El mite de Filemó i Baucis

Segons la mitologia, Filemó i Baucis eren una parella d’ancians units des del primer dia que es van conèixer. No tenien grans propietats ni fortunes, és més, eren captaires i vivien en una casa senzilla i humil de poble.

Un dia qualsevol, el gran déu Zeus i el seu fill Hermes van baixar al planeta Terra amb aspecte d’ésser humà. Anaven demanant allotjament i hospitalitat casa per casa per veure l’amabilitat de la gent però ningú no va ser capaç d’obrir les portes a aquests dos déus disfressats de captaires. Els únics que els van rebre amb les mans obertes van ser la parella d’ancians, Filemó i Baucis. Aquests dos vells els hi van oferir el poc que tenien i més.
Baucis es va adonar que els seus invitats eren déus perquè per moltes vegades que omplia els gots de vi, la gerra sempre estava plena. Així doncs, Filemó va pensar que a les divinitats els hi estaven oferint massa poc i va decidir matar l’únic animal que tenien, l’oca.

Zeus els hi va dir que no calia matar-la, ja havien demostrat la seva generositat però tots aquells que els van rebutjar en el seu moment serien castigats. El pare dels déus va decidir inundar tota la regió menys la zona on vivien els ancians.
Filemó, Baucis i la parella de déus van pujar a un petit turó on van veure un immens llac i un magnífic temple on havia estat la cabanya dels amfitrions.

Finalment, Zeus els hi va concedir un altre desig i aquests van demanar que fossin sacerdots del temple d’or i que poguessin morir junts, l’un al costat de l’altre. Aleshores, la gran divinitat, va convertir-los en arbres, en Filemó es va transformar en un roure i la Baucis en un til·ler.

Així doncs, Ovidi en Les metamorfosis ens presenta aquesta parella d’ancians com un gran exemple d’hospitalitat i d’amor de parella fins al final dels seus dies. Aquest mite fa referència a l’amor xenofília o xenòfila Ξένος (xénos,=”estranger”) i φιλία (filía=”amistat”), el contrari de xenofòbia, és a dir, l’amor als estrangers i a l’amor de parella fins a la mort.