per Albert Díez
Primer de tot, dir-vos que estic totalment d’acord en el nou enfocament que es vol donar al sistema educatiu basat en competències bàsiques. Una de les competències bàsiques que pot resumir la filosofia és la d’aprendre a aprendre. No soc molt amant de les grans frases lapidàries o “slogans”, però en ocasions van molt bé poder condensar idees complexes en un enunciat curt, sobretot si no s’agafan com a dogmes. En aquest sentit, vaig veure una cita d’un important pensador sobre política que he adaptat a l’educació: “el millor mestre és el que ensenya als seus alumnes a aprendre” Deixant de banda que això de “el millor” és excesiu, la frase amaga la filosofia de l’aprendre a aprendre que comentava al principi. Baixant al terreny més concret us diré que jo em poso molt content quan veig que un alumne meu a après alguna cosa que jo li he explicat, però em poso molt més content quan comprovo que un alumne meu ha après una cosa que jo no li he explicat. Per tant veieu que estic a favor de la filosofia que hi ha darrere del tema de les competències bàsiques i de com el treball per projectes pot ajudar al seu desenvolupament.
Però el títol de l’article ens refereix a una altra qüestió. L’altre dia, a un claustre de la meva escola, es va fer una presentació sobre el tema de les competències i s’acompanyaba amb un dibuix que ilustrava el canvi que es pretén.
Davant del dibuix, que no sé quan va ser fet ni per qui, vaig pensar que hauria pogut servir quan ens explicàven el canvi que es pretenia aconseguir quan s’implantava la LOGSE als principis dels anys 90, quan jo vaig estudiar magisteri, fa quasi 20 anys. Però no només llavors, ja que alguns importants pedagogs ja defensaven aquesta idea als anys 30 del segle passat. Llavors això em va portar a preguntar-me (en veu alta i per martiri d’algunes companyes que veien que s’apropava l’hora de dinar) per què tantes teories pedagògiques i tantes diverses lleis no havien aconseguit que el canvi es produis? Per què al 2009 ens expliquen que l’objectiu de les noves legislacions és aconseguir un canvi que fa tants anys que diuen que volen aconseguir?
Com que soc així de plom, no em vaig contentar amb formular-me la pregunta, sinó que vaig intentar trobar una resposta (en aquest moment ja hi havia qui ja no pensava en dinar, sinó en arribar a la classe de les 3!). Si diem que fer protagonista a l’alumne dels seus aprenentages multiplica les possibilitats que realment aprengui. Si repetim allò de “Ho vaig sentir i ho vaig oblidar, ho vaig fer i ho vaig entendre, ho vaig explicar i ho vaig aprendre” per donar una idea de com els alumnes quan fan les coses i després les expliquen realment aprenen a aprendre. Si aquesta és la idea dels teòrics de l’ensenyament, per què no l’apliquen a l’hora de plantejar els canvis? En altres paraules, per què no fan que els mestres realment participem de la planificació dels canvis, per entendre la seva necessitat i idoneitat, per considerar-nos part del canvi i així aprendre’l de veritat?
Realment, el que fan és ben diferent. Tracten d’imposar la democràcia. Tracten que apliquem mètodes participatius a base de lleis, d’ordeno i mando i això ha fracasat fins ara i crec que continuarà fracasant. Això també està il·lustrat per un altre acudit que també van repartir l’altre dia al cole.
Potser és per això que molts mestres a la seva classe fa el que bonament consideren i mentre els alumnes no es desmadrin no passa res. Potser és per això que tot i les teories i tot i les lleis, l’escola que recorda el meu pare (té 78 anys) i la que perceben els nostres alumnes es diferencien bàsicament (tecnologies al marge) en que ara no els piquem amb el regle quan diuen malament les taules, si em permeteu la simplificació. Què em dieu?
Jo, només comentar que estic d’acord ,però que darrerament en una reunió de directors vaig escoltar una frase que em va fer relfexionar força: “Mai un centre supera la qüalitat del seu professorat” aquí us la llenço perque per mi té relacionat amb el que hem parlat. Mentre els mestres a les escoles no fem els canvis que calguin,ja poden fer lleis amb totes les lletres fins arribar a la z que res canviarà.Som els mestres els professionals i els que hem de saber per on s’ha d’anar i ca a on en el tema de l’educació.
