En el tema anterior hem vist com el volum relatiu del cervell és un indicador clar de la capacitat psíquica d’un animal. Per poder percebre i processar la informació que captem del món exterior amb els nostres sentits, per poder recordar aquesta informació i avaluar diverses alternatives abans de decidir una conducta, fa falta cervell. Les nostres emocions i els nostres sentiments emergeixen a la nostra consciència i, a través del llenguatge, les podem pensar i avaluar gràcies també al nostre cervell. Què és el cervell?, com funciona? Com actúa el sistema nerviós? Què té a veure el sistema hormonal amb el nostre psiquisme, els nostres estats d’ànim, la tristesa o l’eufòria? Ens toca posar sobre la taula uns quants coneixements bàsics de biologia humana, en concret de neurologia.
El guió que seguirem és el següent:
LES NEURONES
Neurona
Són les unitats bàsiques del sistema nerviós. Al cervell humà n’hi ha més de 15.000 milions. Totes tenen una i només una perllongació llarga i centenars o milers de curtes. La llarga s’anomena AXÓ i transmet l’impuls nerviós a d’altres neurones (fins a 5.000 diferents cada axó). Les curtes o DENDRITES reben impulsos nerviosos de milers de neurones diferents. Per tant, a cada cervell humà hi ha unes 75.000.000.000.000 connexions.
.
L’IMPULS NERVIÓS
És un corrent elèctric i químic que recorre l’interior de la neurona i es transmet a d’altres neurones interconnectades.
.
LA SINAPSI NEURONAL
Sinapsis
És l’espai entre dues neurones connectades. Les neurones no es toquen. Quan l’impuls nerviós arriba al final d’un botó d’un axó, l’impuls elèctric es transforma en impuls químic a l’alliberar la neurona unes substàncies químiques (els neurotransmissors) que travessen l’espai sinàptic i s’encaixen en les dentrites i membranes de la neurona connectada provocant-li una reacció en cadena.
.
ELS NEUROTRANSMISSORS
Són les substàncies químiques alliberades per la neurona al connectar amb una altra. N’hi ha de diversos tipus. Per tant, una sinapsi no és una connexió simple, ja que segons sigui l’impuls nerviós alliberarà unes substàncies o unes altres, i els missatges (pensaments, sentiments, imatges, emocions, …) seran diferents. Dues neurones simples, connectades, es poden passar dotzenes de missatges “diferents”.
Neurotransmisors
.
LES CÈL·LULES GLIALS
Les cèl·lules glials són les que sostenen el conjunt de neurones ja que aquestes no es toquen i cal una estructura que les sustenti.
.
EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL
Està format per l’encèfal i la medul·la espinal
L’encèfal és dins del crani, i en ell es distingeix el cervell, el cerebel i el bulb raquidi.
La medul·la espinal recorre l’espatlla, a dins d’un tub ossi format pel conjunt de vèrtebres de la columna vertebral.
.
EL CERV ELL
En el cervell cal distingir dos hemisferis cerebrals, esquerra i dret. A l’escorça de cada hemisferi distingim 4 lòbuls: frontal, temporal, parietal i occipital. Hi ha àrees importants, per exemple per a poder usar el llenguatge, l’àrea de Broca, i per poder-lo comprendre, l’area de Wernicke. Els lòbuls occipitals recepcionen els nervis òptics i permeten la vsió.
.
.
EL CEREBEL
El cerebel és una de les parts de l’encèfal, juntament amb el cervell i el tronc de l’encèfal.
El cerebel està situat a la porció posterior inferior del cap. Consta de dues parts com el cervell, unides per una massa central, anomenada vèrmix i conté deu lòbuls més petits. El cerebel conté més del 50% de les neurones de l’encèfal, però només conforma un 10% del seu volum total. El cerebel rep aproximadament uns 200 milions de fibres entrants; en contraposició, el nervi òptic està compost per, més o menys, un milió de fibres.
Una de les seves funcions més representatives és que coordina els moviments voluntaris del cos humà: intervinguent en el control dels músculs, l’equilibri i la postura del cos i l’aprenentatge motor. El cerebel integra tota la informació rebuda per a precisar i controlar les ordres que el còrtex cerebral envia a l’aparell locomotor a través de les vies motores.
