DE JOSÉ GARNELO Y ALDA MUSEO DE LA REAL ACADEMIA DE BELLAS ARTES DE SAN FERNANDO.

Llegeix amb atenció l’article La libido dels centaures, de Mireia Rosich, publicat a l’apartat Des del laberint del suplement de Cultura d’EL PUNT Avui (29-XI-2015). A continuació, responeu les preguntes següents, tenint en compte que en molts casos us haureu de documentar:

  1. A la primera línia apareixen esmentades  algunes divinitats menors semblants als Centaures, ¿podeu definir breument cadascuna d’elles? També s’esmenta un “cavall alat” (l. 3), ¿a qui es refereix?
  2. Sabeu dir-me en quina cançó dels Ja t’ho diré es fa la referència mitològica esmentada (l. 4)? Si trobeu el vídeo i la lletra, deixeu-ne l’enllaç. Comproveu si la trobeu a L’Empremta d’Orfeu i, si no hi és, podeu afegir-la.
  3. En les línies 9 i 10 s’esmenten obres d’art protagonitzades per centaures, busqueu-ne representacions i enllaceu-les per saber a què es refereix l’autora.
  4. Presenta breument els dos personatges mitològics deixebles del centaure Quiró (l. 12-13).
  5. On es troba la llacuna Estígia i el barquer esmentats al segon paràgraf?
  6. Com va obtenir Hèracles el verí de l’hidra utilitzat per matar Nessos?
  7. Busca la imatge de l’escultura de Giambologna que, al final del segon paràgraf, l’autora qualifica de la representació més punyent del rapte de Deianira. Enllaça-la perquè puguem fer-nos-en una idea.
  8. En què consisteix l’engany de què és víctima Deianira per part de Nessos i quines conseqüències nefastes comportarà? Com la representa Evelyn de Morgan quan s’adona del seu error (l. 44)? Busca la imatge i enllaça-la. Quin altre personatge mitològic femení menyspreat per un home representa en una altra obra? Enllaça-la també.
  9. Has pogut comprovar com l’article incideix força en les representacions iconogràfiques del mite, amb una profussió d’exemples destacable. Fixa’t ara en el quadre que encapçala el text i identifica el moment del mite que representa i quins són els personatges que hi apareixen. On es troben? Què fa cadascun? Què acaba de passar? Què passarà a continuació?
  10. Un cop repassades totes les referències mitològiques i artístiques, arriba la qüestió fonamental: com la periodista aprofita tots aquests referents per a l’anàlisi d’un tema d’actualitat. Què me’n dieu? Quins paral·lelismes estableix entre els personatges descrits i els agents dels conflictes de violència de gènere?

Espero que aquesta lectura us faci reflexionar per tal que en un futur no esdevingueu centaures ni caigueu en la tempació de deixar-vos arrossegar com Deianires. És la força del mite, que ens pot ajudar a veure-ho tot molt més clar…

TERESA