Category Archives: Professorat

La finalitat de l’educació secundària

“La finalitat de l’educació secundària obligatòria és proporcionar a tots els nois i les noies una educació que els permeti assegurar un desenvolupament personal sòlid, adquirir les habilitats i les competències culturals i socials relatives a l’expressió i comprensió oral, a l’escriptura, al càlcul, a la resolució de problemes de la vida quotidiana, al rebuig de tot tipus de comportaments discriminatoris per raó de sexe, la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes, l’autonomia personal, la corresponsabilitat i la interdependència personal i a la comprensió dels elements bàsics del món en els aspectes científic, social i cultural, en particular aquells elements que permetin un coneixement i arrelament a Catalunya. Així mateix, ha de contribuir a desenvolupar les habilitats socials de treball i d’estudi amb autonomia i esperit crític, la sensibilitat artística, la creativitat i l’afectivitat de tots els nois i les noies.”

Aquest text, copiat literalment del Decret del currículum ens hauria d’ajudar a no perdre de vista que la finalitat de l’educació no és seguir aquest o aquell mètode pedagògic, implementar un o altre recurs didàctic, ni potenciar les TIC o les TAC, etc.

Tot això ha d’estar al servei de l’educació dels alumnes i del seu aprenentatge.

Ho escric aquí perquè, a vegades, em perdo o em sembla que no hi penso prou.

No em consola gens comprovar que no sóc l’únic a qui passa tot això.

Més aviat m’angoixa una mica més…

El Moodle i la pedagogia

Per raons que ara no venen al cas, en els darrers quatre anys m’he trobat en nombroses situacions en les que he estat encapçalant la implantació de Moodle. Més aviat, m’hi he trobat involuntàriament involucrat, sovint contribuint a projectes que eren d’altres persones o institucions.

I a mi, Moodle, no m’agrada especialment. No és gens congruent amb les meves maneres de treballar i d’ensenyar. És per això que sempre m’ha interessat més la dimensió comunicativa i que no pas la formativa de la plataforma. I, vist amb certa retrospectiva, sempre he acabat usant gairebé exclusivament la seva vessant comunicativa.

Martin Dougiamas El seu creador m’ha fet prendre consciència de per què em passa aixó:
“En el fondo Moodle es un sistema de control. Convierte la institución en un entorno protegido dentro de Internet y da mucho poder a los profesores, que pueden tener toda la información sobre sus alumnos. Los estudiantes a quienes gusta ser dirigidos aman Moodle. El resto, no.”Martin Dougiamas

A mi m’agrada donar molt poder als meus alumnes. La meva manera d’entendre la docència i la pedagogia està molt lluny de qualsevol sistema de control. La meva concepció de la docència és molt oposada a aquest plantejament.

Sort que per a la comunicació, Moodle sempre m’ha donat molt bon servei.

Persones inquietes, institucions despersonalitzades

En Jordi Vivancos ha reprès del seu bloc, després de temps inactiu. En Ferran Ruiz torna a la publicació amb dos articles irrellevants imprescindibles sobre l’educació. També escriu en Marià Cano, que feia temps que guardava silenci. Altres blocaires més actius, com l’Anna o en Ramon, aixequen una mica el to combatiu que els caracteritza. Només són alguns exemples de persones properes, però potser significa que els blocaires tenen ganes de fer-se presents.

És curiós, però, que els temes de l’actualitat educativa immediata no són el focus dels seus comentaris. Em refereixo al tràmit de la LEC i a les reaccions dels sindicats, per exemple. Sembla que tot això no va amb nosaltres, els docents. Sindicats i polítics es confronten a través dels mitjans i nosaltres seguim indiferents amb la nostra petita (i gran, alhora) feina de cada dia.

És un signe dels temps, que ens hauria de fer pensar. Com és que considerem que “aquesta partida” no és la nostra? És que no ens interessa l’educació? És que no tenim poder per intervenir-hi? O és que els problemes de veritat no són aquests?

Aquesta separació entre les institucions i les persones singulars em sembla un tema importantíssim. Els docents, els pares i els alumnes som els grans absents en els debats públics. De fet, ara com ara, no sabria dir en quin lloc cal debatre les coses importants de l’educació…

Si nosaltres no ens sentim implicats en els debats públics o no sabem en quins llocs hem de donar el nostre parer, vol dir que no participem activament en la reflexió sobre aquests temes. Vol dir que deixem en altres mans les decisions sobre el futur de l’escola.

Segurament aquest buit no ens el podem permetre.

