L’origen dels Jocs Olímpics segons diferents mites

De l’origen dels Jocs Olímpics hi ha diverses llegendes:

La primera s’associa amb els conceptes de l’antiga Grècia o pau olímpica, és a dir, que durant la celebració dels Jocs Olímpics, les guerres se suspenien temporalment, amb l’objectiu que els esportistes poguessin desplaçar-se a Olímpia per participar i després tornar a las seves ciutats en pau.

L’altre llegenda està relacionada amb éssers mitològics:

  • Pèlopsera un heroi que després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodàmia a causa d’un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i això la bellesa d’Hipodàmia atreia molts joves desitjosos de prende-la en matrimoni i, per evitar que s’hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla, però que, si perdien, serien executats. Gràcies a la velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir a altres d’intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d’Hipodàmia i va voler compatir amb el rei. Abans de la cursa, Hipodàmia també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d’Enòmau. Durant la cursa el carro es va trencar i Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodàmia i va esdevenir rei de Pisa, però no tenia la conciència tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d’Enòmau. Al cap d’un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

Pèlops i Hipodàmia

  • Hèracles: va ser l’heroi que va anomenar Jocs Olímpics a una sèrie d’esdeveniments esportius en honor al seu pare, Zeus i va construir l’estadi olímpic en honor a Zeus.
  • Zeus: hi ha una llegenda que diu que Zeus va instituir els Jocs Olímpics després de destronar son pare, Cronos.
  • Els participants dels Jocs Olímpics a l’antiga Grècia ja eren coneguts amb el nom d’atletes. L’origen  de άθλητὴς que en grec vol dir “que competeix” és del primer rei d’Elis, Atleó. Aquests atletes, sobre tot els que arriben al triomf, eren considerats com déus verdaders. L’atleta que guanyava tenia una recompensa: El premi pels vencedors era una corona de branques de l’olivera sagrada que havien d’haver estat tallades per un nen, menor de dotze anys. Qui guanyava havia de ser alimentat pels seus conciutadans durant tota la seva vida. Tot i això no tots els vencedors tenien aquest premi, els que conduïen les quadrigues no eren considerats vencedors, sinó que ho era el propietari de la quadriga dels cavalls. Els aurigues però rebien una petita recompensa, una cinta, que es lligava al cap.

    Auriga de Delfos

Eumastas, l’home més fort

Eumastas pot ser considerat l’home més fort de l’antiguitat. Va viure al voltant del segle VI-V a.C. a la ciutat de Tera i la proesa l’ha portat a la immortalitat.

atleta

Jove atleta aixecant dues roques de pes considerable.

A la ciutat de Tera, situada a l’illa grega de Santorini que forma part de l’arxipèlag de les Cíclades en el mar Egeu, es va trobar una roca volcànica negra amb aquesta inscripció (IG 12 3. 449):

Εὐμάστας με ἄηρεν ἀπὸ χθονὸς ℎο Κριτοβώλο(υ).
Eumastas, fill de Critòbul, em va aixecar del terra.

Encara que les dimensions de la roca ja contemplaven l’enorme èxit d’aquest forçut. La roca volcànica tenia un pes de 480 Kg!

roca

Roca amb la inscripció de Eumastas, fill de Critòbul.
Museu Arqueològic de Tera.

Rècords actuals en pes mort o esquat, els quals en alguns casos superen per poc o fins i tot ni ho fan a la marca d’Eumastas:

Esquat
Donnie Thompson (US) 8/21/11 —- 573.8 kg.

Pes mort
Benedikt Magnusson (Islàndia) 4/2/11 —- 460.4 kg.
Zydrunas Savickas (Lituània) 2014 —- 524 Kg.
En el cas del lituà el rècord va ser aconseguit amb pneumàtics en comptes de discos.

No saben com va aixecar la pedra i no disposem de representacions sobre aquests exercicis. Tampoc sabem a quant la va aixecar del terra, el que podria haver estat tan sols uns pocs centímetres, la qual cosa seria factible per a un esportista de l’època. Sense aquestes dades claus és molt arriscat rebutjar completament la inscripció i donar-la per impossible de realitzar per a l’ésser humà. No és el mateix aixecar uns pocs centímetres del terra un pes determinat de fer el moviment complet del pes mort. Tampoc ho és aixecar d’una manera o altra una roca, ja que depenent de la tècnica, el pes pot ser molt més gran. D’aquesta manera, amb els rècords i suposant que va poder utilitzar qualsevol tècnica per aixecar el pes, la xifra de 480 Kg. pot ser totalment factible.

Una altra dada que desconeixen és el motiu pel qual va aixecar Eumastas aquesta roca. Possiblement fos com a part d’alguna competició de força, i voldria deixar gravada la seva proesa, però també pot ser que fos com a part del seu entrenament de força per a la lluita.

 

Jocs: l’Important és guanyar

Per als grecs de l’Antiguitat l’esport no era sempre una activitat desinteressada tal com queda reflectit en la reconstrucció de la sèrie Campeones de Olimpia. Hi havia suborns, trampes, entrenament excessiu i un culte de vegades desmesurat envers l’atleta victoriós que satisfeia l’orgull de les ciutats d’on procedien.

1. Càstigs i multes per als tramposos

El reglament dels jocs contemplava severes sancions per a qui ho infringia. Els assots podien caure sobre els que sortien abans que els altres en la carrera o molestaven la resta; també es castigava als que intentaven subornar els jutges o els seus rivals i els que arribaven tard a la seva prova. Amb l’import de les multes es construïen estàtues per al santuari de Olímpia. Hi ha unes 12 estàtues, en la base de les quals hi ha una inscripció que recordava el succés i advertia que a Olímpia només era lícit vèncer netament.

2. Excés de menjar i d’entrenament

Els atletes que competien en la boxa, la lluita i el pancraci se sotmetien a generoses dietes a base sobretot de carn, amb l’objecte d’augmentar la seva massa corporal, ja que es pensava que això els conferia avantatge a l’hora de competir. El resultat era un cos deforme a causa de la sobrealimentació i de l’excessiva especialització en l’entrenament.

Tot seguit un breu fragment de Galè sobre uns esportistes, els gladiadors, que encara que no fossin aixecadors de pes, mostren un entrenament, dietes i exercicis que no disten tant del dels nostres dies:

“… En la gran quantitat de carn i sang que formen la seva ment està perduda. Sense rebre estímul algun per desenvolupar-lo, es fatiguen així mateixos fins al límit i després s’atipen [de menjar] fins a l’excés, perllongant sovint els seus sopars fins a la mitjanit. El seu somni també el guien per regles anàlogues a les que regeixen el seu exercici i la seva dieta. A l’hora en què la gent que viu d’acord amb les lleis de la natura deixa treball per prendre el dinar, ells s’aixequen … Mentre segueixen en actiu seus cossos es mantenen en aquest perillós estat [d’hipertròfia]. “

La hipertròfia és el nom amb què es designa un augment de la mida d’un òrgan quan es deu a l’augment correlatiu amb la grandària de les cèl·lules que el formen, d’aquesta manera, l’òrgan hipertrofiat té cèl·lules majors, i no noves. 

3. Les ciutats amb major nombre de victòries

Al llarg de la història dels Jocs Olímpics, algunes ciutats van destacar pel nombre de victòries dels seus atletes. Per exemple, des del 776 aC fins a finals del segle VII aC es comptabilitzen 33 victòries per a Esparta. Al segle VIaC, en canvi, els espartans, amb deu victòries, es van veure superats pels 24 triomfs d’atletes de la Magna Grècia. Al segle II aC, l’illa de Rodes, va aconseguir 14 victòries.

Llista en papir de vencedors Olímpics de la 75 ª a la 78 Olimpíada, i des de la 81 a la 83 (480-468 aC, 456-448 aC).

4.  Els vencedors, celebrats com a herois

El triomf a la competició era signe del favor diví, i qui s’alçava amb la victòria rebia la corona, mentre que els seus competidors no obtenien premi. La victòria reportava fama terrenal: els atletes eren celebrats en poemes com les odes triomfals de Píndar i recordats amb estàtues del seu retrat. A les estàtues d’alguns atletes, considerats com “herois”, se’ls atribuïen virtuts curatives.

5. Una fama immerescuda?

El poeta tràgic Eurípides  criticava el culte excessiu que els grecs rendien als atletes:

Censurar el costum dels grecs, que es reuneixen per contemplar i rendir honor a plaers inútils … Doncs quin bon lluitador, quin home ràpid o quin llançador de disc ha socorregut a la seva pàtria obtenint una corona? És que lluitaran contra els enemics portant discos a les mans? Caldria, llavors, coronar els homes savis i a qui condueix a la ciutat sent un home prudent i just .

Diàgoras i la seva família: una descendència de campions

El boxejador Diàgoras de Rodes va obtenir en els Jocs Olímpics de 464 aC el major dels seus nombrosos triomfs. En els jocs de 448 aC, es van proclamar vencedors olímpics els seus fills Acusilau, en boxa, i Damaget, per segona vegada, en pancraci. Davant d’una multitud enfervorida que els aclamava i els llançava flors, tots dos van donar la volta d’honor a l’estadi portant sobre les seves espatlles el seu pare. Quan el van deixar a terra, es va acostar un espartà a felicitar-lo i li va dir:

Diàgoras, és millor que et moris ara, perquè no et serà possible ser més feliç.

Diàgoras li va fer cas i es va morir allà mateix.

El més jove dels fills de Diàgoras, Dorieu, va aconseguir tres victòries olímpiques en el pancraci (432, 428 i 424 aC), i van ser també vencedor olímpic, en 404 aC, els seus néts Eucles (boxa) i Pisírode (boxa infantil). Les estàtues d’aquesta família de campions podien veure juntes en el santuari d’Olímpia. Com les dones no podien assistir als Jocs, Cal·lipatira, filla de Diàgoras, es va introduir a Olímpia disfressada d’entrenador per veure competir el seu fill Pisírode. Quan aquest va aconseguir la victòria, Cal·lipatira, exultant, va saltar la barrera dels entrenadors, però se li van enganxar els vestits i va quedar a la vista la seva condició femenina. Havia de ser condemnada a mort, però li van perdonar la vida: cap altra dona havia estat, com ella, filla, germana i mare de vencedors olímpics.

Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.

PAUSÀNIAS (Grec 1 p. 153 Ed. Teide M.Capellà)

diagoras

Diàgoras portat a coll pels seus dos fills Damaget i Acusilau després de ser aquests coronats vencedors en els Jocs Olímpics.

Hoplitodròmia

Va ser una antiga cursa a peu, que formava part dels Jocs Olímpics i els altres Jocs Panhel·lènics. Va ser l’última carrera a peu en els Jocs Olímpics, apareixent per primera vegada en la 65a dels Jocs Olímpics el 520 aC.

L’hoplitodròmia requereix competidors a córrer portant el casc i gamberes del soldat d’infanteria hoplita de la qual la carrera va prendre el seu nom. Els corredors també van portar els aspis, bronze coberta de fusta de l’escut d’hoplites, de manera que el gravamen total eren 50 lliures. Com els hoplitodroms va ser una de les curses a peu més curtes, l’armadura pesada i l’escut era menys una prova de resistència d’un de força muscular pura.

hoplitodromia

Hoplitodroms de figures negres, Àmfora panatenaica, 323-322 aC

A Olímpia i a Atenes, era una volta a l’estadi. Des de la pista es va fer una corba tancada a l’extrem de l’estadi, hi havia un pal girant a cada extrem de la pista per ajudar els velocistes en la negociació de la corba tancada – una tasca complicada per l’escut portat a la mà. A Nèmea la distància es va duplicar a quatre estadis, i a Platea la cursa era de 15 estadis en total.

L’hoplitodròmia, amb els seus pertrets militars, era tant un exercici d’entrenament militar com una competència atlètica.

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=cnZ_0XzF9Gk[/youtube]

La flama Olímpica: Història

El foc olímpic és un dels símbols dels jocs Olímpics, i està basat, en la llegenda de Prometeu, en què va robar el foc a Zeus per donar-lo als homes.

Als jocs Olímpics a l’antiga Grècia es mantenia encesa una flama fins que acabaven les competicions. En els jocs Olímpics de Berlín de 1936, es va realitzar per primera vegada una marxa d’atletes que van anar rellevant-se la torxa amb la flama, des de les runes del temple d’Heraa Olímpia, fins l’estadi Olímpic de Berlín.

flama 

El COI va aprovar que el recorregut en relleus de la torxa en les futures edicions dels Jocs es farà pel territori del país de la ciutat seu dels Jocs. 

flama olímpica

D’Olímpia a Londres

Han pres aquesta decisió pels incidents que hi va haver en el recorregut de la torxa dels jocs de Pequín. Hi va haver un intent de boicot per part de dos protestants.

La Torxa Olímpica de Barcelona, 1992, va seguir un recorregut emulant la història grega de Catalunya. Seguint la tradició, va partir de la ciutat grega d’Olímpia en direcció a Empúries, la primera colònia hel·lènica a la península ibèrica. A partir d’aquí, la torxa iniciaria un recorregut per tot l’Estat Espanyol, primer cap a l’oest per la part del nord fins a Galícia, després baixant fins a Madrid i continuant per Extremadura, fins arribar al sud on aniria resseguint la costa Mediterrània andalusa, murciana i valenciana abans d’arribar a Barcelona.

barcelona

La torxa que es va encendre a Barcelona

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=TCKYiBL3fPM[/youtube]

Al llarg del temps es va mantenir la tradició de transportar la torxa Olímpica amb una carrera d’atletes, però en certes ocasions es van utilitzar mitjans de transport especials, per motius de necessitat o d’espectacularitat: vaixell, cavall…

Jocs Olímpics: Les competicions esportives a la Grècia antiga

Els Jocs Olímpics es va iniciar fa més de 2.700 anys, a Olímpia, al sud-oest de Grècia. Els jocs van ser part d’una festa religiosa. Les Olimpíades gregues, va inspirar als Jocs Olímpics moderns (començat en 1896). Els Jocs es van celebrar en honor de Zeus, rei dels déus, i se celebra cada quatre anys.

jocs olimpics

Representació de les anelles olímpiques

En els primers Jocs Olímpics d’un dia, l’únic esdeveniment va ser un esprint curt d’un extrem de la pista a l’altre. A poc a poc es van afegir més esdeveniments per fer quatre dies de competències. Van incloure: la lluita lliure, boxa, salt de longitud, llançament de la javelina i el disc, i les carreres de carros. En el pentatló, hi va haver cinc esdeveniments: carrera, lluita, llançament de javelina, disc i salt de longitud. Una de les proves més dures va ser la carrera per hoplitas, els homes amb armadura i portant escuts.

Els guanyadors van rebre una corona de fulles, i una benvinguda d’heroi a casa. Els guanyadors podien casar-se amb dones riques, gaudir de menjars gratuïts, invitacions a festes, i els millors seients en el teatre.

La pista d’atletisme era molt més àmplia que una moderna. Vint persones podien córrer alhora.

Només els homes, els nens i les nenes no casades se’ls permetia assistir als Jocs Olímpics. Les dones casades no se’ls va permetre als Jocs Olímpics. Qualsevol dona que intentava entrar d’amagat eren castigades.

Les diferents modalitats esportives se celebraven a l’estadi, si eren a peu, o a l’hipòdrom, si eren hípiques.

  • Les curses a peu: la competició atlètica més antiga i prestigiosa era córrer una vegada la longitud d’un estadi (mesura de longitud d’Olímpia eren d’uns 192 metres). També hi havia curses de fons, en les quals es recorria l’estadi diverses vegades.

cursa a peu

  • Les tres modalitats de combat:
  1. Lluita: calia forçar l’adversari a tocar amb les dues espatlles a terra tres vegades, sent-hi prohibits els cops i l’ofegament.
  2. Pancraci: es permetia gairebé tot per obligar el contrari a abandonar.
  3. Pugilat: es lluitava a cops de puny, amb les mans embolicades amb una cinta de cuir fins que un dels dos abandonava. Era la disciplina més dura, i de vegades s’arribava fins a la mort.
lluita

Lluita a la Grècia antiga

pancraci

Pancraci

pugilat

Pugilat

  • El llançament de disc: consistia a enviar el més lluny possible un disc de bronze i d’uns dos quilos.
llançament de disc

Llançament de disc

  • El llançament de javelina: enviar el més lluny possible una javelina. S’ajudaven amb una cinta enrotllada a la javelina i acabada en un llaç on es col·locaven els dits perquè agafés més impuls i més estabilitat.
  • El salt de llargada:  es realitzava amb l’ajut d’unes peses anomenades halters, que servien per agafar més impuls. Consistia en un seguit de salts consecutius, sense impuls.

A l’hipòdrom se celebraven les proves hípiques:

  • Les curses de genets i de carros: Els carros podien ser bigues (tirats per dos cavalls) al llarg de 6 o 8 km. o quadrigues (tirats per quatre cavalls) al llarg de 14 km. Els coronats com a vencedors eren els propietaris dels cavalls i dels carros i no pas els genets.
cursa de genets

Cursa de genets

A continuació, vegem aquest vídeo que tracta de l’esport la Grècia clàssica, com anaven vestits i què significava per a ells (entre altres coses) per aprendre més coses sobre aquest tema:

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=o5jhhztxkuY[/youtube]

Els instruments musicals esportius: el salpinx

El salpinx (σάλπιγξ) era un instrument de vent amb forma de tub allargat. Era utilitzat habitualment en la Grècia antiga per la crida a la guerra i per donar ordres. Però un altre dels seus usos està relacionat amb l’esport:

  • En els Jocs Olímpics es disputaven competicions per trompetistes.
  • A les grans competicions esportives s’usava per donar el senyal de sortida, ja que entre la cridòria ensordidora dels espectadors no n’hi hauria prou només la veu humana. També el seu so serviria per detenir els corredors quan es produïssin sortides falses.
TR

Lècit amb hoplita tocant el salpinx a la fi del segle VI o principis del V a. C.

No us recorda el salpinx a les vuvuzeles del mundial de Sud-Àfrica del 2010?

No tot olímpic és olímpic

Deu anys després de l’espectacular cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atenes de 2004, la majoria de les instal·lacions olímpiques han quedat abandonades a la seva sort. Són molts els grecs que qüestionen el llegat d’un esdeveniment esportiu que ha proporcionat pocs beneficis a la població. Només deutes.

Les coses han canviat molt. La majoria de les instal·lacions estan abandonades i moltes no son útils per falta de manteniment. Exemples d’aquest fet els trobem en l’emblemàtica cúpula de l’estadi Olímpic d’Atenes. Aquesta infraestructura que va costar al voltant de 130 milions d’euros necessita 9,5 milions d’euros anuals pel seu manteniment. En la situació en la que es troba el país aquests diners per les obres són impensables.

No tot són punts negatius. És el cas de l’estadi Olímpic de futbol. L’estadi cobert també s’utilitza regularment com a pavelló de bàsquet. La resta d’instal·lacions del complex (piscina olímpica, velòdrom, i les pistes de tennis) només serveixen per entrenaments. Fora hi trobem el centre de bàdminton, que ha estat transformat en un teatre.

La societat grega en l’any 2002 es situava al voltant del 3,7% del PIB. L’any olímpic  es va disparar fins arribar al 7,5% fent pujar el deute de l’estat.

Imatge de l’estat d’abandó en què es troba l’estadi de Volei Platja