Disculpeu les errades i les faltes…..haig d’anar a substituir
FA MOLTS ANYS QUE PORTO EN L’EDUCACIÓ, PRIMER COM A ALUMNE I DESPRÉS COM A DOCENT, HE VISCUT MOLTS INTENS DE “CANVI” I TENS TOTA LA RAÓ AQUEST DIBUIX POT MOSTRAR EL CANVI QUE ES VOLIA FER FA ANYS.
QUAN ESTUDIAVA MAGISTERI UN PROFE QUE LA RESTA EL TENIA COM A UN BOIG ENS VA DIR QUE L’EDUCACIÓ ERA COM LES PARAULES WATER, LAVABO, TOILET, BAHTROOM… CANVIAVA LA PARAULA PERÒ EN DEFINITIVA NO CANVIAVA EL SIGNIFICAT NI EL CONTINGUT.
MOLTES VEGADES M’HE PLANTEJAT EL PERQUÈ ? I JO TINC LA MEVA TEORIA, ELS MESTRES SOM PERSONES QUE COM A ÉSSER HUMANS TENIM UNES MANCANCES. SOM EGOISTES, INDIVIDUALISTES, NO ACCEPTEM QUE EL COMPANY DEL COSTAT SIGUI DIFERENT, PERQUÈ NOSALTRES TENIM LA RAÓ, CRIQUITEM, ETC…
POQUES VEGADES O GAIREBÉ MAI VOLEM ACCEPTAR QUE ENS EQUIVOQUEM I MOLT POQUES REFLEXIONEM PERQUÈ NOSALTRES SOM ELS MILLORS.
VOLEM TREBALLAR LA DIFERENCIA, QUAN NOSALTRES MATEIXOS NO L’ACCEPTEM
CREC QUE HEM D’OBRIR-NOS MÉS AL MÓN, D’AQUESTA MANERA PODREM GAUDIR MÉS DE LES NOSTRES CLASSES COM A DOCENT, ENS ENCASILLEM QUE LA GRAFIA NOMÉS ES POT FER EN EL PAPER I POQUES VEGADES VALOREM QUAN UN NEN HA FET UN EXCEL.LENT DIBUIX A LA SORRA….
UNA ALTRE DE LES COSES ÉS LA INSEGURETAT QUE PORTEM COM A PERSONES, SENSE DONAR-NOS LA TRANSMETEM EN EL NOSTRE DIA A DIA. POQUES VEGADES ENS VALOREM I ENS SENTIM VALORATS EN LA NOSTRA FEINA, PRIMER PELS COMPANYS I DESPRÉS PER LA SOCIETAT, SENSE DONAR-NOS QUE NOSALTRES FORMEM PART D’AQUESTA SOCIETAT
El meu parer sobre perquè no ens posem les piles a l’hora d’implemtar nous mètodes i noves (o revisades) pedagogies es resumeix bàsicament en L’EXCÉS DE COMODITAT que impera en el nostre col.lectiu. Les classes magistrals o més controlades possibiliten un major control de l’alumnat pel que fa al seu comportament i sobretot (i potser el que ens fa més por) és una forma rotunda de controlar preguntes compromeses i inesperades per part dels nens. Però francament, no creieu que és aborrit sempre fer el mateix i no provar coses noves? Intentar noves metodologies basades en el protagonisme de l’alumne ( i passant olímpicament de les “modernilles” directrius governamentals) implica un benefici gran pel qui aprèn i pel qui ensenya, enriqueix ambdues parts.
Com veieu, el meu raonament sobre perquè no prosperen les lleis educatives és molt més mundà que el proposat per l’Albert. Sospito que si ens féssin partíceps en la presa de decisions gran part del col.lectiu abogaria per la comoditat individual.
Això és el que penso quan només porto 4 anys en aquesta professió. No sé, segurament quan sigui més gran i estigui més cansada us donaria altra opinió.
Hola a tots, suposo que deuria ser un claustre d’aquells…. uff!
Bé, doncs tant la la reflexió de l’Albert, com els comentaris de la neus, àngels i nieves segueixen una mateixa línia, però jo sempre he pensat el mateix:
– ens apreta el temps
– hem de donar uns continguts
– hem d’assolir uns objectius
– …
però… perquè ens deixem domniar per un munt de folis enganxats pel llom anomenat “llibre”?
