El mite dels mites

5555

Com cada trimestre, es va obrir una tasca per fer una recreacció de la segona part de les Narracions de mites clàssics, i jo vaig decidir fer una redacció una mica especial per a aquesta tasca, espero que la disfruteu i recordeu comentar tot el que us cridi l’atenció:

Tenia la pedra a la meva mà, no m’ho podia creure, però així era. Aquella deessa m’havia proporcionat, mitjançant aquella pedra tan grossa i pesada, l’oportunitat de viatjar en el temps. I no només en el temps! Si no de reviure cadascuna de les metamorfosis d’Ovidi! Les que jo volgués quan jo ho decidís! Estava molt nerviosa i no sabia per on començar. Vaig tocar la pedra. Era grisa i tenia al centre una espècie de cristall rosa que quan passava la mà per davant es posava de color blau. Estava nerviosa.

— Al mite de Mirra transporta’m, i deixa’m així veure la seva transformació i a l’amor impossible cap al seu pare.

Vaig sentir com un raig de llum blava em travessava el cor i em feia caminar per sobre de l’aire. Sentia com les meves cames volaven lliures i em sentia molt lleugera. De cop vaig veure borrós i després res.

Els vaig tornar a obrir. Un gran paisatge verd va ser el resultat del meu desmai. Cel blau i arbres verds. Semblava el bell dibuix d’un nen petit que està aprenent el meravellós món de la pintura. Vaig sentir a terra els meus peus. Era marró i suau. Em va agradar. El sol brillava fort i si hi hagués estat la meva mare m’hauria dit que era un dia preciós. Vaig girar-me i amb el so d’una veu. Una dona morena, molt maca, amb uns rínxols preciosos estava davant meu. Vaig sentir que parlava en un altre idioma, em va donar la sensació de què era llatí, però no estava massa segura. Vaig veure com parlava, gesticulant molt amb les seves llargues i fines mans pàl·lides que subjectaven un retrat antic, groc i una mica trencat pels anys. La pintura era en blancs i negres, d’un home atractiu però bastant més gran que aquella dona.

—Qui és? —vaig preguntar-li.

Però no em va contestar, ni tan sols va girar-se per mirar-me. Per què no em veia? Era invisible? Vaig mirar la pedra, confusa. Què estava passant? Vaig pensar en un altre mite ràpidament per fugir d’allà i veure si podia parlar amb algú:

— Al mite de Narcís transporta’m, i deixa’m així veure la seva transformació i al seu auto amor.

Un altre cop la mateixa sensació. Jo volant, el terra massa lluny dels meus peus i el meu vertigen augmentant per moments. Negre i després res.

Blau. Blau cristal·lí. No entenc què passa. Faig moure els meus braços i peus per comprovar que continuo viva. Per sort, és així. M’aixeco. El blau era de la font límpida d’aigües resplendents com la plata. Em vaig apropar per veure-la amb més precisió. Era molt maca, mai no havia vist cap font similar. De cop, vaig sentir com si algú m’hagués travessat, com si entressin dins del meu cos sense el meu permís i sense adonar-se’n d’aquest fet. I després de deixar de sentir-ho, vaig veure com un noi realment guapo —tan guapo que em van tremolar les cames— que s’apropava a la font per apaivagar la seva set amb la preciosa aigua, però va parar de cop i es va quedar mirant-se. Estava presenciant el moment just en què Narcís, a partir de la súplica a la dea de la venjança Nèmesis, que estimés i no fos correspost. Ell, en canvi, estava encantat amb el seu reflex, pobre no s’imaginava el que li estava a punt de passar. Veig com petoneja la font amb molt d’afecte i amor, desitjant-se a sí mateix tant, que semblava que estava molt enamorat de la pròpia font.

—Et recomano que pensis en el que estàs veient. Recorda que és aigua i que tu ets un ésser humà.

I un altre cop, res. Com si fos invisible. Espera… i si ho era? I si realment era invisible? Vaig voler fer una prova final, i ràpidament vaig pensar en un altre dels mites que més m’agradava, el de Dríope i Lotis.

—Al mite de Dríope i Lotis ràpidament transporta’m abans de què tard sigui. Deixa’m veure la ja transformada Lotis i el dolç nen que Dríope nodria i portava a les seves mans.

I bé, ja us imaginareu. Aquella sensació tan horrible altra vegada, negre i després res.

Obro, doncs, els ulls de nou i aparec al terra, sobre unes plantes. I les reconec, no són qualsevol vegetal, són els lotis. M’aixeco de cop, pensant que potser l’estava fent mal, però res en fa veure que això era així. Llavors veig a Dríope amb el nen, i com va collir les flors per distreure i fer riure el nen. Llàgrimes vermelles caient sense interrompre’s de les porpres flors. I poc després, vaig veure la meva primera metamorfosis quan Dríope es va transformar en arbre. A pesar de tot, va ser preciós veure-ho. Vaig veure cada pas, com cada part del seu cos s’anava transformant, anava canviant, amb la tranquil·litat i la suavitat de quan una mare dóna el pit al seu nadó acabat de néixer. Era tan detallat i tan delicat, que fins i tot semblava una obra d’art. Com sortien les fulles del no res i la pell llisa i pàl·lida de Dríode es transformava completament en una rugosa i marró pell. Va ser un moment meravellós que mai no s’esborrarà del meu cervell. I va ser llavors, en deixar sortir un so de sorpresa, quan es van girar tots. Pare, nadó i marit, van fer anar els ulls cap la meva confusa cara. Em van dir alguna cosa, però no vaig entendre res.

—Jo… jo només… no volia…

No podia deixar de quequejar. Vaig veure com van mirar tots la meva pedra grisa i com la seva cara va canviar de trista a desitjada. No, me la volien treure? No! Com tornaria a casa, llavors? No podia permetre-ho! El pare va cridar alguna cosa que no vaig saber entendre i es va apropar més a mi, sense deixar de mirar la pedra. Vaig palpar-la.

—A casa, a casa emporta’m altra vegada i deixa que només torni aquí en somnis, on estaré segura i mai no seré presa de cap encanteri.

Però no es posava rosa, seguia  tan blava com sempre. Fins i tot diria que estava més blava que mai, però potser eren imaginacions meves.

El pare de Dríope em va treure de les meves mans la pedra grisa, fent-me molt de mal i tirant-me, per inèrcia, cap al terra. Va cridar alguna cosa més i es van posar tots tres a mirar detingudament la pedra. I va ser en aquell moment quan, sense poder creure el que estava veient, van tirar la pedra al terra, fent que es trenqués en mil trossets blaus i grisos i deixant-me aquí, al mite de Dríope i Lotis, per sempre més.

I aquest és, néts meus, el mite de la noia que es va quedar atrapada per sempre més al mite de Dríope i Lotis. Pels déus nous i vells us juro que aquest mite és completament cert; tant, com que jo sóc la filla d’aquesta eternament trista i nostàlgica noia.

 

Noelia Nistal García, 4t ESO C.

Aquest article s'ha publicat dins de Amor no correspost, General i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a El mite dels mites

  1. thiriet.carlos diu:

    Χαιρετε,
    Quina idea més bona la de recrear els mites del llibre d’Ovidi! La història està molt ben lligada i redactada. M’ha entretingut bastant i crec que tens futur com escriptora.

  2. Lucila Pérez diu:

    Bonum diem,
    Molt bona l’història, m’ha agradat la forma en que està redactada, es fa molt entretinguda i divertida de llegir, moltes felicitats Noelia, estic d’acord amb el noi que ha comentat abans, tens molt futur com escritora!
    Salve!

  3. Hamza Zaanouni diu:

    Salve!

    Aquesta redacció es bastant… espectacular!
    M’encanta aquesta feina i sobretot el tema sobre la qual es tracta. Els mites d’Ovidi son boníssims, i l’idea de redactar-los em sembla genial. Gran treball.

    Vale!

  4. Pedro Sánchez diu:

    Salve!!
    M’ha entretingut bastant, i m’ha agradat molt com esta redactat!
    Vale!!

  5. Iria Rael diu:

    Salve!
    La veritat és que està molt bé fer recreacions sobre el llibre de narracions dels mites clàssics, hi pots fer de tot tipu, i si se’t dona bé escriure, molts cops quedan grans recreacions. Ja que els mites d’Ovidi són molt originals i plens d’histories i aventures. Molt bona recreació i molt ben estructurada!

  6. Valentina Restrepo diu:

    Bonum diem!
    M’ha agradat molt que hagis fet una recreació del mite! una idea molt bona la de recrear els mites del llibre d’Ovidi! Ja que els mites d’Ovidi són molt originals! La història està molt ben lligada i redactada. M’ha entretingut bastant!!! molt bon apunt i idea!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *