4.7.- El miracle d’Anna Sullivan

Arthur Penn

El miracle d’Anna Sullivan.

Intèrprets: Anne Bancroft i Patty Duke.

EUA. 1962. Durada: 103 min.

Helen Keller va néixer el 1880, als 19 mesos va contreure una malaltia que els metges no van saber diagnosticar i que la va deixar cega, sorda i muda. Aviat va començar a descobrir el món fent servir els seus altres sentits. Tocava i olorava totes les coses que estaven al voltant seu i sentia les mans d’altres persones per a «veure» el que estaven fent i imitava els seus moviments. Als set anys havia inventat 60 senyals per a comunicar-se amb la seva família.

Helen Keller vivia tancada en un món de silenci i foscor de molt petita. Mai no havia pogut veure el cel, sentir la veu de la seva mare o expressar els seus sentiments més íntims. Com que no es podia expressar, la seva frustració va augmentar amb l’edat i la seva ràbia anava a pitjor. Es va convertir en una persona entremaliada i molt agressiva. Llavors la seva família va contractar una tutora privada.

La jove mestra Anna Sullivan, especialitzada en l’ensenyament de sordmuts, va arribar a casa dels Keller per a encarregar-se d’una tasca gairebé impossible: ensenyar-li el món exterior a Helen Keller. Anna venia d’un ambient molt pobre. Havia perdut la visió quan tenia cinc anys i va ser abandonada en una casa amb pocs recursos. Més tard va tenir la sort de trobar un lloc on va ser ben acollida, el Col·legi Perkins per a Cecs a Boston. Després de diversos anys, i després de dues operacions amb èxit va recuperar la seva visió. Es va graduar obtenint el títol d’honor. Per al director de l’escola estava clar que Anna Sullivan era la persona adequada per a educar Hellen.

Anna va començar a comunicar-se amb Helen vencent la seva agressivitat amb força i paciència. A través de l’exercici i la disciplina va aconseguir ensenyar-li a pensar i parlar, utilitzant el mètode Tadoma: tocant els llavis d’altres persones mentre parlen i lletrejant les paraules al palmell de la mà de Helen. Així va començar a animar-se i cada cosa que trobava l’agafava i preguntava a Anna com es deia.

Anna va haver de modificar alguns hàbits previs negatius de Helen: era una nena consentida (la seva família es compadia d’ella i li permetien tot). A més a més, va ensenyar la família a fugir de les falses compassions (veien la seva filla com una inútil) i els falsos raonaments emocionals (les coses no tenen per què ser com se senten).

 Així va ser preparant la seva alumna amb noves paraules i idees que necessitaria per a ensenyar-la a parlar. Com a resultat de tot aquest treball, Helen va arribar a ser més civilitzada i amable, i aviat va aprendre a llegir francès, alemany, grec i llatí amb el mètode braille.

 Quan Helen tenia 24 anys, es va graduar cum laude al Radcliffe College, amb la qual cosa es va convertir en la primera persona amb discapacitat auditiva a graduar-se a la universitat. Helen es va convertir en una oradora i autora famosa. Va escriure onze llibres (entre altres, La història de la meva vida) i nombrosos articles. Tenia un poder de concentració extraordinari, molt bona memòria i bons recursos personals per a millorar.

 El terme anglosaxó resilience és utilitzat per Borís Cyrulnik, a la seva obra Els aneguets lletjos (2002), en el sentit de cercar noves formes de reflexionar sobre les dificultats que apareixen quan les persones han de suportar circumstàncies difícils en el seu desenvolupament, cercar estratègies d’actuació per a ajudar persones maltractades, i mostrar-los camins per a lluitar i superar les adversitats, que actuen negativament en el seu desenvolupament personal.

“El miracle d’Anna Sullivan” mostra com una mestra, amb esforç i molt afecte, aconsegueix que una nena amb grans deficiències multisensorials assoleixi un bon desenvolupament intel·lectual, psicològic i social. I això, malgrat la influència negativa de la seva família, que per un amor mal entès, sobreprotegia Helen, i impedia la seva autonomia personal.

Basant-se doncs en una història real, Arthur Penn va fer el film que hem vist, amb elements de ficció i elements de la història real.

Cal redactar un ampli comentari del cas seguint, aproximadament, les qüestions següents o algunes d’elles, per l’ordre que us plagui:

1.Quina és l’escena que més t’ha impactat d’aquesta història de coratge i esperança? Per què?

 2. Una distorsió cognitiva dels pares de Helen és l’abstracció selectiva; només s’adonen dels defectes de la seva filla, no del potencial de la seva intel·ligència. Quines altres distorsions cognitives pateixen?

 3. Premiar una conducta negativa perquè no molesti (escena de la mossegada a la mestra i caramel de la mare) és un error? Els capritxos consentits fan créixer les necessitats?

 4. Per què és perjudicial l’educació d’uns pares sobreprotectors? La permisivitat dels pares genera el passotisme dels fills? Quan descobreixen els pares de Helen que la seva manera de comportar-se no és l’adequada?

 5. Quins problemes tenen els discapacitats per a la seva educació i socialització? Quines actituds positives i negatives existeixen cap a la discapacitat en la societat actual?

      6. Valoració de les funcions de l’olfacte i el tacte en el sistema sensorial de Hellen. Què has observat en el film?

      7. Valoració de les imatges que Arthur Penn va voler filmar per expressar millor el “món” perceptiu dels sords-cecs. Percepció d’estats d’ànim i emocions a partir del contacte manual amb les expressions facials seria un exemple del que en el film, en diversos moments, se’ns vol comunicar i fer viure.

L’objectiu del treball és mostrar que sou capaços de relacionar una història real i la seva expressió cinematogràfica amb els coneixements treballats a classe.