L’estudi comparat del comportament entre diverses espècies ens ensenya moltes coses de nosaltres mateixos. Una ciència es dedica a aquesta tasca: l’Etologia. Fou fundada pel metge austríac Konrad Lorenz. Anteriorment, el gran Aristòtil ja havia observat acuradament el comportament de molts animals. També el savi Darwin hi va dedicar esforços i va publicar un llibre pioner “L’expressió de les emocions en els animals i en l’home”.
Cada espècie animal hereta un ADN que li determina bàsicament la seva anatomia, la seva morfologia i també bona part de la seva conducta. Gats i gossos són diferents també en quan a comportament. Aquestes conductes bàsiques heretades s’anomenen pautes fixes d’acció. També parlem de comportament innat.
Tanmateix, una altra part de la conducta animal és apresa normalment per habituació resultat de la repetició. També adquireixen noves conductes per aprenentatge associatiu com per exemple els reflexos condicionats estudiats per Pavlov. Els premis (afegir plaer o retirar dolor) i les sancions (afegir dolor o retirar plaer) poden aconseguir aquest aprenentatge.
Un fenòmen curiós en l’aprenentatge és l’empremta que observem quan un individu es comporta d’una manera o una altra segons les circumstàncies en les que es va trobar per primera vegada. Al néixer, els pollets no segueixen la mare sinó el primer objecte o ésser que perceben en moviment; no hi ha un “reconeixement” de la mare sinó un instint a seguir el primer ésser que perceben, que, clar, en el món natural sol ser la mare.
Naturalment, els humans, afegim a aquests mecanismes d’aprenentatge de la conducta els mecanismes propis, basats en el llenguatge i la vida social i que ja estudiarem en capítols posteriors. Tanmateix, els mecanismes bàsics els compartim amb els altres animals.
Sembla que hi ha una relació entre la capacitat per aprendre conductes noves i l’índex de cefalització. Si dividim la massa mitjana dels cervells d’una espècie en edat adulta per la mitjana de la seva massa corporal ens donarà una xifra. Les espècies d’índex més elevat són: humans, ximpanzés, dofins, etc. En aquest sentit, els gossos van per davant dels cavalls, els pops davant els calamars i els elefants per davant dels tigres.
Els comportaments bàsics i generals dels animals són els següents:
a) Recerca d’aliments. Per a uns serà pasturar, ramonejar per altres, caçar pels carnívors, etc. Els infants humans mamen o ploren reclamant menjar, etc. Amb instints bàsics com el fàstic, la sol·licitud d’ajuda, …
b) Criança. Hi ha un instint protector de les pròpies cries, sobretot i clarament en mamífers i aus.
c) Territorialitat. Lluitar o fugir. Distància de fuga.
d) Aparellament. Cerca de parella sexual.
e) Mort. Fugir de la mort.
f) Comunicació: química, acústica i visual.
g) En alguns casos cooperació, gregarisme, sociabilitat, etc.
Un exemple de conducta animal interessant
http://www.tu.tv/videos/dime-que-piensas-de-este-video-saca-conc
Respecte dels instints humans bàsics hem vist 4 DVD amb mostra d’instints i conductes instintives humanes bàsiques i el seu fonament biològic.
Primer DVD Instints per sobreviure:
a) Els infants ploren per demanar ajut. El seu crit és molt fort i impertinent.
b) Necessitem menjar per sobreviure. Ens atrauen aliments dolços. La llengua ens guia, segons els gust que apreciem, per triar els aliments que ens convenen i els que no. El cas de la persona perduda durant setmanes a la selva.
c) La por ens fa fugir i actuar amb molta rapidesa per evitar la mort o danys greus. Als “encierros” de Pamplona i a la selva davant un boa constrictor. Tot i l’interès per un bitllet de 10 dòlars costa molt agafar-lo de dins una caixa amb serps.
d) Davant un perill, si no podem fugir, ens queda l’opció de lluitar, com la senyora del cotxe segrestada per un lladre.
e) Les coses que poden posar la nostra salut en perill ens produeixen sentiments de fàstic: cucs, larves, serps, excrements, … També sentim rebuig cap a coses o situacions associades a substàncies perilloses, com els raspalls de WC.
f) A vegades ens trobem davant un perill molt gran, la mort, i per intentar evitar-la, instintivament optem per conductes de risc. En el risc trobem plaer perquè se’ns presenta la possibilitat de guanyar. És l’exemple del treballador d’una plataforma petroliera. Això explica perquè en totes les cultures hi ha “jocs d’atzar” i a tots ens agrada “jugar”.
g) Instintivament fugim del dolor; tanmateix, podem optar per situacions extremadament doloroses amb l’objectiu de conservar la vida i l’objectiu de poder tornar a estar amb les persones estimades, com els fills. És el cas del pescador que es talla el braç per salvar-se i estar amb les seves filles.
Segon DVD Instints d’aparellament
– Diferents actituds entre nois i noies davant la possibilitat d’una trobada sexual casual amb persona desconeguda. Totes les noies diuen que NO i en canvi, la majoria de nois diuen que SÍ. Quines raons sembla poden explicar aquestes diverses actituds? És l’educació? La mentalitat? És natural? Sembla que les diferents reaccions poden tenir relació amb les CONSEQUÈNCIES que instintivament les dones consideren, ja que, per a una dona, un embaràs té un cost molt elevat (9 mesos d’embaràs, part, criança, etc.) i en canvi, per a un home, només requereix uns minuts d’atenció.
– També hem vist com a homes i dones els atrauen aspectes físics diferents. A les dones els atrau un cos atlètic i musculós, amb abdominals, fortalesa, salut; i als homes els atrauen els pits i els malucs, les corbes femenines. Això podria demostrar que instintivament les dones volen una “pare” sa i els homes volen una dona “fèrtil” i capaç de “criar” els fills. Què opines?
– L’instint de trobar la parella ideal per tenir fills sans és tant fort, que fins i tot no som conscients que hi ha altres elements que converteixen un home o una dona en atractiu (o repulsiu) per l’altre sexe. Les olors corporals en són un exemple. El millor pels fills és que pare i mare siguin genèticament diferents; quan més semblants més probabilitat hi ha de que els fills tinguin malalties (per això no és convenient el matrimoni entre germans i cosins). Per aconseguir que ens aparellem amb persones “diferents” la natura ens ha donat un instint que ens fa notar agradable l’olor de persones diferents i ens fa notar desagradable l’olor de persones molt semblants genèticament. L’experiment de les samarretes suades és un exemple. Hi ha altres exemples similars? Què fa que ens atraigui una persona?
– També hem vist que donat que no hi ha manera de saber quan una dona és fèrtil els homes instintivament tenen tendència a estar sempre a prop de la dona que els atrau i estimen (cosa que no fan els gossos, per exemple, que només tenen interés per les famelles quan aquestes tenen els dies fèrtils) i els homes estan disponibles cada dia a cada hora per tenir relacions sexuals. És aquest el fonament de l’aparellament estable i el matrimoni? Per això tendim a desitjar que la nostra parella duri sempre?
– Igualment, hem vist com a les dones no els atrau el mateix tipus d’home quan estan fèrtils que quan no ho estan. En els 4 dies fèrtils les dones prefereixen homes de característiques més “masculines” i quan no ho estan els prefereixen de rostre més “femení”. Estàs d’acord?
– També hem vist la base de les emocions dramàtiques d’un home quan s’assabenta que els que ell creia fills seus resulten no ser-ho. És el tema de la infidelitat. Quines raons poden portar una dona a ser infidel? I a un home? Què en penses de l’engany i de l’infidelitat?
– La gelosia. Ens han mostrat el cas d’un home engelosit per les suposades relacions secretes de la seva xicota amb el seu veí. Un cas de gelosia masculina que va desfermar la violència en contra d’un objecte valuós. Dissortadament, aquesta violència es sol dirigircap a la dona; la violència de gènere té l’origen, sovint, en la gelosia, justificada o no.
Tercer DVD Instints de superació, competició i lluita
Al llarg de la vida les persones volem aconseguir els nostres objectius. Els infants volen aprendre a caminar, a córrer, a parlar, volen fer-se “grans”; els adolescents i joves també: reclamen més llibertat, tenir carnet de conduir, poder triar estudis o feina, etc. Els joves i adults persegueixen objectius, tenir èxit, poder, fama, diners, casa, família, rebre dels altres el reconeixement que creuen es mereixen, etc. Instintivament, els humans competim amb els altres i amb nosaltres mateixos per superar reptes i aconseguir objectius. Ens aterra el “fracàs”. Ens mortifica fer el “ridícul”. Volem “quedar bé”. Estem pendents, més o menys, del que els altres opinen de nosaltres i com ens valoren. Jutgem a les persones per les seves cares i moviments. Espontàniament avaluem si tenim o no possibilitats al competir amb aquella persona i ens inclinem a evitar-la o freqüentar-la, a desafiar-la o col·laborar, etc.
En el reportatge hem vist com ja el fetus lluita abans de néixer amb la pròpia mare per assegurar-se l’aliment.
Tots cerquem avantatges per sobreviure millor i qui inventa o descobreix una manera de fer o de viure que fa la vida més fàci,l genera un moviment d’imitació en els altres humans, cosa que ens han volgut mostrar amb l’esgrima.
També hemvist com els porquets més forts aconsegueixen les millors mamelles i s’alimenten millor que els seus germans més febles.
Sembla com si els germans, instintivament, lluitin per aconseguir els favors i l’atenció dels pares. Això ho hem vist en el curiós experiment de mares atenent els seus fills grans i desatenent els petits mentre que una vegada i un altre intenten acaparar la seva atenció fins arribar a la “pataleta”. Potser hi ha una explicació instintiva del fet que les persones que han destacat en la història com a revolucionàris, rebels i innovadors, sovint eren els “petits” de la família.
També hem vist que “guanyar” és molt agradable, el nostre cos està dissenyat per gaudir del triomf. L’alpinista que fa un cim, en coronar-lo, s’oblida del fred i del cansament. com el boxejador, que no nota una costella trencada.
Però no ens podem passar la vida competint i no sempre és assenyat fer-ho. Cal avaluar en cada moment les nostres possibilitats i la lluita només té sentit si hi ha possibilitats de victòria. La grandària del cos, les cares i expressions de les persones, sovint ens serveixen per avaluar si podem competir i guanyar o si és millor ser prudent, retirar-se o pactar. Els militars de West Point tenien cares dominants? Això els va facilitar ascendir a generals? L’actor que simula ser dèbil i insegur indueix als altres a que es rifin d’ell; el mateix actor quan simula domini i seguretat indueix als altres a ser prudents.
Perdre és horrorós. Ho passem malament. No volem lluitar -a vegades- per no perdre. Fins i tot arrisquem desmesuradament per amagar un fracàs tal i com ens explica el jugador de borsa que va perdre millions de lliures per tal d’evitar que li descobrissin petites pèrdues. Ens importa molt el que els altres pensin de nosaltres, per això hi ha el mecanisme de la vergonya, el sentit del ridícul, que ens estimula a fer les coses bé i a evitar posar-nos en evidència. Els jugadors de beisbol que l’espifien, l’espectador que obre malament la llauna de cervesa, els clients d’un supermercat que són enredats a que sembli que tiren per terra una piràmide de llaunes, etc.
Per tal de lluitar en la vida i tirar endavant, els humans hem après a valorar els altres, a posar-nos en el lloc dels altres per preveure el seu comportament quan nosaltres portem a terme una acció. Un gran cervell, alimentat amb proteïnes, ens ha permès aquesta acció de previsió i anticipació a la resposta dels altres. Els nens molt petits no són capaços de fer això i no poden jugar jocs d’intencions i enganys; els més grans sí, es fan càrrec del que veuen els altres i poden actuar per guanyar. A quina mà tinc el caramel?
El summum de la lluita el portem els humans (i altres animals) quan ens associem i formem grups amb interessos comuns: equips, colles, partits, nacions, … com hem vist amb els dofins.
Quart DVD Instints de cooperació
Sembla natural ajudar als familiars, sacrificar-se pels fills, o pels parents. Hem vist la història d’una mare que lluita contra un puma i l’experiment entre germans, cosins i néts d’una família per guanyar diners per un parent aguantant la respiració. Tanmateix, no tots els animals es comporten igual, com hem vist amb les tortugues que no tenen cura de cap dels seus fills. Els humans donem molta importància a la criança dels fills. O dels parents, com hem vist amb les Suricates que protegeixen els nebots.
En algunes circumstàncies, els amics tenen llaços familiars i també ens sembla justificat que cooperin. És el cas dels soldats a la guerra del Vietnam.
Però també som capaços d’ajudar a desconeguts accidentats o necessitats d’ajut. És com si per ser membre d’un grup o espècie ja tinguéssim empatia pels nostres semblants. Podria ser que al nostre cervells unes neurones mirall expliquessin aquest fenomen. Quan veiem una persona en la nostra ment es copia el que veiem i potser també el que senten, per això patim quan veiem patir a un altre ésser humà. És també com si el fet d’ajudar a altres ens asseguressim que els altres ens ajudaran a nosaltres si ho necessitem. Ens trobem davant un accident de cotxe i no podem evitar solidaritzar-nos amb les víctimes i ajudar-los. Sembla que els éssers socials tenim tendència a ajudar als altres i que esperem ser correspostos, com els ratpenats. La reciprocitat, ajudem amb l’esperança instintiva de poder ser ajudats, ens neguem instintivament a ajudar persones que abans no ens han atès.
Tenim molt arrelat el sentit de la justícia, com hem vist amb l’experiment dels nens que s’han de repartir xocolatines. Hi ha maneres justes i injustes de repartir. Preferim “castigar” a qui ens tracta injustament encara que això ens faci perdre alguna cosa.
Tenim el llenguatge per poder-nos comunicar i expressar intencions, emocions, desitjos, … És un instint bàsic que tots els infants del món aprenen amb gust. La cara mostra emocions i intencions, els gestos també, i el llenguatge d’una manera més precisa. Les imatges del cinema, patint, passant por, o gaudint de l’amor. El llenguatge ens ha permès anar molt més enllà, ja que ens ha permès uns aprenentatges més complexos: la cultura.
Però també hi ha situacions en que ajudem a desconeguts a canvi de res i posant fins i tot en perill la pròpia vida. És com si l’instint de cooperar passés per davant de l’instint de sobreviure. Podem pensar i avaluar distintes alternatives abans d’actuar. Tenim instints de cooperació, som herois per naturalesa.
Sovint es diu que els humans a diferència dels altres animals som capaços d’actuar més enllà dels instints; però en aquests documentals s’ha defensat que els humans, de fet, també actuem sobre la base dels nostres instints. El que passa és que els nostres instints humans no són igual que els instints dels altres animals. Fins i tot aquests documentals han defensat que no és que tinguem menys instints sinó que en tenim més.