L’escola que jo vull per a l’any 2018 posa l’aprenentatge al seu centre.

És possible que causi certa sorpresa aquest propòsit, que sembla tant obvi que no caldria enunciar-lo, però crec honestament que en els centres educatius actuals aprendre no és el més important. Fins i tot, de vegades, em sembla que fer aprendre acaba sent una conseqüència atzarosa, preocupats com estem per avaluar resultats, controlar processos, omplir papers, complir horaris, atendre urgències, seguir consignes, mantenir l’ordre, procurar-nos recursos, gestionar imprevistos, atendre qüestions socials, acomplir programacions, finalitzar llibres de text, elaborar dossiers… Quantes hores, dies, anys passen els nostres infants a les escoles, i què poc que aprenen!

Podem discutir sobre què, com i quan s’aprèn, però l’escola ha de ser l’espai on es va a aprendre. I per a aprendre cal treballar, esforçar-se, tenir fites, compartir, reflexionar, investigar, conversar, errar i encertar, atendre, memoritzar, comprendre, imaginar, crear… I tot, en l’escola del 2018, hauria d’estar en funció d’aquest propòsit fonamental, és a dir, les persones, l’organització, les propostes didàctiques, la relació pedagògica…

No vull dir amb això que cal mirar als infants exclusivament com a “aprenents”. Precisament perquè els infants són molt més que aprenents a l’escola, hem de considerar-los com a persones, assumint la nostra tasca amb modèstia alhora que amb una responsabilitat sense pal•liatius. Som un més en una xarxa d’adults que s’ocupen dels infants i la seva educació: pares, mares, avis o germans…, psicòlegs, metges o terapeutes…, monitors, animadors o educadors de barri! I molts d’altres, tots fonamentals. Junts ens ocupem dels infants, tots en la nostra mesura contribuïm a la seva formació i educació. Naturalment, ens caldrà treballar molt més imbricats del que ho fem actualment, però l’escola serà qui encapçalarà la responsabilitat de fer aprendre, de forma sistemàtica i, diguem-ho sense embuts, obligatòria. Per això, la nostra relació amb els infants no ha de ser una impostada relació amical, fraternal o terapèutica, per exemple. Ha de ser una relació pedagògica, complexa i profunda. La nostra contribució a la creixença i l’assoliment de la condició d’humans –com afirmava Kant– es farà a l’escola a través de l’aprenentatge.

Una escola que posa al centre l’aprenentatge, doncs, és una escola que assumeix els seus límits però que alhora se’n fa responsable. És una escola que sap ensenyar. I, conseqüentment, és una escola que també sap aprendre! Això significa que també els mestres i els professors aprenem a l’escola. En termes més convencionals, en l’escola que jo imagino, la formació inicial i la formació permanent seran un component constitutiu dels centres educatius. En un món canviant i complex, cal una escola en permanent transformació per a millorar, sempre, contínuament.

Posar l’aprenentatge al centre de l’escola significa, doncs, que tot ha de contribuir per tal que sempre i permanentment tota la comunitat educativa estigui aprenent.

Crec que aprendre és una experiència d’una plenitud humana extraordinària: en una escola on tothom aprèn és possible que hi predomini l’alegria, la bellesa i la bondat.
M’agradaria poder afirmar que una escola així és un lloc on val la pena ser-hi, perquè hi podem ser feliços.