Estic cursant segon de Batxillerat i fa relativament poc que he acabat el meu Treball de Recerca. Aquest tracta sobre l’Objectivitat periodística. És un debat en el món del periodisme que fa molts anys que es parla, però quins són els inicis d’aquest gènere tan universal com és el periodisme? En el meu treball vaig esmentar que els origens venien d’Anglaterra del segle XVII, de les gasetes. És el més semblant a la premsa escrita actual. Però llegir aquest article de Batecs Clàssics, del bloc d’Antoni Janer Torrents, m’ha fet reflexionar sobre la història del periodisme i pensar en uns orígens més llunyans, com el món grec.
Aquest article fa referència a un reportatge de Montserrat Reig, publicat a la revista SÀPIENS (Núm.89), on parla del primer periodista de la història. En aquests enllaços podeu consultar l’article complet: pàg .1, pàg. 2
L’any 485 a.C, a la colònia grega d’Halicarnàs (actual Bodrum, Turquía), neix Heròdot, el pare de la Història i, sense voler, del periodisme. El nom de pare de la Història li assignà Ciceró, escriptor llatí, qui també l’anomenà pare del Periodisme. Heròdot va viure en època de grans guerres com les Mèdiques i les del Peloponnès, i per intentar entendre el nostre món i indagar en ell, va decidir viatjar.
En el seu viatge, l’autor es va dedicar a anotar tot el que veia i a preguntar; qualsevol detall és important en els seus dos gèneres. En això, també intentava ser el més objectiu possible: “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. I d’aquí, en surt l’article 1 del Codi Deontològic dels periodistes: diferenciar l’opinió del fet. I també en digué un altre: el contrast i tractament de la informació. A l’hora de viatjar va escoltar moltes i diferents versions sobre el mateix fet, i per això havia de contrastar la informació. Bàsicament, el seu objectiu era la veritat històrica, i ho feia apropant-se a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis, deixant els seus valors de costat. Un altre mèrit periodístic que adoptà Heròdot va ser el fet de documentar-se molt i bé.
La seva obra Històries tracta, com a tema central, les Guerres Mèdiques. Per a crear-la, com he explicat abans, va fer un llarg viatge per a documentar-se bé. Després, quan tornava, anava a diferents ciutats gregues a fer xerrades sobre els seus viatges, amb fets que sorprenents que cridessin l’atenció per aconseguir diners per poder tornar a viatjar. Cap al 440 aC ja acabà de viatjar, i marxà a la colònia grega de Túrios, al sud d’Itàlia, i allà comença a escriure la seva opera prima. Va ser la primera obra grega escrita en prosa i la primera en el gènere historiogràfic.
Heròdot va voler mostrar, així, que hi havia altres cultures a part de la grega; que cap civilització es mantenia aïllada i que hi havia interacció entre totes. Això, als grecs, no els agradà, i per això el van anomenar el pare de les mentides. No obstant, cap al segle XIX l’arqueologia demostrà que el que ell va escriure era totalment veritat.
Amb tot això, Heròdot es considera el creador de la Historiografia, és a dir, el registre escrit de la història, els escrits que la mateixa humanitat ha creat per parlar del seu present, i perquè aquests textos perdurin, tal com volia l’autor. Aquest historiador grec, juntament amb Tucídides, són els precedents de la historiografia llatina, d’autors com Tit Livi, amb el seu magnum opus “Ab Urbe Condita”, Sal·lusti, Nepot, Juli Cèsar…
Aquest autor es diferencia dels altres historiògrafs per la seva voluntat de distingir la veritat de la falsedat. En la meva opinió, crec que Heròdot va ser objectiu, si més no ho va voler i intentar, ja que el fet de informar-se tant i saber tantes versions per després contrastar informacions, com ell deia que ho feia, ja és un pas molt important per aconseguir ser el més neutral possible. L’article diu que és realment el creador del periodisme per aquesta simple raó, perquè va ser objectiu, que és el primer que s’ha de ser per ser periodista. En les meves conclusions del treball de recerca vaig veure que no és possible ser objectiu al 100% en el món del periodisme, ja que hi ha una sèrie de factors que no ho fan possible: el temps que té un periodista per escriure una notícia és massa poc com per poder treballar-la de manera que sigui totalment objectiva (en canvi Heròdot va tenir temps il·limitat per treballar en les seves obres); els periodistes estan condicionats per una empresa, la qual té una ideologia. Aquesta tendència ideològica, en les notícies, s’hi reflecteix (en canvi Heròdot no estava condicionat per cap superior, simplement pels seus propis valors). I suposo que això va ser el que va passar amb Heròdot: gràcies aquesta llibertat que ell tenia a l’hora de treballar podria contrastar molt més la informació perquè fos al màxim d’objectiva possible.
I vosaltres, què en penseu, de l’objectivitat periodística? Raoneu la vostra resposta, tot justificant-la amb exemples de notícies actuals.
Cristina Gómez
2n batxillerat
Salve!
Enhorabona Cristina pel teu treball! Em sembla molt interessant el tema que vas triar i també trobo que és bastant vigent, ja que com dius cada empresa té una ideologia, i ja sigui en la televisió o a la premsa, simplement a la portada ja s’observa què vol destacar.
-http://www.tulibertad.net/periodicos/
He trobat aquesta pàgina on esmenten quins diaris són de dretes o d’esquerres ideològicament per la manera com tracten a uns partits o uns altres. Per exemple, “La razón”, sol ser crític amb el PSOE però en canvi amb el PP, encara que el que hagi fet sigui una aberració, es manté fidel.
Vale!
Salve!
Quin article més interessant! La veritat és que no en tenia ni idea de on ni quan va sorgir el periodisme.
A més, a l’article apareix el terme “historiografia” [Ιιστορία (història) + γράφος (escriure) , gènere literari que vam estudiar a Llatí al primer trimestre. Que com bé sabem és un gènere que recull escrits del passat.
Heròdot, el protagonista de l’article, i Tucídides, són els precedents de la historiografia llatina, d’autors com Tit Livi (ex: “Ab Urbe Condita”), Sal·lusti (ex: “Coniuratio Catilinae”)o Nepot (ex: “De viris illustribus”).
Personalment crec que actualment el periodisme (en general, tot i que és evident que no tot) no és gaire objectiu, sinó que mostra descaradament la seva opinió. Es pot justificar aquesta opinió amb un tema molt actual com és la política. Segons quin diari o quin programa televisiu es vegi, els punts de vista són molt diferents i una mateixa realitat pot tenir diverses versions, segons la conveniència.
L’objectivitat periodística d’avui en dia es podria dir que es absent a la gran majoria de diaris, almenys als que podem trobar a Espanya.
Tal i com podem veure a “Kiosko.net”, una pàgina web que ens mostra totes les portades dels diaris del dia a dia, apreciem grans diferències a l’hora de mostrar-nos la notícia sobre la dimisió de Esperanza Aguirre del PP del dia 15/2/2016.
En comptes de informar només sobre el fet de dimitir, busquen, en una sola frase principal com és el titular, donar-li un segon sentit o aportar el punt de vista de cada un dels diaris.
Aquest és només un exemple de la manca d’objectivitat periodística vigent, al menys en el nostre país.
Malauradament, l’actualitat ens forneix d’un munt d’exemples de poca objectivitat periodística, teniu raó.
Paula, com a alumna de grec, m’agrada que hagis especificat els ètims que donen lloc a la denominació del gènere. Tot i això hi falta un esperit i el verb no té la desinència correcta. ἱστορια + γράφω
Χαίρετε!
L’objectivitat periodística és i ha de ser, òbviament, un dels principis en el tractament i la transmissió de la informació, de la mateixa manera que ho és el contrast de les fonts. És notori el fet que dos principis tan sans i vitals per a un periodisme de qualitat ja es trobessin en els clàssics. I és que d’ells hem heretat tant! Heròdot va ser pioner en el correcte tractament de la informació, tant en els textos històrics com en els que podem considerar antecessors del periodisme. De fet, és aquest punt el que diferencia o, millor dit, el que hauria de diferenciar, els mitjans de comunicació del més pur adoctrinament. Tot i així, observem que n’hi ha, massa freqüentment, alguns que publiquen articles que violen dues de les regles bàsiques que els mitjans de comunicació haurien de seguir: l’honestedat informativa (no centrar-se només en els defectes del rival) i el contrast de les fonts.
Posaré un exemple concret de la transgressió, deliberada, d’aquestes normes: el diari EL MUNDO va publicar, un temps abans de les eleccions del 2012, un informe de la UDEF en el qual s’acusava Mas i Pujol de tenir comptes compartits a Suïssa. El fet d’emetre una notícia de la qual no se’n tenia certesa (ni se’n té, en el moment d’escriure aquestes línies) va costar al diari una querella judicial del partit polític CDC.
Un altre dels errors comuns en el tractament de la informació que observem en els mass media és el fet que es dóna la informació a mitges en algunes ocasions i, en d’altres, no s’expliquen de manera prou completa les causes.
La fiabilitat dels mitjans de comunicació és un dels puntals principals d’una societat lliure i democràtica, ja que quina capacitat de decisió tindrà aquesta si se l’enganya o se li explica la veritat a mitges? I que consti que, amb tot el que he dit, no menyspreo el pluralisme en la informació: es pot mostrar la pròpia opinió i alhora ésser objectiu, sempre que no s’enganyi el públic, i se li expliqui tota la veritat. La pluralitat d’opinions és positiva, ens acosta al màxim possible de la veritat (ja que és impossible arribar-hi), al coneixement ampli, global, i no esbiaixat dels esdeveniments, que contempli les seves causes i les seves conseqüències.
Vull fer un apunt que relacioni periodisme i història. La bona praxis dels dos gèneres necessita contrast de fonts i la màxima objectivitat possible en el tractament de la informació. Quan això s‘incompleix, s’incorre, d’una banda, en la desinformació o mala informació, i de l’altra, en la historiografia (mot que prové dels següents ètims grecs: susbtantiu ἱστορία: història; i el verb γράφω: escriure). Aquesta és com una història castrada, coixa. És un relat que explica fets i esdeveniments, però des d’una perspectiva parcial, interessada, d’autopropaganda o d’autojustificació. Pensem en l’obra de Gai Juli Cèsar (Commentarii de bello Gallico), o de Sal·lusti (De coniuratione Cathilinae).
Χαίρετε!
Salve, Cristina!
Primer vull felicitar-te pel teu TR! Es nota tot l’esforç i treball que has fet. Espero que t’hagi anat molt bé.
La veritat és que no és sorprenent que el veritable origen del periodisme estigui en Heròdot, un autor grec que sense voler va imposar els principals trets del periodisme alhora que documentava la història.
El gènere que es menciona és la historiografia. En temps clàssics era un gènere literari més. Com dit en aquest article, Heròdot és el fundador d’aquest gènere i la paraula prové de ἱστορια (història) + γράφω (grafia) que dóna al étim grec “ιστοριογράφος”. Aquest gènere literari explica fets o coses del passat. Heròdot és el precedent dels historiografs llatins, com Tit Livi.
Avui en dia l’objectivitat periodistica és quasi extingida. Bé, no del tot perquè sempre hi ha algun diari que es limita a només informar i dir la veritat, i no manipular la informació. Però com has dit tu, Cristina, és bastant difícil ser 100% objectiu, les empreses tenen una ideologia i el periodista s’ha de cenyir a ella.