Arxiu d'etiquetes: periodisme

L’udol de la manada, de Carme Riera

Tothom actualment coneix l’impactant  cas de “La Manada“: la història de cinc homes i una violació que, afortunadament, no ha passat gens desapercebuda als ulls de la societat. El diari La Vanguardia va publicar recentment un article d’opinió titulat L’udol de “La Manada”, de Carme Riera -escriptora, guionista, assagista, professora i membre de la Real Acadèmia Espanyola. L’autora relaciona aquesta polèmica notícia amb alguns dels mites clàssics més coneguts que emmascaren una violació sota l’excusa de l’amor i la passió.

Il·lustració que acompanya l’article, de Meseguer.

Riera comença sense preàmbuls i explica al lector la història d’Apol·lo i Dafne, un mite que va inspirar nombrosos artistes, especialment del barroc, tan importants com Garcilaso de la Vega en la seva Égloga III.  I aquesta no és l’única referència mitològica que apareix en la obra cúspide del poeta, sinó que també fa referència a la història d’Orfeu i Eurídice -l’amor dels quals va concloure per un caprici impacient de l’amant- o el mite d’Afrodita i Adonis -una parella trencada per venjança i enveja aliena.

El mite d’Apol·lo i Dafne, en canvi, és una història “d’amor” no correspost entre el déu grec de l’art i la bellesa i una nimfa del bosc.

Aquest és el mite que més importància pren en l’article de Carme Riera. L’autora en tot moment segueix la versió de les fonts clàssiques i aquesta història és coneguda gràcies a Les metamorfosis d’Ovidi.

La fatxenderia d’Apol·lo va portar-lo a ser ferit per una fletxa que causava un intens desig amorós, dirigit a la nimfa Dafne, qui només va ser culpable d’aparèixer en un moment i lloc desafortunat. La nimfa, en canvi, va rebre la fletxa que provocava un gran rebuig cap al déu, però això no va ser suficient per extingir l’obsessió que sentí Apol·lo per la pobra noia. La nimfa no aconseguia escapar del seu caprici, per això desesperada i sense veure-hi cap altra alternativa, va acabar demanant ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, qui la convertí en un arbre de llorer davant els ulls d’Apol·lo, el qual s’aferrava amb anhel i desig al cos de la noia, fins i tot mentre les seves extremitats estaven en plena metamorfosi. Per això la imatge del déu sempre estarà associada a aquest arbre.

Si retrocedim en el temps fins a l’època d’Ovidi, aquest mite no seria més que una tràgica història d’amor que, fins i tot, faria al lector sentir compassió i tristesa per Apol·lo. Però en ple segle XXI poques persones no veurien aquest mite com un clar cas d’assetjament sexual.

Dafne, sola i espantada, es veu obligada a acceptar una decisió dràstica, arrisca tota la seva vida només per escapar sigui com sigui de la possessió d’Apol·lo. A més, ha de demanar ajuda al seu pare -un altre home per igualar la força d’Apol·lo-, ja que no es veu amb cor ni de provar de resistir-se a la cega i trastornada voluntat del déu.

La transformació de la noia en llorer és un canvi irreversible, causada per una trobada desafortunada que farà que mai més torni a ser ella mateixa. El seu cos tendre i jove va esdevenir una escorça aspra i insensible, que va anul·lar la seva sensibilitat i confiança per sempre més.

Carme Riera denuncia amb aquesta comparació la injusta condemna que va rebre “la Manada” per part dels jutges, que sembla que s’hagin posat en la pell d’Ovidi i que tenen una visió distorsionada -per estar en ple segle XXI- sobre aquests particulars Apol·los.

Està bé rectificar els clàssics, però també hem de procurar no tornar a caure en el mateix abisme silenciós de què hem sortit les dones amb tantíssims esforços. Procurem entre tots no plantar cap altre llorer en aquesta societat.

  • Sabeu qui va ferir Apol·lo i Dafne amb les fletxes de l’amor, i per quina raó?
  • Garcilaso és un dels autors espanyols més destacats del Segle d’Or de la literatura. L’article de Carme Riera esmenta la seva obra Ègloga III, on apareix més d’un mite de caràcter amorós. Sabríeu explicar-ne un amb les vostres paraules?
  • Què n’opineu, de l’actitud d’Apol·lo? Creieu que la seva obsessió per Dafne està justificada?
  • Us sembla que la comparació que fa Carme Riera d’aquests mites clàssics amb la Manada són encertats? M’agradaria saber la vostra opinió sobre la sentència judicial que van rebre els acusats, notícia que trobareu en un dels enllaços.