Sí, és això, treballar per projectes i seguir un llibre són coses imcompatibles, o vas pel camí dels alumnes o vas pel camí del llibre.
LLIBRE = ESCLAVITUD
El treball per projectes permet assolir els objectius igualment, i es tracten els continguts, igualment, però són els alumnes els que, a través de les seves expectatives, passen pels continguts i arriben als objectius.
Al final…. només em canviat la metodologia i això és el més difícil, ja que és la part que ens toca als mestres més directament.
Ja ens està bé el llibre, així no em de fer de mestres “guia” dels alumnes, oi?
cadascú és lliure de pensar el què vulgui.
Jo penso com l’Albert, estic totalment d’acord amb ell.
Està bé la idea de les competències, estic molt a favor d’elles, crec que és important fer que l’alumne sigui el protagonista del seu propi aprenentatge (és la millor manera d’aprendre), però…
IMPOSANT??? No crec que sigui la millor manera.
Per què des de “dalt” no ens deixen participar en la decisió de tot aixó??
Crec que com a docents ens sentiríem millor i ens suposaria més facilitat aplicar-les a les nostres classes diaries si les haguèssim elaborat entre tots/es posant un granet del que sabem tots plegats.
En primer lloc, gràcies a totes per opinar.
En segon lloc crec que tant Nieves com Àngels teniu raó. És a dir, crec que el “no canvi” és degut segurament a una conjunció d’elements. És per comoditat com diu la Nieves i apunta també la Iolanda, és perquè als mestres ens costa molta aprendre d’altres i pensem que ho fem molt bé com diu l’Àngels i a això sumem que els de dalt pensen a un despatx i proposen canvis capa a l’educació ideal sense comptar amb els que l’hem d’aplicar i així no convencen ni als comodons, ni als que pensen que ho fan tot bé.
Evidentment, la reflexió de la Neus és també certa, però crec que molta gent tenim un marge de millora individual i col·lectiu força gran i que si ens tinguessin en consideració podríem apujar el nivell. És una opinió.
Per últim, sobre el que diu la Iolanda respecte del tema llibres / projectes, potser podria arribar a estar d’acord, però soc una mica més pragmàtic i crec que no cal tornar-se boig. Tenim els llibres i no cal llençar-los tots a reciclar, només que aprenguem a prescindir-ne una estoneta de tant en tant, fer algun tema d’una altra manera, ja avancem. Seguir teballant amb llibres i fer un projecte al curs i potser el següent dos és més recomenable. Ho crec perquè penso que si a la gent li demanes molt més del que està disposat a donar, llavors passarà de tot i et donarà 0, en canvi de forma més flexible et poden donar 1 o 2 i així anar ampliant poc a poc (anar multiplicant per un número diferent de zero) Què us sembla?
Hola a totes!
Potser per la rapidesa del missatge o per la contundència del mateix vaig semblar massa dràstica en la opinió. EL que em referia és que ,després de quasi 20 anys que porto de mestre,el que veig és que no s’ha de tenir tanta por a les lleis. Com bé deia l’Àngels,és igual com li diguis objectiu,capacitat etc que en parla cadasquna de les lleis,en el fons volen dir el mateix.Nosaltres,els mestres sóm els professionals i per tant sabem el que ,el com ,el quan i el qui i les lleis en el fons només canvien en la forma i en les paralules,no en el realment important que són els infants que tenim al davant i que ens hem de trencar el cap per buscar les millors estratègies i recursos per fer-ho el millor que sabem.per educar.Disculpeu si algú ha antés alguna altra cosa.
De tot això que comenteu, jo afegiria una altra reflexió : Cap sistema educatiu pot tenir més qualitat que la qualitat dels seus professors. Els països que han fet canvis i han millorat de veritat els resultats, ha tingut molt en compte aquesta realitat i han esmerçat molts recursos en la tria dels seus professionals. Us animo a llegir un treball sobre aquest tema a l’adreça http://www.xtec.cat/ceip-elsllorers/, l’article “Com s’ho fan els millors sistemes escolars del món”, on també hi podeu trobar la versió anglesa.