“Una telenovel·la mitològica en el Sistema Solar”, de Rubén Díaz Caviedes

L’article “Una telenovel·la mitològica en el Sistema Solar“, del diari El Confidencial, escrit per Rubén Díaz Caviedes el dia 8 de juliol de 2013, tracta sobre per què reben noms mitològics algunes llunes i planetes.

Per fi s’ha donat un nom als satèl·lits P4 I P5 que orbiten al voltant de Plutó, se’ls ha anomenat Cèrber i Estígia. En el nomenament han participat gairebé 500.000 internautes i s’han suspesat fins a 30.000 diferents noms. En Principi, el vencedor absolut de la votació era el nom Vulcà, déu romà del foc i dels volcans, però va estar rebutjat finalment pel Grup de Treball de Nomenclatura de Sistemes Planetaris ja que el nom de Vulcà ja havia estat usat per a un planeta hipotètic entre Mercuri i el Sol malgrat que després es va confirmar que tal planeta no existia. Tot i així, el terme vulcanoide si s’utilitza per designar qualsevol asteroide que existeixi en l’òrbita interior de Mercuri.

A més a més, el déu llatí dels volcans, no està prou relacionat amb Plutó, a diferència de Cèrber, el gos de tres caps que guarda les portes de l’infern i Estígia, la llacuna sobre la qual navegava l’arquer Caront per arribar a l’inframón. Tots els altres satèl·lits de Plutó guarden relació amb ell, com Nix, la deessa mare del propi Caront i Hidra, la serp mitològica de nou caps de l’inframón. Tot i així hi falta Persèfone que no hi és en cap dels satèl·lits de Plutó. La raó és que ja hi ha una lluna en el Sistema solar amb el nom de la reina de l’inframón: Kore, un diminut satèl·lit de Júpiter, rep aquest nom en honor a Persèfone, que es deia precisament així abans que la raptés Plutó.

Un culebrón mitológico en el Sistema solar

Sistema Plutònic

La tradició de nomenar als satèl·lits recorrent a la mitologia grecollatina no és tan antiga com podria semblar. Va ser Simon Marius un astrònom alemany que va descobrir els mateixos satèl·lits de Júpiter que Galileo Galilei va descobrir, i li va posar els noms pels quals avui els coneixem, és a dir, els va batejar en honor de les conquestes amoroses del déu: Ío, Europa, Ganímedes i Calisto. Quan E.E. Barnard va descobrir el següent satèl·lit de Júpiter el va batejar com Amaltea, que no va ser la seva amant, sinó la dida del déu i així es va anar fent amb les altres que va descobrir. Com que hi ha ja 70 llunes de Júpiter conegudes i molts dels noms de les amants de Júpiter ja es van posar, els científics han començat a posar noms que no guarden relació, com és Kore (Persèfone).

Urà, déu que representava al cel, va regnar en temps remots i no va conèixer massa nimfes ni princeses, de manera que els moderns astrònoms a penes disposen de personatges amb els quals nomenar els seus 27 satèl·lits coneguts, per això han anomenat les seves llunes amb noms dels personatges d’obres de William Shakespeare: Titània, Oberón, Miranda, Julieta, Desdemona, etc. Però a més hi ha altres satèl·lits d’Urà que reben noms d’obres del poeta anglès Alexander Pope, com Belinda. Les llunes de Saturn van rebre noms de la primera generació de Titans (Tità, Rea, Mimes…) i els seus satèl·lits pastors reben el nom de la segona generació de Titans (Prometeu, Atles..). Les llunes de Neptú, déu del mar, reben noms de personatges mitològics relacionats amb el mar, com Nàiade o Tritó. I les llunes de Mart, déu de la guerra, reben el nom dels seus fills Deimos i Fobos. Hi havia un tercer satèl·lit, el qual anaven a anomenar Enio, germana de Fobos i Deimos, però va desaparèixer.

Júpiter i les seves llunes

Aquest article s'ha publicat dins de Actualitat, Planetes, Premsa, Satèl·lits i etiquetat amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *