Herència – Ambient
Sovint es comenta que la intel·ligència dels fills s’hereda dels pares. De pares intel·ligents en sortiran probablement fills intel·ligents. Qui sostenta aquesta opinió considera -encara que no en sigui conscient- que les capacitats intel·lectuals d’una persona tenen com a component fonamental la genètica, en cas que no fos així, aquesta opinió seria insostenible ja que el que està clarament establert és que els fills hereden “gens” dels pares, l’ADN. Aquests gens configuren el color dels ulls, l’alçada, algunes malalties congènites, etc. La pregunta és: la intel·ligència ve configurada per la dotació genètica o s’adquireix per l’educació, l’ambient i l’experiència?
En el costat contrari, hi ha els que consideren que les capacitats intel·lectuals s’adquireixen, per aprenentatge, i que, per tant, de qualsevol infant en podem “fer” un ésser molt o poc intel·ligent.
Probablement, la solució correcta sigui una combinació de les dues postures extremes. És a dir, les capacitats intel·lectuals s’adquireixen sobre la base d’un cervell en part heredat. Per tant, la base biològica (genèticament condicionada) és el marc on es desenvolupa un aprenentatge. Persones amb dificultats congènites sotmeses a un bon parenentatge compensatori poden assolir nivells intel·lectuals superiors. Els casos de persones amb síndrome de Down que ha pogut aconseguir un títol universitari ho demostra. I a l’inrevés, fills de llumeneres intel·lectuals amb una educació deficient per circumstàncies especials (guerres, separacions familiars, malalties, etc.) poden assolir un nivell intel·lectual escàs.
Intel·ligència animal
Es pot afirmar que els animals són intel·ligents? Quins animals ho són més? Aquesta qüestió, avui en dia, és menys polèmica. S’accepta que els animals tenen intel·ligència, entesa com a capacitat per aprendre i resoldre problemes nous. Dels animals, també hi ha acord que la relació entre intel·ligència i capacitat cerebral té una relació directa forta. L’índex de cefalització que ja vam estudiar és un bon indicador d’aquesta capacitat. D’acord amb aquest criteri, els mamífers més intel·ligents són els ximpanzés i els dofins, seguits d’orangutans, foril·les i primats en general, i els segueixen els elefants, i més o menys successivament, els gossos, llops, ossos, etc.
Intel·ligència artificial
Aquesta expressió és molt comú tot i que no queda clar a quin concepte es refereix. Es parla dels ordinadors com a màquines “intel·ligents” ja que resolen problemes complexos, equacions matemàtiques, tenen potents memòries, i poden dirigir processos electromecànics superiors. També hi ha “robots” que són capaços de realitzar tasques “intel·ligents” i fins i tot aprendre pel seu compte. Si el concepte d’intel·ligència el tanquem en els factors de capacitat de computació i no considerem que li pertany també l’aspecte emocional, té ple sentit parlar d’intel·ligència artificial. Si per contra considerem que allò que els humans tenim i que s’anomena intel·ligència conté necessàriament un component emocional, llavors en cap cas hem estat capaços de dissenyar o crear “intel·ligències artificials”.
En l’actualitat és un tema polèmic. Una manera d’enfocar la discusió és analitzar si el cervell humà (i qualsevol cervell) funciona com un ordinador o no hi té res a veure. Els neuròlegs sembla que estan en condicions d’afirmar de manera contunden que el cervell humà NO funciona com una computadora. La feina que fa i en part els resultats que obté un cervell i una computadora s’assemblen molt, però el procés i la manera de treballar d’un i altre no tenen res en comú. Problemes colaterals al de l’intel·ligència són aconseguir una definició clara de què és COMPRENDRE o ENTENDRE, i això ens remet al problema de la CONSCIÈNCIA que treballarem en un proper tema.
Test de Türing. Cercar informació complementària. Allan Türing.
La sala xinesa. Cercar informació complementària. John Searle i Roger Penrose.
Intel·ligència col·lectiva en la societat digital
Si actuar de manera intel·ligent vol dir ser capaç de resoldre problemes nous cercar i trobar solucions que ni hem après ni hem heretat, un element clau en la resolució de problemes és la capacitat per imaginar solucions, combinacions, i trobar noves relacions entre els objectes i els fets. Hem constatat a classe com la solució d’enigmes (puzzles, etc.) individualment era més lenta que no pas en grup. El treball en equip permet més velocitat i eficàcia. Actualement som en l’anomenada era digital que ens permet una comunicació ràpida, barata i molt àmplia entre les persones a l’hora de compartir informació i buscar i trobar solucions als problemes. Les xarxes ens permeten potenciar en gran mesura la nostra conducta intel·ligent.