per Quim Duran
M’agrada molt la meva feina, tant, que quan d’adolescent anava a l’institut ja volia ser professor de secundària.
No sé si sóc competent o no. El que si sé és que cada vegada més em competen més i més atribucions inassumibles a cop de decret, conferència de premsa i telenotícies. No les enumeraré totes entenent que si seguiu aquest bloc sabeu perfectament de què parlo.
Sóc un professional de l’educació. Vull dir que d’aquí mengen els meus fills i que, m’agradi o no, sóc còmplice (pel que explicaré més endavant) d’un sistema perdut, desorientat i incompetent per a formar amb solvència una societat complexa.
Converses de cafè amb llet, discursos de dinar abans d’entrar a classe: “Escolteu, algú em pot dir quina és la diferència entre la LOGSE i la LOCE?” “I entre la LOCE i la LOE?” “I entre la LOE i el Pacte Nacional d’Educació?”, “I entre el Pacte i la LEC?”.
Silenci…
Fa molt anys que m’hi dedico i m’entristeix recordar com, il·lusionat, llegia, estudiava, devorava tots els BOE i DOGC que arribaven a les meves mans per fer-ho cada vegada millor. Avui, me n’assabento de les novetats que, teòricament, m’afecten directament, pels diaris.
Que si ara tindrem ordinadors quan en alguns centres no tenim cadires o professors. Que si ara programarem per competències sense ser formats i rebaixant un decret de mínims tan mínims que es converteixen en negatius. Ara proves als 12 anys, demà a tercer d’ESO, demà passat al final de l’etapa, etc.
M’entristeixo perquè no puc rebelar-me contra aquesta manera de funcionar. Fa uns quants cursos ens va arribar al centre una promoció que no havia assolit en un 53% dels casos les competències bàsiques de primària. Podeu imaginar-vos el desgavell en comprensió lectora, expressió oral, etc., la diversitat d’alumnes medicats, no medicats, amb NEE, amb famílies darrera, sense, nouvinguts, etc.
Abans d’una sessió d’avaluació, vaig preguntar: “Perdoneu, però si considero que el 75% dels alumnes no està preparat per aprovar, els puc suspendre?”
Dues van ser les respostes, totes elles molt aclaridores. El cap d’estudis em va dir que no, que de cap manera, perquè amb tanta repetició el sistema es col·lapsaria.
La segona resposta va ser d’un company que em va dir: “Home, poder fer-ho si que pots fer-ho, la qüestió és, simplement, que l’endemà tindràs a l’inspector demanant-te aclariments sobre el tercer nivell de concreció de la teva programació, sobre la teva metodologia i sobre els teus criteris d’avaluació”.
Allà ho vaig entendre amb meridiana claredat i, des d’aquell moment em sento pres, a mig camí entre el que diuen els polítics i les lleis, la meva realitat a l’aula, el meu rol com a docent, la meva nòmina a final de mes i la societat que, entre tots plegats, estem construint.
Si Quim, som una mica presoners, però en qualsevol cas no crec que el problema real sigui si suspenem al 75% o no.
Recordo un profe meu de secundària que quan aprovava algú a l’avaluació deia “ya lo suspenderá la vida si es el caso” I realment, la qüestió no és si els suspenem o no, si no si aprenen el que necessiten per a que la vida no els suspengui. Sovint els suspensos escolars ens donen informació sobre això, però en moltes ocasions no del tot.
Però com podem canviar les coses, presoners com som?
Ja ho deia José Ramón Calvo en una entrevista al programa de tv3 “Singulars”. Vivim en una societat mediocre que pensa d’una manera mediocre. L’excel·lència, ara per ara, és per altres.
No ho diu ben bé així però més o menys. Podeu veure l’entrevista a tv3 a la carta. És interessant.
Aquesta reflexió que fas és la que molts mestres ens fem al llarg de la nostra vida professional. A mi no em preocupa tant el nombre de suspesos sinó un aspecte tant devaluat últimament, que és la manca d’esforç, la poca responsabilitat i la idea d’aconseguir tot sense haver fet cap mèrit. És cert que quan hi ha un gran nombre de suspesos, això no agrada, començant per les famílies i acabant pel departament que està molt interessat en els resultats d’unes proves, o en l’estadística sobre el nombre de nens que aproven un cicle. Però és la mateixa administració que incompleix contínuament uns acords de plantilles, que no cobreixen les substitucions i que s’han de fer incomptables filigranes, desmuntant l’organització de treball dels centres, per poder passar el dia com bonament pots.
M’agrada mirar cap endavant, fer el que es pugui i intentar fer-ho el millor possible amb els nostres alumnes. Les lleis que fan els polítics, la burocràcia de la paperassa diària, les notícies de la tele i els diaris, i les idees “brillants” que contínuament es van treient de la màniga uns senyors que treballen en despatxos, al final queden una mica al marge. El nostre horitzó i el que verdaderament importa és aconseguir alumnes que s’engresquin, que estiguin motivats i amb ganes d’aprendre. De lleis d’educació encara veurem unes quantes més!
Specialists tell that personal loans help a lot of people to live their own way, because they can feel free to buy necessary stuff. Furthermore, different banks give financial loan for different persons.
Do you acknowledge that it is the best time to get the personal loans, which can realize your dreams.