Category Archives: General

Segones Jornades Webquest, tres consideracions

Voldria fer tres consideracions personals sobre les Segones Jornades Webquest organitzades per l’associació WebQuestCat i l’ICE de la UAB, a més a més de felicitar els organitzadors com ja han fet altres companys, als quals m’afegeixo de cor: l’Anna Pérez, la Núria Cervera, en Pitu Martínez, la Lourdes Domenech i en Jordi Adell.

WebQuestCat

[imatge via]

La primera. Es constata clarament que les bones WebQuest formen part d’una família més gran, formada per moltes propostes didàctiques que utilitzen les tecnologies per a renovar les pràctiques d’aula. Crec que els tallers amb més inscrits eren aquells que anaven més enllà de les Webquest. Magister dixit: “les TIC són el tren, la pedagogia són les vies”. Jo potser hauria dit “camins”, i que el camí és la didàctica. La pedagogia abraçaria més àmbits que no pas les vies: els destins del viatge, la naturalesa dels viatgers, etc. Però amb les metàfores no s’hi val a badar, cal aturar-les just abans que, en lloc d’il•luminar-nos, ens enlluernin!
La brillant conferència d’en Fernando Garcia Páez -en total sintonia amb en Jordi Adell- va ser una prova palpable que tot això només té sentit des d’una visió renovada de l’educació i de les didàctiques. Adell, en el seu taller de la tarda, també va incidir en la idea que és més important la concepció pedagògica de tot plegat que no pas el coneixement de l’eina. Si hi ha persones que fent WebQuest arriben a transformar la seva escola, benvingudes siguin les WebQuest!

La segona. La gent arribava tard als tallers, als dinars, a les xerrades perquè tenia ganes de parlar amb altres persones, posar cara a projectes, conèixer l’autor de certa WebQuest, intercanviar parers, fer plans de col·laboració, etc. Les persones necessitem trobar-nos i intercanviar. Probablement hem de fer encara més networking dins dels tallers i aconseguir donar entrada a les aportacions dels assistents. La informació està a la xarxa, en les trobades estan les persones. Aprofitem-ho!

La tercera. El canvi no sortirà de les institucions. En moltes iniciatives, les institucions van al darrera. El canvi el fareu/farem nosaltres, si voleu, sumant amb les institucions. Compto que, en moltes coses us/ens aniran al darrera, però no importa massa. Sempre ha estat així. Em conformaria si, almenys, tinguessin l’habilitat de saber encarar la vela cap on bufa el vent (aquells que vau sentir en Sebastià Capella m’entendreu). I el nostre repte és superar iniciatives individuals i personalismes per tal d’ajuntar-nos i sumar. Crec que en les jornades es va apostar per aquesta via, però cal aprofundir-la molt més. Sumar infantil, primària, secundària i universitats, sumar pares, mares i docents, sumar recursos tecnològics i projectes pedagògicament potents, sumar escola pública i escola concertada… Les xarxes, si ho fem bé, ens ajudaran a multiplicar. I ho necessitarem, perquè, de professors, n’hi ha vuitanta mil i queda molta feina per fer.

M’he deixat les parts fosques a la calaixera, no volia trencar l’entusiasme que es respira. A més a més dels pros, sempre cal pensar en els contres. Però avui, no toca.

Aprendre, a Callús

[slideshare id=320964&doc=aprendre-1206461886202101-4&w=425]

En la re-visió de la presentació va passar una cosa que ja esperava: crida més l’atenció veure fotografies dels alumnes que no pas rellegir les idees-clau que acabes d’exposar. Cosa que no només indica el poder de la imatge sinó, sobretot, el poder dels vestigis de la realitat tangibles per damunt de les frases sentencioses…

En Ramon obre el foc –gràcies, Ramon- en la primera diapositiva: potser en realitat la concepció constructivista no és un paradigma tan acceptat com afirmo, i molt menys en la pràctica de les nostres aules. I té raó, tot i que, com a paradigma de l’aprenentatge –que no de la didàctica o la pedagogia- no hi ha cap alternativa que se li oposi en el camp de la psicologia cognitiva.

Sobre “l’aprenentatge en el cap” ho tenim clar: potser és una evidència a l’hora de parlar-ne, però els fets ens diuen una altra cosa. Mestres i, sobretot, pares i mares són víctimes de la sobrevaloració dels dossiers escolars i dels treballs acabats que arriben a casa. Carteres plenes i caps buits? Certament, cal una pedagogia de l’aprenentatge entre els mestres… i entre els pares i les mares!

Els dossiers esdevenen una llosa a infantil i els llibres de text, a primària i a secundària.

El tema de l’avaluació és molt complicat. Jo crec que és un tema central: digue’m com avalues i et diré què ensenyes! Alumnes de l’aula d’acollida que expliquen el seu país d’origen a la resta dels companys, amb una bona presentació i un català precari però comunicatiu no aproven Ciències Socials perquè “els falta un examen que no han fet”. Algú apunta que el canvi que va suposar el “progressa adequadament” no va tenir cap incidència en les pràctiques reals, com bé mostra el fet que hem tornat a utilitzar les qualificacions tradicionals. (Sempre m’he preguntat com sap un mestre quin és el progrés adequat…).

Em demanen pels companys, pels altres professors. Sempre em passa en les xerrades i en els cursos. Amb els anys ho tinc clar: només pots treballar amb els mestres mig convençuts. I els alumnes són els més convincents. Fem bé la nostra feina i els nostres alumnes seran els nostres millors advocats. Deixem que les coses que fem bé es mostrin a través del judici i del parer dels nostres alumnes. A més a més, això és la prova definitiva: els alumnes defensen les coses que els ajuden a aprendre. No tenen un pèl de tontos, els alumnes…

– I no és millor treballar en equip?
– Millor? Treballar en equip és sensacional!
– Llavors…
– L’equip no és una condició prèvia per a fer coses diferents, però pot ser-ne una afortunada conseqüència! Així que el que ens cal és posar-nos a caminar. Ja trobarem companys de viatge.

“Hi ha mestres que tallen les ales als seus alumnes perquè se senten qüestionats”. Caram, això és seriós. Una companya professora que ha fet psicoanàlisi em va explicar que les coses que menys tolerem dels nostres alumnes són aquelles que posen en evidència les nostres debilitats. Crec que pot aplicar-se a aquest cas…

Surt la diversitat. Un fenomen extremadament complex. Jo discrepo una mica del concepte de diversitat que fem servir, com si “de diversitat” fossin només determinats alumnes. Quan vaig omplir per primera vegada els papers de l’escola del meu fill gran, em van demanar si considerava que el meu fill necessitava “atenció especial”. La sensatesa de la meva dona em va tornar a la realitat. Honestament, no tots els nens necessiten atenció especial?

Ja ho deia Tonucci que sota els diversos amaguem un eufemisme: els diversos són els tontos, els pobres i els ganduls. És dur el tema de la diversitat. Explica en Ramon l’experiència d’un exalumne que va retornar al centre després d’abandonar el sistema escolar, anys després. La conversa amb els companys que havien restat a l’institut fou molt enriquidora per a tothom.

Acabem passant les darreres fotografies. En blanc i negre, les imatges prenen un to més moderat, més poètic. Comento que les coses que explico no són mentida, però tampoc no són la realitat. La realitat s’ordena amb les nostres paraules i en fem una tria acurada: ensenyem la nostra millor faceta, els punts forts… M’aturo a la imatge dels meus tres gitanos, entranyables. Comento les seves postures, tan vitals, tant poc acadèmiques, les seves ganes rialleres… de no fer res. Riem amb afecte. Però copsem també, en un silenci dens, la dificultat d’ensenyar, de fer de mestre.

Acabo amb un comentari que em va adreçar un home gran, de Callús, que va seguir amb interès la xerrada, tot i que em va avisar de bon començament: “Jo vinc, però no sóc mestre”. En algunes xerrades reparteixo unes petites fitxes Miquelrius –sí, sí, encara existeixen!- per tal que els assistents facin les preguntes per escrit. Érem poquets i no calia, però jo ho tenia preparat i vaig fer-ho innecessàriament… “Et torno la fitxa –em va dir, atansant-se-, hi he apuntat les dues idees que m’han semblat interessants:

– S’aprèn fent, però fent mentalment i activament amb el cap.

– Cada alumne té una singular forma d’aprendre.

Guardo la fitxa i un magnífic record de la bona acollida que em van fer a Callús.

Gràcies a tots!