Cervell
.
El sistema nerviós perifèric: està format pel conjunt dels nervis i òrgans sensorials que estudiarem en el proper tema. Hi ha diversos sistemes de nervis
– El sistema somàtic: motor i sensorial.
– El sistema nerviós autònom: simpàtic i parasimpàtic.
.
ELS NERVIS
Els nervis són conjunts de prolongacions nervioses en forma de cordons que fan comunicar els centres nerviosos amb tots els òrgans i músculs del cos.
Els nervis aferents transporten senyals sensorials al cervell, mentres que els nervis eferents transporten senyals estimulants desde el cervell fins als músculs i glàndules. Aquestes senyals acostumen a dir-se impulsos nerviosos, són ones elèctriques que van a gran velocitat, les quals néixen en el cos cel·lular d’una neurona i es propaguen rapidament per l’axó (prolongacions de les neurones especialitzades en conduir l’impuls nerviós desde el cos cel·lular fins a una altra cel·lula) fins el seu extrem, on per mig de la sinapsis (unió intercel·lular entre neurones, on es produeix la transmissió de l’impuls nerviós) es transmet a una altra neurona.
.
EL SISTEMA ENDOCRÍ O HORMONAL està format per glàndules i hormones.
– Les glàndules de secreció interna: hipotàlem, hipòfisi, tiroide, paratiroide, pàncrees, suprarrenals, i ovaris o testicles.
– Les hormones: somatotropina, prolactosa, vasopresina, oxitocina, tiroxina, adrenalina, cortisona, insulina, estrogen, noradrenalina, progesterona i testosterona, etc.
Les glàndules són òrgans petits però poderosos que estan situats per tot el cos, controlen importants funcions del organisme per mitjà de l’alliberació de les hormones i altres substàncies. Són alliberades directament als capil·lars sanguinis perquè realitzin la seva funció en els òrgans distants del cos.
Les glàndules endocrines són les següents:
Hipotàlem. És una regió del cervell que quan rep impulsos nerviosos pot produir diversos tipus d’hormones. És l’enllaç entre el sistema nerviós i el sistema endocrí, regula l’activitat de l’ hipòfisi i, per tant, el conjunt del sistema endocrí.
Hipòfisi. És una glàndula de la mida d’un pèsol que es troba sota l’hipotàlem i unida a ell. Segrega moltes hormones diferents, la majoria de les quals actuen sobre les altres glàndules endocrines. Es pot diferenciar una part anterior anomenada adenohipòfisi i una part posterior anomenada neurohipòfisi.
Tiroide. És una glàndula situada a la base del coll. Produeix l’hormona tiroxina que estimula les reaccions metabòliques de l’organisme i l’hormona calcitonina que afavoreix el dipòsit del calci en els ossos. Essencials per al creixement físic i el desenvolupament mental dels nens.
Paratiroide Esta formada per quatre grups de cèl·lules situats sobre la glàndula tiroide. Segrega l’hormona parathormona que provoca que els ossos alliberin calci a la sang.
Suprarenals Son dues glàndules petites que es troben cada una de elles sobre un ronyó. Produeixen les hormones aldosterona que afavoreix la reabsorció de sodi en els ronyons, el cortisol que afavoreix el pas d’aminoàcids a glucosa i l’ adrenalina que prepara al cos per a l’acció.
Pàncreas. Aquesta glàndula, a més de segregar el suc digestiu pancreàtic, per la qual cosa és una glàndula exocrina, també és una glàndula endocrina donat que produeix l’hormona insulina que possibilita que les cèl·lules puguin captar la glucosa present en la sang.
Ovaris. Aquests òrgans a més de produir el òvuls també tenen funció glandular endocrina ja que produeixen les hormones anomenades estrògens que regulen els caràcters sexuals femenins secundaris (veu aguda, desenvolupament de sines, pell amb escassa pilositat, greix als malucs, etc.).
Testicles. Aquests òrgans, a més de produir el espermatozous, també tenen funció glandular endocrina ja que produeixen l’hormona testosterona que regula els caràcters sexuals masculins secundaris (veu greu, major massa muscular, pell amb abundant pilositat, etc.).
.
LES HORMONES
Una hormona és principalment una proteïna (o un esteroide que actuï com a tal) que en els éssers vius pluricel·lulars regula i coordina l’activitat conjunta de les cèl·lules. Són missatgers bioquímics produïts per les glàndules endocrines de secreció interna ja que vessen les hormones al medi intern. Únicament actuen sobre un òrgan determinat anomenat òrgan blanc o òrgan diana les cèl·lules del qual són les úniques que tenen a la membrana plasmàtica receptors hormonals específics per a aquelles hormones, amb la finalitat de que influeixin en els òrgans.
Les hormones condicionen, normalment, les respostes lentes i inconscients de l’organisme a determinats estímuls (com la hormona insulina, que fa que s’emmagatzemi l’excés de glúcids per aprofitar-los després). Les respostes ràpides i conscients solen ésser gràcies al sistema nerviós.
Les hormones no tenen totes el mateix efecte, n’hi ha que tenen efectes en l’organisme en si, com ara la insulina, i d’altres en el psiquisme de la persona, com ara l’endorfina. Qualsevol deficiència hormonal pot ser la causa d’una malaltia: com ara la diabetes o el gegantisme.
.
Mètodes d’exploració cerebral:
ENCEFALOGRAMA
Un electroencefalograma (EEG) consisteix en el registre de l’activitat elèctrica del cervell mitjançant un equip especial denominat “electroencefalograma”. L’activitat elèctrica cerebral genera unes petites senyals elèctriques que són captades mitjançant elèctrodes situats sobre el cuir cabellut. Aquests senyals són amplificats i es poden representar en una pantalla o gràfica.
Els elèctrodes estan repartits de forma estàndard per tot el cuir cabellut i segueixen una denominació internacional perquè els registres obtinguts siguin comparables i reproduïbles, independentment del lloc i del moment. La comparació dels senyals elèctrics entre aquests permet estudiar determinades zones cerebrals específiques.
.
RESSONÀNCIA MAGNÈTICA
Obtenir una imatge per ressonància magnètica és un procediment clínic i de recerca que permet mostrar en imatges les regions cerebrals que executen una tasca determinada.
Amb aquesta tasca és veuen el tumors cerebrals o problemes en el cervell.
-Especificació cortical. Terme per expressar que cada funció cerebral és executada per una o més àrees definides i no per tot el cervell.
.
TOMOGRAFIA AXIAL COMPUTERITZADA
Es tracta d’una tècnica que utilitza rajos X. És possible visualitzar de manera tridimensional les parts internes del cos. Això és possible perquè es prenen moltes imatges que es combinen entre si per a la reproducció de la imatge tridimensional final.
.
TOMOGRAFIA PER EMISSIÓ DE POSITRONS
Consisteix en la injecció a la sang per una vena d’una substància de sucre en la seva forma radioactiva, i així es capten imatges de com les cèl·lules utilitzen aquesta substància i identifica l’activitat metabòlica de les cèl·lules. Les cèl·lules malignes se solen identificar a les imatges com a àrees d’alta activitat.
.
Patologies cerebrals bàsiques:
ALZHEIMER
L’alzheimer és una malaltia degenerativa del sistema nerviós central que es caracteritza per ser incurable i sobretot, terminal. Va ser 
descoberta per Alois Alzheimer durant l’any 1906 i des d’aleshores ha anat augmentant progressivament el nombre d’afectats.
Els efectes d’aquesta malaltia poden classificar-se en diverses etapes a mesura que aquesta va evolucionant de forma gradual, però sense un límit explícit de temps, ja que sol dependre individualment de cada persona. Aquestes quatre etapes amb les seves característiques són:
- PRE-DEMÈNCIA:
Primerament, apareix la pèrdua de memòria breu, la dificultat per recordar coses apreses recentment i la incapacitat de retenir nova informació. El malalt també té problemes per prestar atenció, recordar el significat d’algunes paraules i de cedir davant nous pensaments que no són els seus.
- DEMÈNCIA PRECOÇ:
El pacient mostra una actitud confosa i irritable, fet que desemboca a una apatia gairebé permanent. A més, sofreix problemes de coordinació, i un empobriment de la parla per falta de vocabulari. El temps de perdut de memòria augmenta, afectant sobretot a records recents.
- DEMÈNCIA MODERADA:
La memòria comença a perdre’s a llarg termini, i empitjora de forma determinant la parla. L’afectat anirà perdent de manera gradual la capacitat de llegir i escriure; així com també la seva sensibilitat i emotivitat.
El pacient adquirirà una nova conducta que es basarà en el dubte, l’agressivitat sobtada, atacs de plor etc.
- DEMÈNCIA AVANÇADA:
Finalment, van perdent-se de forma gradual les funcions corporals i cerebrals, tendint irrevocablement cap a la mort del pacient.
.
ENCEFALITIS
És l’irritació i inflamació del cervell, gairebé sempre degut a infeccions.
.
MIGRANYA
Per definició, la MIGRANYA s’interpreta com el mal de cap recurrent i intens, localitzat a un lateral del cap i relacionat amb alteracions dels vasos que recorren el cervell, és a dir, que la migranya està entesa com un mal de cap, normalment molt intents i que incapacita (en part) a qui la pateix (la pateixen moltes més dones que homes).
Símptomes/Característiques
La migranya provoca uns atacs de dolors molt intensos i inclou característiques diverses com ara: dolor a només un costat del cap, nàusees, vòmits, et costa mirar directament a la llum i empitjores amb el moviment, a més no toleres sons forts o agressius. La seva duració i constància varien considerablement segons la persona que es tracti, com també la seva intensitat.
La migranya es classifica en dos grans grups segons si es pateixen uns símptomes anomenats “aura”, que povoquen una distorsió de la vista. Així, si en la migranya es pateix l'”aura”, és una migranya clàssica, i si no es pateix, és una migranya comú o migranya sense aura, no té aquesta característica.
L’aura és un símptoma que apareix just abans de que comenci l’atac de migranya. Apareix com un seguit de petits punts multicolors que creixen des d’un punt central fins a cobrir bona part del la visió dels dos ulls.
Altres símpotmes que poden sorgir menys coneguts són transtorns olfactius, palidesa, falta d’atenció i sensació de formiguig a la meitat de la llengua; després de l’atac de migranya, la majoria de les persones que la pateixen es senten cansades i desorientades. Aquests símptomes apareixen abans de l’atac de dolor en sí i després que provoca la migranya.
.
MENINGITIS
La meningitis és una malaltia caracteritzada per la inflamació de les meninges . La causa més freqüent d’aquest tipus d’inflamació són els bacteris, és a dir, quan a les meninges i al líquid cerebroespinal arriben aquests agents per mitjà del nas o la boca. La meningitis causada per intoxicacions, fongs, medicaments i altres malalties, és poc freqüent però potencialment letal. Aquests tendeixen a bloquejar els nervis en el cervell comportant a inconsciencia i lesió cerebral i d’altres òrgans. La meningitis progressa amb molta rapidesa, per la qual cosa el diagnòstic i tractament precoç és important per prevenir seqüeles severes i la mort.
Encara que qualsevol persona pot contreure meningitis, és una malaltia especialment freqüent en nens i persones inmunosuprimides. Els símptomes més freqüents són mal de cap i rigidesa del clatell que tendeix a associar-se amb febre, intolerància anormal a la llum o als sons i trastorns de la consciència. Sovint, especialment en nens petits, només es presenten símptomes inespecífics, tals com a irritabilitat i somnolència. Si es presenten erupcions en la pell, pot indicar una forma particular de meningitis, com la meningococcemia.
.
PARKINSON
La enfermedad de Parkinson, también denominada parálisis agitante, es un trastorno neurodegenerativo crónico que conduce con el tiempo a una incapacidad progresiva, producido a consecuencia de la destrucción, por causas que todavía se desconocen, de las neuronas pigmentadas de la sustancia negra. Frecuentemente clasificada como un trastorno del movimiento, la enfermedad de Parkinson también desencadena alteraciones en la función cognitiva, en la expresión de las emociones y en la función autónoma.
.
ESCLEROSI MÚLTIPLE
L’esclerosi múltiple és una malaltia del sistema nerviós central que afecta el cervell i la medul·la espinal, les fibres nervioses estan envoltades i protegides per la mielina, una substància composta per proteïnes i greixos, que facilita la conducció dels impulsos nerviosos. l’esclerosi múltiple, fa que el cervell detecti la mielina com una substancia nociva, i fa que el sistema inmunitari la destrueixi, si la mielina desapareix, l’habilitat dels nervis per conduir els senyals desde i al cervell, s’interromp i aixi, es va perdent la movilitat a diferents parts del cos, i pot acabar amb la paralisi completa del cos.
.
SÍNDROME DE TOURETTE
El síndrome de Tourette (ST) es un trastorno neurológico caracterizado por movimientos repetitivos, estereotipados e involuntarios y la emisión de sonidos vocales llamados tics (ya sean transitorios o crónicos). El trastorno lleva el nombre del doctor Georges Gilles de la Tourette, neurólogo pionero francés quien en 1885 diagnosticó la enfermedad en una noble francesa de 86 años.
Los síntomas del síndrome de Tourette son involuntarios, algunas personas a veces pueden reprimir, encubrir o manejar sus tics de distintas maneras con el fin de minimizar el impacto que producen sobre sus actividades. Sin embargo, algunas personas con el síndrome de Tourette indican que sufren un notable aumento de tensión al reprimir sus tics, y describen su necesidad de completar un tic de cierta manera o cierto número de veces con el fin de aliviar la necesidad o disminuir la sensación.Los tics provocados por una causa ambiental pueden parecer voluntarios o deliberados pero no lo son.
.
APOPLEXIA
L’ apoplexia és un accident cerebrovascular. La causa és la interrupció del flux sanguini al cervell que produeix aquests simtomes:
– Perdua de força en un braç o una cama, també es possible a la cara
· L’ hemipagia és la paràlisi de la mitat del cos; tot el braç, la cama i el tronc de un mateix costat. Aquesta malaltia pot ser adquirida des de el naixament o adquirida d’una malaltia cerebrovascular.
.
TICS
- Los tics simples son breves movimientos repentinos que involucran un número limitado de grupos de músculos. Estos ocurren de una manera singular o aislada y a menudo se repiten. Algunos de los ejemplos más comunes de tics simples incluyen parpadear, encoger los hombros, fruncir el entrecejo, sacudir la cabeza, y olfatear.
- Los tics complejos (a veces denominados manierismos) son distintos modos coordinados de movimiento sucesivos involucrando varios grupos musculares. Los tics complejos suelen incluir saltar, olfatear objetos, tocar la nariz, tocar a otras personas, coprolalia, ecolalia, palilalia, ecopraxia, o conducta automutilante.
.
LA NARCOLÈPSA
És un trastorn neurològic causat per la incapacitat cerebral de regular el somni i el fet de despertar-se. Les persones amb narcolèpsia pateixen impulsos fugaços de dormir.
Si l’impuls es torna aclaparant, els pacients es queden adormits durant períodes que duren des d’uns segons fins a diversos minuts. Normalment el malalt no pateix aquest fenomen en una quantitat més gran que minuts, passa rarament.
L’afectació de la narcolèpsia pot ocòrrer en qualsevol moment. Les persones poden quedar dormides involuntàriament en qualsevol lloc. Al fet de conduir pot ser perillós per la gent que li afecta la narcolèpsia.
Els tres símptomes de la malaltia més importants són:
- La cataplèxia : pèrdua sobtada del to musuclar que duu a sensacions de debilitat i a pèrdua del control muscular voluntari. Els atacs poden produir-se en qualsevol moment mentre els pacients estan desperts, i aquests generalment experimenten els primers episodis diverses setmanes o mesos després de l’inici de la somnolència diürna excessiva.
- Al·lucinacions: al principi o al final dels somnis
- Breus episodis de paràlisi total.
.
CEFALEES
La cefalea (popularment: mal de cap) és un dolor al cap, lleu o sever, una experiència desagradable, i ocasiona una resposta de la persona, i estimula la sensibilitat de l’estructura cranial. També diem cefalees a el dolor a les cervicals.
La cefalea tenen una gran varietat de causes, des de forçar massa la vista fins a la inflamació de les cavitats sinusoïdals o, altres condicions perilloses com encefalitis, càncer al cervell, meningitis o una aneurisma cerebral. També poden ser causa de cops o ferides al cap, treballar massa, no dormir prou, mala alimentació, consumir alcohol o al·al·lucinògens, pot provocar que les persones siguen més susceptibles als dolors de cap.
.
SONAMBULISME
El somnambulisme és un estat patològic molt similar al somni. Apareix generalment mentre la persona dorm i es manifesta amb una activitat en la qual el subjecte es mou, camina i parla. El 19% de la població mundial és propensa a patir somnambulisme.
És un trastorn del son classificat com a parasòmnia, també anomenat noctambulisme. Les persones que el presenten, desenvolupen activitats motores automàtiques que poden ser senzilles o complexes. Un individu somnàmbul pot sortir del llit, caminar, orinar o fins i tot sortir de casa, mentre romanen inconscients i sense probabilitat de comunicació. És difícil despertar-encara que, en contra del que es creu comunament, no és perillós.
El somnambulisme es produeix durant les fases 3 o 4 de la son, és a dir, l’etapa anomenada somni lent o son d’ones lentes que mostren un electroencefalograma. És més freqüent en nens i adolescents.
La seva causa és desconeguda i no hi ha cap tractament eficaç. A la persona que presenta aquests símptomes s’anomena somnàmbul o somnàmbula.
Existeixen determinats factors que poden precipitar l’episodi del sonambulisme, entre ells la privació de la son (haver dormit malament les nits anteriors), l’estrés, els estats febrils i sobretot, el consum d’alchol.
.
FARMACOLOGIA
El diazepam és una substància derivada de la 1,4-benzodiazepina (és a dir, és una benzodiazepina) que té efectes anti-ansietat,ansiolític, relaxant muscular, sedant i anticonvulsiu. S’utilitza com a fàrmac que requereix recepta mèdica, amb els noms comercials de Valium® o Diazepan® (tot i que també es ven el medicament genèric amb el nom de diazepam) o com a droga d’abús.
El diazepam, com tots els fàrmacs de la seva classe, actua deprimint la conducció nerviosa en certes neurones del sistema nerviós central, on produeix des d’una lleu sedació fins hipnosi o coma, en funció de la dosi administrada. Està indicat per a l’alleujament simptomàtic de l’ansietat i altres malestars associats amb la síndrome d’ansietat, fins i tot els associats amb trastorns psiquiàtrics. És útil en el tractament d’espasmes musculars reflexos deguts a traumes locals (ferides, inflamació). També pot utilitzar-se per combatre l’espasticitat provinent de dany a les interneurones espinals i supraespinals, com en la paràlisi cerebral i paraplegia, així com en atetosis i la síndrome d’espatlla rígid. Les benzodiazepines només estan indicades quan el trastorn és sever, inhabilitant o si sotmet l’individu a un estrès extrem. Es considera que el seu mecanisme d’acció consisteix a potenciar o facilitar l’acció inhibitòria del neurotransmissor àcid gamma aminobutíric (GABA), mediador químic de la inhibició tant en el nivell del botó presinàptic com postsinàptic, en totes les regions del sistema nerviós central.
.
La fluoxetina és una substància química que es pot utilitzar com a fàcmac, al tractament contra la depressió, o bé com a droga d’abús. Es comercialitza, sota recepta mèdica, com a medicament genèric o amb el nom comercial de Prozac.
La fluoxetina actua normalitzant el funcionament dels neurotransmissors, principalment sobre la serotonina, és doncs el que es diu un inhibidor selectiu de la recaptació de serotonina, grup al qual també pertanyen la fluvoxamina, la paroxetina, la sertralina, elcitalopram, l’escitalopram, la clomipramina i la mirtazapina.
La fluoxetina és un dels fàrmacs que un metge pot prescriure en alguns casos de depressió, trastorn obsessiu-compulsiu (pensaments perturbadors que no desapareixen i la necessitat de repetir certs actes contínuament), alguns trastorns de l’alimentació i atacs de pànic. De vegades es pot usar per tractar alcoholisme, trastorn por déficit d’atenció, trastorn de personalitat fronterera, trastorns de la son, mal de cap, trastorn d’estrès postraumàtic, síndrome de Tourette, obesitat i fòbies.
.
El modafinilo es un neuroestimulante con propiedades neuroprotectoras indicado para el tratamiento de la “somnolencia excesiva diurna asociada con narcolepsia”, “somnolencia excesiva diurna asociada con apnea obstructiva del sueño” y “desorden del sueño por cambio de turno laboral o shift work”. Existe un gran número de investigaciones que muestran la interacción del modafinilo sobre los sistemas de neurotransmisores, pero aún no se conoce un mecanismo preciso de su modo de acción. La evidencia parece indicar que el modafinilo, al igual que otros estimulantes, incrementa la liberación de monoaminas, específicamente la norepinefrina y la dopamina. Sin embargo, el modafinilo también aumenta los niveles de histamina del hipotálamo, que ha contribuido a que se considere un “agente que promueve el estado de vigilia” en lugar de un clásico estimulante del tipo de las anfetaminas. A pesar de su acción sobre la histamina, comparte parcialmente el modo de acción con otros estimulantes debido a sus efectos sobre la norepinefrina y dopamina. Los ensayos clínicos realizados el modafinilo mostró incrementar y mejorar el estado de vigilia, reduciendo en número de episodios de sueño durante el día. El modafinilo mejora el estado de vigilia mejorando el nivel de concentración, y no tiene ningún efecto apreciable sobre la incidencia de ataques cataplécticos asociados a la narcolepsia. Por otra parte, el especial perfil farmacológico del modafinilo permite que el fármaco pueda ser interesante en el tratamiento de la fatiga asociada a la apnea del sueño o la esclerosis múltiple. El modafinilo es considerado como el neuroestimulante de primera elección, por la Federación Europea de Sociedades Neurológicas y la Food and Drug Administration para el tratamiento de episodios de sueño irresistible, falta de energía, fatiga a pesar de haber dormido bien, deseos de dormir en momentos inoportunos, necesidad de siestas frecuentes, problemas para realizar actividades por sentir sueño excesivo, entre otros síntomas. Este fármaco no tiene potencial de abuso o dependencia comparado con otros estimulantes comunes, pero se debe tener especial cuidado en personas vulnerables debido al efecto del modafinilo sobre la dopamina en el “centro de placer” del cerebro. A pesar de no estar aprobado para varias de estas indicaciones, se ha demostrado que el modafinilo es efectivo para el trastorno por déficit de atención, depresión, dependencia a opioides y cocaína, enfermedad de Parkinson, esquizofrenia y fatiga relacionada a enfermedades, así como a la fatiga producto de efectos secundarios de otros medicamentos.
.
Farmacologia: Clomipramina
La clomipramina (DCI), és un fàrmac del grup dels antidepressius tricíclics. Aquesta indicat en el tractament de la depressió, fòbies, crisis d’angoixa, síndromes obsessius, enuresi nocturna i certs tipus de narcolèpsia. Actua inhibint la recaptació dels neurotransmissors norepinefrina i serotonina, el que propicia la millora del pacient en un termini d’entre deu dies i quatre setmanes.
.
SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL
.
ERIC KANDEL
- Eric Kandel
- Destacó especialmente en los ámbitos de la Medicina, la Psiquiatría y la Neurofisiología, recibiendo como reconocimiento a su labor un Premio Nobel en el año 2000 debido a sus estudios científicos de la Aplysia, una especie de vaquita marina que tiene unos mecanismos neuronales que funcionan de manera parecida a los humanos. Los trabajos científicos de Eric Kandel están vinculados principalmente al estudio de los procesos de aprendizaje y memoria.
- .
- ANTONIO DAMASIO
- Com investigador Damasio té com a camp prioritari d’interès les bases neurològiques de la ment, especialment pel que fa als sistemes neuronals que subjeuen a la memòria, el llenguatge, les emocions i el processament de decisions. Com a metge, juntament amb els seus col·laboradors, estudia i tracta els desordres del comportament i de la cognició, així com els del moviment..
- Hanna i Antonio Damasio
- .
- OLIVER SACKS
- Oliver Sacks
Oliver Wolf Sacks (9 de juliol de 1933, Londres) és un neuròleg anglès que ha escrit importants llibres sobre els seus pacients, seguidor de la tradició, pròpia del segle XIX, de les «anècdotes clíniques» (històries de casos clínics explicades a través de un estil literari informal). El seu exemple favorit és The Mind of a Mnemonist d’Alexander Luria.
.
Links: