Feliçment, jo soc una dona

Consideracions prèvies

Quan la va publicar Campmany no era cap desconeguda per al públic català ( ja havia publicat deu novel·les, narracions, teatre i assaigs) i es trobava en un moment creatiu ambiciós.

A la dècada dels 60 la narrativa en català està “ressorgint”. Molts autors d’abans de la guerra tornen a publicar: Llorenç Villalonga ( Bearn o la sala de les nines, 1961), Mercè Rodoreda ( La plaça del diamant, 1962, El carrer de les Camèlies, 1967)  i han fet la seva aparició alguns escriptors de postguerra d’entre els quals Manuel de Pedrolo ( Cendra per Martina, 1965, Un lloc entre els morts, Premi Sant Jordi 1968)  i Maria Aurèlia Capmany són els més prolífics.

Un altre aspecte a destacar és el rigor amb els fets històrics que tracta la novel·la: tant els aldarulls motivats per la lluita de classes (els atemptats anarquistes, el pistolerisme, l’assalt a la redacció del Cucut! …) com la vida dissipada dels burgesos: els clubs de tennis, les estrenes teatrals… Els espais on es situen els fets estan relacionats amb els dos sectors socials: Santa Caterina, el barri de la Ribera, Ciutat Vella i  l’Eixample.

I per últim la intencionalitat de denúncia de la condició de la dona a l’època. Ho fa a partir de la ironia que arriba a l’esperpent. Ridiculitza personatges i situacions per tal que esdevinguin exemplaritzants.

Argument

Explica la vida d’una dona, Carola Milà, des del naixement fins a la vellesa, els seus amors i les seves peripècies. Dos fets marquen aquesta vida: ser dona i de classe treballadora, amb l’agreujant de ser filla il·legítima d’un dels amos de la fàbrica on el seu avi treballa de porter i d’una treballadora. Carola és producte de l’època que li ha tocat viure, entre 1899 i 1968; té l’edat del segle i el representa.

Al llarg dels anys Carola assumirà diferents identitats: Carmina  i  Llorença Torres, Judith Nagy.

La mare de Carola, una noia de 16 anys, l’abandona  i ella queda a cura de l’avi. Els Pujades, la família del pare, fan entrar la nena en una institució religiosa en règim de beneficiària, però és expulsada perquè és massa fantasiosa i reclama l’atenció inventant-se falses històries pietoses. Els Pujades la recomanen com a dependenta en una botiga de guants i aleshores coneix en Tobias, un jove anarquista, el seu primer amor. L’avi Salvador s’oposa a aquesta relació i delata el jove qui serà afusellat el 1913, acusat de preparar un atemptat anarquista ( en realitat Salvador Milà és “el gos de l’amo” com diuen els obrers de la fàbrica) Carola fuig  i és afillada pels Reinal, una família benestant. Viurà un temps tranquil·la, amagada rere una falsa identitat; participa junt amb la senyora  ( Paquita) en una mena d’escola per a dones, però Paquita se sent traïda per Carola quan ella coneix, i se n’enamora,  Agustí Turull. Per pressions de Paquita, Agustí deixa la noia i ella abandona la casa i es posa a servir, però tampoc no gaire temps perquè a banda de la duresa de la feina ha d’esquivar l’assetjament dels homes de la casa ( acostumats a aprofitar-se del servei). Al ball on va els dijous coneix una prostituta i acaba treballant a la “casa de barrets” de la senyora Rosita on el 1923 coneix l’Esteve Plans, un home de família benestant amb qui tindrà una filla. Esteve i Carola es casen i ella fruirà de totes les comoditats de la seva família burgesa ( són defensors del catolicisme i de la castellanització) fins que al principi de la guerra civil del 36 quasi tota la família fuig a l’estranger. Carola col·labora com a infermera amb els republicans que requisen el pis per a fer.-ne un hospital. Viu uns amors feliços amb un milicià. Quan la família retorna, ella també tornarà a la seva vida acomodada; els Plans s’avenen  bé amb el règim franquista, Carola aguanta fins al 51 en què fuig a París on es fa passar per hongaresa i munta un negoci de restauració exclusiu; viu en companyia d’un jove. A la mort del marit el 1956, la família li informa que és la seva hereva universal. Finalment, el  1968 Carola, rica i feliç,  ven el restaurant i s’instal·la a Mallorca on comença a escriure les seves memòries a petició de l’editor Cosme Tudurí. [el fet de situar Carola a Mallorca és un homenatge de l’autora al seu company, Jaume Vidal Alcover]

