Etimologia de la paraula “intel·ligència”. Procedeix de dues paraules llatines: inter i legere que signifiquen entre i escollir. Per tant, es podria definir la intel·ligència com la capacitat d’escollir la millor alternativa entre diverses. Més extensament, la intel·ligència podria ser la capacitat per analitzar una situació, comprendre-la, imaginar diverses alternatives i conductes, valorar-les i comparar-les, i finalment escollir la millor.
Hi ha diversos problemes i qüestions polèmiques:
– Es pot mesurar l’intel·ligència?
– Hi ha altres animals intel·ligents?
– Hi ha o pot haver-hi màquines intel·ligents? Es pot parlar d’Intel·ligència artificial?
– La intel·ligència humana consisteix en UNA capacitat o en diverses?
Teories clàssiques
a) En la cultura grega Atenea era la deessa de la intel·ligència, del càlcul racional i fred, sense tenir en compte les emocions. Recordeu, encara avui en dia es fa servir la dita que contraposa el cap on hi ha la raó amb el cor on hi ha les emocions. També trobem en la filosofia grega una distinció entre nôus i mêtis , el primer terme significa la capacitat d’organitzar conceptes abstractes i impersonals, el segon terme significa la comprensió de les relacions interpersonals; sembla que el món grec distingia els problemes de comprensió del món i els problemes de la comprensió social i humana. Tant Plató com Aristòtil consideraven que l’ànima té una part superior que és la part racional o intel·ligible.
b) A finals del segle XIX el psicòleg Francis Galton va considerar la intel·ligència una potència mental de base biològica. Ell fou qui planteja el tema de l’herència de les capacitats intel·lectuals en el seu llibre El geni heretat. Va concebre la intel·ligència com una capacitat global que es pot posseir en major o menor grau de manera innata.
També en aquesta època Charles Spearman va proposar un concepte bifactorial de la intel·ligència; per un costat hi hauria el factor G que seria la capacitat d’establir, crear i aplicar relacions entre els coneixements adquirits de manera abstracte, seria l’equivalent a la intel·ligència global de Galton; però hi hauria un segon factor S format per un conjunt d’habilitats i capacitats diferents segons les tasques o problemes als quals es pot enfrontar un individu.
Precisament, com a conseqüència d’aquest plantejament, Louis Thurstone va proposar que no existeix un factor sinó set factors, concebent per tant la intel·ligència multifactorial; aquests set habilitats primàries són:
1. Comprensió verbal
2. Fluïdesa verbal
3. Habilitat numèrica
4. Memòria
5. Rapidesa perceptiva
6. Visualització espaial
7. Raonament inductiu
c) Ja al segle XX, Guilford va proposar una estructura tridimensional de la intel·ligència que ens permet visualitzar en un cub uns 125 factors fruit del triple encreuament de 5 operacions per dimensió: 5 x 5 x 5 = 125. No cal entrar en detalls en aquest curs introductori, però val la pena saber que les tres dimensions (en cada una d’elles 5 operacions). Una seria la dimensió operativa que permet organitzar la informació que ja posseeix el subjecte; la segona dimensió seria la dels continguts que poden prendre diverses formes: figurativa, simbòlica, conductual, etc.; la tercera seria la dimensió estructural que seria la forma en què el subjecte és capaç de reunir i sintetitzar la informació: conceptes, imatges, etc.
La complexitat i dificultat de les teories actuals mostra que el tema de la intel·ligència no és gens fàcil i no es pot resoldre de manera trivial i precipitada. Dissortadament, sovint, es cau en judicis simplistes sobre la intel·ligència de les persones sense cap base científica que ho fonamenti.
B) Teories actuals
Actualment diverses disciplines científiques treballen a la plegada per establir un concepte d’intel·ligència acceptat per la comunitat científica. Neuròlegs, Psicòlegs, Filòsofs, Informàtics, etc. comparteixen opinions. Encara no hi ha acord. Té molta força la proposta de Daniel Goleman sobre intel·ligència emocional, per això hi dedicarem un capítol. També té força una segona perspectiva diferent, la de Howard Gardner sobre intel·ligències múltiples; també hi dediquem un capítol. Finalment, també té molta acceptació l’enfocament de Robert Sternberg de considerar la intel·ligència com una capacitat de processament de la informació que és la perspectiva de la nomenada psicologia cognitiva. Ara comentarem aquesta darrera proposta.