“Ser dos” no significa altra cosa que una soledat doblada.

I ara, lentament però com més anava més perceptible, un desig sorgia d’aquesta vaguetat, com d’esquitllentes, i avançava cap a la consciència clara.

En aquella època se sentia molt descontent i mirava de trobar inútilment, aquí i allà, alguna cosa que pogués servir-li de suport.

El seu ésser experimentava quelcom indeterminat, una desesperança interior que ni tan sols li permetia de trobar-se a si mateix.

” Que és bonic”, i va trobar-se quan el seu pare se’n va alegrar. Perquè igualment hauria pogut exclamar: “És terriblement trist”. Era una fallida del llenguatge allò que el turmentava, la consciència a mitges que les paraules no eren sinó un subterfugi accidental de la sensibilitat.