Els vents i els punts cardinals

El vent (del llatí ventus en grec ἂνεμος) és el moviment de gasos a gran escala. A la Terra, el vent és el moviment en massa de l’aire. A l’espai exterior, el vent solar és el moviment de gasos o partícules carregades del Sol a través de l’espai, mentre que el vent planetari és la desgasificació d’elements químics de l’atmosfera d’un planeta cap a l’espai. El vent és causat per diferències en la pressió de l’aire. Se solen classificar segons la seva escala espacial, la velocitat, els tipus de força que els causen, les regions on es produeixen i el seu efecte. Es mesuren amb l’anemòmetre (a partir del mot grec que indica vent ἂνεμος i μέτρον “mesura”).

Els augments sobtats de la velocitat del vent  s’anomenen “ràfegues” i els vents forts de  llarga durada, segons la seva força,  tenen diversos noms segons com per exemple “brisa”, “temporal”, “huracà” o “tifó”.

Els vents poden donar forma al relleu a través d’una sèrie de processos eòlics com ara la formació de sòls fèrtils  o l’erosió. La pols de deserts grans pot ser moguda grans distàncies des del seu lloc d’origen pels vents. El vent afecta l’extensió dels incendis forestals. També dispersa les llavors de determinades plantes, fent possible la supervivència d’aquestes espècies vegetals.

Durant tota la història de la humanitat, el vent ha  proporcionat una font d’energia pel treball mecànic i l’electricitat. A més ha  impulsat els viatges dels velers i també ha condicionat la sortida d’avions pel cel. Però també tenen repercusions ja que  quan els vents són forts, els arbres i les estructures creades pels humans són danyats o destruïts.

Etimologia dels vents

– Bufarut: vent impetuós que bufa sobtadament i breument en forma de remolí.

– Capvesprol: vent feble marí que bufa al capvespre arran de les penyes.

– Garbí: vent que bufa del sud-oest. Ve de l’àrab gharbî, ‘occidental’, derivat de gharb, ‘occident; lloc remot’, de l’arrel gharab, ‘anar-se’n, allunyar-se’.

– Gregal: vent del nord-est. Derivat de grec (en català antic vent grec), denominació nascuda segurament a Sicília i sud d’Itàlia, on el nom del vent es justificava per la situació de Grècia respecte a aquelles terres.

– Llebeig: vent càlid de component sud-oest. Probablement deriva d’una base àrab l-b-kh, labách o l-b-x, läbäx, del grec libítxi, libíkion, diminutiu delybikós, ‘libi’.

– Llevant: nom aplicat a tots els vents de component est. Ve de llevar, del llatí levare, ‘alleujar; alçar; deslliurar’.

– Marinada: vent que bufa de la banda de mar.

– Mestral: vent procedent del nord-oest. Ve del llatí “magistrale” que vol dir “magistral”.

– Migjorn: vent del sud. De mig i jorn; jorn ve del llatí diurnus, ‘diürn, de dia’, substantivat en llatí tardà en el sentit de ‘temps diürn’, dia, per oposició a ‘temps nocturn’, nit; derivat de dius, ‘dia’, i aquest vinculat a dies, ‘dia’.

– Ponent: vent que bufa de l’oest. Del punt cardinal del mateix nom, del llatí ponens, -ntis, participi present de ponere, ‘posar’.

– Revolví: remolí de vent.

– Simun: vent molt calent, sec i sufocant, que bufa ocasionalment sobre els deserts d’Aràbia i d’Àfrica. Del francès simoun, i aquest, de l’àrab sämûm, mateix significat, derivat de samm, ‘ser ardent’.

– Taro: vent fred; gris. D’origen caló, gitano.

– Terral: dit del vent que bufa de la terra cap a la mar, des del vespre fins a mig matí.

– Tramuntana: vent que bufa del nord i que sol ésser molt fred i fort. Del llatí transmontanus, ‘de l’altre costat de les muntanyes’.

– Ventijol: vent suau.

– Xaloc: vent del sud-est. D’origen incert, probablement de l’àrab vulgar xalûk o x(u)lûq, nom de vent, provinent d’una altra forma àrab xurûq, ‘sortida del sol’, romanitzada, de l’arrel xaraq, ‘sol; sortir el sol’.

Ràfegues fortes de vent

Punts cardinals

Els punts cardinals són un sistema de referència cartesià per a representar l’orientació en un mapa. S’anomenen punts cardinals a les quatre direccions o punts principals de la brúixola que al seu torn se subdivideixen mitjançant bisectrius, generant quatre punts més. L’esquema obtingut es coneix com a Rosa dels Vents, usada en navegació. Els quatre punts principals són: Nord, Sud, Est i Oest. La paraula ve del llatí Regiones caeli (en grec, Σημεία ορίζοντος).

