Concurs d’etimologies bíbliques

Χαίρετε!

En aquest article, us presentaré un concurs d’etimologies bíbliques que va proposar La Vanguardia, amb una doble finalitat. La primera: descobrir les convergències, massa sovint oblidades o intencionadament ocultades, entre el cristianisme, l’islamisme i el judaisme, tot cercant els punts temàtics i els personatges comuns a les tres religions. La segona: promoure el coneixement de la Bíblia i de l’Alcorà entre els estudiants i els universitaris catalans, la majoria dels quals desconeixen els llibres religiosos.

El concurs ha estat organitzat pel diari La Vanguardia i el Centre Edith Stein, amb la col·laboració de Francesc Grané. Les imatges que han il·lustrat les pàgines de la publicació, pertanyents a la gimcana s’han elaborat amb l’ajut de Javier Velasco en el camp de la llengua hebrea; i d’Isabel Ramos, en el de l’àrab. El redactor de les preguntes del concurs ha estat Joan Andreu Rocha-Scarpetta, doctor en Història de les Religions, vicedegà de la Universitat Abat Oliba, professor convidat de la Universitat de Teheran, i membre del Consell per a la Convivència Religiosa.

Algunes de les etimologies més interessants són les següents:

  • Xenofília, que prové del substantiu grec ξενοφίλια i que s’anomena hospitalitas en llatí. La definició d’aquesta paraula és “simpatia envers els estrangers.”

  • Apocalipsi, que prové del substantiu grec ἀποκάλυψης i que s’anomena revelatio en llatí. Significa “revelació”. Aquest mot correspon al títol del darrer llibre del Nou Testament, escrit per Joan Evangelista. En ell, s’hi prediu la fi del món, amb escenes ben conegudes, com la dels set genets de l’Apocalipsi.  Segons les religions del llibre, l’Apocalipsi és la posada per escrit de la veu de Déu.
  • Creació, en grec κτίσις, i en llatí creatio. L’article fa referència al relat del Gènesi, en l’Antic Testament, que explica l’origen de la creació. Segons les religions del llibre, Déu va crear la Terra (i tot el que ella conté i l’habita: les plantes, els animals, els éssers humans)  en sis dies, i va descansar el setè.

  • Caritat, en grec ἀγάπη en grec i en llatí amorcharitas. L’article tracta sobre un dels punts bàsics de les religions jueva, cristiana i musulmana: l’amor cap al semblant, que indueix a la compassió.
  • Pecat, en grec ἀμαρτία i en llatí peccatum. L’autor recorda els relats que serveixen a les religions monoteistes per explicar l’origen del pecat, que és inherent a l’ésser humà. També dóna informació interessant sobre el significat del terme ἁμαρτία, segons la Poètica d’Aristòtil.

Personalment, opino que la sèrie d’articles del concurs és una bona demostració de la influència que el grec tenia en el moment de naixement i de consolidació del cristianisme, el qual va incorporar mots d’aquesta llengua al seu vocabulari. Aquestes paraules s’han mantingut a causa de la influència i el pes que la religió ha exercit en la nostra societat fins al segle XX. Per això us plantejo, ara, aquestes qüestions:

  • Quina és la relació entre el mot grec ἀγάπη (amor) i el significat que àgape té en les llengües romàniques actuals, com el català i el castellà?
  • Avui el mot apocalíptic no és usat com a equivalent de revelació. Quin és el sentit que en els nostres dies té aquesta paraula? Com s’ha produït el canvi de significat?
  • Expliqueu l’origen etimològic del mot xenofília.  
  • Què designava la paraula μαρτία, a Grècia?

Pau Molar. Grec i Llatí. 2.2

Bacanals, festes de deliri

Mireia Rosich ja ens té acostumats als seus apunts amb referències clàssiques al suplement dominical de cultura d’El Punt Avui. Si a La libido dels centaures  partia del mite de l’intent de violació de Deianira per part de Nesos, per tal de fer un repàs a la iconografia dels raptes mitològics i reflexionar sobre el fenomen de la violència de gènere, a Bacanals modernes s’obre pas el culte al déu Dionís.

Mireia Rosich [Font: DHAC]

L’autora repassa les “festes de deliri” en què ens submergim els humans en algun moment de l’any des dels orígens de la nostra civilització. Encara a hores d’ara, quan tot sembla molt més fred, excessivament civilitzat, hi ha moments en què, seguint el cicle lunar, ens deixem endur col·lectivament pels nostres institnts més baixos, en un “parèntesi en el ritme quotidià”. Llegiu el text amb atenció i feu-ne un recull des dels temps grecs fins a l’actualitat, ¿què tenen en comú i en què es diferèncien cadascuna d’elles?

Igual que en l’article anteriorment esmentat, la reflexió parteix d’un quadre.

