Author Archives: bmir

Professorat novell

És possible generalitzar i aventurar que els professors novells tenen uns trets específics. En suggereixo alguns, fruit de la meva experiència.

Trets específics dels professors i professores novells

1. Abandonen el seu perfil de llicenciats universitaris, acostumats a “l’ofici d’alumne” i han d’iniciar-se en el rol d’un professional. Encara et diuen: “És que això no ens ho ha ensenyat ningú”… Esperen que algú els ensenyi en lloc de responsabilitzar-se d’aprendre.

2. Tenen una vivència bastant angoixada de la gestió de l’aula i se senten impotents per abordar el que ells anomenen “la disciplina” i “l’autoritat”.

3. No dominen les rutines de l’ofici i necessiten molt de temps i esforç per a fer coses habituals en la nostra tasca que els veterans fan amb naturalitat. Almenys els veterans professionalment competents…

4. Tracten d’aplicar els models de formació que han patit en tant que alumnes, la seva verdadera i sòlida “formació inicial”. No coneixen altres pràctiques que les que han viscut perquè la seva formació pedagògica i didàctica és pràcticament inexistent.

5. Es troben en “un estat de sobrecàrrega cognitiva” (Perrenoud) aclaparats per l’excessiva quantitat de qüestions que han d’abordar. Van d’una cosa a l’altra, sense tractar res en profunditat.

6. Es troben sols al centre: lluny dels seus companys de promoció i encara sense integrar-se en el món docent. Sovint formen petits cercles de novells.

7. Troben un abisme entre el discurs “pedagògicament correcte” i les pràctiques reals dels seus col•legues de centre. No acaben d’assumir que entre la teoria i la pràctica sempre hi ha un salt. Gran o petit, teòric o fàctic… però un salt considerable.

8. Tenen serioses dificultats per entendre la seva tasca com un sistema complex en el qual tots els elements estan interrelacionats (estratègies d’aprenentatge, didàctica, gestió d’aula, avaluació, relació pedagògica, etc.) i tendeixen a abordar separadament les dimensions de la professió.

9. Desconeixen molta informació sobre el sistema educatiu, en general. És a dir, sobre la legislació educativa vigent, sobre les novetats curriculars, els drets i obligacions professionals, els recursos a la xarxa, etc. En el CAP que es cursa aquest any a l’ICE de la UAB els parlen d’una estructura curricular (LOGSE) que ja no existeix i que està derogada…

10. Alguns, sense vocació docent, no veuen cap altra sortida que “sucumbir” a la realitat. Els altres, no saben a qui recórrer, qui els pot ajudar i en quin lloc poden trobar formació de qualitat per a sortir de la seva situació actual.

Entrada

(apunts)

links for 2007-12-30

  • Pisa, más inclinada aúnOpinió sobre l’informe PISA, raonada i raonable de J. A. Díaz Ramírez, psicòleg i professor de Pedagogia Terapèutica a I.E.S. ‘San José’ de Badajoz. En el Diari Hoy.es. (tags: pisa educacion reflexión)
  • L’any de l’XOEn Ferran Ruiz fa un extens article sobre el projecte “One Laptop Per Child” (OLPC) valorant positivament el projecte des del punt de vista tècnic i educatiu. Article ben documentat i que aporta informació fonts en anglès. Trobo a faltar, potser, que hi hagi treballat personalment abans d’emetre un judici tan favorable. (tags: OLPC educació reflexió TIC)
  • Planeta off lineAlgunes idees extretes del llibre “Humanizing the Digital Age” [Üner Kirdar, editor. 2007. UN], per Cristóbal Cobo. Es refereix a tots els exclosos de les xarxes i es pregunta “¿La revolución digital ofrece nuevas oportunidades o genera nuevas brechas entre las naciones y las personas?(tags: educación TIC exclusió social reflexió justicia)

Atorgament de poder que no competències…

Normalment prenem anotacions del llibres que llegim o bé en copiem fragments.

Suposo que ho fem tots, cadascú a la seva manera.

Acabo de llegir i copiar aquest fragment que trobo excel·lent…

L’«atorgament de poder» requereix la construcció i reconstrucció de lligams entre persones, el desig i la capacitat de col·laborar amb els altres en l’esforç continu de crear un món en què sigui possible la convivència hospitalària i amistosa, i la cooperació mútuament enriquidora entre homes i dones que s’esforcen per assolir l’autoestima, el desenvolupament de les seves facultats latents i la utilització adequada de les seves aptituds. En resum, una de les exigències més urgents de l’educació al llarg de tota la vida, destinada a l’ «atorgament de poder», és la reconstrucció de l’espai públic, com més va més abandonat, un espai en que homes i dones puguin establir un diàleg continu entre allò que és personal i allò que és col·lectiu, entre els interessos comuns i els particulars, entre els drets i els deures.

BAUMAN, Zygmunt (2006)
Els reptes de l’educació en la modernitat líquida
Barcelona, 2007; Ed.Arcadia

El fracàs escolar, segons El Periódico


Aquesta és la consigna general:
tothom té explicacions exculpatòries i ningú és responsable en primera persona.
Jo ho veig diferent:
tots en tenim la culpa,
tots en som responsables.

links for 2007-12-01

Estat de l’educació a Catalunya, segons la Fundació “Jaume Bofill”

El dret a una “educació de qualitat per tothom” és encara un objectiu pendent d’aconseguir. Excel·lència i equitat continuen sent dos reptes pendents en el nostre sistema educatiu. Les dades ens mostren que tenim taxes d’escolarització altes a l’educació infantil i a les etapes obligatòries, bons indicadors a primària pel que fa al reduït nombre d’alumnes repetidors i que el problema fonamental es concentra a l’ESO (sobretot al segon cicle) i a les etapes postobligatòries.

Continua estant present en el sistema educatiu la dualització entre els sectors públic i privat subvencionat, i dins de cada un d’aquests, entre centres de molt i poc prestigi social. Actualment les escoles públiques absorbeixen cada cop més alumnat que les privades. No obstant això, cal tenir en compte que Catalunya encara avui és una de les comunitats autònomes amb una distribució menys equitativa de l’alumnat nouvingut per sectors de titularitat.

Catalunya té un dels nivells d’abandonament escolar prematur més elevat de la Unió Europea, i un dels nivells de formació de la població jove més baix. Aquests dèficits, a més, han tingut una evolució negativa en els darrers anys. D’ençà de l’any 2000, a diferència de la mitjana de la Unió Europea, a Catalunya s’ha incrementat el pes de l’abandonament escolar prematur i ha disminuït el percentatge de població jove que ha assolit ensenyaments postobligatoris.

Catalunya presenta taxes de no graduació en l’ESO de les més altes de l’Estat (al voltant del 30%). L’estructura del mercat de treball i els elevats nivells de precarietat laboral i d’ocupació no qualificada en sectors com el turístic, representen un estímul per molts joves a l’hora d’abandonar el sistema educatiu. La responsabilitat també recau sobre el mateix sistema educatiu, que no és capaç de retenir (sinó que de vegades tendeix a expulsar) l’alumnat menys orientat envers l’escolarització.

Fragment final del Dossier de Premsa
Estat de l’educació a Catalunya 2006-2007
de la Fundació Jaume Bofill.

Sobre “problemes de disciplina”

    Parlar de “problemes de disciplina” és molt general. Significa que els alumnes no obeeixen les indicacions del professor? Significa que es neguen a realitzar el treball escolar proposat? Significa que resolen els conflictes a través de la violència? Significa que expressen rebuig escolar a través de la conducta? Significa que els alumnes tenen conductes desafiants? Significa que no respecten les normes de l’escola? Són molts aspectes diferents que responen a necessitats diferents i que, naturalment, demanen respostes diferents.

Sobre què cal fer, crec que no es tracta “d’implantar cap disciplina” sinó de “construir la llei”. Els comportaments no es transformen per decret i la indisciplina no s’atura proclamant l’ordre, sinó afrontant amb naturalitat l’existència de conflictes i arbitrant mitjans per a construir una cultura, un clima escolar en el qual la convivència pacífica sigui possible.

(esborrany)