Arreu sento que es demana més iniciativa de la “la societat civil”. Deu ser una moda.

Però, en educació, em sembla que, a més a més, és una necessitat.

A propòsit del programari lliure a les escoles

Els partidaris del programari lliure hem d’anar més enllà de l’argument economicista. Encara que ens regalin el programari de propietat, hi ha altres arguments més contundents per a justificar la incorporació del programari lliure a classe. Qui millor que Richard Stallman per a explicar-los?

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DsaVe2AueRA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Jo hi estic completament d’acord, però trobo que ens falta incorporar altres punts de vista relacionats amb les necessitats de l’usuari final i no basar-se exclusivament en justificacions, diguem-ne, filosòfiques o ideològiques. Em refereixo a aspectes com el cost de la formació i l’acompanyament que aquest canvi demana, la millora de les prestacions intrínseques del programari a ulls de l’usuari final, etc.

Fins i tot tinc la impressió que la excessiva militància dels partidaris es gira en contra de la expansió entre els no iniciats.

Jornada de protecció de dades

La reflexió sobre els nous hàbits socials nascuts al voltant de la xarxa és absolutament imprescindible. Afecta a tots els estaments socials i a totes les edats. Cadascuna amb la seva especificitat. La Comissió de Llibertats i Informàtica és una organització no governamental dedicada a la defensa del dret fonamental a la protecció de dades de caràcter personal. Juntament amb l’Agència Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) i el Departament d’Educació van organitzar una Jornada sobre la protecció de dades de caràcter personal entre els menors i adolescents en l’ús de les TIC. Van presentar-hi uns manuals adreçats a nens i joves sobre la gestió de les dades a la xarxa.

Un cop fullejats poden semblar paternalistes des d’un punt de vista dels joves áltament socialitzats en les tecnologies digitals. Però també poden ser considerats una bona eina per aquells que s’inicien a Internet. És possible que els primers lectors interessats siguin els docents que (encara) estan al marge de tot el món digital o els pares que no són conscients de com tots aquests temes afecten directament els seus fills.

A mi em sembla que per deixar constància de la importància del tema s’abusa de la perillositat i s’apel·la massa als sentiments, creant un clima poc adequat al coneixement i reflexió serena sobre els usos de la xarxa.

El vídeo que trobareu a continuació, que forma part d’una campanya de sensibilització feta per www.protegeles.com és una mostra del que explico.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/iiTXEFKLbmE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Cinc idees clau sobre l’escola a PodCamp Barcelona 2008

Podcamp Barcelona 2008

Cinc idees clau sobre l’escola que els no-docents haurien de cosnèixer per a poder pensar i opinar sobre educació per compte propi. Una conversa encetada al Podcamp Barcelona 2008

1. L’escola contribueix a la custòdia, a la socialització (enculturació) i a l’aprenentatge en igual proporció. Cap d’aquestes dimensions no és exclusiva de l’escola.

2. L’escola és alhora una institució i un servei. La satisfacció dels usuaris està sempre subordinada al grau de respecte als principis educatius i ètics que fonamenten la institució escolar.

3. L’escola implica tothom però amb demandes antagòniques. És un sistema de naturalesa inestable.

4. L’escola es veu afectada per accions en tres àmbits que són paral•lels: les estructures i el management, els continguts i les finalitats, i el paradigma educatiu.

5. L’escola no pot canviar-se a si mateixa. Cap dels seus actors i agents no està preparat per a una educació que encara no existeix.

 

 

El Masnou, Barcelona 26-28/9/08
Centre cultural Ca n’Humet
Carrer de Fontanills, 77-79

Escola 2018: Diversificar sense excloure 2/3

L’escola que jo vull per al 2018 ha assumit que el gran repte de l’educació obligatòria és diversificar sense excloure.

A l’escola cada infant ha de trobar el seu lloc, però no hi ha llocs excloents, ni llocs principals i llocs secundaris. Aquesta escola, verdaderament integradora, tindria tres grans àmbits de diversificació: la diversificació de les formes d’ensenyar, la diversificació de les produccions i els projectes dels alumnes i la diversificació de les formes d’avaluació i de regulació. A canvi, però, no hi hauria finalitats educatives diferenciades, car l’escola obligatòria s’imposaria a ella mateixa el deure de ser verdaderament equitativa i promocionadora per a tothom.

