És innegable que el suport més ferm que troba l’home en el seu proïsme és el seu rebuig.

Potser tothom no es creu la història del diable a qui hom pot vendre la seva ànima, però tots els qui han d’entendre una mica en les qüestions de l’ànima, perquè, com a sacerdots, historiadors o artistes perceben uns bons ingressos per aquest concepte, testifiquen que la matemàtica els ha arruïnat i que ha estat l’origen d’una intel·ligència malvada que ha convertit l’home, simultàniament, en senyor del món i en un esclau de la màquina. L’aridesa interior, la monstruosa barreja de rigor en el detall i indiferència en el conjunt, l’enorme desemparança de l’home en un desert de detalls, la seva inquietud, maldat, la indiferència sense parió del seu cor, el seu afany de diners, la seva fredor i el tarannà violent que caracteritzen la nostra època són, segons aquests judicis, únicament les conseqüències dels danys que ocasiona a l’ànima un tipus de pensament lògic i rigorós. I així és com, en convertir-se en matemàtic, ja hi ha veus que presagien l’enfonsament de la cultura europea, perquè ja no hi ha fe, amor, enginy ni bondat en la gent.

Perquè mentre ell patia i lluitava per la moralitat de la seva activitat espiritual, com correspon a un geni, i dedicava tot l’esforç al seu talent,el qual, per si mateix, no era suficient per arribar a fer grans coses, el seu destí, secretament, el retornava interiorment, tot fent un cercle, al no-res.

A la joventut, l’instint de brillar era molt més fort que no el de veure-hi clar; va sentir el record d’aquests doll de sentiments de joventut com una pèrdua dolorosa.

Un no es por enfadar amb el seu temps sense sortir-ne perjudicat.

Allò essencial s’esdevé en abstracte i allò insignificant s’esdevé en la realitat.

La dissolució de l’actitud antropocèntrica, que durant tant de temps ha considerat l’home el centre de l’univers, però que ja des de fa segles es troba en un procés de desaparició, ha arribat finalment al jo, perquè la creença que el més important de l’experiència és que un l’experimenti, i de l’acció, que un la faci, comença a semblar a la majoria de la gent una ingenuïtat.

Les utopies representen aproximadament possibilitats; el fet que sigui una possibilitat ni sigui una realitat no vol dir res més que les circumstàncies en què es troba implicada li ho impedeixen, perquè si no, només seria una impossibilitat; si un la deslliura dels seus lligams i la deixa desenvolupar-se, sorgeix la utopia.

Hi ha dues mentalitats que no lluiten l’una contra l’altra, sinó que, el que és pitjor, existeixen l’una al costat de l’altra sense intercanviar més paraules que no siguin les estrictament imprescindibles per assegurar-se recíprocament que totes dues són desitjables, cadascuna al seu lloc. L’una es conforma sent exacta i se cenyeix al fets; l’altra no s’hi conforma, sinó que sempre contempla el conjunt i fa derivar els seus coneixements de les anomenades grans veritats eternes. L’una obté, d’aquesta manera, èxits; l’altra, extensió i dignitat. Queda clar que un pessimista diria que els resultats de l’una no valen res i els de l’altra no són autèntics.

Una cosa que s’abasta del tot perd de cop i volta el seu volum i s’encongeix fins a convertir-se en un concepte.

La inseguretat no és res més que la insuficiència de garanties.

Els filòsofs són tirans que no tenen un exèrcit a la seva disposició i per això se sotmeten al món tancant-lo en un sistema. Probablement aquesta és al raó per la qual en els temps dels grans tirans hi va haver grans personalitats filosòfiques, mentre que en els temps de la democràcia i el progrés no aconsegueixen produir una filosofia convincent, almenys si ho hem de jutjar pels laments que se senten en general sobre aquest tema.

Un home que busca la veritat es converteix en un erudit; un home que deixar jugar lliurement la seva subjectivitat, potser es converteix en un escriptor; però què ha de fer un home que busca allò que hi ha entre aquestes dues possibilitats?

L’estat inverteix diners en qualsevol bestiesa, però no té ni un ral per a les qüestions morals més importants. Això forma part de la seva naturalesa, perquè l’estat és l’ens humà més estúpid i malvat que existeix.

Tot i la seva prosperitat, per al negocis també hi ha un misteriós límit de creixement, com per a tot allò que és orgànic. No s’ha preguntat mai per què avui dia no hi cap animal que superi la grandària de l’elefant? […] La vida és plena de misteris com aquest. Hi ha alguna cosa davant la qual la raó és impotent.

L’ànima és un assumpte molt seriós i el materialisme, per tant, és alegre.

Un pintor és un metge estètic.

Mai no s’arriba a la consecució d’un objectiu amb els mètodes de l’ordre, la ponderació, la mesura, la comparació i la comprovació; la solució ha de ser un llampec, un foc, una intuïció, una síntesi. Si examinem la història de la humanitat, ens adonem que no és un desenvolupament lògic, sinó que més aviat recorda, amb les seves inspiracions sobtades que només revelen el seu sentit més endavant, la poesia.

També pots veure com les idees no paren de desertar d’una banda a l’altra, de manera que tan aviat les trobes en una línia de batalla com en una altra.

No és l’art , el que uneix, sinó la gana!

Tot home ric considera que la riquesa és una qualitat del caràcter, i també, de fet, tot home pobre. Tothom n’està secretament convençut. Només la lògica crea unes certes dificultats en afirmar que la possessió de diners potser confereix certes qualitats, però que mai no pot ser una qualitat humana en si mateixa.[…] La riquesa és, per tant, una qualitat personal, simple, i que no es pot descompondre sense destruir-la.

La veritable comunitat sorgeix per l’acció d’una llei interna, la primera llei, la llei més profunda, senzilla i perfecta és l’amor.[…] tampoc no es pot estimar tothom, però es pot respectar tots els caràcters, mentre aspirin a convertir-se en persones de debò sota la més estricta responsabilitat pròpia.

Un home conscient de la seva responsabilitat, quan dóna l’ànima, només pot sacrificar els interessos, però mai el capital.

Cadascú porta la càrrega que li ha tocat amb la paciència d’un ruc, perquè un ruc, si sent que la seva força és lleugerament superior a la càrrega que duu, també és feliç.[…] La felicitat personal (o l’equilibri, la satisfacció o com es vulgui dir l’objectiu interior automàtic d’una persona) no és més independent que una pedra en un mur o una gota en un riu que arrossega les forces i les tensions del conjunt. Ningú no viu únicament el seu propi equilibri, sinó que es repenja en els estrats que l’envolten i, d’aquesta manera, entra en joc a la petita fàbrica de plaer de cadascú un sistema de crèdit moral extremadament complicat.

Guanyar diners ens posa en situacions que no sempre són gaire nobles.

Si cultives la noblesa espiritual que hi ha dins teu, la teva dignitat, la teva bondat, la teva franquesa, el teu valor per dir la veritat i el valor encara més gran per abstenir-se de la intolerància, l’enveja, la gelosia i la nerviosa hostilitat que caracteritzen la majoria de la gent d’avui dia, segur que també t’obriràs camí com a comerciant, perquè la nostra missió no és oferir al món només mercaderies, sinó també una manera millor de viure.

Sentia, simplement, l’amor que experimenta l’usurer per la víctima en qui ha col·locat el seu capital.

Caràcter és igual a mandra per transformar-se.

L’economia té el poder, i de vegades un es pregunta què n’hem de fer, del poder.

“Ser dos” no significa altra cosa que una soledat doblada.

I ara, lentament però com més anava més perceptible, un desig sorgia d’aquesta vaguetat, com d’esquitllentes, i avançava cap a la consciència clara.

En aquella època se sentia molt descontent i mirava de trobar inútilment, aquí i allà, alguna cosa que pogués servir-li de suport.

El seu ésser experimentava quelcom indeterminat, una desesperança interior que ni tan sols li permetia de trobar-se a si mateix.

” Que és bonic”, i va trobar-se quan el seu pare se’n va alegrar. Perquè igualment hauria pogut exclamar: “És terriblement trist”. Era una fallida del llenguatge allò que el turmentava, la consciència a mitges que les paraules no eren sinó un subterfugi accidental de la sensibilitat.