La mitologia i l’astrologia han estat sempre al servei de la percepció humana del cosmos, ja que les dues són expressions simbòliques d’aquest. Des de l’antiguitat, els astres s’erigiren com a protagonistes d’històries que expressen imaginàriament els arquetips inherents a la psique i a la vida humana. És en la interpretació del sol astrològic on la importància del mite adquireix una major força. Aquest ha estat entronitzat en la mitologia de cultures tant monoteistes com politeistes al llarg del temps ja que és aquell qui porta la llum al món, i amb aquesta la vida tal i com la coneixem.
A continuació, presentaré els déus solars de cinc civilitzacions diferents, algunes de les quals no han tingut un intercanvi cultural amb les altres i finalment els compararem.
Hèlios i Apol.loHèlios representat en un relleu troià. Museu de Pèrgam, Berlín.
En la mitologia grega, Hèlios (Ἥλιος , ‘sol’), és la personificació del Sol. Hèlios era imaginat com un bell déu coronat amb la brillant aureola del sol, el qual conduïa un carruatge pel cel cada dia fins l’oceà que envoltava la terra i tornava per aquest després de la nit. Homer descriu el carruatge del Sol tirat per cinc toros solars, més tard Píndar el descriu amb cavalls que llençaven foc. A mesura que passa el temps és cada vegada més identificat amb el déu de la llum, Apol.lo. Alguna gent considera que els dos noms pertanyen al mateix déu. El seu equivalent en la mitología romana és Sol Invictus.
De la mateixa manera que en el món antic es coneixia al Sol com aquell qui dóna llum, a Apol.lo se’l percep com el déu que encén la llum interior. “Coneix-te a tu mateix” diu la inscripció de l’entrada del seu temple a Delfos i això remarcava la importància del déu com a símbol de la consciència.
Ra
El déu solar Ra
Ra (gran déu) era déu del sol, del cel i de l’origen de la vida en la religió politeista egípcia. Tanmateix era el símbol de la llum solar, responsable del cicle de la mort i la resurrecció.
Era imaginat amb el cos d’un home i un cap de falcó coronat pel disc solar i l’uraeus, representació de la deessa Uadyet, un ceptre “Uas” en la mà dreta, el qual simbolitzava la força i un Anj a la mà esquerra que simbolitzava la vida.
A principis de l’Imperi Antic egipci, convertí en el déu oficial dels faraons, els quals es consideraven els seus fills i reencarnacions en la terra. El fet de considerar-se superior per la gràcia d’un déu és una pràctica realitzada per una gran quantitat de cultures diferents al llarg de la història ja que no hi ha res superior a un déu i la paraula d’aquest és inqüestionable.
Durant la dinastia V, Ra fou elevat a deïtat nacional i posteriorment se’l vinculà al déu Amón per a convertir-se en Amón-Ra.
La identitat de Ra es confon sovint amb la d’altres déus i experimentà diferents fusions en un intent d’unificar culturalment Egipte.
Ahura Mazda
Representació d’Ahura Mazda al frontis del Temple del Foc Mazdayana, Yazd (Irán).
Ahura Mazda és el nom d’una divinitat exhaltada pel profeta Zoroastre com a “el creador no creat” es a dir, la deïtat suprema de la religió Zoroastrista Persa.
És el déu del sol i del cel, omniscient líder dels Amesha Spenta, divinitats del Zoroastrisme creades per ell mateix les quals l’ajuden amb la creació (els Ahura). És un déu abstracte i trascendent, sense imatge concreta tot i que se’l representa com un home vell dins d’un sol alat acompanyat del foc, la llum i la terra, creacions seves.
Angra Mainyu (també anomenat Ahriman) és l’oposat a Ahura Mazda, i la representació del mal. No és ni un déu ni una entitat. Aquesta idea errònia ha donat lloc a pensar que existeix una “dualitat cósmica” en el Zoroastrisme.
En el Zoroastrisme és un tema central l’elecció moral. Segons aquesta religió les persones són lliures i responsables dels seus actes. Ahura Mazda es comprén a través de “la bona ment”, la deïtat es manifesta en les persones a través dels seus propis actes de bondat. Els atributs ètics de l’home són, per tant, una part compartida d’aquest déu mentre que els actes de maldat mostren Ahriman.
La religió Zoroastrista es resumeix en la frase: “bons pensaments, bones paraules, bons actes” (Humata, Hukhta, Hvarshta en idioma avèstic).
Amaterasu
La deessa Amaterasu sortint de la cova. Pintura d’Utugawa Kunisada, 1830.
Amaterasu O-mikami o Amaterasu (天照) és la deessa del Sol en la religió Sintoísta Japonesa i avantpassada de la família imperial de Japó segons aquesta religió. El seu nom significa “Deïtat gloriosa que brilla en el cel”. és una de les deïtats (kami) més importants. És representada com una dona de pell blanca i cabells negres, vestint un kimono i del cap de la qual surten rajos solars.
Segons el Kojiki (llibre de coses velles) Amaterasu va néixer de l’ull esquerre del déu primordial Izanagi quan aquest es purificava en el seu intent de recuperar la deessa de la creació i la mort Izanami.
Una vegada, avergonyida pel comportament del seu germà Susanoo, Amaterasu es tancà en una cova. En no ser-hi ella, el sol no sortia i el món es cobrí de tenebres, els camps deixaren de ser fèrtils per la falta de llum i el fred i la gent moria de fred i d’inanició. Finalment els altres déus, temerosos que les tenebres perduressin per sempre, van començar a fer xivarri i Amaterasu, encuriosida pel soroll, sortí de la cova.
La deessa es tanca en una cova repetides vegades en la mitologia Japonesa representant el mal que pot ocasionar enfadar-la o portar-li la contrària, la qual cosa tenia molt present el poble japonès a l’hora de servir els seus emperadors, fills del sol.
Inti
Escultura inca representant el déu solar Inti, museu d’art precolombí de Xile
Inti és el nom en Quechua del Sol, considerat la deïtat més significativa en la mitologia Inca.
A Inti se’l representa amb la forma d’un el.lipsoide d’or del qual poden sortir raigs . Com a creador de la vida, era adorat i reverenciat, peró la gent també acudia a ell en busca de favors i ajuda ja que només ell podia fer créixer les collites, curar lesmalalties i donar la seguretat que l’ésser humà necessita. Inti era el progenitor dels Ayllus reals (emperadors) i de tot el poble Inca. Com a descendents directes del déu Inti, els Ayllus tenien un poder absolut per a governar sobre del seu poble.
El déu Inti té un important significat cultural per als països sud-americans: La moneda del Perú s’anomena nou Sol i alguns grups indígenes celebren encara festivals en honor al sol. La figura d’Inti apareix en el sol de les banderes d’Argentina i d’Uruguay i en la bandera provisional del Perú.
Conclusions
Es pot comprovar que en totes aquestes cinc cultures el déu solar representa un paper central en la vida de l’ésser humà. En la mitologia grega no té el paper més important dins del panteó teològic tot i que és venerat com tants altres (és el patró de Rodes). En la mitologia egípcia, inca i el Sintoisme reafirma la figura de l’emperador i en el Zoroastrisme serveix com a model ètic de conducta, paral.lel en certa manera a Apol.lo, el déu de la llum grec.
Quins paral·lelismes hi ha en una i altra cultura pel que fa al sol? Per què creieu que n’hi ha?
Marc Arquillo
1r Batxillerat Humanístic
