Escola 2018: Diversificar sense excloure 2/3

L’escola que jo vull per al 2018 ha assumit que el gran repte de l’educació obligatòria és diversificar sense excloure.

A l’escola cada infant ha de trobar el seu lloc, però no hi ha llocs excloents, ni llocs principals i llocs secundaris. Aquesta escola, verdaderament integradora, tindria tres grans àmbits de diversificació: la diversificació de les formes d’ensenyar, la diversificació de les produccions i els projectes dels alumnes i la diversificació de les formes d’avaluació i de regulació. A canvi, però, no hi hauria finalitats educatives diferenciades, car l’escola obligatòria s’imposaria a ella mateixa el deure de ser verdaderament equitativa i promocionadora per a tothom.

No hi haurà en l’escola de 2018 un paradigma únic i estandarditzat per a regular les pràctiques efectives. No hi haurà tampoc espais, activitats, agrupaments o itineraris en què algú se senti exclòs. Perquè la diversificació no partirà de la classificació dels alumnes sinó de les seves necessitats. L’escola partirà d’una pedagogia contractual que sigui capaç d’oferir respostes organitzatives i metodològiques adequades a cada necessitat.

L’escola que jo vull, doncs, és molt rica metodològicament. Cap corrent pedagògic no podrà ser exclòs a priori, ja que aquesta riquesa donarà respostes a necessitats diferents: la necessitat d’acceptació (les pedagogies humanistes i rogerianes), la necessitat d’implicació (les pedagogies del projecte), la necessitat d’estimulació (les pedagogies diferenciades), la necessitat d’experimentació (pedagogies actives), la necessitat de reforç (pedagogies per objectius), la necessitat de comunicació (pedagogies interactives), la necessitat de consideració (pedagogies de l’obra mestra), etc. No volem una escola per a cada infant sinó una pedagogia per a cada necessitat!

L’escola que diversifica sense excloure accepta que tothom pot aprendre. No deixa de banda cap metodologia i pressuposa una cultura pedagògica molt rica i multireferencial, oberta a les innovacions i coneixedora de les grans tradicions pedagògiques que ens han precedit.

M’agradaria poder afirmar que una escola que diversifica sense excloure també és capaç d’oferir un lloc i un espai digne a tots els docents que estimin la seva tasca i s’hi comprometin professionalment. No hi haurà, doncs, pedagogs ni antipedagogs, perquè els mestres haurem après, potser definitivament, que en educació les poques coses que sabem, les sabem entre tots.

Trobada d’educadors blocaires

És possible que ens ajuntem per a conversar en peu d’igualtat sobre l’educació que volem?

És possible organitzar una trobada sense altra jerarquia que la qualitat humana i intel•lectual de les propostes?

És possible aprendre tots de tots, sense que ningú tingui el privilegi de parlar des d’una tarima?

És possible conversar per a elaborar propostes conjuntament?

És possible assumir que volem buscar per nosaltres mateixos les respostes a les nostres preguntes, àdhuc a risc de no trobar-les mai?

És possible que donem més importància al fet de triar nosaltres el rumb, que a la certesa d’arribar a una meta imposada?

Trobada d’educadors blocaires

És possible una trobada en la qual tothom ve a aprendre i ningú ve a ensenyar?

No ho sabem, però estem disposats a intentar-ho.

Et convido a unir-te a aquest propòsit foll!

Escoltar la vida…

Vinc del Segon Congrés Internacional de Música a Catalunya. Monumental, formal, exagerat, desmesurat, excessiu… Un congrés per a dir-nos i repetir-nos, per a queixar-nos, per a insistir en allò que tots ja sabem.

Han calgut tres jornades de deu hores… per a dos o tres minuts de llum, de vida, de veritat o de música. De frescor i creativitat, de creixement o futur, poc. No sé, en surto decebut.
Afortunadament però, la vida segueix poderosa i indiferent als congressos.

Si disposeu de sis minuts i d’una mirada desperta i amorosa sobre les persones, escolteu aquesta lliçó d’assertivitat, d’amor, de tauromàquia, de gratitud, d’idees tradicionals, d’interculturalitat… i fins i tot, de música.

[kml_flashembed movie="http://www.lamiradapedagogica.net/video/Escoltar_la_vida.swf" width="300" height="50"/]

ESCOLA 2018: L’aprenentatge, el centre de l’escola [1/3]

L’escola que jo vull per a l’any 2018 posa l’aprenentatge al seu centre.

És possible que causi certa sorpresa aquest propòsit, que sembla tant obvi que no caldria enunciar-lo, però crec honestament que en els centres educatius actuals aprendre no és el més important. Fins i tot, de vegades, em sembla que fer aprendre acaba sent una conseqüència atzarosa, preocupats com estem per avaluar resultats, controlar processos, omplir papers, complir horaris, atendre urgències, seguir consignes, mantenir l’ordre, procurar-nos recursos, gestionar imprevistos, atendre qüestions socials, acomplir programacions, finalitzar llibres de text, elaborar dossiers… Quantes hores, dies, anys passen els nostres infants a les escoles, i què poc que aprenen!

Aprendre

Podem discutir sobre què, com i quan s’aprèn, però l’escola ha de ser l’espai on es va a aprendre. I per a aprendre cal treballar, esforçar-se, tenir fites, compartir, reflexionar, investigar, conversar, errar i encertar, atendre, memoritzar, comprendre, imaginar, crear… I tot, en l’escola del 2018, hauria d’estar en funció d’aquest propòsit fonamental, és a dir, les persones, l’organització, les propostes didàctiques, la relació pedagògica…

No vull dir amb això que cal mirar als infants exclusivament com a “aprenents”. Precisament perquè els infants són molt més que aprenents a l’escola, hem de considerar-los com a persones, assumint la nostra tasca amb modèstia alhora que amb una responsabilitat sense pal•liatius. Som un més en una xarxa d’adults que s’ocupen dels infants i la seva educació: pares, mares, avis o germans…, psicòlegs, metges o terapeutes…, monitors, animadors o educadors de barri! I molts d’altres, tots fonamentals. Junts ens ocupem dels infants, tots en la nostra mesura contribuïm a la seva formació i educació. Naturalment, ens caldrà treballar molt més imbricats del que ho fem actualment, però l’escola serà qui encapçalarà la responsabilitat de fer aprendre, de forma sistemàtica i, diguem-ho sense embuts, obligatòria. Per això, la nostra relació amb els infants no ha de ser una impostada relació amical, fraternal o terapèutica, per exemple. Ha de ser una relació pedagògica, complexa i profunda. La nostra contribució a la creixença i l’assoliment de la condició d’humans –com afirmava Kant– es farà a l’escola a través de l’aprenentatge.

Una escola que posa al centre l’aprenentatge, doncs, és una escola que assumeix els seus límits però que alhora se’n fa responsable. És una escola que sap ensenyar. I, conseqüentment, és una escola que també sap aprendre! Això significa que també els mestres i els professors aprenem a l’escola. En termes més convencionals, en l’escola que jo imagino, la formació inicial i la formació permanent seran un component constitutiu dels centres educatius. En un món canviant i complex, cal una escola en permanent transformació per a millorar, sempre, contínuament.

Posar l’aprenentatge al centre de l’escola significa, doncs, que tot ha de contribuir per tal que sempre i permanentment tota la comunitat educativa estigui aprenent.

Crec que aprendre és una experiència d’una plenitud humana extraordinària: en una escola on tothom aprèn és possible que hi predomini l’alegria, la bellesa i la bondat.
M’agradaria poder afirmar que una escola així és un lloc on val la pena ser-hi, perquè hi podem ser feliços.

Educació de Qualitat per a Eradicar l’exclusió

Avui comença la Setmana d’Acció Mundial sobre el tema “Educació de Qualitat per a Eradicar l’exclusió”. No ho haureu llegit a cap diari, però heu de saber que l’objectiu de la universalització de l’ensenyament primari a tota el món, perseguit de cara a l’any 2015, està en perill a causa de la disminució dels compromisos dels donants respecte a l’educació.

Com explica la mateixa UNESCO, l’ajuda a l’educació bàsica era de 5,3 mil milions l’any 2004, de 3,7 mil milions el 2005 (va disminuir!) i de 5 mil milions de dòlars el 2006.És a dir, els bons propòsits es van quedant en menys. La majoria dels donants no va assignar una major prioritat a l’educació bàsica en el seu suport global. L’assistència total al desenvolupament va disminuir en 8,4% el 2007, la qual cosa es traduirà, probablement, en una nova reducció de l’ajuda destinada a l’educació bàsica.

I nosaltres ens queixem, és clar.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/ZOtHPy-Lnrs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Una classe a l’escola de Naab Abga, a Ouagadougou, Burkina Faso, a càrrec de Juliette Guere. És molt possible que amb aquest mètode d’ensenyament aquest nois mai aprenguin a llegir ni a escriure. O potser sí, qui ho sap. El que és clar per a mi és que a vegades ens falta una mica de perspectiva. El món educatiu no s’acaba amb l’informe PISA.

A veure quin dia comencem a pensar com a espècie humana…