En aquest apartat compararem els diferents mites grecs de l’astronomia amb altres cultures. Després de comparar-los ens hem adonat que les diferents cultures van coincidir amb la mitologia grega per explicar els seus mites.
El Sol
En la mitologia grega, Hèlios és la personificació del Sol. Hèlios era imaginat com un formós déu coronat amb la lluent aurèola del Sol, que conduïa un carro pel cel cada dia fins l’Oceà que envoltava la terra i hi tornava cap a l’est a la nit. Hèlios és identificat de vegades amb Apol·lo. En la mitologia romana el Sol és identificat amb Sol Invictus, un déu pietós. Se celebrava una festa en nom seu el 25 de desembre, que era quan es produïa el solstici d’hivern. En la mitologia egípcia, el Sol era identificat com el déu Atón, que no fou representat en forma antropomorfa, sinó com els rajos de la llum que s’estenien del disc del sol. Depenen de si sortia, arribava al seu Zènit o es ponia, rebia diferents noms. En la mitologia asteca, el déu Sol era representat per Huitzilopochtli. Aquest déu se’l representava amb un casc ple de plomes i amb una serp a la mà que representava el foc. En la mitologia maya, Kinich Ahau, era representat com el déu Sol. Era el déu dels déus i distribuïa les terres entre els pobles.
La Lluna
En la mitologia grega, Selene era la deessa de la Lluna. Hèlios és el seu germà: després que ell acabés el seu viatge pel cel, Selene comença el seu quan la nit cau sobre la terra. Selene era representada com una dona bella de rostre pàl·lid, que conduïa un carro de plata tirat per un jou de bous blancs o un parell de cavalls. En la mitologia romana, era representada com la deessa Lluna o com Diana, deessa de la caça i dels boscos, que amb un arc i les seves màgiques sagetes es dedicava a caçar cérvols, l’animal que li fou consagrat. D’una gran bellesa, casta i eternament jove, no va donar mai importància als seus pretendents. En la mitologia egípcia, la Lluna era representada amb el déu Thoth, que era representat com un ibis o un babuí. Era l’encarnació de la intel·ligència i de la paraula, coneixia les fórmules màgiques a les quals no s’hi podien resistir els déus. En la mitologia asteca, Coyolxauhqui, és la deessa de la Lluna. Es representa com a una dona esquarterada, a causa del tracte del seu germà Huitzilopochtli ja que junt amb els seus 400 germans, va intentar matar la seva mare Coatlicue quan aquesta quedà embarassada de Huitzilopochtli (per mitjà d’una ploma). Huitzilopochtli va agafar el cap de la seva germana i el va llançar al cel, convertint-se en la Lluna. En la mitologia maia, era Ixchel, deessa de l’amor, la gestació, de la medicina i dels treballs tèxtils. Se la representava com una dona gran, buidant un càntir ple d’aigua sobre la terra o també com a una dona teixint en un teler.
Representació de la deessa Ixchel
Terra
En la mitologia grega, Gea representava la Terra. Gea va engendrar ella sola Urà, amb qui va tenir els Titans. En la mitologia romana, és representada com la deessa Tellus. El 24, 25 i 26 de gener se celebraven les Paganalies, en què se sacrificava una truja embarassada en honor a Tellus i a Ceres. En la mitologia egípcia, Geb personificava la Terra. Geb va ser representat com un home verd fosc, coronat amb una oca al cap. En la mitologia asteca, Tlaltecuhtli personificava la Terra. Tlaltecuhtli es descriu com un monstre marí que va viure en l’oceà després del quart diluvi. Quetzalcóatl i Tezcatlipoca, en la seva forma de serps, la van partir a la meitat, llançant un meitat cap amunt per crear el cel i les estrelles i l’altra meitat que va esdevenir la terra. Els Maies creien que la Terra era plana amb quatre cantonades. Cada cantonada representava un punt cardinal. Cada punt tenia un color: est-vermell; nord-blanc; oest-negre; sud-groc. El verd era el color del centre. A cada cantonada hi havia un jaguar de diferent color que sostenia el cel. Els jaguars eren anomenats Bacabs.
La Via Làctia:
En la mitologia grega, la Via Làctia va néixer de la llet vessada per Hera mentre alletava Hèrcules. Hermes, el missatger dels déus, va posar Heràcles en el pit d’Hera, mentre ella dormia, perquè mamés la llet divina però, en despertar i adonar-se, ella el va separar bruscament i es va vessar la llet, formant la Via Làctia. En la mitologia egípcia, la Via Làctia és considerada la llet que es va escapar dels pits de la deessa vaca Hathor. Es representava amb forma de vaca o com una dona amb orelles i banyes del mateix animal entre els quals mostrava un disc solar. En la mitologia asteca Mixcóatl era el déu asteca de les tempestes i de la caça. El seu nom significa “serp de núvols”. Simbolitza la Via Làctia. En la mitologia xinesa, la Via Làctia és el riu que va traçar enmig del firmament l’Emperador de Jade perquè la seva filla no es pogués retrobar amb el seu marit.
El naixement de la Via Làctia de Rubens
Les Plèiades
En la mitologia grega, les Plèiades eren set germanes, van ser assetjades pel caçador Orió, que les desitjava. Però elles van volar tan amunt que van arribar al cel i allà van quedar fixades com un grup d’estels de la constel·lació del Taure. Els indis nord-americans tenen una llegenda que parla sobre les Plèiades. Diuen que una vegada set donzelles van acampar prop del riu en una regió coneguda per tenir molts óssos. Un dels óssos va començar a perseguir les donzelles que es van agenollar per demanar ajuda, implorant els déus. La terra es va elevar cap al cel. L’ós va intentar, en va, seguir-les i esgarrapar un costat de la roca. Per protegir les donzelles, el déu va permetre que romanguessin al cel com les set germanes, les Plèiades. Els antics egipcis també van assenyalar les Plèiades com una deessa, probablement més reconeguda com Neith, la “mare divina” o fins i tot Hator.
Quadre “La Plèiada perduda” de William Adolphe Bouguerau
Constel·lacions
Hem comparat algunes constel·lacions com:
Orió:
En la mitologia grega, Orió era un gegant que va intentar posseir la deessa Àrtemis i com a càstig, aquesta va enviar un escorpí que li picà el peu i el matà. Àrtemis, penedida per haver castigat amb excessiva severitat Orió, va demanar a Zeus que concedís a Orió la immortalitat. Els egipcis equiparaven el seu déu Osiris amb Orió. Osiris era un dels déus més importants. Era el déu de la mort i del “més enllà” encara que també era un déu agrari però, sobretot, se l’anomenava déu de la resurrecció. Osiris és assassinat pel seu germà Seth, que el va llançar al Nil, on el troba Isis que amb el seu amor li torna la vida. En la mitologia hindú, la constel·lació es deia Prajapati. Un dia, Prajapati començà a perseguir una de les seves filles. L’estrella Sirius es va enfadar per això, i va llançar una fletxa al déu. La fletxa va travessar la seva cintura i va passar a ser el seu cinturó.
Óssa Major:
La constel·lació de l’Óssa Major ha rebut diferents noms al llarg de la història en funció de la imaginació de l’ésser humà. Per exemple, els àrabs veien una caravana, els indis d’Amèrica del Nord un cullerot i els romans uns bous de tir. Segons la llegenda grega, Zeus, pare dels déus de l’Olimp, es va enamorar un dia de la bella nimfa caçadora Cal·listo, que vivia en els boscos d’Arcàdia. Presa d’un intens amor, Zeus va seduir Cal·listo. Hera, l’esposa de Zeus, estava tan gelosa de la nimfa, que la va convertir en ós. Va passar el temps i un dia Arkas, fill de Cal·listo, que també era caçador, es va topar amb un ós al bosc. L’animal era ni més ni menys que la seva mare, però ell no ho sabia. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir per impedir i revelar-li la veritat. Per tal de que a Cal·listo no li tornés a passar res, Zeus la va prendre de la cua i la va llançar cap al cel.
Els indis iroquis de Canadà pensaven que l’óssa era perseguida per set guerrers. Aquesta persecucció començava cada any a la primavera, quan l’óssa deixava la seva guarida de la Corona Boreal. En arribar la tardor, l’óssa era capturada pels caçadors i morta, quedant el seu esquelet en el firmament, fins que una altra óssa surt de nou a la primavera següent. Fins i tot en una llegenda anglesa que explica com una nena va portar aigua a la seva mare i es va anar trobant molta gent pel camí que tenien sed. Com la nena era molt generosa els hi va oferir i cada vegada que els hi donava aigua, el cullerot amb el que portava l’aigua s’anava omplint, fins que es va convertir en set estrelles molt brillants.
Quadre “Júpiter i Cal·listo” de François Boucher
Peixos:
En la mitologia grega, Cupido i Venus van ser sorpresos pel monstre Tifó, però Venus sabia que podrien escapar per l’aigua. Va agafar Cupido i es va submergir a l’aigua, on tots dos es van transformar en peixos. Per assegurar que no es perdien, es van lligar amb una corda. Al cel veiem, per tant, a mare i fill, units per una corda. En la mitologia egípcia, aquest peix va salvar la vida de la deessa egípcia Isis, que va col·locar aquest peix en el cel com a constel·lació.
Afrodita i Eros, de H. C. Danger
Escorpí:
En la mitologia grega, el gegant Orió, conegut per ser un gran caçador, va anar a caçar amb la deessa Àrtemis. De seguida, Orió va intentar posseir-la però la deessa va rebutjar el seu amor i envià un escorpí que li picà el taló i el matà. L’escorpí va ser col·locat al cel juntament amb Orió. En la mitologia de Nova Zelanda, Maui, un heori invencible, s’apodera d’una mandíbula d’una avantpassada seva i la utilitza com a arma. Un dia es va seure a pescar amb aquesta mandíbula i va aconseguir una gran porció de terra, així és com es va crear Nova Zelanda. Després d’això, la mandíbula va sortir despedida cap al cel on es va transformar en la constel·lació d’Orió.
APOD
Retroenllaç: Pervivència en la literatura | El cel dels mites