Referències

La citació inicial es referida a les Memoires de Rigolboche ( 1960) [Pseudònim d’Amélie Marguerite Badel -1842 / 1920-, ballarina francesa a qui s’atribueix la popularització del cancan, una dansa alegre i trepidant; El desvergonyiment dins i fora de l’escenari, la seva actitud transgressora de totes les convencions socials i l’atreviment de la seva dansa van convertir Rigolboche en un personatge molt popular i atractiu en el París del Segon Imperi. Bevia, fumava, vivia sola, sense un home]

Una altra referència és el clàssic de la novel·la anglesa Moll Flanders (1772) de Daniel Defoe ( la mateixa que inspira El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda) A totes tres novel·les les protagonistes són abandonades per les seves mares i lluiten per obrir-se camí.

I la tercera és la novel·la picaresca, que apareix en el resum inicial que avança els continguts del capítols, a la manera del Lazarillo de Tormes, amb fórmules com “On es parla de…”, “De com…”, “Hi serà contat…”

Punt de vista

La novel·la està narrada en forma de memòries, però també de novel·la picaresca i novel·la d’aventures.

El punt de vista narratiu és, com  a la novel·la picaresca, en 1a persona, per tal de donar versemblança. Però a partir del 4t capítol, la Carola decideix que continuarà en 3a persona per coherència ( poder expressar el que pensen els altres personatges) i agilitat al relat.

Estructura 

c. 1- c. 5- infantesa i preparació per a la vida adulta de Carola.

c. 6- c. 12- Carola ja adulta s’obre pas amb astúcia per assolir ascens social.  ( al c. 12 una Carola determinada a quedar-se a Barcelona té l’oportunitat de conèixer un nou amor a pesar del març bèl·lic)

c. 13- c.14- Carola renega d’ella mateix i viu una vida a l’estil del nou règim que la incomoda.

c. 15- suposa un renaixement, l’opció de la llibertat.

Personatges

Novel·la amb molts personatges, els destacats són:

CAROLA- la seva intel·ligència natural, valentia, l’instint de supervivència i el fet de ser eixerida són qualitats que li serviran per triomfar i arribar a ser una dona lliure, rica i feliç malgrat tot i tothom.

SEBASTIÀ MILÀ- l’avi és un home orgullós i autoritari, de procedència humil treballa per sobreviure, però es ven als amos fins i tot passant  per damunt de la seva família. És la individualitat i la manca d’escrúpols.

SINDU I TERESA PUJADES- amos de la fàbrica, també amos paterns de Carola. Són els burgesos enriquits gràcies a l’explotació dels obrers.

FELIU TOBIAS- antagonista de Salvador, idealista de la lluita obrera.

FRANCESCA BERTOLOZZI ( Paquita Reinal) de bona posició gràcies al matrimoni amb Esteve Reinal, un burgès de professió liberal. No té fills i dedica la seva vida a l’educació de les dones obreres, però sempre des de la perspectiva de la classe benestant, cosa que només pot perpetuar el sistema. [ Capmany s’inspira en Francesca Bonnemaison – 1872 /1940 -, representant del feminisme conservador. ]

ESTEVE PLANS- marit de Carola, s’encapritxa d’ella i malgrat estar promès s’hi casa quan ella queda embarassada, el llinatge i la sang li són l’excusa. És un home masclista, maltractador, covard que tracta la Carola com a una propietat.

EL DOCTOR SUBIETAS- Manté una relació cordial i amistosa amb la protagonista. Té interioritzats tots els tòpics de l’educació patriarcal.

BENITO GARRIDO- antagònic de Plans. Compromès amb la causa republicana, estableix una relació amorosa d’iguals amb Carola els anys de  la guerra.

AGUSTÍ TURULL, MARIA ALBIOL, ANITA, ROSSY I COSME TUDURÍ – secundaris. Turull i Albiol són  lliçons de vida ( desengany  amorós el primer i la mort de persones estimades Maria) Anita és una dona de poble que representa la saviesa popular i la resignació. Rossy és la filla de Carola, el seu paper serveix per desmitificar la maternitat. En Cosme, l’editor, és un recurs narratiu, motor de l’acció; encarrega les memòries a la Carola.

 Llengua i estil

Llengua rica i viva que reflecteix la parla del carrer, des dels sindicalistes als menestrals, els burgesos, les criades i les prostitutes. Fa servir castellanismes, arcaismes, mots vulgars i també gal·licismes. Cal remarcar l’ús d’eufemismes com ara: “fer el carrer o fer les cantonades”, “fruit del pecat “, “tenir la regla” o “posar pis”

Cal tenir present que Carola és autodidacta i predomina, per tant, el to col·loquial, però hi trobem també un llenguatge més culte sobretot en les descripcions, certs parlaments i en les cartes.