[L’exposició sencera]

Incidència del risc a la pobresa

El sexe i l’edat són variables fonamentals per analitzar la incidència de la pobresa. El 20,8% de les dones se situen sota el llindar, mentre que en el cas dels homes aquest percentatge és del 17,2%. Cal destacar que quan les dones tenen més de 65 anys, el risc afecta gairebé 1 de cada 3.

Segons la composició de la llar, els col·lectius més vulnerables o amb elevades taxes de risc a lapobresa són, per aquest ordre, les persones que viuen soles (33,3%), amb una elevada incidència enles llars on la persona té 65 anys i més (51,7), i en segon lloc les llars monoparentals, és a dir les formades per un adult amb un o més fills dependents (41,6%).
Altres variables que incideixen en el risc a la pobresa són l’estat civil, el nivell de formació i la nacionalitat. Així, els grups més desfavorits o amb elevades taxes de risc a la pobresa són les persones vídues (28,5%), la població de nacionalitat estrangera (40,1%) i les persones amb educació primària o inferior (29,9%).

Si no teniu ganes de seguir els noticiaris parlant de Carla Bruni, podeu aprofundir aquestes dades a IDESCAT.

Drets i educació, drets i llibertat

Aquest anunci d’Amnistia Internacional ha estat prohibit perquè es considera que és un anunci d’opcions polítiques i aquesta mena d’anuncis estan prohibits. Sembla mentida, però és veritat: només estan autoritzats en campanya electoral!

De totes maneres, per a entendre aquest vídeo, cal saber moltes coses. Entre altres, qui són els personatges que parlen i què signifiquen. Encara que aquest anunci sortís per la televisió caldria un espectador format per a comprendre que cada personatge representa, precisament, el contrari del que està dient. Clar i català: la llibertat sense educació és una enganyifa. Si no tens coneixements, no pots actuar o decidir perquè no comprens.

Declaració de Ciutat del Cap per a l’Educació Oberta

Open education

“Estem en la cúspide d’una revolució global en l’ensenyament i l’aprenentatge. Els educadors al llarg del món estan sembrant un vast corpus de recursos educatius en la Internet, obert i lliure perquè tots ho usin. Aquests educadors estan creant un món on cada persona en el planeta pugui accedir i contribuir a la suma del coneixement humà. També planten les llavors d’una nova pedagogia on els educadors i els estudiants creen, donen forma i desenvolupen junts el coneixement, aprofundint les seves habilitats i enteniment en el procés.

Aquest moviment educatiu emergent combina la tradició establerta de compartir bones idees amb col·legues educadors, i la cultura de col·laboració i interactiva de la Internet. Està construïda sobre la creença que cadascun hauria de tenir la llibertat d’usar, adaptar a la mesura de les seves necessitats, millorar i redistribuir recursos educatius sense restriccions. Els educadors, estudiants i uns altres que comparteixin aquesta creença s’estan congregant com part d’un esforç mundial per a fer a l’educació més accessible i efectiva.

La creixent col·lecció global de recursos educatius oberts ha creat un terreny fèrtil per a aquest esforç. Aquests recursos inclouen materials de cursos amb llicències obertes, planificacions de classes, llibres de text, jocs, programari i altres materials que recolzin l’ensenyament i l’aprenentatge. Ells contribueixen a fer l’educació més accessible, especialment on els diners per als materials per a l’aprenentatge és escàs. També nodreixen al caràcter participatiu de la cultura de l’aprenentatge, la creació, el compartir i la col·laboració que les societats del coneixement de ràpida evolució necessiten.

No obstant això, l’educació oberta no està limitada a només recursos educatius oberts. També es basa en tecnologies obertes que faciliten un aprenentatge col·laboratiu, flexible i en compartir practiques d’ensenyament que faculten als educadors a beneficiar-se de les millors idees dels seus col·legues. Pot créixer fins a incloure nous enfocaments en l’avaluació, acreditació i a l’aprenentatge col·laboratiu. Comprendre i adoptar innovacions com aquesta és crítica per a la visió a llarg termini d’aquest moviment.

Existeixen moltes barreres per a la realització d’aquesta visió. La majoria dels educadors romanen en el desconeixement del creixent nombre de recursos educatius oberts. Moltes institucions educatives i governamentals no estan al tant o no estan convençudes dels beneficis de l’educació oberta. Les diferències entre els esquemes de llicències per als recursos oberts creen confusió i incompatibilitat. I, per suposat la majoria del món encara no té accés als computadors i a les xarxes que són integrals per a la majoria dels esforços d’educació oberta.

Aquestes barreres poden ser vençudes sols pel treball en comú. Convidem a estudiants, educadors, formadors, autors, escoles, facultats, universitats, editors, sindicats, gremis professionals, legisladors, governs, fundacions i altres que comparteixin la nostra visió a comprometre’s en la prossecució i promoció de l’educació oberta, i, en particular, a aquestes tres estratègies per a incrementar l’abast i l’impacte dels recursos educatius oberts:

1. Educadors i estudiants: Primer, animem als educadors i als estudiants a participar activament en el moviment emergent de l’educació oberta. La participació inclou: la creació, l’ús, l’adaptació i la millora dels recursos educatius oberts; adoptar practiques educatives construïdes al voltant de la col·laboració, el descobriment i la creació del coneixement; i convidar als parells i col·legues a involucrés. La creació i l’ús d’aquests recursos oberts hauran de ser considerats com integrals a l’educació i haurien de ser recolzats i recompensats de manera concorde.
2. Recursos Educatius Oberts: En segon lloc, convoquem a educadors, autors i institucions a publicar els seus recursos obertament. Aquests recursos educatius oberts haurien de ser llicenciats per a facilitar l’ús, la revisió, la traducció, la millora i el seu ús compartit per qualsevol persona, idealment sense restriccions legals més que un requeriment del creador per a una atribució apropiada o per a compartir treballs derivats. Els recursos haurien de ser publicats en formats que facilitin tant l’ús com l’edició, i que puguin acomodar-se a una diversitat de plataformes tècniques. Quan sigui possible, haurien d’estar disponibles per a persones amb incapacitats físiques i per a aquells que no té accés a la Internet.
3. Polítiques d’Educació Oberta: En tercer lloc, els governs, les juntes o consells d’escoles, les facultats i universitats haurien de fer de les polítiques d’educació oberta una prioritat. Idealment, tots els recursos educatius finançats amb els impostos dels contribuents haurien de ser recursos educatius oberts. Els processos d’acreditació haurien de donar preferència als recursos educatius oberts. Els centres de recursos educatius haurien d’incloure i destacar activament els recursos oberts d’Educació dintre de les seves col·leccions.

Aquestes estratègies representen molt més que el que cal fer. Constitueixen una sàvia inversió en l’ensenyament i l’aprenentatge per al segle XXI. Faran possible el redirigir fons dels cars llibres de text cap a un millor aprenentatge. Ajudaran als professors a destacar-se en els seus treballs i atorgaran més oportunitats per a una major visibilitat i impacte global. Acceleraran la innovació en l’ensenyament. Els donarà als estudiants un major control sobre el seu aprenentatge. Aquestes estratègies per a qualsevol són assenyades.

Milers d’educadors, estudiants, autors, administradors i legisladors estan ja involucrats en iniciatives d’educació oberta. Tenim l’oportunitat de fer créixer aquest moviment per a incloure a milions d’educadors i institucions en tots els racons del món, rics i pobres. Tenim l’ocasió d’arribar fins a legisladors, treballant en conjunt per a materialitzar les oportunitats que se’ns presentin. Podem fer partícips a empresaris i cases editorials que estiguin desenvolupant models de negocis innovadors que són tant oberts com financerament sostenibles. Tenim l’oportunitat de nodrir a una nova generació d’estudiants involucrats amb els continguts oberts educatius, facultats pel seu aprenentatge per a compartir el nou coneixement i intuïció amb els altres. I el més important, tenim l’oportunitat de millorar dramàticament les vides de centenars de milions de persones a l’ample i llarg del món a través d’oportunitats educatives lliurement disponibles, d’alta qualitat, i rellevants localment.

Nosaltres, els signants, convidem a tots els individus i institucions a congregar-se en la Declaració de Ciutat del Cap per a l’Educació Oberta, i al fer-ho, comprometre’s a dur a terme les tres estratègies anteriorment esmentades. Encoratgem també a aquells que signin al fet que desenvolupin i persegueixin posteriors estratègies per a fomentar i sustentar esforços en el camp de la tecnologia oberta, en el lliure intercanvi de practiques d’ensenyament i altres enfocaments que promoguin l’ús més estès de l’educació oberta. Amb cada persona o institució que prengui aquest compromís—i amb cada esforç posterior per a articular aquesta visió– , ens aproparem encara més cap a un món d’educació oberta, educació flexible i efectiva per a tots.”

Jo ja l’he firmada. Pensa-hi i pren la teva decisió.

via

http://www.capetowndeclaration.org/

Professorat novell

És possible generalitzar i aventurar que els professors novells tenen uns trets específics. En suggereixo alguns, fruit de la meva experiència.

Trets específics dels professors i professores novells

1. Abandonen el seu perfil de llicenciats universitaris, acostumats a “l’ofici d’alumne” i han d’iniciar-se en el rol d’un professional. Encara et diuen: “És que això no ens ho ha ensenyat ningú”… Esperen que algú els ensenyi en lloc de responsabilitzar-se d’aprendre.

2. Tenen una vivència bastant angoixada de la gestió de l’aula i se senten impotents per abordar el que ells anomenen “la disciplina” i “l’autoritat”.

3. No dominen les rutines de l’ofici i necessiten molt de temps i esforç per a fer coses habituals en la nostra tasca que els veterans fan amb naturalitat. Almenys els veterans professionalment competents…

4. Tracten d’aplicar els models de formació que han patit en tant que alumnes, la seva verdadera i sòlida “formació inicial”. No coneixen altres pràctiques que les que han viscut perquè la seva formació pedagògica i didàctica és pràcticament inexistent.

5. Es troben en “un estat de sobrecàrrega cognitiva” (Perrenoud) aclaparats per l’excessiva quantitat de qüestions que han d’abordar. Van d’una cosa a l’altra, sense tractar res en profunditat.

6. Es troben sols al centre: lluny dels seus companys de promoció i encara sense integrar-se en el món docent. Sovint formen petits cercles de novells.

7. Troben un abisme entre el discurs “pedagògicament correcte” i les pràctiques reals dels seus col•legues de centre. No acaben d’assumir que entre la teoria i la pràctica sempre hi ha un salt. Gran o petit, teòric o fàctic… però un salt considerable.

8. Tenen serioses dificultats per entendre la seva tasca com un sistema complex en el qual tots els elements estan interrelacionats (estratègies d’aprenentatge, didàctica, gestió d’aula, avaluació, relació pedagògica, etc.) i tendeixen a abordar separadament les dimensions de la professió.

9. Desconeixen molta informació sobre el sistema educatiu, en general. És a dir, sobre la legislació educativa vigent, sobre les novetats curriculars, els drets i obligacions professionals, els recursos a la xarxa, etc. En el CAP que es cursa aquest any a l’ICE de la UAB els parlen d’una estructura curricular (LOGSE) que ja no existeix i que està derogada…

10. Alguns, sense vocació docent, no veuen cap altra sortida que “sucumbir” a la realitat. Els altres, no saben a qui recórrer, qui els pot ajudar i en quin lloc poden trobar formació de qualitat per a sortir de la seva situació actual.

Entrada

(apunts)

links for 2007-12-30

  • Pisa, más inclinada aúnOpinió sobre l’informe PISA, raonada i raonable de J. A. Díaz Ramírez, psicòleg i professor de Pedagogia Terapèutica a I.E.S. ‘San José’ de Badajoz. En el Diari Hoy.es. (tags: pisa educacion reflexión)
  • L’any de l’XOEn Ferran Ruiz fa un extens article sobre el projecte “One Laptop Per Child” (OLPC) valorant positivament el projecte des del punt de vista tècnic i educatiu. Article ben documentat i que aporta informació fonts en anglès. Trobo a faltar, potser, que hi hagi treballat personalment abans d’emetre un judici tan favorable. (tags: OLPC educació reflexió TIC)
  • Planeta off lineAlgunes idees extretes del llibre “Humanizing the Digital Age” [Üner Kirdar, editor. 2007. UN], per Cristóbal Cobo. Es refereix a tots els exclosos de les xarxes i es pregunta “¿La revolución digital ofrece nuevas oportunidades o genera nuevas brechas entre las naciones y las personas?(tags: educación TIC exclusió social reflexió justicia)

links for 2007-12-01