Alfred Binet al segle XIX va desenvolupar la primera Escala de la intel·ligència que pretenia mesurar les capacitats intel·lectuals per tal de predir el rendiment escolar. Binet pensava que les capacitat intel·lectuals augmentaven amb l’edat i va dissenyar unes bateries de tests de dificultat creixent agrupades per edats. Va passar els seus tests a un gran nombre de nens de diverses edats i va establir unes corbes que tenien forma de campana de Gauss. Llavors Binet va proposar que es consideressin normals tots els nens d’una edat que obtenien una puntuació superior a la mitjana del 25% de nens que obtenien puntuació baixa i inferior al 25% que obtenien la puntuació superior. O sigui, eren normals, els nens que obtenien una puntuació similar al 50% dels nens.
Més tard, William Stern va proposar que la forma matemàtica d’establir el nivell al qual es trobava una persona seria dividir el resultat que obtenia l’individu pel resultat mitjà que rebien els individus de la seva edat cronològica. D’aquesta manera s’obtenia un Quocient intel·lectual (QI) que és un percentatge (superior o inferior a 100) que resulta de dividir l’edat mental (EM) per l’edat cronològica (EC)
Després, Terman va adaptar les escales de Binet.
Finalment, la versió actual, que té el nom de Escala d’intel·ligència Stanford-Binet pretén mesurar quatre capacitats: verbal, raonament numèric, raonament abstracte-visual i memòria a curt termini.
Com tots sabeu, dels tests d’intel·ligència se n’ha fet ús i abús i s’ha distorsionat del tot el tema fins el punt que la majoria de la gent parla de coeficient intel·lectual expressió que científicament no ha existit mai ni l’ha proposat cap psicòleg. Aquest fet tant curiós demostra que hi ha una opinió molt estesa q favor de considerar la intel·ligència com una capacitat innata que es pot pesar o mesurar com una cosa i que hi ha persones que en tenen més que altres. Conèixer la història dels tests ens permet posar-los en el lloc que els pertoca.
Tots els tests tenen limitacions i probablement la principal és que comparen el rendiment concret d’una persona concreta amb les mitjanes de milers de persones que anteriorment van realitzar aquests tests. És difícil estar segurs que una persona concreta sigui comparable a milers, que, entre altres coses, podria ser que haguessin realitzat el test fa anys o dècades, o persones que no fossin de la mateixa cultura, o no fossin de la mateixa llengua, etc. És a dir, no està clar que un individu concret s’enfronti idènticament als mateixos problemes als quals es van enfrontar els individus que serviren de comparació.
També es critiquen els tests perquè es dubte que al mesurar el que mesuren estiguin mesuren realment la intel·ligència ja que no està clar què és exactament la intel·ligència.