ASSOCIACIÓ D’ESCRIPTORS:

https://www.escriptors.cat/autors/capmanyma/pagina.php?id_sec=414

FUNDACIÓ MARIA AURÈLIA CAPMANY

http://www.fmac.org/

L’AUTORA A LLETRA

https://lletra.uoc.edu/ca/multimedia/maria-aurelia-capmany-multi#multimedia14340

ANY MARIA AURÈLIA CAPMANY

http://cultura.gencat.cat/ca/anymariaaureliacapmany/inici/

EL MEU AVI

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/El-meu-avi/Maria-Aurelia-Capmany-una-dona-lliure/video/3463230/

PERSONATGES

http://www.rtve.es/alacarta/videos/personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-maria-aurelia-capmany/2823357/

RECORDA’LS

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/recordals-maria-aurelia-capmany/video/5779290/

MARIA AURÈLIA CAPMANY (edu3)

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=687

FELIÇMENT, JO SOC UNA DONA

https://traces.uab.cat/record/115033?ln=ca

 

 

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Maria Aurèlia Capmany. Apunts biogràfics

 “MAI NO SERÉ PROU VELLA NI PROU COVARDA PER NO TORNAR A COMENÇAR DE CAP I DE NOU I AMB LES MANS BUIDES”   Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany  

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Una de les escriptores catalanes més polifacètiques, escriví novel·la, teatre i assaig.

Quan acabà la carrera de Filosofia i Lletres es dedicà a la docència ens instituts d’ensenyament secundari. Hi treballà fins al 1960. Posteriorment ensenyà a l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (EADAG) Va començar a escriure tard perquè ho volia fer en català, llengua que estava prohibida fins ben entrats  els anys 40.

El  1947 inicia la seva producció novel·lística amb Necessitem morir (finalista del Premi de novel·la Joanot Martorell) No publicat fins al 1952 per problemes amb la censura.

El cel no és transparent l’any 1948 rep el Premi Joanot Martorell. La  censura  tampoc no en permeteren la publicació.

[ Durant els anys de postguerra tots els autors patiren la censura. L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963—potencià la producció freqüent en tots els gèneres i, sobretot, va permetre la incorporació de traduccions. A  poc a poc prengueren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, els novel·listes sorgits a la postguerra  i que renovaren la novel·la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic.]

D’aquests primers temps neix la relació amb Espriu a qui Capmany admira profundament. D’aquesta relació sorgeix La pluja als vidres, de clara influència espriuana.  Tampoc no serà publicada  fins al 1963.

L’altra ciutat  (1955) i Betúlia (1956) amb la qual es consagra, reflecteix la societat asfixiant de la postguerra.

D’altres novel·les destacades són El gust de la pols  (1962)  i  Un lloc entre els morts (1967), Premi Sant Jordi.

A les seves novel·les les dones desafien els estereotips de dona que el franquisme vol imposar  des de la Secció Femenina.  Tenen estudis superiors, com ella mateixa,  qui creia fermament en  la cultura com a mitjà de superació personal.

Quan deixà definitivament la docència es dedicà de ple a l’escriptura. Les dècades 70 i 80 són especialment prolífiques: entre d’altres Feliçment jo soc una dona (1969), Quim,  Quima (1971) …

L’Agrupació Dramàtica de Barcelona li estrenà el 1957 la seva primera obra teatral Tu i l’hipòcrita. El 1959 fundà amb Ricard Salvat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d’actriu, de directora i de traductora. També hi estrenà obres pròpies: Vent de garbí i una mica de por ( 1965) …

Com a assagista, escriu  nombrosos articles i estudis sobre  temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalanes.

Un dels seus primers assaigs és La joventut és una nova classe? (1969). Altres:  l‘assaig  memorialístic  Pedra de toc  (1970) i els retrats de figures referents …

Es dedicà  també a la traducció, la col·laboració en diaris i revistes i  al guionatge de ràdio i televisió.

En el seu vessant polític  fou  regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort.

Fou sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Va morir  a Barcelona el 2 d’octubre de 1991, pocs mesos després de la mort del seu company sentimental, el mallorquíel també escriptor  Jaume Vidal Alcover.

La seva obra gaudeix d’una gran acceptació del públic i de la crítica, i periòdicament continua reeditant-se en l’actualitat.

Maria Aurèlia Capmany i el feminisme

El 1968 va fer el pròleg a la traducció catalana del l’obra referent del feminisme El segon sexe de Simone de Beauvoir i tot i coincidir  amb la francesa que “una dona no neix sinó que es fa” per a ella la lluita per la igualtat de les dones no pot anar separada de les reivindicacions obreres. Una altra autora referent del feminisme d’aquells anys és l’americana Betty Friedan qui rebé el Premi Pulitzer del 1964 per La mística de la feminitat, una denúncia de la manca d’igualtat de drets entre homes i dones.  Edicions 62 encarregà a Capmany un llibre sobre la situació de la dona a Catalunya,  La dona a Catalunya: consciència i situació (1966) Per a l’autora el problema real és l’econòmic. Ella es converteix en el referent del feminisme a Catalunya i a la resta de l’estat i les editorials no paren d’encarregar-li assaigs: De profesión: mujer ( 1971), La liberación de la mujer: año cero (1977), El feminisme a Catalunya ( 1973) entre d’altres.

També escriu llibres de denúncia de la situació de la dona com Cartes impertinents de dona a dona (1971) on parodia el programa radiofònic de consells d’Elena Francis …

  I encara més, la seva novel·la Quim-Quima és un homenatge a una de les escriptores models, Virginia Woolf; tradueix al català escriptores  de la literatura universal com Marguerite Duras. Molts dels seus personatges femenins són dones potents, conscientment rebels i inconformistes com Carola Milà, la protagonista de Feliçment, jo soc una dona.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

21 de març, Dia Mundial de la poesia

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema  “Poesia. Música de l’ànima teixida amb paraules”, que ha estat traduït a vint llengües, entre les quals hi ha les altres oficials a Catalunya i algunes escollides d’entre les parlades en el país. Amb aquesta iniciativa, la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, amb la col·laboració dels Serveis Territorials del Departament de Cultura, el Departament d’Educació, el Departament de Justícia, Biblioteques de Catalunya, el Consorci per a la Normalització Lingüística, l’Institut Ramon Llull, el Gremi de Llibreters de Catalunya, la Fundació Catalana Síndrome de Down i l’Institut d’Estudis Baleàrics, us proposen convertir el Dia Mundial de la Poesia en una gran festa de la paraula i de les lletres.

POESIA.  Música de l’ànima, teixida amb paraules.

Espurna de vida, llum del coneixement,

que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.

Música immortal que camina i vola

per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,

i tots els migrants que no tenen sostre,

la piulen plorant. Llàgrimes que cauen tan endins del cor,

que commouen l’ànima dels àngels de Rilke,

closa en la natura. La fan trontollar.

Música que atura aquell caminant

en veure la cigonya i el seu vol rasant,

sense cap frontera que li barri el pas,

puntejar lleugera sobre la teulada que li fa de niu.

I ell no pot volar. Poesia. Música

de l’ànima, teixida amb paraules. 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

JOAN BROSSA, CENT ANYS

Any Brossa

anyBrossa

El 19 de gener  la FUNDACIÓ JOAN BROSSA va donar el tret de sortida de l’any homenatge a Joan Brossa amb  motiu del centenari del seu naixement en  celebrar l’acte inicial,  que es va  titular  100 poemes Joan Brossa i  va consistir  en un recital de cent poemes a càrrec de cent rapsodes. 

JOAN BROSSA (1919-1998),  segons va dir Altaió, “va ser més que  un poeta, era un mag, un dibuixant, un escultor, un dramaturg, un guionista; un poeta amb majúscules que entenia la creació poètica com quelcom que va més enllà de qualsevol convencionalisme i per a qui la poesia era una eina al servei de la comunicació, sense divisió de gèneres, oberta, transversal, polièdrica”.  Pel context en què va viure fou també “un creador combatiu, crític, punyent, que empra el llenguatge poètic per disparar verí i ferir amb la duresa de les paraules”.

L’obra de Brossa es caracteritza per la llibertat creativa, l’experimentació formal i el trencament de fronteres entre els gèneres literaris i les disciplines artístiques. Ell mateix es considerava, per sobre de tot, un poeta, creador de poesia visual i de nombrosos poemes-objecte, però també de poesia escrita i escènica.

Aquest any del seu centenari a l’institut hem volgut aprofundir en l’obra de Brossa i com a treball col·laboratiu amb el Departament de Visual i Plàstica els i les nostres alumnes han recreat  algunes dels seus poemes visuals i poemes-objecte. Hem anomenat aquest projecte UNIVERS BROSSA i dedicarem també bona part de l’acte que fem la diada de Sant Jordi a homenatjar l’artista.

JOAN BROSSA A LLETRA

POEMES VISUALS

     

Resultat d'imatges de brossa poema objecte

Poema objecte

Joan Brossa

Interactius. ARA.CAT CENTENARI JOAN BROSSA. De la A a la Z, antologia de poemes i fotografies. 

DEPARTAMENT DE CULTURA

Fundació Joan Brossa  A la Fundació hi trobarem totes les activitats que es realitzaran durant aquest any. De moment:

BROSSA POLIÈDRIC és el títol d’una nova exposició brossiana que itinerarà per les Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, una proposta divulgativa pensada amb la voluntat de donar a conèixer la trajectòria vital i professional del poeta.

BROSSA, LA INSURRECCIÓ POÈTICA, es tracta d’un documental, dirigit per Sergi Guix i Eduard Miguel, fa un recorregut artístic i biogràfic sobre la figura del poeta Joan Brossa a partir d’estudiosos, poetes i artistes que el varen conèixer així com de nous creadors que el prenen com a referent. Des dels seus inicis en el món de la literatura a través de la coneixença de JV Foix fins a la influència i mestratge que ha tingut en l’àmbit artístic a través d’experiències avantguardistes cabdals com la revista Dau al Set.

BROSSA EXPLICA QUÈ ÉS POESIA VISUAL

UNIVERS CREATIU BROSSIÀ  ( Obra de Joan Brossa a les Biblioteques)

 NOTÍCIA SOBRE EXPOSICIÓ: EL MACBA DESPLEGA L’UNIVERS BROSSA  

INFORMACIÓ SOBRE EXPOSICIÓ AL MACBA 

ESCENARI JOAN BROSSA

LA CARA DESCONEGUDA DE JOAN BROSSA

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Exposició de l’ONG Plataforma per la Llengua al Parlament Europeu

El 4 de març va ser inaugurada al Parlament Europeu una exposició que va ser prohibida en primera instància per l’Eurocambra, però posteriorment va autoritzar-la . Només volem tenir els mateixos drets que els parlants d’altres llengües europees, va assegurar Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

L’expresident de la Generalitat, actualment a l’exili, va assistir a la inauguració de l’exposició com també els ex-consellers Serret, Comín, Puig i Ponsatí   juntament amb eurodiputats de tots els grups i representants de la societat civil.

Òscar Escuder  va posar  en valor la vitalitat de la llengua catalana. El català no és una llengua minoritària. És la 14a llengua més parlada d’Europa, amb més de 10 milions de parlants. És una llengua que es parla a quatre estats d’Europa. (… ) Però per altra banda, veiem que els catalanoparlants no són tractats com pertocaria. El català no és llengua oficial de l’Estat, i això comporta, per exemple, que els jutges i els servidors estatals no han d’estar capacitats per atendre la ciutadania en català. Aquest cas seria inimaginable a Bèlgica o Suïssa, per exemple.

L’eurodiputat Ramon Tremosa, per la seva part, va recordar que el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, però també el seu antecessor, Martin Schultz, van obrir  la porta a l’ús del català al Parlament Europeu. Si això no és possible, és perquè l’Estat espanyol s’hi oposa. Per tant, queda clar que el català no és una llengua minoritària: és una llengua minoritzada.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Característiques del teatre de Joan Oliver

Resultat d'imatges de allò que tal vegada s'esdevinguéCONCEPCIÓ DEL TEATRE

Des de la ploma de Jonàs, Oliver opina sobre la tradició teatral; afirma que l’home no pot ignorar el patrimoni que li és llegat, però que ha de fugir de la moda passatgera i preservar-se de la facilitat i la mediocritat. Diu que el teatre català és en una situació agònica i que ha perdut la seva funció social, empassat pel cinema. El teatre pot superar el cinema només en un àmbit: la paraula viva, l’emoció que emana la presència física dels personatges.  El cinema manipula la sensibilitat i els gustos de la massa al dictat de fins mercantils; per a revifar l’escena catalana calia que la minoria emprenedora – la burgesia catalanista – contribuís a la promoció de la llengua i conResultat d'imatges de Joan Oliver traducció de Pigmaliótagiés la majoria, mitjançant una sala al centre de la ciutat que fes  teatre en català. Criticava constantment el teatre comercial i deplorava que només s’interessés per subproductes vodevilescos; criticava els mals actors, sense veritable vocació i li dolia que el gran públic preferís el mal cinema al teatre bo. Ell entenia el teatre com a art de la paraula i espectacle lúdic i decorós. Defensava una dramatúrgia amb densitat literària i la concebia com a “art social per excel·lència”.

Les seves traduccions de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw  ( Pigmalió), Samuel Beckett i Bertold Brecht són molt exitoses; en canvi, partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg.

Resultat d'imatges de la fam Joan OliverAmb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya.

TRAJECTÒRIA

El seu teatre es caracteritza pel seu afany  d’assolir la normalitat teatral amb l’objectiu de connectar amb un públic majoritari, no elitista;  hauria pogut ser un autèntic renovador del teatre català;  però no va poder assolir l’objectiu en el context històric del franquisme.

1a etapa – Abans de la guerra i l’exili el seu teatre és proper a les propostes noucentistes, hereu de la “comèdia burgesa” de Carles Soldevila. Un gènere important d’aquesta etapa és la paròdia. Hi destaquen obres com Allò que tal vegada s’esdevingué  (1933) en la qual parodia un tema bíblic centrat en la relació de Nara, Caín i Abel.

Una altResultat d'imatges de Ball robat Joan Oliverra de les obres destacades  és La fam (1938) sobre el tema de la revolució.

2a etapa- Represa (anys 50) S’interessa per la comèdia psicològica de reflexió sobre l’existència humana a partir dels temes de l’amor, el matrimoni, la solitud, el desencís a la manera de Camus i Txekhov. Bon exemple d’aquest tipus de teatre és Ball robat.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Joan Oliver (Pere Quart) Aproximació biogràfica

Resultat d'imatges de Joan OliverNascut a Sabadell el 1899 en el si d’una família de la burgesia industrial ( avi fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell) es mostrà ben aviat crític dels codis socials burgesos i es relacionà amb altres joves benestants de la població (els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols)  amb els quals formà l’anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment. Organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. També treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès ( creen   l’editorial La Mirada – actualment Fundació La Mirada-  que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d’aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba.

A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell  i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.  El 1934  signa amb el  pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans) el seu primer poemari, Les decapitacions.

La seva carrera literària s’escapça  per l’esclat de la Guerra Civil espanyola.   Joan Oliver s’implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i  organitza el Servei de Biblioteques del Front.

El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S’exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys. ( poema Corrandes d’exiliRecitació de l’autor

El 1948, enyorat del país,  torna i el  troba derrotat i empobrit. Després de passar uns mesos a La Model, sobreviu treballant en una impremta familiar i traduint,  sobretot teatre,  en un intent de revitalitzar el gènere. Fruit de les experiències de l’exili i el retorn fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. El 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana) i viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs ( hi desgrana de manera escèptica i irònica la seva visió de l’escena catalana coetània). Per la seva feina i actitud  honesta i contestatària es converteix en una figura pública,   símbol de la lluita antifranquista. Fou  com una mena de “patriarca” per als més joves.

L’any 1970 va ser  distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continuà  mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l’extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Va morir  el 19 de juny de 1986.

Escriptors en Llengua catalana

 

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Ball robat de Joan Oliver

Resultat d'imatges de ball robatÉs considerada l’obra més reeixida de Joan Oliver. Fou estrenada el 2 de juny de 1958 al Teatre Candilejas. El mateix Oliver la dirigí i els actors no eren professionals. Se’n feren tan sols dues representacions i la crítica no se’n  va fer  gran ressò.

Es tracta d’una obra en què la paraula predomina sobre l’acció; és una variació del triangle clàssic, ben original i absolutament “civilitzada”. Una comèdia dramàtica adreçada a un públic predominantment il·lustrat burgès ( com ho són els personatges).

Argument.  Quan són a punt de celebrar el desè aniversari de matrimoni, tres parelles es troben desenganyades i enyoren l’anhel irrealitzat d’haver pogut ser feliços amb un cònjuge diferent. La preparació del sopar de celebració els acaba desaparellant en una mena de ball robat, tot i que els hàbits burgesos acabaran salvant la situació i reaparellant-los de nou.

Els personatges principals són tres parelles d’amics: Cugat i Mercè, Oriol i Núria,  Oleguer i Eulàlia que són a punt de celebrar  el desè aniversari de casament  en una festa “de l’amor conjugal”. Tots sis pertanyen a una classe social benestant.  Cugat és escriptor, Oleguer advocat i Oriol industrial. Tots tres troben un “refugi”, Cugat en l’escriptura, Oleguer en l’èxit professional i Oriol en l’esport; en canvi,  les dones són “improductives”, laboralment parlant.

Estructura dramàtica.

ACTE I – Casa del matrimoni Cugat-Mercè. Dormitori. Jovita és la cambrera del matrimoni.

Mercè, una dona de vida ociosa, confessa al seu marit  Cugat que estima l’Oleguer, un home segur i fort, pare de dos fills, un home, segons ella, sa i noble. No sap si ell li correspon, però confia que sí. Mercè troba que Cugat, el seu marit és el seu refugi. L’home vol anar a parlar amb Oleguer perquè no pot suportar la confessió, ha perdut la seva pau interior.

ACTE II – Saleta de la casa-despatx  del matrimoni Oleguer- Eulàlia. Sr. Petit és el passant d’Oleguer

L’endemà al matí Cugat visita Oleguer; primer parla amb Eulàlia, la dona arquetipus de la felicitat  que viu per als seus fills. Laia diu a Cugat que el seu amor cap als fills és un refugi que amaga el seu fracàs com a dona i que troba el seu marit Oleguer allunyat d’ella. Cugat queda astorat per la infelicitat d’Eulàlia a qui creia una dona tranquil·la i confiada, però ella es  mostra convençuda que Oleguer es reserva per a algú altre i que a casa es mostra retret i callat; està convençuda que hi ha una altra dona.

Cugat diu sense embuts a Oleguer que la nit passada havia sabut que ell i la Mercè s’estimen. Oleguer no ho nega, però tampoc ho confirma. Li diu que tan sols feia 1 més que la Mercè i ell van descobrir que s’havia establert  entre ells, indeliberadament, un corrent de simpatia mútua. Afirma que, de ser al lloc de Cugat,  ell no hauria fet  res perquè estima la seva reputació i l’escàndol l’esgarrifa.

ACTE III-  Sala amb terrassa al fons de la casa d’Oriol-Núria. Llorenç és el xofer.

Núria i Oriol conversen; ella és fumadora i troba ridículs els homes que, com Oriol, no ho són.

Arriba Eulàlia, Núria se’n va a ca la modista i Oriol confessa a  Laia que sempre s’ha penedit de no haver-se casat amb ella, que el seu casament amb la Núria va ser un error absolut.

La conversa queda interrompuda per l’arribada de Núria i Mercè. Parlen que al sopar de l’aniversari han de desaparellar els matrimonis.

Les tres dones parlen del discurs de Cugat el tema del qual serà de la felicitat segons la Núria ( ho ha sabut per ell mateix amb qui ha parlat quan a trucat a casa d’Eulàlia i Cugat li ha agafat el telèfon – inici Acte II) Mercè resta irritada  ( ella no en sabia el tema).

Decideixen on anar a sopar; proposen  el “Castell”,  la “Pèrgola” o l’”Hostal del Rei”, finalment decideixen que siguin els homes els qui ho triïn. Es piquen entre elles amb insinuacions de l’interès de cada una d’elles amb el marit de l’altra.

EPÍLEG – Menjador independent d’un restaurant de luxe. Les tres parelles s’han assegut segons “els dicta el cor”.

Després del discurs de Cugat que Núria lloa enormement,  ella li fa un petó – està prou beguda – i les dones surten a retocar-se. Els homes resten sols i Oriol demana als altres si estan contents del seu matrimoni o se’n desempallegarien. Ell diu que es descasaria ara mateix i la Núria se  l’escolta,  reacciona violentament i li promet que quan es separin el fill serà seu. Ja més calmada commina el seu marit a dir el nom de la dona que estima i ella confessa públicament que estima Cugat. Finalment, després de posar en evidència els secrets amors de cadascú, cada parella se’n va, més unida que mai, a casa seva.

Espai. Tres parelles i tres espais  de l’àmbit de la casa que es van  obrint progressivament -de l’alcova a la saleta i a la terrassa –  per a produir-se  l’acció en un espai obert a l’epíleg: el saló menjador d’un restaurant – espai  social d’oci propi de la burgesia.

Temps  tres actes i  tres temps. El primer a la nit i després d’una el·lipsi, les primeres hores del matí d’un dia de primavera. Segon acte 20 minuts després i tercer acte una mica després. La segona meitat de l’acte II és paral·lela a la primera meitat de l’acte III.

L’epíleg ens situa dos dies després del 3r acte.

Sentit del títol

És la Núria qui a l’epíleg diu que tot plegat sembla un “ball robat” , segons definició l’Enciclopèdia: ball en què els espectadors o els balladors poden prendre la balladora de qualsevol company i ballar-hi sense que aquest pugui protestar.

La traducció al castellà de 1965 autoritzada per l’autor es titula Bodas de cobre   ( en realitat les bodes de coure celebren els 22 anys de casats i als 10 se celebren les de níquel) Pere Quart té un poema anomenat “Noces de coure” inclòs a l recull Refugi de versos de 1987.

El conflicte plantejat i el desenllaç.

El conflicte gira a l’entorn dels  temes: amor, felicitat, frustració, atracció, el pas del temps.

Les tres parelles protagonistes venen a constituir tres triangles potencials:

Mercè —> Oleguer
Oleguer —> Mercè
Cugat – – – > Eulàlia
Oriol —> Eulàlia
Núria —> Cugat

Uns personatges expliciten de paraula  la seva predisposició enamoradissa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia (observem també un conat de triangle de baixa intensitat en l’actitud de Cugat envers Eulàlia). Dos personatges accepten de manera passiva, com un divertimento sense implicacions emocionals, l’envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d’Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de la Mercè.

El desenllaç és obert i comença tot just ha acabat el discurs de Cugat ( el sopar anual és ben solemne i més aquest que celebren 10 anys) El discurs ha versat sobre la impossibilitat de la felicitat. Després de menjar i beure s’alliberen de les màscares de la hipocresia i verbalitzen la possibilitat dels adulteris virtuals, però un cop fet això retorna cadascú amb la seva parella ja que sense el secret,  el joc ja no té sentit.

Aquest final, entre humorístic i sentimental, planteja que cada un dels personatges,  els quals  han cregut descobrir que van equivocar-se en l’elecció de parella, arriben a la conclusió que qualsevol altra els hagués conduït a la mateixa sensació.

…………………………………………………………………..

A través dels triangles prototípics de “comèdia burgesa” i de la paròdia d’algun aspecte del “melodrama” de l’època (per exemple l’escena de les bufetades entre Cugat i Mercè al primer acte) Ball robat mostra una visió desencisada de la postguerra que a la manera de l’existencialisme exposa un ésser humà solitari condicionat pel seu entorn i les seves relacions amb els altres.

CONFERÈNCIA DE JAUME AULET https://www.youtube.com/watch?v=ajUwmDvY4rw

ARXIU TV http://www.rtve.es/alacarta/videos/altres-programes-darxiu/lletres-catalanes-ball-robat/1103423/    (Escena d’ alcova, realitzada per Mercè Vilaret i emesa el 1978)

Versió de l’Any Oliver https://www.youtube.com/watch?v=KomZgEuMqgc

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Marta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019

L’escriptora, poetessa i traductora Marta Pessarrodona és la 51a guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural des de 1969, “a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”.

A LA FOTOGRAFIA VEIEM L’AUTORA AMB EL VICEPRESIDENT DE L’ENTITAT, MARCEL MAURI,  ATÈS QUE EL PRESIDENT, JORDI CUIXART, ES SENT JUTJAT PELS FETS DE SETEMBRE DE 2017 I PORTA JA MÉS DE 500 DIES A LA PRESÓ PREVENTIVA.

MARTA  PESSARRODONA ( Terrassa, 1941) va debutar el 1968 amb ‘Primers dies de 1968’. La seva extensa i polièdrica trajectòria literària, que ha tocat tots els gèneres (poesia, assaig i narrativa)  beu en molts autors i tradicions, des del seu admirat grup de Bloomsbury, al qual dedicaria Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury (Ara llibres, 2013), a escriptores com Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Frederica Montseny, Mercè Rodoreda i Caterina Albert, sobre les quals ha escrit. Els seus retrats, i els d’altres autores, es poden trobar a Donasses (Rosa dels vents, 2006). A més de llibres de poemes com  Berlin suite (1985),  Homenatge a Walter Benjamin (1988) i  L’amor a Barcelona  (1998), Marta Pessarrodona també ha publicat dos reculls de contes, reunits a (Quasi) tots els contes (Ara llibres, 2011).

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Els de 1r d’ESO fan de crítics teatrals: la seva opinió sobre l’adaptació teatral de “La volta al món en 80 dies”

Una de les activitats proposades aquest curs a 1r d’ESO ha estat  l’adaptació teatral de la genial novel·la de Juli Verne, La volta al món en 80 dies.  L’adaptació que van veure a l’Auditori Barradas és enginyosa, trepidant i  divertida; una aventura  plena de sorpreses. Amb posterioritat, els i les alumnes van fer un col·loqui amb els actors i actrius i en tornar a l’aula van expressar de manera crítica les seves opinions en uns textos recollits al mural.

La novel·la de Verne és un dels clàssics de la literatura universal més reconeguts. L’obra,  plena d’aventures,  és ideal per acostar-se a aquest autor precursor de la novel·la fantàstica i de ciència ficció.

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari