Des dels temps més remots, l’home ha tractat de trobar resposta a situacions que li eren inexplicables, trobant en la mitologia l’eina idònia per a aquest buit, sent el firmament, una gran font d’inspiració. Els personatges mitològics han servit per donar un rostre a les diferents constel·lacions anònimes del firmament. Així doncs els mites en certa manera tenen relació amb l’astronomia. Els planetes reben els seus noms en honor a déus romans igual que els astres com la Lluna o el Sol i fins i tot la nostre galàxia, la Via Làctia.
Un mite, però, no és senzillament un relat tradicional sobre les gestes extraordinàries d’éssers divins, heroics o més o menys fantàstics. Els mites grecs presenten elements, propis del folklore, que reapareixen en els contes populars, per exemple el mite de Perseu està relacionat amb tot aquell conte o llegenda que presenta un jove que rescata a una princesa d’una fera salvatge, com per exemple el mite de Sant Jordi. És a dir, que allò que qualifica el mite i el distingeix d’altre mena de relats populars, com ara llegendes, sagues, contes o faules, no s’haurà de buscar en l’estructura narrativa d’aquest, ni en l’intervenció d’elements més o menys fantàstics, sinó en la presència rellevant que aquest relat té en una societat concreta, en aquest cas la grega.
Per als antics, el mite exerceix una certa funció dins el mecanisme social, cosa que el fa insubstituïble. I és que, a diferència del conte popular, que es transmet en un entorn familiar immediat al voltant de la llar, el mite té lloc en públic, sovint en unes dates assenyalades, i revestint formes diverses: un cant coral per celebrar una victòria en unes proves atlètiques; en forma de poesia monòdica durant un banquet o simposi. El mite doncs, proposa unes solucions als diversos fenòmens del món.
D’altre banda el mite, dóna una dimensió autèntica i profunda als esdeveniments crucials de la vida d’un individu o de la col·lectivitat (el matrimoni, una guerra, l’activitat sexual..). D’aquesta manera els mites ofereixen la possibilitat d’explicar i de justificar rituals, costums o usos socials, en la mesura que vinculen les pràctiques presents amb un passat considerat normatiu. Un exemple seria l’ús de la corona en la celebració del matrimoni grec, la referència a Ariadna com la primera núvia coronada, dóna més autenticitat a aquest ritual. Ara bé, hi ha rituals que no pertanyien a cap mite i mites que parlen sobre rituals que no han estat documentats. Més endavant, els mites es tornaran fràgils i borrosos i no satisfaran les explicacions dels grecs.
Pintura “Perseu sostenint el cap de Medusa” a Pompeia
APOD