Enric Casasses, 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951) és el nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó que atorga per ÒMNIUM CULTURAL  des de 1969.  El premi es dona a una persona per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual que ha contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

L’acte de  lliurament del premi (de 20.000 euros) i el guardó fet per Ernest Altés se celebrarà el 8 de juny.

Casasses és un dels més interessants innovadors de la creació poètica dels últims anys. Compta amb una producció heterogènia i extensa, en la qual ha adaptar influències literàries tan dispars com la poesia medieval i el vers lliure. També experimenta  amb formes inventades. Considerem transgressora la seva obra amb la qual ha contribuït a renovar i a enriquir el panorama de la lírica catalana contemporània; cal destacar els seus espectaculars recitals com una forma de viure la poesia més enllà del llibre. Ha escrit també assaig, narrativa i teatre, ha participat en obres de teatre i d’altres accions culturals  i ha traduït obres de diverses llengües.

Entre d’altres premis, l’any 2012 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura, concedit per la Generalitat de Catalunya.

Llegim un breu i bonic poema d’amor al seu recull EL NUS LA FLOR (2018):

                               COM MÉS M’ESTRENYS, MÉS M’EIXAMPLO
 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó

L’escriptora d’Alcoi, que patia esclerosi des de feia uns anys, ha mort aquesta matinada als 76 anys a Barcelona, la ciutat on residia. La seva trajectòria literària i personal ha estat marcada pel compromís amb els Països Catalans.  Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017 i considerada la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó deixa un extens llegat, integrat per més de 50 llibres, que ha contribuït a normalitzar i enriquir les lletres catalanes.

A l llarg de quatre dècades, ha conreat tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l’assaig, els relats, l’articulisme o els guions radiofònics. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües. Alguns dels seus títols més celebrats són  Júlia (1983),  La salvatge –que va guanyar el premi Sant Jordi el 1993–,  el recull de relats Dones ( 1997), Amor meva (2010), Homes (2010),  Els invisibles (2013) o  Jonàs (2016), ambientada en l’actualitat a Barcelona i Nova York. Les seves dues últimes novel·les publicades el 2019 són Prime time. Irreverències i La sarbatana

A més del seu compromís amb  la llengua catalana i la llibertat, sempre va lluitar per la millora de la situació de les dones i la infància.

Amb la lectura, o relectura de les seves obres sempre perviurà en la nostra memòria.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Polèmica proposta del PSC que trenca amb la immersió lingüística

La proposta del PSC d’una nova política lingüística a l’ensenyament a Catalunya que trenca amb la immersió implica un qüestionament del consens sobre l’èxit d’aquest model durant dècades. El nou plantejament socialista apareix formulat en els documents elaborats de cara al proper congrés del partit, on es proposa fer “de la diversitat lingüística a Catalunya un actiu”, “defensant el català i el castellà a través d’un model plurilingüe a l’escola amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística present al nostre país exigeix”. Ells en diuen “flexibilitzar el sistema”.

La immersió lingüística, que assenyala el català com a llengua vehicular a l’escola enfront d’altres sistemes pedagògics que aposten per separar els nens en funció de la llengua, s’ha considerat a Catalunya un model d’èxit perquè garanteix la cohesió social i ha estat possible gràcies a un ampli consens polític que històricament ha inclòs els principals partits catalans, entre els quals, i de manera molt destacada, el PSC. El model va ser molt defensat per aquest partit justament en municipis amb una gran quantitat de no catalanoparlants com ara Santa Coloma de Gramanet, per exemple. El qüestionament a aquest model ha estat impulsat els darrers anys des del Parlament per Ciutadans i PP, però els socialistes catalans continuaven formalment mantenint el suport a la immersió i per aixà ara ha aixecat polseguera la seva proposta. Ja veurem en què acaba tot plegat; però no creiem que s’hagi trencat el “pacte de convivència en matèria lingüística” ni tampoc hi ha “confrontació entre llengües”.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Ha mort Harold Bloom

Un dels intel·lectuals un més influents i populars de la cultura contemporània ha mort als 89 anys. Fou un gran defensor d’una lectura clàssica de les obres, en contra de corrents postmodernistes. La seva obra més coneguda és The Western Canon (El Cànon Occidental, 1994) on, a més de fer una ressenya exhaustiva dels seus llibres preferits, aporta un llistat amb els llibres més importants de totes les èpoques a Occident. Aquest llistat  va aixecar una forta polèmica, però va esdevenir la referència de moltes altres obres crítiques. Està dividit en quatre èpoques: Edat Teocràtica (des dels inicis fins al 1321), Edat Aristocràtica (del 1321 fins al 1832), Edat Democràtica (1832-1900) i Edat Caòtica (segles XX i XXI).

