JOAN BROSSA, CENT ANYS

Any Brossa

anyBrossa

El 19 de gener  la FUNDACIÓ JOAN BROSSA va donar el tret de sortida de l’any homenatge a Joan Brossa amb  motiu del centenari del seu naixement en  celebrar l’acte inicial,  que es va  titular  100 poemes Joan Brossa i  va consistir  en un recital de cent poemes a càrrec de cent rapsodes. 

JOAN BROSSA (1919-1998),  segons va dir Altaió, “va ser més que  un poeta, era un mag, un dibuixant, un escultor, un dramaturg, un guionista; un poeta amb majúscules que entenia la creació poètica com quelcom que va més enllà de qualsevol convencionalisme i per a qui la poesia era una eina al servei de la comunicació, sense divisió de gèneres, oberta, transversal, polièdrica”.  Pel context en què va viure fou també “un creador combatiu, crític, punyent, que empra el llenguatge poètic per disparar verí i ferir amb la duresa de les paraules”.

L’obra de Brossa es caracteritza per la llibertat creativa, l’experimentació formal i el trencament de fronteres entre els gèneres literaris i les disciplines artístiques. Ell mateix es considerava, per sobre de tot, un poeta, creador de poesia visual i de nombrosos poemes-objecte, però també de poesia escrita i escènica.

Aquest any del seu centenari a l’institut hem volgut aprofundir en l’obra de Brossa i com a treball col·laboratiu amb el Departament de Visual i Plàstica els i les nostres alumnes han recreat  algunes dels seus poemes visuals i poemes-objecte. Hem anomenat aquest projecte UNIVERS BROSSA i dedicarem també bona part de l’acte que fem la diada de Sant Jordi a homenatjar l’artista.

JOAN BROSSA A LLETRA

POEMES VISUALS

     

Resultat d'imatges de brossa poema objecte

Poema objecte

Joan Brossa

Interactius. ARA.CAT CENTENARI JOAN BROSSA. De la A a la Z, antologia de poemes i fotografies. 

DEPARTAMENT DE CULTURA

Fundació Joan Brossa  A la Fundació hi trobarem totes les activitats que es realitzaran durant aquest any. De moment:

BROSSA POLIÈDRIC és el títol d’una nova exposició brossiana que itinerarà per les Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, una proposta divulgativa pensada amb la voluntat de donar a conèixer la trajectòria vital i professional del poeta.

BROSSA, LA INSURRECCIÓ POÈTICA, es tracta d’un documental, dirigit per Sergi Guix i Eduard Miguel, fa un recorregut artístic i biogràfic sobre la figura del poeta Joan Brossa a partir d’estudiosos, poetes i artistes que el varen conèixer així com de nous creadors que el prenen com a referent. Des dels seus inicis en el món de la literatura a través de la coneixença de JV Foix fins a la influència i mestratge que ha tingut en l’àmbit artístic a través d’experiències avantguardistes cabdals com la revista Dau al Set.

BROSSA EXPLICA QUÈ ÉS POESIA VISUAL

UNIVERS CREATIU BROSSIÀ  ( Obra de Joan Brossa a les Biblioteques)

 NOTÍCIA SOBRE EXPOSICIÓ: EL MACBA DESPLEGA L’UNIVERS BROSSA  

INFORMACIÓ SOBRE EXPOSICIÓ AL MACBA 

ESCENARI JOAN BROSSA

LA CARA DESCONEGUDA DE JOAN BROSSA

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Vent d’aram ( 1976) Premi de la Crítica Serra d’or, 1977

Va ser publicat la tardor del 1976. El títol fa referència al vent que bufa en aquesta època de l’any i també a la mateixa tardor de la vida, en què comença la decadència i fragilitat física i també la plenitud intel·lectual, creativa i moral. Ja en un poema dels anys 50 havia utilitzat l’expressió “tot d’una el vent d’aram  de la tardor tremola sobre les muntanyes”. [aram és el coure treballat en forma de xapa o fil. És de color ocre; per això es diu que la tardor és del color de l’aram, hi predomini de botànica ocre i rogenca

Temes: la natura, l’amor, la mort ( “Tots ho sabem”, “El que en diem morir” , “El silenci dels morts”, “Pietà”…), l’obsessió pel pas del temps i els seus efectes ( “Temps perdut”, “Hora fixa”, “Temps”, “No tinc ara temps” …) , el record ( “Aplec”…), la recerca vital, la soledat, l’anhel de transcendència, la creació  poètica ( el poema que enceta el recull: “Amb ronca veu”) , el poder de la paraula…

Símbols: el gall, el gall-penell, el crit, el coraller, l’escafandre

Estructura: El poema que encapçala  el poemari, “Amb ronca veu”, és una mena de pròleg introductori que fixa els objectius de l’obra i les directrius ( Comentari pàg. 95)

– 1a part.  21 poemes. Predomina la presència del paisatge. La natura provoca imatges suggestives i grans interrogants amb elements com el gorg, les deus, els arbres, les muntanyes, les rels… . “Temps perdut”, “Gorgs”, “L’una cosa o l’altra” … evoquen paisatges del  seus estius de nen i adolescent a Santa Coloma de Farners i la Selva.  El mar serveix per a mostrar la por, la solitud, l’angoixa, la frustració la impotència ( “Cap al no res”), però també el valor de l’esforç ( “El guany”, “Mai no et rendeixis” ) Busca la resposta en el passat, els orígens. Sovint aquesta poemes se situen a la tardor ( “El graner morat”, “Amb gavardina grisa”, “Una altra música de la tardor  ) i a la manera d’aforismes constitueixen reflexions metafísiques o preceptes morals.

S’adreça al lector i li demana “sigues fidel / a les petites coses”.

Són poemes de gran càrrega sensorial d’un cromatisme atrevit. És evident la influència de les arts plàstiques ( “Tous les jours” fa referència al pintor Magritte; els pintors Cézanne, Rembrandt, Klee o Braque apareixen a altes poemaris)

– 2a part. 12 poemes. Hi predominen els poemes de tema amorós. Amor –  desamor, guany-pèrdua (“Projecte de felicitat”) A “Sordejo” recupera una divisa que marca els seus amors de joventut: “I must do something of my poverty” – “He de fer alguna cosa de la meva indigència” ( mancances). A “Projectes de felicitat” o “En bona companyia” la relació amorosa és una salvació efímera de l’absurd de l’existència.

Alguns poemes remeten a un amor més carnal, fins i tot eròtic: “Perfectament recordo”, “La farinera abandonada”.

Al poema “Un sangtraït a l’horitzó” fa referència als “feliços pocs” , el grup d’amics fidels.

– 3a part. 9 poemes. Els poemes són una reflexió sobre el pas del temps i la presència de la mort. “El que en diem morir”. La mort sempre guanya: “Joc d’escacs” i de vegades té un component tràgic, sobretot quan afecta persones joves o són morts injustes, “A Rafael Alberti, des de Catalunya”. Tot i així el poeta encoratja els lectors que convisquin amb els morts: “El silenci dels morts” i mostra l’esperança que la paraula pot “salvar-nos” de la mort i el temps: “En la nit”. L’últim poema del recull, “No tinc ara temps”, enllaça amb “Ara que és tard”  ( poema que enceta el recull que du el mateix títol, publicat el 75 que s’encapçala amb la cita de Rilke: “Has de fer una altra vida”) Hem d’entendre que Vinyoli ens planteja una renovació constant.

Endreces.  33 poemes del recull són endreçats a diferents persones, tant procedents dels cercles literaris ( Foix, Espriu…)  o artístics ( Isona Passola…)  com de privats                          ( Montserrat,  Teresa Font i Anyé…).

Forma  La majoria del poemes estan formats per  versos anisosil·làbics sense rima; alguns són  esglaonats.  I a d’altres veiem separacions per  estrofes.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Joan Vinyoli (1914-1984)

“La poesia no és una qüestió de sentiments, sinó d’experiència”

Aproximació biogràfica

Va néixer a Barcelona, però és fill adoptiu de Santa Coloma de Farners  ( La Selva, Girona) on passava els estius  i el paisatge de la qual evoca en els primers poemes. També té un lligam especial amb Begur ( l’Empordà, Costa Brava )  on estiuejà  a partir de 1954 i  hi descobrí  l’àmbit metafòric i sensorial del mar. Des dels  setze anys i  fins a la seva jubilació, l’any 1979,   treballà  a l’ editorial Labor.

De formació autodidacta ( no va poder fer estudis universitaris, la qual cosa li provocà un sentiment de mancança), s’introduí en el món de les lletres gràcies a les col·laboracions en premsa.  Va començar a escriure poesia per una frase de Rilke: “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”. Vinyoli no va distingir mai entre vida i obra.

El seu autodidactisme és molt sòlid: aprengué alemany i anglès per llegir i traduir els seus poetes preferits.

Abans de la Guerra Civil espanyola publicà poemes a les pàgines de Quaderns de Poesia i La Publicitat (i  també, l’any 1935, la traducció d’un poema de Rilke: “De si una volta algú t’hagi amat”). Durant la guerra, destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana -per ser fill de vídua i amb problemes de salut- , publicà  el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937) de gran treball formal i contenció de llenguatge.

Posteriorment, recuperà la feina a l’editorial per qüestions de subsistència i en el segon poemari De vida i somni (1948) desenvolupà  la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges i poemes de factura simple. El 1951 Les hores retrobades guanyà  el Premi Óssa Menor. Amb El Callat (1956), un dels poemaris més profunds i rics de la poesia catalana de la postguerra, assolirà certa anomenada.

A la dècada dels 50 el marquen profundament el suïcidi d’amics íntims i l’amistat amb Gabriel Ferrater ( Reus,   1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972 ) amb qui compartia admiració per T.S.Eliot i Shakespeare; els seus poemes assoleixen un alt grau de simbolisme; però Vinyoli entrarà posteriorment en una desorientació creativa.

El poemari  Realitats (1963)  representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme (poemes despullats de retòrica). Hi trobem poemes crucials per entendre l’evolució i consolidació de l’obra de Vinyoli. No serà fins després  de set anys que publicarà  el nou poemari Tot és ara i res (1970), el nucli poètic del qual és l’home.  Amb aquest  li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), [ Premi Crítica Serra d’Or,  1977 ],  El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es reediten les edicions exhaurides d’aquests volums i es publiquen tres volums més: El llibre d’amic (1977) –escrit entre 1955 i 1959– la Poesia completa 1937-1975 i l’Obra poètica 1975-1979. La seva poesia es va tornant més penetrant, sempre a la recerca de l’equilibri entre realitat i desig.

Quan el 1976, després de la publicació de Vent d’aram, és nomenat candidat al Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana, Vinyoli rebutja la candidatura perquè “acceptar-lo no s’avé amb els seus principis”

El 77 publica Llibre d’amic, de connotacions lul·lianes i que havia escrit 20 anys enrere que implica tota una declaració d’intencions quant a compromís amb la seva pàtria.

Des del 15 de maig de 1977 pateix diferents malalties. Comença un  declivi físic i una gran maduresa creativa. Inicia també una relació epistolar amb Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003 ). Els dos darrers anys  el poeta publica  dos poemaris clau: Domini màgic i Passeig d’aniversari (1984), que obté nombrosos premis: el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura i  és  marcat  pel pressentiment  de la mort. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma).

El 1982 esdevé membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i finalment mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984.

Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter. Crònica d’una amistat  (1987), i el volum que recull la seva Obra poètica completa (2001)

Amb l’objectiu de contribuir a la divulgació i el coneixement de la seva obra L’any 2004 se celebrà a Santa Coloma de Farners el I Simposi Internacional Joan Vinyoli,i deu anys més tard, amb motiu del centenari del seu naixement (Any Vinyoli)  el II Simposi Internacional   a més de nombrosos actes cívics i acadèmics.

Joan Vinyoli és un dels poetes més interessants del segle XX de la literatura universal.

Obra. Etapes i característiques generals

  • Especialment en la seva primera etapa ( De vida i somni, Les hores retrobades i El callat) va conrear la poesia simbolista sota la influència de Carles Riba.  És un dels poetes de la generació del 36 més lligats al mestratge de Carles Riba (Barcelona, 1893 -1959). Poeta culte, lúcid, humanista esdevindrà el gran mestre de Vinyoli.

SIMBOLISME. Moviment literari i artístic aparegut a França cap al darrer quart del s. XIX (més concretament entre el 1870 i el 1880). Assolí la plenitud amb els poetes decadents, cap al 1880.  El simbolisme, a Catalunya com a la resta d’Europa, desembocà en els intents de creació d’una poesia pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot,  Carles Riba, que representa el punt més elevat d’aquest procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard, pel realisme que penetrà en el període de la República i la guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric.

  • Després d’una breu etapa realista ( Realitats), en què usa un llenguatge directe referit a la realitat objectiva, i fins a la mort, crea una lírica més fluïda i personal ( Tot és ara o res, Vent d’aram, Passeig d’aniversari i Domini Màgic) Vinyoli intenta despullar la realitat de tot allò superflu per tal d’accedir a l’essència, a la poesia nua. Als poemes d’aquesta etapa parteix de la realitat quotidiana, la transcendeixen i superen.  Farà una poesia més penetrant, més subtil, de tensió constant entre desig i realitat. Esdevé referent dels poetes joves.

Temes

Admiració que li provoca la natura.

Els misteris de l’existència.

Tensió permanent entre realitat i somni, fets i desitjos.

Anhel de transcendència,  “set de vida més alta”.

Expressió de la vulnerabilitat, la fragilitat  i el desconcert dels humans.

El temps perdut i la fugacitat de les coses.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Francesca Bonnemaison, la pedagoga que creia en el poder de la lectura

Francesca Bonnemaison –Barcelona,  12 d’abril del 1872 –   12 d’octubre del 1949–  va convertir la biblioteca de la parròquia en la primera biblioteca per a noies obreres, la Biblioteca Popular de la Dona (1909).

