Category Archives: Apunts

Educació de Qualitat per a Eradicar l’exclusió

Leave a reply

Avui comença la Setmana d’Acció Mundial sobre el tema “Educació de Qualitat per a Eradicar l’exclusió”. No ho haureu llegit a cap diari, però heu de saber que l’objectiu de la universalització de l’ensenyament primari a tota el món, perseguit de cara a l’any 2015, està en perill a causa de la disminució dels compromisos dels donants respecte a l’educació.

Com explica la mateixa UNESCO, l’ajuda a l’educació bàsica era de 5,3 mil milions l’any 2004, de 3,7 mil milions el 2005 (va disminuir!) i de 5 mil milions de dòlars el 2006.És a dir, els bons propòsits es van quedant en menys. La majoria dels donants no va assignar una major prioritat a l’educació bàsica en el seu suport global. L’assistència total al desenvolupament va disminuir en 8,4% el 2007, la qual cosa es traduirà, probablement, en una nova reducció de l’ajuda destinada a l’educació bàsica.

I nosaltres ens queixem, és clar.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/ZOtHPy-Lnrs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Una classe a l’escola de Naab Abga, a Ouagadougou, Burkina Faso, a càrrec de Juliette Guere. És molt possible que amb aquest mètode d’ensenyament aquest nois mai aprenguin a llegir ni a escriure. O potser sí, qui ho sap. El que és clar per a mi és que a vegades ens falta una mica de perspectiva. El món educatiu no s’acaba amb l’informe PISA.

A veure quin dia comencem a pensar com a espècie humana…

Mirant qui la té més llarga…

1 Reply

…la llista de mèrits, han passat les darreres setmanes els professors de secundària que aspiren a ser catedràtics. El trasbals acadèmic i emocional que ha representat per als centres és difícil de mesurar: visites inesperades a la recerca de papers introbables, avisos urgentíssims de novetats al DOGC, reenviament massiu d’informacions sindicals, recomanacions entusiastes de webs de baremació, escalfament irrefrenable de màquines fotocopiadores, estampació apressada de firmes a certificats, recerca intensiva de llibres, articles, pamflets i “octavetes” pedagògiques de tota mena… En fi, una activitat febril que feia mesos -potser anys…- que no veia als centres.

Jo també m’hi vaig apuntar, no sense certa recança, a tot aquest procés: ho sento, m’agrada que m’augmentin el sou, ningú no és perfecte. Estimo la feina, però encara estimo més la meva família nombrosa i el compliment obligat del pagament de la llar que habita. Però m’he trobat angoixat i preocupat, patint per una cosa que fa uns mesos m’hauria deixat ben indiferent. M’he creat una necessitat que no tenia: només em faltava aquesta, amb la feinada que tinc a classe!

El propi procés està ple de despropòsits de tota mena, però el descontrol administratiu en aquest aspecte no és cap novetat. Molts recordem, ara amb humor retrospectiu, les darreres oposicions a càtedres, impugnades durant anys i anys… La novetat més impressionant és la capacitat de mobilització del professorat que ha tingut la convocatòria. Quina llàstima que tot plegat no serveixi per a contribuir en res a la millora efectiva del sistema educatiu! A partir del proper curs, més de mil professors hauran augmentat el seu sou i seguiran fent exactament el mateix que han fet fins ara. Res no haurà canviat, llevat que tot plegat ens costarà més diners a tots…

No hi ha res de personal en tot això: la presidenta del meu tribunal és una persona encantadora a qui visitaré dissabte per a entregar quatre certificats que ja tinc fets i una fotografia de la meva canalla, que fa anys que no veu. Aprofitaré per a comunicar-li que no li entrego la memòria i que no cal que perdi el temps venint a fer la valoració de la meva tasca docent. Jo baixo en aquesta parada per raons de salut mental.

Un petit suggeriment de cara al proper curs: no podrien demanar que el projecte a presentar es basés en aquelles coses que ja s’han fet, que recollís els mèrits docents que els aspirants ja han portat a l’aula? Potser així, el professorat s’escarrasaria a fer coses innovadores i potents amb els seus alumnes i d’això, preu per preu, en trauríem alguna cosa de profit. “Todo por la cátedra”, seria el crit més engrescador que s’hauria escoltat mai en un claustre. L’alegria tornaria a molts centres, que ja toca.

Aquesta tarda, sortint d’una reunió d’assessors de l’ICE de la UAB he bromejat parlant del tema: el nostre sistema educatiu té un punt de Berlanga. Però m’he equivocat: l’accés a càtedres, l’apunto a l’estela de la saga Ozores. I que consti que no ho dic ex cathedra!

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/LjzUQcyiDQg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aprendre, a Callús

Leave a reply

[slideshare id=320964&doc=aprendre-1206461886202101-4&w=425]

En la re-visió de la presentació va passar una cosa que ja esperava: crida més l’atenció veure fotografies dels alumnes que no pas rellegir les idees-clau que acabes d’exposar. Cosa que no només indica el poder de la imatge sinó, sobretot, el poder dels vestigis de la realitat tangibles per damunt de les frases sentencioses…

En Ramon obre el foc –gràcies, Ramon- en la primera diapositiva: potser en realitat la concepció constructivista no és un paradigma tan acceptat com afirmo, i molt menys en la pràctica de les nostres aules. I té raó, tot i que, com a paradigma de l’aprenentatge –que no de la didàctica o la pedagogia- no hi ha cap alternativa que se li oposi en el camp de la psicologia cognitiva.

Sobre “l’aprenentatge en el cap” ho tenim clar: potser és una evidència a l’hora de parlar-ne, però els fets ens diuen una altra cosa. Mestres i, sobretot, pares i mares són víctimes de la sobrevaloració dels dossiers escolars i dels treballs acabats que arriben a casa. Carteres plenes i caps buits? Certament, cal una pedagogia de l’aprenentatge entre els mestres… i entre els pares i les mares!

Els dossiers esdevenen una llosa a infantil i els llibres de text, a primària i a secundària.

El tema de l’avaluació és molt complicat. Jo crec que és un tema central: digue’m com avalues i et diré què ensenyes! Alumnes de l’aula d’acollida que expliquen el seu país d’origen a la resta dels companys, amb una bona presentació i un català precari però comunicatiu no aproven Ciències Socials perquè “els falta un examen que no han fet”. Algú apunta que el canvi que va suposar el “progressa adequadament” no va tenir cap incidència en les pràctiques reals, com bé mostra el fet que hem tornat a utilitzar les qualificacions tradicionals. (Sempre m’he preguntat com sap un mestre quin és el progrés adequat…).

Em demanen pels companys, pels altres professors. Sempre em passa en les xerrades i en els cursos. Amb els anys ho tinc clar: només pots treballar amb els mestres mig convençuts. I els alumnes són els més convincents. Fem bé la nostra feina i els nostres alumnes seran els nostres millors advocats. Deixem que les coses que fem bé es mostrin a través del judici i del parer dels nostres alumnes. A més a més, això és la prova definitiva: els alumnes defensen les coses que els ajuden a aprendre. No tenen un pèl de tontos, els alumnes…

– I no és millor treballar en equip?
– Millor? Treballar en equip és sensacional!
– Llavors…
– L’equip no és una condició prèvia per a fer coses diferents, però pot ser-ne una afortunada conseqüència! Així que el que ens cal és posar-nos a caminar. Ja trobarem companys de viatge.

“Hi ha mestres que tallen les ales als seus alumnes perquè se senten qüestionats”. Caram, això és seriós. Una companya professora que ha fet psicoanàlisi em va explicar que les coses que menys tolerem dels nostres alumnes són aquelles que posen en evidència les nostres debilitats. Crec que pot aplicar-se a aquest cas…

Surt la diversitat. Un fenomen extremadament complex. Jo discrepo una mica del concepte de diversitat que fem servir, com si “de diversitat” fossin només determinats alumnes. Quan vaig omplir per primera vegada els papers de l’escola del meu fill gran, em van demanar si considerava que el meu fill necessitava “atenció especial”. La sensatesa de la meva dona em va tornar a la realitat. Honestament, no tots els nens necessiten atenció especial?

Ja ho deia Tonucci que sota els diversos amaguem un eufemisme: els diversos són els tontos, els pobres i els ganduls. És dur el tema de la diversitat. Explica en Ramon l’experiència d’un exalumne que va retornar al centre després d’abandonar el sistema escolar, anys després. La conversa amb els companys que havien restat a l’institut fou molt enriquidora per a tothom.

Acabem passant les darreres fotografies. En blanc i negre, les imatges prenen un to més moderat, més poètic. Comento que les coses que explico no són mentida, però tampoc no són la realitat. La realitat s’ordena amb les nostres paraules i en fem una tria acurada: ensenyem la nostra millor faceta, els punts forts… M’aturo a la imatge dels meus tres gitanos, entranyables. Comento les seves postures, tan vitals, tant poc acadèmiques, les seves ganes rialleres… de no fer res. Riem amb afecte. Però copsem també, en un silenci dens, la dificultat d’ensenyar, de fer de mestre.

Acabo amb un comentari que em va adreçar un home gran, de Callús, que va seguir amb interès la xerrada, tot i que em va avisar de bon començament: “Jo vinc, però no sóc mestre”. En algunes xerrades reparteixo unes petites fitxes Miquelrius –sí, sí, encara existeixen!- per tal que els assistents facin les preguntes per escrit. Érem poquets i no calia, però jo ho tenia preparat i vaig fer-ho innecessàriament… “Et torno la fitxa –em va dir, atansant-se-, hi he apuntat les dues idees que m’han semblat interessants:

– S’aprèn fent, però fent mentalment i activament amb el cap.

– Cada alumne té una singular forma d’aprendre.

Guardo la fitxa i un magnífic record de la bona acollida que em van fer a Callús.

Gràcies a tots!

[L’exposició sencera]

Aprendre, deu notes per a la reflexió

2 Replies

Amb motiu de la celebració dels 10 anys de la fundació de Lacenet, en Ramon Barlam, docent i amic, va proposar-me de fer una xerrada sobre un tema d’actualitat educativa que pogués interessar un col·lectiu tan singular i potent com el que gira a l’entorn dels projectes col·laboratius i telemàtics de Lacenet.

Incapaç d’oferir lliçons, vaig optar per compartir deu notes per a la reflexió sobre un dels temes centrals de l’educació: l’aprenentatge. Amagat darrera les polèmiques educatives, els debats sobre les TIC o els nous currículums basats en competències, l’acte d’aprendre queda massa sovint implícit, ocult, pressuposat a l’escola. I això fa difícil reflexionar sobre la seva naturalesa i abordar-lo en la seva justa dimensió pedagògica.

Una xerrada en tres parts: una primera exposició personal, una re-exposició col·lectiva (Vía pepet)  i un torn obert de respostes Sorprès . Sobre què consistiria cada part en tinc una idea pensada, però les coses que fem amb els altres mai no són com hem previst si estem disposats a escoltar, ja que el producte final sempre és una creació col·lectiva. I jo penso anar a Callús a dialogar, és a dir, a escoltar i a aprendre.

En Ramon m’ha comentat que molts són mestres i amb idees personals. Així que penso dir-ne alguna de gruixuda i espero comptar amb la seva participació activa. En tornar, ho explico tot…

Explicit content

Professorat novell

2 Replies

És possible generalitzar i aventurar que els professors novells tenen uns trets específics. En suggereixo alguns, fruit de la meva experiència.

Trets específics dels professors i professores novells

1. Abandonen el seu perfil de llicenciats universitaris, acostumats a “l’ofici d’alumne” i han d’iniciar-se en el rol d’un professional. Encara et diuen: “És que això no ens ho ha ensenyat ningú”… Esperen que algú els ensenyi en lloc de responsabilitzar-se d’aprendre.

2. Tenen una vivència bastant angoixada de la gestió de l’aula i se senten impotents per abordar el que ells anomenen “la disciplina” i “l’autoritat”.

3. No dominen les rutines de l’ofici i necessiten molt de temps i esforç per a fer coses habituals en la nostra tasca que els veterans fan amb naturalitat. Almenys els veterans professionalment competents…

4. Tracten d’aplicar els models de formació que han patit en tant que alumnes, la seva verdadera i sòlida “formació inicial”. No coneixen altres pràctiques que les que han viscut perquè la seva formació pedagògica i didàctica és pràcticament inexistent.

5. Es troben en “un estat de sobrecàrrega cognitiva” (Perrenoud) aclaparats per l’excessiva quantitat de qüestions que han d’abordar. Van d’una cosa a l’altra, sense tractar res en profunditat.

6. Es troben sols al centre: lluny dels seus companys de promoció i encara sense integrar-se en el món docent. Sovint formen petits cercles de novells.

7. Troben un abisme entre el discurs “pedagògicament correcte” i les pràctiques reals dels seus col•legues de centre. No acaben d’assumir que entre la teoria i la pràctica sempre hi ha un salt. Gran o petit, teòric o fàctic… però un salt considerable.

8. Tenen serioses dificultats per entendre la seva tasca com un sistema complex en el qual tots els elements estan interrelacionats (estratègies d’aprenentatge, didàctica, gestió d’aula, avaluació, relació pedagògica, etc.) i tendeixen a abordar separadament les dimensions de la professió.

9. Desconeixen molta informació sobre el sistema educatiu, en general. És a dir, sobre la legislació educativa vigent, sobre les novetats curriculars, els drets i obligacions professionals, els recursos a la xarxa, etc. En el CAP que es cursa aquest any a l’ICE de la UAB els parlen d’una estructura curricular (LOGSE) que ja no existeix i que està derogada…

10. Alguns, sense vocació docent, no veuen cap altra sortida que “sucumbir” a la realitat. Els altres, no saben a qui recórrer, qui els pot ajudar i en quin lloc poden trobar formació de qualitat per a sortir de la seva situació actual.

Entrada

(apunts)

Atorgament de poder que no competències…

1 Reply

Normalment prenem anotacions del llibres que llegim o bé en copiem fragments.

Suposo que ho fem tots, cadascú a la seva manera.

Acabo de llegir i copiar aquest fragment que trobo excel·lent…

L’«atorgament de poder» requereix la construcció i reconstrucció de lligams entre persones, el desig i la capacitat de col·laborar amb els altres en l’esforç continu de crear un món en què sigui possible la convivència hospitalària i amistosa, i la cooperació mútuament enriquidora entre homes i dones que s’esforcen per assolir l’autoestima, el desenvolupament de les seves facultats latents i la utilització adequada de les seves aptituds. En resum, una de les exigències més urgents de l’educació al llarg de tota la vida, destinada a l’ «atorgament de poder», és la reconstrucció de l’espai públic, com més va més abandonat, un espai en que homes i dones puguin establir un diàleg continu entre allò que és personal i allò que és col·lectiu, entre els interessos comuns i els particulars, entre els drets i els deures.

BAUMAN, Zygmunt (2006)
Els reptes de l’educació en la modernitat líquida
Barcelona, 2007; Ed.Arcadia

Sobre “problemes de disciplina”

Leave a reply

    Parlar de “problemes de disciplina” és molt general. Significa que els alumnes no obeeixen les indicacions del professor? Significa que es neguen a realitzar el treball escolar proposat? Significa que resolen els conflictes a través de la violència? Significa que expressen rebuig escolar a través de la conducta? Significa que els alumnes tenen conductes desafiants? Significa que no respecten les normes de l’escola? Són molts aspectes diferents que responen a necessitats diferents i que, naturalment, demanen respostes diferents.

Sobre què cal fer, crec que no es tracta “d’implantar cap disciplina” sinó de “construir la llei”. Els comportaments no es transformen per decret i la indisciplina no s’atura proclamant l’ordre, sinó afrontant amb naturalitat l’existència de conflictes i arbitrant mitjans per a construir una cultura, un clima escolar en el qual la convivència pacífica sigui possible.

(esborrany)