Els alumnes de 3rB estan llegint a l’hora del PLEC “L’artilleria de Mr. Smith”, novel·la ambientada a la Guerra Civil Espanyola.
Com a activitat complementària a la lectura vam decidir tots plegats compartir públicament aquelles històries de guerra viscudes per les nostres famílies que, si no s’expliquen, algun dia es perdran. Amb aquest article volem retre homenatge a tots aquells que d’una o una altra manera van patir les conseqüències de la guerra.
Si teniu alguna història que voleu compartir, ho podeu fer enviant un comentari a aquest article.
“El meu besavi per part de pare va ser empresonat durant tres anys tot just acabada la Guerra Civil, pel fet d’haver lluitat en el bàndol republicà. La meva avia, que tenia tres anys quan el seu pare va ser empresonat, explica que la família ni tan sols el va reconèixer de tan deteriorat que es trobava!” Eva Guerrero
“Quan la meva àvia per part de mare estava a la panxa de la seva mare, el seu pare (el meu besavi) se’n va haver d’anar a la guerra durant 3 anys. La meva àvia, quan el va tornar a veure, no el reconeixia! La meva besàvia es va quedar sola amb 5 fills petits, al Prat de Llobregat, on tiraven moltes bombes. Havia de buscar menjar per als seus fills, saltava als trens en marxa per anar als pobles a fer contraband de menjar i altres queviures.” Queralt Vaca
“La meva àvia materna, amb tres anys, ja havia d’anar al bosc amb els seus dos germans petits a agafar llenya a diari per no passar tant de fred a l’hivern. També buscava sobres de menjar a les escombraries de les famílies riques. La meva besàvia, aprofitant que havia tingut un nadó i que tenia molta llet, li donava el pit vàries vegades al dia al nadó d’una família rica a canvi de menjar. El meu besavi va arribar a passar tanta gana que es va haver de menjar una rata.” Estrella Vidal
“El meu avi per part de mare no va tenir avis, ni àvies, ni cosins, ni cosines, ni tiets, ni tietes, ni tan sols pare ni mare… perquè van morir a la guerra! Ell era petit quan els van matar, i van ser els seus germans grans que el van cuidar. Explica amb dolor que per a sobreviure havia de robar el menjar de les botigues mentre altres distreien els venedors, i que se n’anaven corrents amb por que els agafessin.” Pol Martínez
“El meu pare es va quedar orfe quan tenia 2 anys. Un matí es van emportar al seu pare i mai més el van veure. Explicava la meva àvia que era molt dolorós pensar que li van matar el marit, però més dolorós era encara no haver sabut mai què li va passar, quan el van matar i per què, i sobretot no saber on devia ser enterrat… Al meu pare el van separar de la seva mare i del seu germà (no se’n podien fer càrrec) i el van portar a viure amb els seus avis, a Polinyà. Allà el meu pare va viure feliç durant uns anys (era massa petit com per adonar-se del que passava), aliè a les penúries que passaven a Barcelona, a la ciutat.” F. Xavier Valldeperas
“La meva àvia, a Barcelona, va passar molta gana, i fred, a l’hivern! Explicava que una vegada es va estimbar una avioneta d’origen suís amb queviures d’ajuda humanitària just a la plaça Tetuan, entre la Gran Via i el Passeig de Sant Joan. Ràpidament va baixar al carrer, va córrer cap a l’avioneta i va agafar tot allò que va poder. Es va haver de barallar amb multitud de gent que havia anat també a agafar qualsevol cosa per a menjar o intercanviar al mercat negre. Ella va poder agafar un saquet de sucre, or blanc en aquell moment, que, porció a porció, va poder bescanviar per altres menjars. D’altra part, l’or negre d’aquell moment no era pas el petroli, sinó les bonyigues de cavall que quedaven al mig dels carrers tot just després de passar les tropes. Nens i joves, i no tan joves, agafaven la merda de cavall per a encendre el foc a terra i poder cuinar el menjar!” F. Xavier Valldeperas
![]() |
Deixa un comentari