Actualment hi ha moltes teories sobre com es va crear el món. La teoria més acceptada sobre l’origen de l’Univers és la del Big Bang o gran explosió. Aquesta teoria diu que la materia i energia de l’Univers estaven concentrades en un punt de densitat quasi infinita i llavors es va produir una gran explosió en la qual l’Univers va augmentar de grandària i es va anar formant els primers àtoms d’hidrogen i heli, que van fer possible la creacó de les primeres galàxies. Però quin és l’origen del món segons els grecs?
Hi ha diverses versions sobre l’origen del món, però hi ha una teogonia que és la més coneguda i emprada, la d’Hesíode, escriptor del s. VII ac. que va obtenir tant prestigi com el propi Homer.
Tot va començar amb el primer ésser que va existir, Caos, sel sol descriure com un ésser buit. Després van aparèixer Gea, la Terra; Tàrtar, que és el més aproximat a l’infern cristià i finalment Eros, l’amor. Aquest últim és el que accepta més possibilitats a l’origen, ja que es considerava que l’amor era una entitat necessària perquè aquests primers éssers iniciessin la reproducció entre ells, que portés a l’aparició d’altres, generació rere generació. Del Caos van sorgir altres entitats: Nix, la nit i Èreb, el món subterrani. De la relació de Nix i Èreb van sorgir Èter, que representa la llum o l’aire pur, el que respirarien els déus, i Hemera, el dia. De la de Gea i Tàrtar neixeria el monstre Tifó, que representava les fortes tempestes, huracans i fenòmens d’aquest tipus.
Mentre que de forma individual Nix engendraria a Tànatos, personificació de la mort natural, Hipnos, del son, Moros, de la destinació, les Keres, éssers femenins que representaven la mort violenta i la destrucció, Momo, de la burla o el sarcasme, Nèmesi, de la venjança, Oizis, de l’angoixa, Geras, de la vellesa, Les 3 Moires, Cloto, Làquesis i Àtropos, les filadores que teixien la vida de cada persona; Apate, l’engany, Filotes, de la tendresa, a les Hespèrides, que protegirien l’arbre de les pomes d’or, i Eris, la discòrdia, la qual tindria una gran descendència per si sola igual que Nix. Igualment Gea tindria descendència de manera individual, a les Muntanyes, a Pont, que personifica a l’entitat primària del Mar i Urà, el cel.
Després Gea s’uniria a Pont i va tenir com descendència a divinitats marines més específiques, Taumant, que representava les meravelles del mar, Forcis, als perills del mar, Ceto, que era una representació femenina d’aquests perills de la mar i que s’uniria a Forcis, Euribia, al domini de la mar i Nereu, que representava el mar en calma. També s’uniria a Urà, que seria el primer monarca dels déus i engendrarien als 3 primers Ciclops: Brontes, Estèropes i Arges, que després serien el encarregats de fabricar els raigs de Zeus; els Hecatonquir éssers amb cent mans que també representaven les tempestes i als Titans i Titànides. Després d’aquests Gea tornaria a tenir sola a les 3 Erínnies, que protegien l’ordre universal i castigaven els crims; als Gegants i a les nimfes Melíades.
Els Titans eren: Oceà, que representava el riu que envoltava la terra, Ceos, que representa la intel·ligència, Crios, déu dels ramats, Hiperió, de la llum, Jàpet, de la vida mortal, de la seva descendència sorgirien els humans, mentre que les Titànides van ser Febe, que representa l’intel·lecte i s’uniria al seu germà Ceos; Mnemòsine, de la memòria i inventora dels idiomes, Temis, de la llei i la justícia però en referència a la llei de la naturalesa, Tetis a la fecunditat de les aigües i s’uniria amb Oceà, Tia o Tea, epresenta la vista, s’uneix amb Hiperió i Rea, que s’uneix amb Cronos, que representa el temps i amb ell engendra els primers déus Olímpics. Però Urà, amb la intenció d’evitar que alguns dels titans, fills seus, el destronessin, en néixer els enterrava al pit de Gea. Però no ho va aconseguir, ja que Gea va aconseguir que Cronos es vengés del seu pare. Cronos amb una falç li va tallar els testicles i els va llançar al mar produint una escuma d’on va sorgir Afrodita. D’aquesta manera es va acabar el regnat d’Urà, i es va iniciar el de Cronos, que seguiria amb la creació de tots els déus olímpics.
La castració d’Úranos, de Giorgio Vasari
Altres mites sobre la creació del món:
Al principi Eurínome, la Deessa de Totes les Coses, va sorgir nua del Caos, però no va trobar res sòlid en què recolzar els peus i, en conseqüència, va separar el mar del firmament. Dansà i s’apoderà del vent nord, el va fregar entre les seves mans i va sorgir la gran serp Ofió. Eurínome va ballar per escalfar-se, cada vegada més agitadament, fins que Ofió es va enroscar al voltant dels membres divins i es va ajuntar amb la deessa. Així va ser com Eurínome va quedar embarassada. Després va assumir la forma d’un colom i al seu temps va posar l’Ou Universal. A petició seva, Ofió es va enroscar set vegades al voltant d’aquest ou, fins que es covà i dividir en dos. D’ell van sortir totes les coses que existeixen, els seus fills: el sol, la lluna, els planetes, les estrelles, la terra amb les seves muntanyes i rius, els seus arbres, i les herbes i criatures vivents.
Eurínome i Ofió van establir la seva residència a la Muntanya de l’ Olimp on ell va irritar la deessa pretenent ser l’autor de l’Univers. Immediatament ella el va desterrar a les fosques cavernes situades sota la terra (del que es va formar el Tàrtar o infern). Altres fonts diuen que Eurínome no va desterrar la serp sinó que ho van fer Rea i Cronos. A continuació, la deessa va crear les set potències planetàries i va posar una Titànida i un Tità en cadascuna. Però el primer home va ser Pelasg, progenitor dels pelasgos; va sorgir del sòl d’Arcàdia, seguit d’alguns altres, als quals va ensenyar a construir cases, alimentar-se de glans i cosir túniques de pell de porc.
Eurínome i la serp Ofió, il·lustració de Robert Graves
APOD