L’any 2002 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya per part de la Generalitat de Catalunya.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Premis Nobel de Literatura 2018 i 2019

L’Acadèmia sueca ha fet públics avui els premis Nobel de Literatura corresponents als anys 2018 i 2019. Com és sabut, l’any passat no es va atorgar aquest Nobel per raó d ‘una greu crisi  en la institució  sueca després de  la dimissió de tres acadèmics  per escàndol sexual i  acusacions de filtracions. Actualment  la institució ha estat renovada en profunditat i es pretén la major transparència.

El premi Nobel corresponent a 2018 recau en l’escriptora polonesa  Olga Tokarczuk (Sulechów, Polònia, 1962) a qui l’Acadèmia ha premiat per la seva «imaginació  narrativa» i «passió  enciclopèdica».  Es una de les millors i més celebrades escriptores poloneses actuals, autora de vuit novel·les i tres llibres de relats, molts dels quals traduïts a trenta idiomes. Amb  «Los errantes» (publicada a Espanya per Anagrama) va guanyar  el Man Booker International 2018 i va ser finalista del National Book Award en la categoria de llibres traduïts. És també  una activista en defensa del medi i opositora  dels governs autoritaris que s’han succeït en el seu país en els darrers anys. Tokarczuk és ja la setena escriptora en llengua polonesa i la quinzena dona  guanyadora del Nobel entre 116 guardons. En català podem llegir Un lloc anomenat antany (ed. Proa, 2001)

El premi Nobel 2019 és per a l’escriptor austríac Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942) per haver desenvolupat  un treball «influent» amb «enginy lingüístic» i haver explorat la perifèria de l’experiència humana. És un dels escriptors en llengua alemanya més originals i d’èxit de la segona meitat del segle XX i polèmic per la seva actitud prosèrbia en les guerres dels Balcans als anys 90. Nascut a la regió de la Caríntia d’una mare de la minoria eslovena i un pare alemany, va estudiar Dret a Graz, tot i que aviat  va començar a  escriure teatre, poesia, relat, novel·la, guió, assaig i llibres de viatge. La seva obra gira  al voltant de la fragilitat del llenguatge, la dificultat de la comunicació humana, el sentit de l’existència, la solitud i el desarrelament. Alguna de les seves novel·les han estat portades al cinema i ell mateix n’ha fet els guió com per exemple El cielo sobre Berlín ( 1987 ) En català podem llegir La gran caiguda (editorial Raig verd, 2014)

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Espòiler, poliamor, instagramer i molts altres neologismes incorporats al català

El  TERMCAT, l’organisme que vetlla per la normalització en català de neologismes, ha fet pública la llista dels 510 termes nous incorporats durant el 2018 i principis del 2019.

El Diari Oficial de la Generalitat ha publicat la llista sencera que es va aprovar en resolució el 20 de setembre amb les definicions i les traduccions a altres llengües.

Ja podem dir facebooker/a, instagramer/a ,  youtuber/a o tuber/a,  tuitar o, piular  i molts d’altres.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

MOLT BON ESTIU A TOTS I TOTES!!!

Recordem uns versos de Narcís Comadira que compartim tothom que estima la llengua:

“Jo volia haver estat com els altres

però em va tocar l’estigma de la lletra

i la lletra entra amb sang i fa sang.

I així, ferit, he perseguit la Balena Blanca.

I ara que vaig perdut cap a l’abisme

busco un taüt fidel on aferrar-me.”

I com va dir Josep Maria Nadal a la seva última lliçó a la UdG després de 48 anys de docència:

 “I ara que vaig perdut cap a l’abisme necessito creure que els que em venen al darrere podran viure i sentir les mateixes coses

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Vent d’aram ( 1976) Premi de la Crítica Serra d’or, 1977

Va ser publicat la tardor del 1976. El títol fa referència al vent que bufa en aquesta època de l’any i també a la mateixa tardor de la vida, en què comença la decadència i fragilitat física i també la plenitud intel·lectual, creativa i moral. Ja en un poema dels anys 50 havia utilitzat l’expressió “tot d’una el vent d’aram  de la tardor tremola sobre les muntanyes”. [aram és el coure treballat en forma de xapa o fil. És de color ocre; per això es diu que la tardor és del color de l’aram, hi predomini de botànica ocre i rogenca

Temes: la natura, l’amor, la mort ( “Tots ho sabem”, “El que en diem morir” , “El silenci dels morts”, “Pietà”…), l’obsessió pel pas del temps i els seus efectes ( “Temps perdut”, “Hora fixa”, “Temps”, “No tinc ara temps” …) , el record ( “Aplec”…), la recerca vital, la soledat, l’anhel de transcendència, la creació  poètica ( el poema que enceta el recull: “Amb ronca veu”) , el poder de la paraula…

Símbols: el gall, el gall-penell, el crit, el coraller, l’escafandre

Estructura: El poema que encapçala  el poemari, “Amb ronca veu”, és una mena de pròleg introductori que fixa els objectius de l’obra i les directrius ( Comentari pàg. 95)

– 1a part.  21 poemes. Predomina la presència del paisatge. La natura provoca imatges suggestives i grans interrogants amb elements com el gorg, les deus, els arbres, les muntanyes, les rels… “Temps perdut”, “Gorgs”, “L’una cosa o l’altra” … evoquen paisatges del  seus estius de nen i adolescent a Santa Coloma de Farners i la Selva.  El mar serveix per a mostrar la por, la solitud, l’angoixa, la frustració la impotència ( “Cap al no res”), però també el valor de l’esforç ( “El guany”, “Mai no et rendeixis” ) Busca la resposta en el passat, els orígens. Sovint aquesta poemes se situen a la tardor ( “El graner morat”, “Amb gavardina grisa”, “Una altra música de la tardor  ) i a la manera d’aforismes constitueixen reflexions metafísiques o preceptes morals.

S’adreça al lector i li demana “sigues fidel / a les petites coses”.

Són poemes de gran càrrega sensorial d’un cromatisme atrevit. És evident la influència de les arts plàstiques ( “Tous les jours” fa referència al pintor Magritte; els pintors Cézanne, Rembrandt, Klee o Braque apareixen a altes poemaris)

– 2a part. 12 poemes. Hi predominen els poemes de tema amorós. Amor –  desamor, guany-pèrdua (“Projecte de felicitat”) A “Sordejo” recupera una divisa que marca els seus amors de joventut: “I must do something of my poverty” – “He de fer alguna cosa de la meva indigència” ( mancances). A “Projectes de felicitat” o “En bona companyia” la relació amorosa és una salvació efímera de l’absurd de l’existència.

Alguns poemes remeten a un amor més carnal, fins i tot eròtic: “Perfectament recordo”, “La farinera abandonada”.

Al poema “Un sangtraït a l’horitzó” fa referència als “feliços pocs” , el grup d’amics fidels.

– 3a part. 9 poemes. Els poemes són una reflexió sobre el pas del temps i la presència de la mort. “El que en diem morir”. La mort sempre guanya: “Joc d’escacs” i de vegades té un component tràgic, sobretot quan afecta persones joves o són morts injustes, “A Rafael Alberti, des de Catalunya”. Tot i així el poeta encoratja els lectors que convisquin amb els morts: “El silenci dels morts” i mostra l’esperança que la paraula pot “salvar-nos” de la mort i el temps: “En la nit”. L’últim poema del recull, “No tinc ara temps”, enllaça amb “Ara que és tard”  ( poema que enceta el recull que du el mateix títol, publicat el 75 que s’encapçala amb la cita de Rilke: “Has de fer una altra vida”) Hem d’entendre que Vinyoli ens planteja una renovació constant.

Endreces.  33 poemes del recull són endreçats a diferents persones, tant procedents dels cercles literaris ( Foix, Espriu…)  o artístics ( Isona Passola…)  com de privats                          ( Montserrat,  Teresa Font i Anyé…).

Forma  La majoria del poemes estan formats per  versos anisosil·làbics sense rima; alguns són  esglaonats.  I a d’altres veiem separacions per  estrofes.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Joan Vinyoli (1914-1984)

“La poesia no és una qüestió de sentiments, sinó d’experiència”

Aproximació biogràfica i obra.

Va néixer a Barcelona, però és fill adoptiu de Santa Coloma de Farners  ( La Selva, Girona) on passava els estius  i el paisatge de la qual evoca en els primers poemes. També té un lligam especial amb Begur           ( l’Empordà, Costa Brava ) on estiuejà  a partir de 1954 i  hi descobrí  l’àmbit metafòric i sensorial del mar. Des dels  setze anys i  fins a la seva jubilació, l’any 1979, treballà  a l’ editorial Labor.

De formació autodidacta ( no va poder fer estudis universitaris, la qual cosa li provocà un sentiment de mancança), s’introduí en el món de les lletres gràcies a les col·laboracions en premsa.  Va començar a escriure poesia per una frase de Rilke: La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències. Vinyoli no va distingir mai entre vida i obra. El seu autodidactisme és molt sòlid: aprengué alemany i anglès per llegir i traduir els seus poetes preferits.

Abans de la Guerra Civil publicà poemes a les pàgines de Quaderns de Poesia i La Publicitat (i  també, l’any 1935, la traducció d’un poema de Rilke: “De si una volta algú t’hagi amat”). Durant la guerra, destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana -per ser fill de vídua i amb problemes de salut- , publicà  el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937) de gran treball formal i contenció de llenguatge.

Posteriorment, recuperà la feina a l’editorial per qüestions de subsistència i en el segon poemari De vida i somni (1948) desenvolupà  la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges i poemes de factura simple. El 1951 Les hores retrobades guanyà  el Premi Óssa Menor. Amb El Callat (1956), un dels poemaris més profunds i rics de la poesia catalana de la postguerra, assolirà certa anomenada.

Gabriel Ferrater A la dècada dels 50 el marquen profundament el suïcidi d’amics íntims i l’amistat amb Gabriel Ferrater ( Reus,   1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972 ) amb qui compartia admiració per T.S.Eliot i Shakespeare; els seus poemes assoleixen un alt grau de simbolisme, però Vinyoli entrarà posteriorment en una desorientació creativa.

El poemari  Realitats (1963)  representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme (poemes despullats de retòrica). Hi trobem poemes crucials per entendre l’evolució i consolidació de l’obra de Vinyoli. No serà fins després  de set anys que publicarà  el nou poemari Tot és ara i res (1970), el nucli poètic del qual és l’home.  Amb aquest  li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), VENT D’ARAM   (1976), [ Premi Crítica Serra d’Or,  1977 ],  El griu (1978), Cercles (1980),  A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es reediten les edicions exhaurides d’aquests volums i es publiquen tres volums més: El llibre d’amic (1977) –escrit entre 1955 i 1959– la Poesia completa 1937-1975 i l’Obra poètica 1975-1979. La seva poesia es va tornant més penetrant, sempre a la recerca de l’equilibri entre realitat i desig.

Quan el 1976, després de la publicació de Vent d’aram, és nomenat candidat al Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana, Vinyoli rebutja la candidatura perquè “acceptar-lo no s’avé amb els seus principis”

El 77 publica Llibre d’amic, de connotacions lul·lianes però escrit 20 anys enrere,  que implica tota una declaració d’intencions quant a compromís amb la seva pàtria.

Des del 15 de maig de 1977 pateix diferents malalties. Comença un  declivi físic i una gran maduresa creativa. Inicia també una relació epistolar amb Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003 ). Els dos darrers anys  el poeta publica  dos poemaris clau: Domini màgic i Passeig d’aniversari (1984), que obté nombrosos premis: el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura i  és  marcat  pel pressentiment  de la mort. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma).

El 1982 esdevé membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i finalment mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984.

Barcelona-Roda de Ter : crònica d'una amistat: correspondènciaPòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter. Crònica d’una amistat  (1987), i el volum que recull la seva Obra poètica completa (2001)

Amb l’objectiu de contribuir a la divulgació i el coneixement de la seva obra L’any 2004 se celebrà a Santa Coloma de Farners el I Simposi Internacional Joan Vinyoli,i deu anys més tard, amb motiu del centenari del seu naixement (Any Vinyoli)  el II Simposi Internacional   a més de nombrosos actes cívics i acadèmics.

Joan Vinyoli és un dels poetes més interessants del segle XX de la literatura universal.

Obra. Etapes i característiques generals

  • Especialment en la seva primera etapa ( De vida i somni, Les hores retrobades i El callat) va conrear la poesia simbolista sota la influència de Carles Riba.  És un dels poetes de la generació del 36 més lligats al mestratge de Carles Riba (Barcelona, 1893 -1959). Poeta culte, lúcid, humanista esdevindrà el gran mestre de Vinyoli.

SIMBOLISME. Moviment literari i artístic aparegut a França cap al darrer quart del s. XIX (més concretament entre el 1870 i el 1880). Assolí la plenitud amb els poetes decadents, cap al 1880.  El simbolisme, a Catalunya com a la resta d’Europa, desembocà en els intents de creació d’una poesia pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot,  Carles Riba, que representa el punt més elevat d’aquest procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard, pel realisme que penetrà en el període de la República i la guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric.

  • Després d’una breu etapa realista ( Realitats), en què usa un llenguatge directe referit a la realitat objectiva, i fins a la mort, crea una lírica més fluïda i personal ( Tot és ara o res, Vent d’aram, Passeig d’aniversari i Domini Màgic) Vinyoli intenta despullar la realitat de tot allò superflu per tal d’accedir a l’essència, a la poesia nua. Als poemes d’aquesta etapa parteix de la realitat quotidiana, la transcendeixen i superen.  Farà una poesia més penetrant, més subtil, de tensió constant entre desig i realitat. Esdevé referent dels poetes joves.

Temes

  • Admiració que li provoca la natura.
  • Els misteris de l’existència.
  • Tensió permanent entre realitat i somni, fets i desitjos.
  • Anhel de transcendència,  “set de vida més alta”.
  • Expressió de la vulnerabilitat, la fragilitat  i el desconcert dels humans.
  • El temps perdut i la fugacitat de les coses.
Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Francesca Bonnemaison, la pedagoga que creia en el poder de la lectura

Francesca Bonnemaison –Barcelona,  12 d’abril del 1872 –   12 d’octubre del 1949–  va convertir la biblioteca de la parròquia en la primera biblioteca per a noies obreres, la Biblioteca Popular de la Dona (1909).

Es va casar amb  Narcís Verdaguer, advocat i polític cosí de mossèn Cinto,  i  es va comprometre amb la Lliga Regionalista. Va fundar la secció femenina del partit i es va haver d’exiliar durant la guerra. Tot i que era partidària de la formació de les dones, la seva ideologia  conservadora reduïa aquestes als  rols rígids d’esposa i mare. L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona enfocada en l’educació i la promoció de la dona des del catalanisme i el catolicisme social. Això no obstant, en un moment en què les dones no tenien aResultat d'imatges de francesca bonnemaisonccés a la universitat, Bonnemaison  va fer possible que dones de tota condició social,  de forma gratuïta, podien llegir novel·les, assajos o llibres especialitzats, estudiar de la mà dels millors experts, assistir a conferències o fins i tot aprendre idiomes o matèries tècniques i científiques.  També va incorporar l’esport: les dones aprenien a nedar; i  va proporcionar feina a milers de dones gràcies a una borsa de treball.

Francesca de Bonnemaison va servir Maria Aurèlia Capmany  per al personatge Paquita Reinal ( Francesca Bertolozzi) de la novel·la Feliçment, jo soc una dona  (1969) que vol adoctrinar la protagonista, Carola Milà ( Carmina Torres) i fer-la participar en aquest feminisme conservador.

Publicat dins de General | Deixa un comentari