No hi haurà en l’escola de 2018 un paradigma únic i estandarditzat per a regular les pràctiques efectives. No hi haurà tampoc espais, activitats, agrupaments o itineraris en què algú se senti exclòs. Perquè la diversificació no partirà de la classificació dels alumnes sinó de les seves necessitats. L’escola partirà d’una pedagogia contractual que sigui capaç d’oferir respostes organitzatives i metodològiques adequades a cada necessitat.

L’escola que jo vull, doncs, és molt rica metodològicament. Cap corrent pedagògic no podrà ser exclòs a priori, ja que aquesta riquesa donarà respostes a necessitats diferents: la necessitat d’acceptació (les pedagogies humanistes i rogerianes), la necessitat d’implicació (les pedagogies del projecte), la necessitat d’estimulació (les pedagogies diferenciades), la necessitat d’experimentació (pedagogies actives), la necessitat de reforç (pedagogies per objectius), la necessitat de comunicació (pedagogies interactives), la necessitat de consideració (pedagogies de l’obra mestra), etc. No volem una escola per a cada infant sinó una pedagogia per a cada necessitat!

L’escola que diversifica sense excloure accepta que tothom pot aprendre. No deixa de banda cap metodologia i pressuposa una cultura pedagògica molt rica i multireferencial, oberta a les innovacions i coneixedora de les grans tradicions pedagògiques que ens han precedit.

M’agradaria poder afirmar que una escola que diversifica sense excloure també és capaç d’oferir un lloc i un espai digne a tots els docents que estimin la seva tasca i s’hi comprometin professionalment. No hi haurà, doncs, pedagogs ni antipedagogs, perquè els mestres haurem après, potser definitivament, que en educació les poques coses que sabem, les sabem entre tots.

Trobada d’educadors blocaires

És possible que ens ajuntem per a conversar en peu d’igualtat sobre l’educació que volem?

És possible organitzar una trobada sense altra jerarquia que la qualitat humana i intel•lectual de les propostes?

És possible aprendre tots de tots, sense que ningú tingui el privilegi de parlar des d’una tarima?

És possible conversar per a elaborar propostes conjuntament?

És possible assumir que volem buscar per nosaltres mateixos les respostes a les nostres preguntes, àdhuc a risc de no trobar-les mai?

És possible que donem més importància al fet de triar nosaltres el rumb, que a la certesa d’arribar a una meta imposada?

Trobada d’educadors blocaires

És possible una trobada en la qual tothom ve a aprendre i ningú ve a ensenyar?

No ho sabem, però estem disposats a intentar-ho.

Et convido a unir-te a aquest propòsit foll!

ESCOLA 2018: L’aprenentatge, el centre de l’escola [1/3]

L’escola que jo vull per a l’any 2018 posa l’aprenentatge al seu centre.

És possible que causi certa sorpresa aquest propòsit, que sembla tant obvi que no caldria enunciar-lo, però crec honestament que en els centres educatius actuals aprendre no és el més important. Fins i tot, de vegades, em sembla que fer aprendre acaba sent una conseqüència atzarosa, preocupats com estem per avaluar resultats, controlar processos, omplir papers, complir horaris, atendre urgències, seguir consignes, mantenir l’ordre, procurar-nos recursos, gestionar imprevistos, atendre qüestions socials, acomplir programacions, finalitzar llibres de text, elaborar dossiers… Quantes hores, dies, anys passen els nostres infants a les escoles, i què poc que aprenen!

Aprendre

Podem discutir sobre què, com i quan s’aprèn, però l’escola ha de ser l’espai on es va a aprendre. I per a aprendre cal treballar, esforçar-se, tenir fites, compartir, reflexionar, investigar, conversar, errar i encertar, atendre, memoritzar, comprendre, imaginar, crear… I tot, en l’escola del 2018, hauria d’estar en funció d’aquest propòsit fonamental, és a dir, les persones, l’organització, les propostes didàctiques, la relació pedagògica…

No vull dir amb això que cal mirar als infants exclusivament com a “aprenents”. Precisament perquè els infants són molt més que aprenents a l’escola, hem de considerar-los com a persones, assumint la nostra tasca amb modèstia alhora que amb una responsabilitat sense pal•liatius. Som un més en una xarxa d’adults que s’ocupen dels infants i la seva educació: pares, mares, avis o germans…, psicòlegs, metges o terapeutes…, monitors, animadors o educadors de barri! I molts d’altres, tots fonamentals. Junts ens ocupem dels infants, tots en la nostra mesura contribuïm a la seva formació i educació. Naturalment, ens caldrà treballar molt més imbricats del que ho fem actualment, però l’escola serà qui encapçalarà la responsabilitat de fer aprendre, de forma sistemàtica i, diguem-ho sense embuts, obligatòria. Per això, la nostra relació amb els infants no ha de ser una impostada relació amical, fraternal o terapèutica, per exemple. Ha de ser una relació pedagògica, complexa i profunda. La nostra contribució a la creixença i l’assoliment de la condició d’humans –com afirmava Kant– es farà a l’escola a través de l’aprenentatge.