Marta Verkholyak, 1r Batxillerat.

Concurs d’etimologies bíbliques

Χαίρετε!

En aquest article, us presentaré un concurs d’etimologies bíbliques que va proposar La Vanguardia, amb una doble finalitat. La primera: descobrir les convergències, massa sovint oblidades o intencionadament ocultades, entre el cristianisme, l’islamisme i el judaisme, tot cercant els punts temàtics i els personatges comuns a les tres religions. La segona: promoure el coneixement de la Bíblia i de l’Alcorà entre els estudiants i els universitaris catalans, la majoria dels quals desconeixen els llibres religiosos.

El concurs ha estat organitzat pel diari La Vanguardia i el Centre Edith Stein, amb la col·laboració de Francesc Grané. Les imatges que han il·lustrat les pàgines de la publicació, pertanyents a la gimcana s’han elaborat amb l’ajut de Javier Velasco en el camp de la llengua hebrea; i d’Isabel Ramos, en el de l’àrab. El redactor de les preguntes del concurs ha estat Joan Andreu Rocha-Scarpetta, doctor en Història de les Religions, vicedegà de la Universitat Abat Oliba, professor convidat de la Universitat de Teheran, i membre del Consell per a la Convivència Religiosa.

Algunes de les etimologies més interessants són les següents:

  • Xenofília, que prové del substantiu grec ξενοφίλια i que s’anomena hospitalitas en llatí. La definició d’aquesta paraula és “simpatia envers els estrangers.”

  • Apocalipsi, que prové del substantiu grec ἀποκάλυψης i que s’anomena revelatio en llatí. Significa “revelació”. Aquest mot correspon al títol del darrer llibre del Nou Testament, escrit per Joan Evangelista. En ell, s’hi prediu la fi del món, amb escenes ben conegudes, com la dels set genets de l’Apocalipsi.  Segons les religions del llibre, l’Apocalipsi és la posada per escrit de la veu de Déu.
  • Creació, en grec κτίσις, i en llatí creatio. L’article fa referència al relat del Gènesi, en l’Antic Testament, que explica l’origen de la creació. Segons les religions del llibre, Déu va crear la Terra (i tot el que ella conté i l’habita: les plantes, els animals, els éssers humans)  en sis dies, i va descansar el setè.

  • Caritat, en grec ἀγάπη en grec i en llatí amorcharitas. L’article tracta sobre un dels punts bàsics de les religions jueva, cristiana i musulmana: l’amor cap al semblant, que indueix a la compassió.
  • Pecat, en grec ἀμαρτία i en llatí peccatum. L’autor recorda els relats que serveixen a les religions monoteistes per explicar l’origen del pecat, que és inherent a l’ésser humà. També dóna informació interessant sobre el significat del terme ἁμαρτία, segons la Poètica d’Aristòtil.

Personalment, opino que la sèrie d’articles del concurs és una bona demostració de la influència que el grec tenia en el moment de naixement i de consolidació del cristianisme, el qual va incorporar mots d’aquesta llengua al seu vocabulari. Aquestes paraules s’han mantingut a causa de la influència i el pes que la religió ha exercit en la nostra societat fins al segle XX. Per això us plantejo, ara, aquestes qüestions:

  • Quina és la relació entre el mot grec ἀγάπη (amor) i el significat que àgape té en les llengües romàniques actuals, com el català i el castellà?
  • Avui el mot apocalíptic no és usat com a equivalent de revelació. Quin és el sentit que en els nostres dies té aquesta paraula? Com s’ha produït el canvi de significat?
  • Expliqueu l’origen etimològic del mot xenofília.  
  • Què designava la paraula μαρτία, a Grècia?

Pau Molar. Grec i Llatí. 2.2

HERÒDOT, el primer periodista de la història

Estic cursant segon de Batxillerat i fa relativament poc que he acabat el meu Treball de Recerca. Aquest tracta sobre l’Objectivitat periodística. És un debat en el món del periodisme que fa molts anys que es parla, però quins són els inicis d’aquest gènere tan universal com és el periodisme? En el meu treball vaig esmentar que els origens venien d’Anglaterra del segle XVII, de les gasetes. És el més semblant a la premsa escrita actual. Però llegir aquest article de Batecs Clàssics, del bloc d’Antoni Janer Torrents, m’ha fet reflexionar sobre la història del periodisme i pensar en uns orígens més llunyans, com el món grec.

Aquest article fa referència a un reportatge de Montserrat Reig, publicat a la revista SÀPIENS (Núm.89), on parla del primer periodista de la història. En aquests enllaços podeu consultar l’article complet:  pàg .1pàg. 2

Heròdot d’Helicarnàs. Estàtua al Parlament de Viena.

L’any 485 a.C, a la colònia grega d’Halicarnàs (actual Bodrum, Turquía), neix Heròdot, el pare de la Història i, sense voler, del periodisme. El nom de pare de la Història li assignà Ciceró, escriptor llatí, qui també l’anomenà pare del Periodisme. Heròdot va viure en època de grans guerres com les Mèdiques i les del Peloponnès, i per intentar entendre  el nostre món i indagar en ell, va decidir viatjar.

En el seu viatge, l’autor es va dedicar a anotar tot el que veia i a preguntar; qualsevol detall és important en els seus dos gèneres. En això, també intentava ser el més objectiu possible: “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. I d’aquí, en surt l’article 1 del Codi Deontològic dels periodistes: diferenciar l’opinió del fet.  I també en digué un altre: el contrast i tractament de la informació. A l’hora de viatjar va escoltar moltes i diferents versions sobre el mateix fet, i per això havia de contrastar la informació. Bàsicament, el seu objectiu era la veritat històrica, i ho feia apropant-se a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis, deixant els seus valors de costat. Un altre mèrit periodístic que adoptà Heròdot va ser el fet de documentar-se molt i bé.

La seva obra Històries tracta, com a tema central, les Guerres Mèdiques. Per a crear-la, com he explicat abans, va fer un llarg viatge per a documentar-se bé. Després, quan tornava, anava a diferents ciutats gregues a fer xerrades sobre els seus viatges, amb fets que sorprenents que cridessin l’atenció per aconseguir diners per poder tornar a viatjar. Cap al 440 aC ja acabà de viatjar, i marxà a la colònia grega de Túrios, al sud d’Itàlia, i allà comença a escriure la seva opera prima. Va ser la primera obra grega escrita en prosa i la primera en el gènere historiogràfic.

Fragment d’un papir d’Oxirrinc (s II) del llibre VIII d'”Històries” [Font: Wikimedia]

Heròdot va voler mostrar, així, que hi havia altres cultures a part de la grega; que cap civilització es mantenia aïllada i que hi havia interacció entre totes. Això, als grecs, no els agradà, i per això el van anomenar el pare de les mentides. No obstant, cap al segle XIX l’arqueologia demostrà que el que ell va escriure era totalment veritat.

Amb tot això, Heròdot es considera el creador de la Historiografia, és a dir, el registre escrit de la història, els escrits que la mateixa humanitat ha creat per parlar del seu present, i perquè aquests textos perdurin, tal com volia l’autor. Aquest historiador grec, juntament amb Tucídides, són els precedents de la historiografia llatina, d’autors com Tit Livi, amb el seu magnum opus “Ab Urbe Condita”, Sal·lusti, Nepot, Juli Cèsar…

Aquest autor es diferencia dels altres historiògrafs per la seva voluntat de distingir la veritat de la falsedat. En la meva opinió, crec que Heròdot va ser objectiu, si  més no ho va voler i intentar, ja que el fet de informar-se tant i saber tantes versions per després contrastar informacions, com ell deia que ho feia, ja és un pas molt important per aconseguir ser el més neutral possible. L’article diu que és realment el creador del periodisme per aquesta simple raó, perquè va ser objectiu, que és el primer que s’ha de ser per ser periodista. En les meves conclusions del treball de recerca vaig veure que no és possible ser objectiu al 100% en el món del periodisme, ja que hi ha una sèrie de factors que no ho fan possible: el temps que té un periodista per escriure una notícia és massa poc com per poder treballar-la de manera que sigui totalment objectiva (en canvi Heròdot va tenir temps il·limitat per treballar en les seves obres); els periodistes estan condicionats per una empresa, la qual té una ideologia. Aquesta tendència ideològica, en les notícies, s’hi reflecteix (en canvi Heròdot no estava condicionat per cap superior, simplement pels seus propis valors). I suposo que això va ser el que va passar amb Heròdot: gràcies aquesta llibertat que ell tenia a l’hora de treballar podria contrastar molt més la informació perquè fos al màxim d’objectiva possible.

I vosaltres, què en penseu, de l’objectivitat periodística? Raoneu la vostra resposta, tot justificant-la amb exemples de notícies actuals.

Cristina Gómez

2n batxillerat