THE WOMEN OF AMPHISSA 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts)

Us heu sentit mai com aquestes bacants, exhaustes però protegides per les dones de bé que no han participat del deliri? Per què són necessaris aquests moments de descontrol, segons l’autora de l’article? Hi esteu d’acord?

A part d’aquesta pintura, l’autora fa referència una altra obra d’art relacionada amb el tema que ens ocupa, esmenteu-la i deixeu un enllaç amb la imatge.

Per acabar, feu un repàs de totes les divinitats, incloses les menors, que apareixen en l’article. El déu principal té relació amb un gènere literari, identifica’l i explica la referència. Quina obra d’un autor d’aquest gènere té com a tema principal aquestes festes  femenines desenfrenades?

TERESA

El “bullying” cap als grecs

Els estudiants de segon de batxillerat que facin llatí segurament tindran la visió d’uns romans gloriosos, esplèndids, grans literats… En fi, persones exemplars. Sovint se’ls compara amb els grecs, que si l’art és copiat, que si l’enginyeria romana era millor, etc. Sembla, doncs, que de vegades als grecs se’ls hagi fet una mica de bullying, i si ho pensem, encara avui és vigent aquesta xenofòbia envers als pagaments dels deutes contrets amb els grecs. Daniel Fernández parla sobre la reputació dels grecs al llarg de la història en aquest article (per llegir-lo sencer cliqueu aquí).

El periodista comença el seu article trepitjant fort, una referència a l’Eneida de Virgili: Timeo danaos et dona ferentes, és a dir, “Temo els grecs i fins i tot si porten regals”. A nosaltres, que hem llegit l’Eneida, l’oració ens semblarà familiar.  Aquesta escena és present en el llibre II, on s’explica com Eneas va fugir de Troia. Laocoont, sacerdot de Neptú, desconfiava del cavall que va entrar a Troia i va clavar­-li una llança que va posar de manifest l’armament que portava dintre seu el cavall. Un dia que Laocoont estava fent un sacrifici, la Tritònida (sobrenom de la deessa Atena) va enviar dues serps des de Tènedos cap a la costa, les quals van envoltar els tendres cossos dels seus dos fills i Laocoont mateix. Ell crida i intenta desfer­-se dels nusos fins que les dues serps marxen als peus de la deessa sota el cercle del seu escut.

File:Laocoön and His Sons.jpg
Laocoont i els seus fills. Obra d’Agesandre (pare), Polidor i Atenodor (fills) que es troba als Museus Vaticans.

A més d’explicar aquest origen de la desconfiança cap als grecs, l’autor de l’article ens fa una petita lliçó morfosintàctica de llatí parlant de la partícula “et” a partir d’aquest vers citat anteriorment de Virgili. Aquesta partícula no és una conjunció copulativa sinò síncopa d’ “etiam” (també). En resum, Daniel Fernández ens vol mostrar aquesta espècie de xenofòbia que patien els romans contra els grecs, i que es podria traslladar als nostres temps.

No va ser només Virgili qui acusava els grecs, també Suetoni. En la seva obra Vida dels dotze cèsars explica com fins i tot August es referia a unes tals “calendes gregues” per dir que alguna cosa mai seria cobrada. El terme calendarium prové de “calendes”. Les calendes eren el primer dia de cada mes de l’antic calendari romà, regit per les llunes. Aquest primer dia, els romans pagaven els seus deutes. Els grecs no en tenien calendes, per tant, conseqüentment, es diu que no pagaven els seus deutes.  Finalment, deixar una cosa ad kalendas Graecas significava deixar una cosa fins a les calendes gregues, i com que no en tenien, significava que un deute no seria mai cobrat. Avui diríem “quan les vaques volin…”.

Tornant a l’actualitat, doncs, Daniel Fernández estableix un vincle entre l’Europa actual i la història clàssica. Segons el periodista, sembla irònic que haguem d’estar orgullosos d’un suposat continent que menysprea la diferència i mira més per la salut de l’economia que tenim en comú que no pas pels ciutadans. “La construcció d’Europa sembla que queda per a les calendes gregues”, diu Daniel Fernández, i és que sense diàleg, no arribarem mai enlloc.

La xenofòbia cap als grecs no és una cosa nova, té una història que remunta al temps dels romans i actualment es mostra la seva diferència pel deute que tenen aquesta nació té acumulat. Però al cap i a la fi, tots som iguals. Som ciutadans d’uns països, que alguns estaran pitjor i altres millor, però que tenim uns drets comuns i uns sentiments tan humans que ni tots els diners del món podran canviar.

  • I vosaltres, sou de deixar les coses ad kalendas Graecas?
  • Em podríeu analitzar el llatinisme? Es troba al nostre recull de llatinismes? Si és així, enllaça’l, si no, potser seria una bona oportunitat per crear l’entrada…
  • Com comptaven els dies els grecs?

Alba Garcia

2n batxillerat