Una escola que posa al centre l’aprenentatge, doncs, és una escola que assumeix els seus límits però que alhora se’n fa responsable. És una escola que sap ensenyar. I, conseqüentment, és una escola que també sap aprendre! Això significa que també els mestres i els professors aprenem a l’escola. En termes més convencionals, en l’escola que jo imagino, la formació inicial i la formació permanent seran un component constitutiu dels centres educatius. En un món canviant i complex, cal una escola en permanent transformació per a millorar, sempre, contínuament.

Posar l’aprenentatge al centre de l’escola significa, doncs, que tot ha de contribuir per tal que sempre i permanentment tota la comunitat educativa estigui aprenent.

Crec que aprendre és una experiència d’una plenitud humana extraordinària: en una escola on tothom aprèn és possible que hi predomini l’alegria, la bellesa i la bondat.
M’agradaria poder afirmar que una escola així és un lloc on val la pena ser-hi, perquè hi podem ser feliços.

Mirant qui la té més llarga…

…la llista de mèrits, han passat les darreres setmanes els professors de secundària que aspiren a ser catedràtics. El trasbals acadèmic i emocional que ha representat per als centres és difícil de mesurar: visites inesperades a la recerca de papers introbables, avisos urgentíssims de novetats al DOGC, reenviament massiu d’informacions sindicals, recomanacions entusiastes de webs de baremació, escalfament irrefrenable de màquines fotocopiadores, estampació apressada de firmes a certificats, recerca intensiva de llibres, articles, pamflets i “octavetes” pedagògiques de tota mena… En fi, una activitat febril que feia mesos -potser anys…- que no veia als centres.

Jo també m’hi vaig apuntar, no sense certa recança, a tot aquest procés: ho sento, m’agrada que m’augmentin el sou, ningú no és perfecte. Estimo la feina, però encara estimo més la meva família nombrosa i el compliment obligat del pagament de la llar que habita. Però m’he trobat angoixat i preocupat, patint per una cosa que fa uns mesos m’hauria deixat ben indiferent. M’he creat una necessitat que no tenia: només em faltava aquesta, amb la feinada que tinc a classe!

El propi procés està ple de despropòsits de tota mena, però el descontrol administratiu en aquest aspecte no és cap novetat. Molts recordem, ara amb humor retrospectiu, les darreres oposicions a càtedres, impugnades durant anys i anys… La novetat més impressionant és la capacitat de mobilització del professorat que ha tingut la convocatòria. Quina llàstima que tot plegat no serveixi per a contribuir en res a la millora efectiva del sistema educatiu! A partir del proper curs, més de mil professors hauran augmentat el seu sou i seguiran fent exactament el mateix que han fet fins ara. Res no haurà canviat, llevat que tot plegat ens costarà més diners a tots…

No hi ha res de personal en tot això: la presidenta del meu tribunal és una persona encantadora a qui visitaré dissabte per a entregar quatre certificats que ja tinc fets i una fotografia de la meva canalla, que fa anys que no veu. Aprofitaré per a comunicar-li que no li entrego la memòria i que no cal que perdi el temps venint a fer la valoració de la meva tasca docent. Jo baixo en aquesta parada per raons de salut mental.

Un petit suggeriment de cara al proper curs: no podrien demanar que el projecte a presentar es basés en aquelles coses que ja s’han fet, que recollís els mèrits docents que els aspirants ja han portat a l’aula? Potser així, el professorat s’escarrasaria a fer coses innovadores i potents amb els seus alumnes i d’això, preu per preu, en trauríem alguna cosa de profit. “Todo por la cátedra”, seria el crit més engrescador que s’hauria escoltat mai en un claustre. L’alegria tornaria a molts centres, que ja toca.

Aquesta tarda, sortint d’una reunió d’assessors de l’ICE de la UAB he bromejat parlant del tema: el nostre sistema educatiu té un punt de Berlanga. Però m’he equivocat: l’accés a càtedres, l’apunto a l’estela de la saga Ozores. I que consti que no ho dic ex cathedra!

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/LjzUQcyiDQg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]