La Rosa dels Vents

La Rosa dels Vents és un cercle que té marcats els 32 rumbs en què convencionalment es divideix la volta de l’horitzó, seguint la direcció de les agulles del rellotge i amb valor en graus. Marca els rumbs possibles dels vents, els noms dels quals varia en funció de la seva direcció. Els principals vents són: la Tramuntana, el Gregal, el Llevant, el Xaloc, el Migjorn, el Garbí o Llebeig, el Ponent i el Mestral o Cerc. La Rosa dels vents té vuit angles de 45 graus. En sentit de les agulles del rellotge els punts són: Nord (N), Nord-est (NE), Est (E), Sud-est (SE), Sud (S), Sud-oest (SO), Oest (O) i Nord-oest (NO). La paraula ve del llatí Rosa Ventorum.

Rosa dels Vents moderna

Mitologia:

Els vents foren divinitats de l’element aeri, fills d’Astreu i d’Eos. Per tenir-los dominats, els déus els tancaren en una caverna sota la vigilància d’Èol (de vegades considerat el seu pare), que només els deixava sortir quan Zeus ho requeria. Els vents principals són quatre: Bòreas, Notos, Euros i Zèfir, que coincideixen amb els punts cardinals i estaven relacionats també amb les estacions. A vegades eren representats com simples ràfegues de vent i unes altres se’ls personificava com a homes alats, i fins i tot en ocasions prenien la forma de cavalls tancats en un estable i vigilats per Èol. La seva importància en l’agricultura i en la navegació va propiciar que fossin objecte d’un culte particular. Bòreas, el vent del nord, tenia les habilitats de fer els canvis en les estacions i era qui portava el fred aire hivernal. Notos, el vent del sud, portava les tempestes de finals de l’estiu i de la tardor; Zèfir, el vent de l’oest, era qui portava les suaus brises de la primavera i principis de l’estiu. Finalment estava Euros, que era el vent de l’est, i que no estava associat a cap de les estacions, tot i que era el que portava la calor i les pluges per això se’l representa amb una gerra d’aigua invertida.

Aristòtil va esmentar més vents a part dels quatre principals: Mesos, Cecias i Apeliotes entre Bòreas i Euro;  entre Euro i Notos,  Fenícies;  entre Notos i Zèfir,  només inclou Libis, i entre Zèfir i Bòreas situa Argestes  i Trascias.

Quatre déus menors del vent apareixen en unes poques fonts antigues.  Originalment aquests quatre déus menors eren els  Άνεμοι θύελλαι (vents de tempesta), dimonis malvats i violents creats pel monstruós Tifó i equivalents masculins de les Harpies. Aquests eren els vents que Èol guardava en els seus estables: els altres quatre no acostumaven a estar tancats.

La llegende diu que Bòreas va  segrestar  Oritia, una princesa atenesa, de la qual aquest es va enamorar perdudament. El pare de la jove es va negar a permetre aquesta unió, pel fred que regnava a Tràcia, on vivia el pretendent, i pel mal record que els reis d’aquest país havien deixat a Atenes. Però la negativa va augmentar encara més el furor de Bòreas, que aixecant terribles remolins de vent va raptar a la princesa i la va traslladar a Tràcia. Allà Oritira li va fer pare de dos nens a que després els sortirien ales, Zetes i Calais, i de dues filles més: Quíone i Cleopatra.

Hi ha un mite  titulat  Bòreas i Hèlios del fabulista grec Isop (segle VI aC), que conta que Bòreas i Hèlios, déu del Sol es disputaven per la seva força. Van acordar concedir el triomf al que aconseguís despullar un caminant. Bòreas va començar bufant amb molta força, com l’home va estrènyer la seva vestimenta, Bòreas va bufar més fort. El caminant, molest pel fred, es va posar damunt un altre mantell  encara més gruixut fins que Bòreas, cansat, li va cedir el torn a Hèlios. Aquest, al principi, va lluir amb moderació, quan l’home es va treure el vestit que portava de més, va augmentar l’ardor dels seus raigs, fins que no podent suportar la calor, es va despullar i va anar a banyar-se al riu que hi havia al costat. La faula mostra que, sovint, la persuasió és molt més eficaç que la força.

Zèfir i la deessa Flora, deWilliam-Adolphe Bouguereau

Bòreas rapta a Oritia, de Peter Paul Rubens

Rosa dels vents amb els noms mitològics