En Jordi Vivancos ha reprès del seu bloc, després de temps inactiu. En Ferran Ruiz torna a la publicació amb dos articles irrellevants imprescindibles sobre l’educació. També escriu en Marià Cano, que feia temps que guardava silenci. Altres blocaires més actius, com l’Anna o en Ramon, aixequen una mica el to combatiu que els caracteritza. Només són alguns exemples de persones properes, però potser significa que els blocaires tenen ganes de fer-se presents.

És curiós, però, que els temes de l’actualitat educativa immediata no són el focus dels seus comentaris. Em refereixo al tràmit de la LEC i a les reaccions dels sindicats, per exemple. Sembla que tot això no va amb nosaltres, els docents. Sindicats i polítics es confronten a través dels mitjans i nosaltres seguim indiferents amb la nostra petita (i gran, alhora) feina de cada dia.

És un signe dels temps, que ens hauria de fer pensar. Com és que considerem que “aquesta partida” no és la nostra? És que no ens interessa l’educació? És que no tenim poder per intervenir-hi? O és que els problemes de veritat no són aquests?

Aquesta separació entre les institucions i les persones singulars em sembla un tema importantíssim. Els docents, els pares i els alumnes som els grans absents en els debats públics. De fet, ara com ara, no sabria dir en quin lloc cal debatre les coses importants de l’educació…

Si nosaltres no ens sentim implicats en els debats públics o no sabem en quins llocs hem de donar el nostre parer, vol dir que no participem activament en la reflexió sobre aquests temes. Vol dir que deixem en altres mans les decisions sobre el futur de l’escola.

Segurament aquest buit no ens el podem permetre.

Arreu sento que es demana més iniciativa de la “la societat civil”. Deu ser una moda.

Però, en educació, em sembla que, a més a més, és una necessitat.