Es va casar amb  Narcís Verdaguer, advocat i polític cosí de mossèn Cinto,  i  es va comprometre amb la Lliga Regionalista. Va fundar la secció femenina del partit i es va haver d’exiliar durant la guerra. Tot i que era partidària de la formació de les dones, la seva ideologia  conservadora reduïa aquestes als  rols rígids d’esposa i mare. L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona enfocada en l’educació i la promoció de la dona des del catalanisme i el catolicisme social. Això no obstant, en un moment en què les dones no tenien aResultat d'imatges de francesca bonnemaisonccés a la universitat, Bonnemaison  va fer possible que dones de tota condició social,  de forma gratuïta, podien llegir novel·les, assajos o llibres especialitzats, estudiar de la mà dels millors experts, assistir a conferències o fins i tot aprendre idiomes o matèries tècniques i científiques.  També va incorporar l’esport: les dones aprenien a nedar; i  va proporcionar feina a milers de dones gràcies a una borsa de treball.

Francesca de Bonnemaison va servir Maria Aurèlia Capmany  per al personatge Paquita Reinal ( Francesca Bertolozzi) de la novel·la Feliçment, jo soc una dona  (1969) que vol adoctrinar la protagonista, Carola Milà ( Carmina Torres) i fer-la participar en aquest feminisme conservador.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Feliçment, jo soc una dona

Consideracions prèvies

Quan la va publicar Campmany no era cap desconeguda per al públic català ( ja havia publicat deu novel·les, narracions, teatre i assaigs) i es trobava en un moment creatiu ambiciós.

A la dècada dels 60 la narrativa en català està “ressorgint”. Molts autors d’abans de la guerra tornen a publicar: Llorenç Villalonga ( Bearn o la sala de les nines, 1961), Mercè Rodoreda ( La plaça del diamant, 1962, El carrer de les Camèlies, 1967)  i han fet la seva aparició alguns escriptors de postguerra d’entre els quals Manuel de Pedrolo ( Cendra per Martina, 1965, Un lloc entre els morts, Premi Sant Jordi 1968)  i Maria Aurèlia Capmany són els més prolífics.

Un altre aspecte a destacar és el rigor amb els fets històrics que tracta la novel·la: tant els aldarulls motivats per la lluita de classes (els atemptats anarquistes, el pistolerisme, l’assalt a la redacció del Cucut! …) com la vida dissipada dels burgesos: els clubs de tennis, les estrenes teatrals… Els espais on es situen els fets estan relacionats amb els dos sectors socials: Santa Caterina, el barri de la Ribera, Ciutat Vella i  l’Eixample.

I per últim la intencionalitat de denúncia de la condició de la dona a l’època. Ho fa a partir de la ironia que arriba a l’esperpent. Ridiculitza personatges i situacions per tal que esdevinguin exemplaritzants.

Argument

Explica la vida d’una dona, Carola Milà, des del naixement fins a la vellesa, els seus amors i les seves peripècies. Dos fets marquen aquesta vida: ser dona i de classe treballadora, amb l’agreujant de ser filla il·legítima d’un dels amos de la fàbrica on el seu avi treballa de porter i d’una treballadora. Carola és producte de l’època que li ha tocat viure, entre 1899 i 1968; té l’edat del segle i el representa.

Al llarg dels anys Carola assumirà diferents identitats: Carmina  i  Llorença Torres, Judith Nagy.

La mare de Carola, una noia de 16 anys, l’abandona  i ella queda a cura de l’avi. Els Pujades, la família del pare, fan entrar la nena en una institució religiosa en règim de beneficiària, però és expulsada perquè és massa fantasiosa i reclama l’atenció inventant-se falses històries pietoses. Els Pujades la recomanen com a dependenta en una botiga de guants i aleshores coneix en Tobias, un jove anarquista, el seu primer amor. L’avi Salvador s’oposa a aquesta relació i delata el jove qui serà afusellat el 1913, acusat de preparar un atemptat anarquista ( en realitat Salvador Milà és “el gos de l’amo” com diuen els obrers de la fàbrica) Carola fuig  i és afillada pels Reinal, una família benestant. Viurà un temps tranquil·la, amagada rere una falsa identitat; participa junt amb la senyora  ( Paquita) en una mena d’escola per a dones, però Paquita se sent traïda per Carola quan ella coneix, i se n’enamora,  Agustí Turull. Per pressions de Paquita, Agustí deixa la noia i ella abandona la casa i es posa a servir, però tampoc no gaire temps perquè a banda de la duresa de la feina ha d’esquivar l’assetjament dels homes de la casa ( acostumats a aprofitar-se del servei). Al ball on va els dijous coneix una prostituta i acaba treballant a la “casa de barrets” de la senyora Rosita on el 1923 coneix l’Esteve Plans, un home de família benestant amb qui tindrà una filla. Esteve i Carola es casen i ella fruirà de totes les comoditats de la seva família burgesa ( són defensors del catolicisme i de la castellanització) fins que al principi de la guerra civil del 36 quasi tota la família fuig a l’estranger. Carola col·labora com a infermera amb els republicans que requisen el pis per a fer.-ne un hospital. Viu uns amors feliços amb un milicià. Quan la família retorna, ella també tornarà a la seva vida acomodada; els Plans s’avenen  bé amb el règim franquista, Carola aguanta fins al 51 en què fuig a París on es fa passar per hongaresa i munta un negoci de restauració exclusiu; viu en companyia d’un jove. A la mort del marit el 1956, la família li informa que és la seva hereva universal. Finalment, el  1968 Carola, rica i feliç,  ven el restaurant i s’instal·la a Mallorca on comença a escriure les seves memòries a petició de l’editor Cosme Tudurí. [el fet de situar Carola a Mallorca és un homenatge de l’autora al seu company, Jaume Vidal Alcover]

Referències

La citació inicial es referida a les Memoires de Rigolboche ( 1960) [Pseudònim d’Amélie Marguerite Badel -1842 / 1920-, ballarina francesa a qui s’atribueix la popularització del cancan, una dansa alegre i trepidant; El desvergonyiment dins i fora de l’escenari, la seva actitud transgressora de totes les convencions socials i l’atreviment de la seva dansa van convertir Rigolboche en un personatge molt popular i atractiu en el París del Segon Imperi. Bevia, fumava, vivia sola, sense un home]

Una altra referència és el clàssic de la novel·la anglesa Moll Flanders (1772) de Daniel Defoe ( la mateixa que inspira El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda) A totes tres novel·les les protagonistes són abandonades per les seves mares i lluiten per obrir-se camí.

I la tercera és la novel·la picaresca, que apareix en el resum inicial que avança els continguts del capítols, a la manera del Lazarillo de Tormes, amb fórmules com “On es parla de…”, “De com…”, “Hi serà contat…”

Punt de vista

La novel·la està narrada en forma de memòries, però també de novel·la picaresca i novel·la d’aventures.

El punt de vista narratiu és, com  a la novel·la picaresca, en 1a persona, per tal de donar versemblança. Però a partir del 4t capítol, la Carola decideix que continuarà en 3a persona per coherència ( poder expressar el que pensen els altres personatges) i agilitat al relat.

Estructura 

c. 1- c. 5- infantesa i preparació per a la vida adulta de Carola.

c. 6- c. 12- Carola ja adulta s’obre pas amb astúcia per assolir ascens social.  ( al c. 12 una Carola determinada a quedar-se a Barcelona té l’oportunitat de conèixer un nou amor a pesar del març bèl·lic)

c. 13- c.14- Carola renega d’ella mateix i viu una vida a l’estil del nou règim que la incomoda.

c. 15- suposa un renaixement, l’opció de la llibertat.

Personatges

Novel·la amb molts personatges, els destacats són:

CAROLA- la seva intel·ligència natural, valentia, l’instint de supervivència i el fet de ser eixerida són qualitats que li serviran per triomfar i arribar a ser una dona lliure, rica i feliç malgrat tot i tothom.

SEBASTIÀ MILÀ- l’avi és un home orgullós i autoritari, de procedència humil treballa per sobreviure, però es ven als amos fins i tot passant  per damunt de la seva família. És la individualitat i la manca d’escrúpols.

SINDU I TERESA PUJADES- amos de la fàbrica, també amos paterns de Carola. Són els burgesos enriquits gràcies a l’explotació dels obrers.

FELIU TOBIAS- antagonista de Salvador, idealista de la lluita obrera.

FRANCESCA BERTOLOZZI ( Paquita Reinal) de bona posició gràcies al matrimoni amb Esteve Reinal, un burgès de professió liberal. No té fills i dedica la seva vida a l’educació de les dones obreres, però sempre des de la perspectiva de la classe benestant, cosa que només pot perpetuar el sistema. [ Capmany s’inspira en Francesca Bonnemaison – 1872 /1940 -, representant del feminisme conservador. ]

ESTEVE PLANS- marit de Carola, s’encapritxa d’ella i malgrat estar promès s’hi casa quan ella queda embarassada, el llinatge i la sang li són l’excusa. És un home masclista, maltractador, covard que tracta la Carola com a una propietat.

EL DOCTOR SUBIETAS- Manté una relació cordial i amistosa amb la protagonista. Té interioritzats tots els tòpics de l’educació patriarcal.

BENITO GARRIDO- antagònic de Plans. Compromès amb la causa republicana, estableix una relació amorosa d’iguals amb Carola els anys de  la guerra.

AGUSTÍ TURULL, MARIA ALBIOL, ANITA, ROSSY I COSME TUDURÍ – secundaris. Turull i Albiol són  lliçons de vida ( desengany  amorós el primer i la mort de persones estimades Maria) Anita és una dona de poble que representa la saviesa popular i la resignació. Rossy és la filla de Carola, el seu paper serveix per desmitificar la maternitat. En Cosme, l’editor, és un recurs narratiu, motor de l’acció; encarrega les memòries a la Carola.

 Llengua i estil

Llengua rica i viva que reflecteix la parla del carrer, des dels sindicalistes als menestrals, els burgesos, les criades i les prostitutes. Fa servir castellanismes, arcaismes, mots vulgars i també gal·licismes. Cal remarcar l’ús d’eufemismes com ara: “fer el carrer o fer les cantonades”, “fruit del pecat “, “tenir la regla” o “posar pis”

Cal tenir present que Carola és autodidacta i predomina, per tant, el to col·loquial, però hi trobem també un llenguatge més culte sobretot en les descripcions, certs parlaments i en les cartes.

ASSOCIACIÓ D’ESCRIPTORS:

https://www.escriptors.cat/autors/capmanyma/pagina.php?id_sec=414

FUNDACIÓ MARIA AURÈLIA CAPMANY

http://www.fmac.org/

L’AUTORA A LLETRA

https://lletra.uoc.edu/ca/multimedia/maria-aurelia-capmany-multi#multimedia14340

ANY MARIA AURÈLIA CAPMANY

http://cultura.gencat.cat/ca/anymariaaureliacapmany/inici/

EL MEU AVI

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/El-meu-avi/Maria-Aurelia-Capmany-una-dona-lliure/video/3463230/

PERSONATGES

http://www.rtve.es/alacarta/videos/personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-maria-aurelia-capmany/2823357/

RECORDA’LS

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/recordals-maria-aurelia-capmany/video/5779290/

MARIA AURÈLIA CAPMANY (edu3)

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=687

FELIÇMENT, JO SOC UNA DONA

https://traces.uab.cat/record/115033?ln=ca

 

 

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Maria Aurèlia Capmany. Apunts biogràfics

 “MAI NO SERÉ PROU VELLA NI PROU COVARDA PER NO TORNAR A COMENÇAR DE CAP I DE NOU I AMB LES MANS BUIDES”   Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany  

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Una de les escriptores catalanes més polifacètiques, escriví novel·la, teatre i assaig.

Quan acabà la carrera de Filosofia i Lletres es dedicà a la docència ens instituts d’ensenyament secundari. Hi treballà fins al 1960. Posteriorment ensenyà a l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (EADAG) Va començar a escriure tard perquè ho volia fer en català, llengua que estava prohibida fins ben entrats  els anys 40.

El  1947 inicia la seva producció novel·lística amb Necessitem morir (finalista del Premi de novel·la Joanot Martorell) No publicat fins al 1952 per problemes amb la censura.

El cel no és transparent l’any 1948 rep el Premi Joanot Martorell. La  censura  tampoc no en permeteren la publicació.

[ Durant els anys de postguerra tots els autors patiren la censura. L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963—potencià la producció freqüent en tots els gèneres i, sobretot, va permetre la incorporació de traduccions. A  poc a poc prengueren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, els novel·listes sorgits a la postguerra  i que renovaren la novel·la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic.]

D’aquests primers temps neix la relació amb Espriu a qui Capmany admira profundament. D’aquesta relació sorgeix La pluja als vidres, de clara influència espriuana.  Tampoc no serà publicada  fins al 1963.

L’altra ciutat  (1955) i Betúlia (1956) amb la qual es consagra, reflecteix la societat asfixiant de la postguerra.

D’altres novel·les destacades són El gust de la pols  (1962)  i  Un lloc entre els morts (1967), Premi Sant Jordi.

A les seves novel·les les dones desafien els estereotips de dona que el franquisme vol imposar  des de la Secció Femenina.  Tenen estudis superiors, com ella mateixa,  qui creia fermament en  la cultura com a mitjà de superació personal.

Quan deixà definitivament la docència es dedicà de ple a l’escriptura. Les dècades 70 i 80 són especialment prolífiques: entre d’altres Feliçment jo soc una dona (1969), Quim,  Quima (1971) …

L’Agrupació Dramàtica de Barcelona li estrenà el 1957 la seva primera obra teatral Tu i l’hipòcrita. El 1959 fundà amb Ricard Salvat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d’actriu, de directora i de traductora. També hi estrenà obres pròpies: Vent de garbí i una mica de por ( 1965) …

Com a assagista, escriu  nombrosos articles i estudis sobre  temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalanes.

Un dels seus primers assaigs és La joventut és una nova classe? (1969). Altres:  l‘assaig  memorialístic  Pedra de toc  (1970) i els retrats de figures referents …

Es dedicà  també a la traducció, la col·laboració en diaris i revistes i  al guionatge de ràdio i televisió.

En el seu vessant polític  fou  regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort.

Fou sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Va morir  a Barcelona el 2 d’octubre de 1991, pocs mesos després de la mort del seu company sentimental, el mallorquíel també escriptor  Jaume Vidal Alcover.

La seva obra gaudeix d’una gran acceptació del públic i de la crítica, i periòdicament continua reeditant-se en l’actualitat.

Maria Aurèlia Capmany i el feminisme

El 1968 va fer el pròleg a la traducció catalana del l’obra referent del feminisme El segon sexe de Simone de Beauvoir i tot i coincidir  amb la francesa que “una dona no neix sinó que es fa” per a ella la lluita per la igualtat de les dones no pot anar separada de les reivindicacions obreres. Una altra autora referent del feminisme d’aquells anys és l’americana Betty Friedan qui rebé el Premi Pulitzer del 1964 per La mística de la feminitat, una denúncia de la manca d’igualtat de drets entre homes i dones.  Edicions 62 encarregà a Capmany un llibre sobre la situació de la dona a Catalunya,  La dona a Catalunya: consciència i situació (1966) Per a l’autora el problema real és l’econòmic. Ella es converteix en el referent del feminisme a Catalunya i a la resta de l’estat i les editorials no paren d’encarregar-li assaigs: De profesión: mujer ( 1971), La liberación de la mujer: año cero (1977), El feminisme a Catalunya ( 1973) entre d’altres.

També escriu llibres de denúncia de la situació de la dona com Cartes impertinents de dona a dona (1971) on parodia el programa radiofònic de consells d’Elena Francis …

  I encara més, la seva novel·la Quim-Quima és un homenatge a una de les escriptores models, Virginia Woolf; tradueix al català escriptores  de la literatura universal com Marguerite Duras. Molts dels seus personatges femenins són dones potents, conscientment rebels i inconformistes com Carola Milà, la protagonista de Feliçment, jo soc una dona.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

21 de març, Dia Mundial de la poesia

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema  “Poesia. Música de l’ànima teixida amb paraules”, que ha estat traduït a vint llengües, entre les quals hi ha les altres oficials a Catalunya i algunes escollides d’entre les parlades en el país. Amb aquesta iniciativa, la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, amb la col·laboració dels Serveis Territorials del Departament de Cultura, el Departament d’Educació, el Departament de Justícia, Biblioteques de Catalunya, el Consorci per a la Normalització Lingüística, l’Institut Ramon Llull, el Gremi de Llibreters de Catalunya, la Fundació Catalana Síndrome de Down i l’Institut d’Estudis Baleàrics, us proposen convertir el Dia Mundial de la Poesia en una gran festa de la paraula i de les lletres.

POESIA.  Música de l’ànima, teixida amb paraules.

Espurna de vida, llum del coneixement,

que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.

Música immortal que camina i vola

per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,

i tots els migrants que no tenen sostre,

la piulen plorant. Llàgrimes que cauen tan endins del cor,

que commouen l’ànima dels àngels de Rilke,

closa en la natura. La fan trontollar.

Música que atura aquell caminant

en veure la cigonya i el seu vol rasant,

sense cap frontera que li barri el pas,

puntejar lleugera sobre la teulada que li fa de niu.

I ell no pot volar. Poesia. Música

de l’ànima, teixida amb paraules. 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Exposició de l’ONG Plataforma per la Llengua al Parlament Europeu

El 4 de març va ser inaugurada al Parlament Europeu una exposició que va ser prohibida en primera instància per l’Eurocambra, però posteriorment va autoritzar-la . Només volem tenir els mateixos drets que els parlants d’altres llengües europees, va assegurar Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

L’expresident de la Generalitat, actualment a l’exili, va assistir a la inauguració de l’exposició com també els ex-consellers Serret, Comín, Puig i Ponsatí   juntament amb eurodiputats de tots els grups i representants de la societat civil.

Òscar Escuder  va posar  en valor la vitalitat de la llengua catalana. El català no és una llengua minoritària. És la 14a llengua més parlada d’Europa, amb més de 10 milions de parlants. És una llengua que es parla a quatre estats d’Europa. (… ) Però per altra banda, veiem que els catalanoparlants no són tractats com pertocaria. El català no és llengua oficial de l’Estat, i això comporta, per exemple, que els jutges i els servidors estatals no han d’estar capacitats per atendre la ciutadania en català. Aquest cas seria inimaginable a Bèlgica o Suïssa, per exemple.

L’eurodiputat Ramon Tremosa, per la seva part, va recordar que el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, però també el seu antecessor, Martin Schultz, van obrir  la porta a l’ús del català al Parlament Europeu. Si això no és possible, és perquè l’Estat espanyol s’hi oposa. Per tant, queda clar que el català no és una llengua minoritària: és una llengua minoritzada.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Característiques del teatre de Joan Oliver

Resultat d'imatges de allò que tal vegada s'esdevinguéCONCEPCIÓ DEL TEATRE

Des de la ploma de Jonàs, Oliver opina sobre la tradició teatral; afirma que l’home no pot ignorar el patrimoni que li és llegat, però que ha de fugir de la moda passatgera i preservar-se de la facilitat i la mediocritat. Diu que el teatre català és en una situació agònica i que ha perdut la seva funció social, empassat pel cinema. El teatre pot superar el cinema només en un àmbit: la paraula viva, l’emoció que emana la presència física dels personatges.  El cinema manipula la sensibilitat i els gustos de la massa al dictat de fins mercantils; per a revifar l’escena catalana calia que la minoria emprenedora – la burgesia catalanista – contribuís a la promoció de la llengua i conResultat d'imatges de Joan Oliver traducció de Pigmaliótagiés la majoria, mitjançant una sala al centre de la ciutat que fes  teatre en català. Criticava constantment el teatre comercial i deplorava que només s’interessés per subproductes vodevilescos; criticava els mals actors, sense veritable vocació i li dolia que el gran públic preferís el mal cinema al teatre bo. Ell entenia el teatre com a art de la paraula i espectacle lúdic i decorós. Defensava una dramatúrgia amb densitat literària i la concebia com a “art social per excel·lència”.

Les seves traduccions de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw  ( Pigmalió), Samuel Beckett i Bertold Brecht són molt exitoses; en canvi, partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg.

Resultat d'imatges de la fam Joan OliverAmb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya.

TRAJECTÒRIA

El seu teatre es caracteritza pel seu afany  d’assolir la normalitat teatral amb l’objectiu de connectar amb un públic majoritari, no elitista;  hauria pogut ser un autèntic renovador del teatre català;  però no va poder assolir l’objectiu en el context històric del franquisme.

1a etapa – Abans de la guerra i l’exili el seu teatre és proper a les propostes noucentistes, hereu de la “comèdia burgesa” de Carles Soldevila. Un gènere important d’aquesta etapa és la paròdia. Hi destaquen obres com Allò que tal vegada s’esdevingué  (1933) en la qual parodia un tema bíblic centrat en la relació de Nara, Caín i Abel.

Una altResultat d'imatges de Ball robat Joan Oliverra de les obres destacades  és La fam (1938) sobre el tema de la revolució.

2a etapa- Represa (anys 50) S’interessa per la comèdia psicològica de reflexió sobre l’existència humana a partir dels temes de l’amor, el matrimoni, la solitud, el desencís a la manera de Camus i Txekhov. Bon exemple d’aquest tipus de teatre és Ball robat.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Joan Oliver (Pere Quart) Aproximació biogràfica

Resultat d'imatges de Joan OliverNascut a Sabadell el 1899 en el si d’una família de la burgesia industrial ( avi fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell) es mostrà ben aviat crític dels codis socials burgesos i es relacionà amb altres joves benestants de la població (els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols)  amb els quals formà l’anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment. Organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. També treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès ( creen   l’editorial La Mirada – actualment Fundació La Mirada-  que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d’aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba.

A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell  i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.  El 1934  signa amb el  pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans) el seu primer poemari, Les decapitacions.

La seva carrera literària s’escapça  per l’esclat de la Guerra Civil espanyola.   Joan Oliver s’implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i  organitza el Servei de Biblioteques del Front.

El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S’exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys. ( poema Corrandes d’exiliRecitació de l’autor

El 1948, enyorat del país,  torna i el  troba derrotat i empobrit. Després de passar uns mesos a La Model, sobreviu treballant en una impremta familiar i traduint,  sobretot teatre,  en un intent de revitalitzar el gènere. Fruit de les experiències de l’exili i el retorn fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. El 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana) i viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs ( hi desgrana de manera escèptica i irònica la seva visió de l’escena catalana coetània). Per la seva feina i actitud  honesta i contestatària es converteix en una figura pública,   símbol de la lluita antifranquista. Fou  com una mena de “patriarca” per als més joves.

L’any 1970 va ser  distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continuà  mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l’extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Va morir  el 19 de juny de 1986.

Escriptors en Llengua catalana

 

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari