APROXIMACIÓ A LA LITERATURA CATALANA DE FINALS DEL XIX i PRINCIPIS DEL XX: DE LA RENAIXENÇA AL MODERNISME. Proposta de treball sobre els moviments i alguns dels autors més representatius a partir de recursos en xarxa.
LECTURES:
MIQUEL LLOR: LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS 
(Guia de lectura)
INFORMACIÓ SOBRE L’AUTOR
ISABEL-CLARA SIMÓ: DONES
INFORMACIÓ SOBRE L’AUTORA
PRESENTACIONS
EL LLENGUATGE LITERARI (TEORIA LITERÀRIA – UNITAT 1)
EDAT MITJANA ( HISTÒRIA DE LA LITERATURA)
DECADÈNCIA RENAIXENÇA ( HISTÒRIA DE LA LITERATURA)
MODERNISME ( HISTÒRIA DE LA LITERATURA)
NOUCENTISME ( HISTÒRIA DE LA LITERATURA)
QÜESTIONARIS
JOANOT MARTORELL, CAVALLER I ESCRIPTOR
…………………………………………………
ANTOLOGIA DE TEXTOS ( CURS 2013-2014)
POESIA
J.V.Foix. Sonet decasíl·lab. Sol i de dol (1947)
Em plau d’atzar, d’errar per les muralles
del temps antic, i a l’acost de la fosca,
sota un llorer i al peu de la font tosca,
de remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
i claus de tub, cercar la peça llosca
a l’embragat , o al coixinet que embosca
l’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
vèncer, rabent, els guals. Oh món novell
em plau, també, l’ombra suau d’un tell
L’antic museu, les madones borroses,
i el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
……………………………………………………………………………….
Josep Carner
Símbols. Sonet alexandrí. Auques i ventalls (1914)
L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta),
és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.
Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,
però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.
……………………………………………………………………………
NARRATIVA
Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant (fragment capítol XII)
Em recordo del colom i de l’embut, perquè en Quimet va comprar l’embut el dia abans d’haver vingut el colom. El colom el va veure un dematí en el punt d’obrir uns finestrons del menjador. Tenia una ala ferida, estava mig esmorteït i havia deixat miques de sang per terra. Era jovenet. El vaig curar i en Quimet va dir que el guardaríem, que li faria una gàbia a la galeria, per poder-nos-el mirar des del menjador: una gàbia que seria una casa de senyors, amb balcó corregut, teulada vermella i porta amb trucador. I que aquell colom seria l’alegria del nen. Uns quants dies el vam tenir lligat per una pota a la barana de ferro de la galeria. Va venir en Cintet i va dir que l’havíem de deixar anar, que devia ser d’algun veí de la vora, perquè si no, no hauria pogut volar fins a la galeria amb l’ala plena de sang. (…)
…………………………….………….…………………………………..
J.M de Sagarra Vida privada (fragment 1ª part)
Els senyors de famílies ràncies que ja s’havien convençut que no servien de res, i la política democràtica o industrial del país els havia arraconat, aquells senyors que s’acontentaven tallant boscs de les finques durant la guerra, criant canaris i fent exercicis espirituals, van sortir a la llum del dia amb requincalla de llurs escuts i llur infelicitat. Molts fills d’aquestes famílies ocupaven llocs de la burocràcia parasitària que es creà a Barcelona amb l’exposició a punt de realitzar, i amb les moltes obres públiques que es feien pertot arreu. La gent que treballava a Hisenda, al Govern Civil, als bancs, a l’administració de Duanes, gent gairebé tota d’Extremadura que feia una vida a part i protestatària dintre l’expansió sentimental de Barcelona, durant aquella època de dictadura també inventà títols i uniformes, i també va presentar senyores limfàtiques i enxarolades, i criatures picants i tabarinesques, que eren admeses per la burgesia de cara i ulls.
……………………………………………………………………………..
TEATRE
J. Puig i Ferreter. Aigües encantades (fragment de l’Acte tercer)
VERGÉS (per a si): Oh…! Qui sap com pararà la seva vida..!.
(VERGÉS es passeja estúpidament per la sala. Una pausa. Al temps necessari, surt CECÍLIA, mudada, amb barret i un saquet de viatge a la mà.)
CECÍLIA ( en sortir): I vostè, Vergés, faci un esforç! Vostè a qui els grans ideals li fan rodar el cap, faci l’obra que jo no puc fer… Amb paciència, amb constància, cada dia, cada instant, amb els petits faci l’obra del mestre de l’avenir…
VERGÉS (vacil·lant): Ho provaré… sí. Escolti, per lluny que vostè sigui, per temps que passi, vostè tindrà un bon record de mi si faig això…? Guanyaré molt al concepte de vostè…?
……………..…………………………………….………………………..
LA RENAIXENÇA
Bonaventura Carles Aribau. La Pàtria (trobes) [Oda a la pàtria]
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals que allí en la pàtria mia,
del núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
(II)
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
(III)
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si’l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dols pais en ales jo’m trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
(IV)
Pláu-me encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sagrat la llira dels seus avis.
(V)
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
(VI)
Ix,doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
Que puga l’home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.
Poema considerat inici al moviment anomenat Renaixença, publicat a la revista El Vapor (1833)
…………………………………………….
J. Rubió i Ors
“Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació a les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més de lo volumen de sa història, exèrcits de molts mils hòmens i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’estén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres dels demés pobles; ¿per què, puix, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿Per què no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre el món amb ses tençons, sos cants d’amor, sos sirventeses i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de que gosà en altres èpoques,…”
Pròleg-manifest dels poemes Lo Gayter del Llobregat (1841)
……………………………………………………………………………..
Vídeo: La Renaixença. Qüestionari
……………………………………………………………………………..
El romanticisme
L’escriptor romàntic es refugiava en el seu món personal, íntim, en una atmosfera misteriosa i càlida alhora. L’artista troba un regne subjectiu ideal per a l’evasió de la realitat, del present: un terreny perfecte per construir, des del jo individual, una fantasia literaria sobre la història del passat medieval o sobre una vida aventurera, allunyada de la vulgaritat i de la rutina, en països exòtics.
L’escriptor valora la sinceritat absoluta i defensa viure lliurat als grans ideals: l’amor, la llibertat, la poesia… S’insereix, però, en una realitat històrico-social problemàtica. Per una banda, l’ascens imparable de la burgesia – una classe immersa en l’eufòria econòmica de la revolució industrial i molt poc decantada a valorar les actituds i les opinions dels artistes- . Per l’altra el combat per la llibertat, la democràcia política i la justícia, que té el seu reflex tant en les reivindicacions obreres com en les lluites per la independència nacional de diversos països europeus.
L’artista veu com la seva obra no es pot mantenir allunyada dels conflictes del seu tempos i s’adona de les servituds que imposa la mercantilització progressiva del seu art. La industrialització de l producció editorial obliga a seguir uns camins determinats per aconseguir l’èxit entre el públic lector. L’idealisme essencial de l’escriptor romàntic xoca amb els principis d’una societat creixentment materialista.
……………………………………………………………………
Jacint Verdaguer. Canigó (Epíleg. XVI al XXI)
-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.
Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Fragment de l’epíleg del poema èpic Canigó ( 1886)
………………………………………………………………………….
Àngel Guimerà. Terra Baixa ( 1896) Final de l’últim acte.
MARTA, SEBASTIÀ, MANELIC, per la part del quarto de la Marta.
MANELIC, interposant-s’hi: – Que ara ho veurà li has dit? Ara ho veurem nosaltres!
MARTA, abraçant-s’hi. – Manelic!
MANELIC. –Marta!
SEBASTIÀ, que ha retrocedit. – Tu aquí? ¿Per on has entrat?
MANELIC. – Per on entraves tu! Per la teva porta d’amo i de lladre! Dons, què et pensaves? T’he espiat i t’he seguit. Arrossegant-me he arribat a la paret i m’hi he arrapat amb els dits i amb les ungles!… Ja sóc aquí!… I ja estem sols! I ja estem cara a cara!.
SEBASTIÀ. Vés-te’n o si no …!
MANELIC, rient. Que me’n vagi! Se creu que encara em mana a mi, al que ho aguanta tot! Això es pensa, això, Marta! Doncs, no;que ja tot s’ha trasmudat aquí dintre, que ara el qui mana sóc jo. I ara ho veuràs si sóc l’amo!
SEBASTIÀ. – L’amo tu? Espera’t doncs! ( Intentant obrir la porta)
MARTA, comprenent-ho. Manelic!
MANELIC, corrent cap a la porta. – No t’escapes! Covard! T’he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te!
SEBASTIÀ. – A mi!… Tu a mi?
MANELIC. – A tu! A tu!
SEBASTIÀ. – És que jo també sé matar homes!
MANELIC. – I jo llops! Aquí la tens a la Marta! No la volies? Aquí la tens! A endur-se-la el qui puga, que amb sang se guanya!
( Traient-se un ganivet )
SEBASTIÀ. Ah, covard, que véns armat!
MANELIC. – Del cor més… més que tu; del braç no, ni em cal, que l’arma em sobra. ( Llençant-la al terra.) Té mira-la.
MARTA, corrent cap al Manelic. – Què fas!
MANELIC, apartant-la. – Aparta’t! I ara ja estem iguals. Què esperes?
SEBASTIÀ. – Doncs t’has perdut, que et mataré!… (Corrent a agafar el ganivet que és a terra.)
MARTA. –Ah!
MANELIC, posant-hi el peu a sobre. – No. Això no! Au corre, agafa’l ara!
SEBASTIÀ, retrocedint. – Maleït sia jo!
MANELIC. – No hi has sigut a temps ( Riu feréstec.) Doncs ara tot s’ha acabat per tu! ( Tirant-se a sobre del Sebastià.) A morir ara!
MARTA. – Oh, Déu meu!
SEBASTIÀ. – Jo! A tu et mataré!
MANELIC, tenint-lo agafat pel coll. – Defensa’t, si pots, covard! Defensa’t!
SEBASTIÀ. – Ma gent! Aquí!
MANELIC. – Crida als gossos de presa! Crida’ls!
SEBASTIÀ. – M’ofego!
MARTA, caient agenollada. – Reina Santíssima!
MANELIC. – Ni pots defensar-te! Ni en saps! Ni et valdria! Què em fa? Té, more’t, i more’t de cara an ella! ( Llençant-lo de cara a la Marta.)
MARTA, alçant-se esglaiada. – Ah! Jesús!
MANELIC. – Aquí el tens… a l’amo! ( Pausa. Corre després a obrir la porta.) Tothom aquí! Veniu! Tothom aquí.
ESCENA XI
MANELIC, SEBASTIÀ, MARTA, PEPA, ANTÒNIA, JOSEP, NANDO, PERRUCA i altres. Marta està mig desmaiada, sostenint-se en la taula per no caure.
NANDO, en veu baixa. – Què passa?
MANELIC. – Que us crida l’amo.
JOSEP, en veu baixa. – Mort!
PEPA, id. – Jesús!
( Exclamació de tothom en veure el cadavre. )
MANELIC. – I ara vosaltres a riure força! A riure! I tu, Marta, vine!
MARTA. – Sí, sí! Anem’s-en, anem’s-en!…
MANELIC, emportant-se-la a braços. – Lluny de la terra baixa! ( Perquè li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
( Ho va repetint cridant mentres s’allunya)
………………………………………………………………………………
Realisme/Naturalisme
A la segona meitat del segle XIX la relació escriptor-societat es capgira radicalment. L’autor surt del seu aïllament i, a través del periodisme i la novel·la, tendeix a la professionalització. Al seu entorn creix un públic i una infraestructura industrial: llibreters, editorials, distribuïdors i col·leccions especialitzades. Arreu d’Europa, la novel·la esdevé la crònica de la burgesia; aquesta classe és la protagonista dels relats, el seu destinatari i a ella pertanyen la majoria dels autors. La imaginació, la fantasia, l’evasió del Romanticisme fan lloc a una narració precisa, basad en l’observació i la descripció detallada. La literatura perd els trets intimistes i confidencials per esdevenir documents d’època d’una classe – la burgesia – i d’un espai – la ciutat industrial -. Arreu, els autors formulen definicions paral·leles: “la novel·la no s’inventa, s’observa” ( Fernan Caballero), “la poesia és síntesi, la novel·la anàlisi” ( Narcís Oller). Les estructures de la narració romàntica, històrica, costumista, social, amorosa- es combinen en una novel·la “total”, la novel·la realista. Són grans blocs narratius bastits a l’entorn d’una família i els seus lligams amb el poder econòmic i social. Quan al darrer quart de segle, la situació de la burgesia esdevé crítica i el proletariat – víctima i conseqüència de l’enriquiment del burgès- pren força, la novel·la realitza un nou esforç d’adaptació: el naturalisme, anàlisi científica que reflecteix la crisi de la burgesia tant des del punt de vista econòmic com del seu codi moral. El resultat és la creació de grans croquis urbans i itineraris reals, on es desenvolupen els arguments i les situacions. A través de la ploma i el retrat de Balzac, Zola, Galdós, Clarín, Tolstoi, Dostoievski, Dickens o Oller, ciutats com parís, Madrid, Oviedo, Sant Petersburg, Londres o Barcelona se’ns ofereixen en retaules plens de dinamisme, autèntics “documentals”, en bona part aprofitats, a causa de les seves inexhauribles possibilitats, pel cinema actual.
……………………………………………………………………….
E. Zola. Le roman experimental ( 1890 )
“En suma, tota l’operació consisteix a prendre els fets de la naturalesa, després a estudiar els mecanismes dels fets, actuant sobre ells mitjançant les modificacions de circumstàncies i d’ambients, sense apartar-se mai de les lleis de la naturalesa. Al final, tindrem el coneixement de l’home, el coneixement científic, en la seva acció individual i social.
Sens dubte, som lluny de les veritats de la química i fins i tot de la fisiologia. Encara no coneixem els reactius que descomponen les passions i que permeten d’analitzar-les.”
……………………………………………………………………………..
J. Sardà. Fragment del pròleg a Alfons Daudet, El Nabab ( 1882)
“Zola no es limita a fer de la novel·la un mitjà per recrear la imaginació, o per alliçonar l’esperit amb l’exposició de fets inventats; ni es limita a exigir, que és el màxim que es pot exigir al naturalisme, que aquests fets siguin de tal naturalesa que, com que són inventats, poguessin haver succeït realment. No en té prou, doncs, amb fer de la novel·la de costums un capítol vivent d’història social contemporània; Zola pretén alguna cosa més: pretén de fer de l’art una branca mare de la ciència; de l’anàlisi moral dels personatges un capítol d’experimentació fisiològica per, d’aquesta manera, convertir la novel·la en cas clínic, i el novel·lista en professor que estudia científicament el malalt, que el disseca un cop mort, per tal de cercar en els gèrmens de corrupció que produïren la malaltia, el remei que l’eviti.”
………………………………………………………………….
Narcís Oller
L’obra d’art és fruit de l’observació i el sentiment, posats en joc davant del natural. Mai una còpia servil d’aquest. En aquella funció, l’observació destria, enfoca, encaixa; la imaginació dibuixa i agrupa; el sentiment vivifica i colora.
………………………
L’Escanyapobres ( fragment capítol VII)
Era una matinada d’abril, xamosa i riallera per la blavor del cel, la fortor de roses que duia l’aire, la cantadissa d’ocells que hi havia per arbres i teulades… i, en fi, perquè xamosa i riallera la veien aquells dos éssers que anaven a assolir els delers somiats.
La vila gairebé dormia, encara, quan la beneïda parella ja eixia de l’església. La núvia anava vestida de negre, però amb la perruca un xic més lluent, la mantellina posada amb més pretensions, una mica més encastat al cos el mocador gran, l’esguard més eixorivit, menys arrugat el front, menys caigudes les vermelles galtes i un xic més aprimat el nas, potser xuclant la fragància de l’atmosfera. El nuvi, que semblava fill d’ella, anava, en canvi, com avergonyit, cot el cap, que li cobria un barret fins a les orelles ( un barret del difunt), amb una americana ampla i curta ( americana del difunt), i una armilla a quadros i un pantalon d’esca ( que tot Pratbell coneixia també com a peces de vestir del difunt); closos els llavis d’aquell morret de furó, les mans encreuades al darrera, com si portés grillons.
Sí: era una matinada d’abril, xamosa i riallera per la serenor del cel, la fortor de roses que duia l’aire, la cantadissa d’ocells que hi havia per arbres i teulades…i, en fi, perquè el diable n’havia fet una de les seves.
………………………………………………………………………………..
EL MODERNISME
El naturalisme ja havia reflectit la crisi de la societat industrial i l’autor esdevenia en darrera instància un crític de la situació. Aquesta situació s’accentua arreu d’Europa en els anys del tombant del segle XIX, quan els artistes reaccionen contra l’art burgès, materialista, prosaic.
Els artistes propugnen unes formes idealitzades i una estilització de la vida; en definitiva, una reacció espiritual contra el realisme imperant i contra la mercantilització adotzenada de l’art. En aquests marcs, l’intel·lectual esdevé cada cop més incòmodes al poder i es produeix una ruptura, de vegades dramàtica, com són els processos sobre la pretesa immoralitat d’obres literàries com Madame Bovary de Flaubert o Les Fleurs du Mal de Baudelaire. O també el refús contra els pintors impressionistes, en la seva proposta alternativa d’aprehensió de la bellesa. La reacció dels artistes és immediata: incompresos i rebutjats, es tanquen en cercles d’art on menen una vida artística absolutament al marge de la societat. Aquests paradisos artificials vénen presidits per un ideal de crear estètica i bellesa com a objectiu últim de tota activitat, basada en un idealisme espiritual. Els diferents corrents del moment participen, malgrat la seva diferenciació, d’aquestes coordenades: decadentisme, simbolisme, esteticisme, pre-rafaelitisme, parnassianisme…
El desplaçament de la societat condueix a l’aparició de nombroses tertúlies en llocs més o menys marginals com són cerveseries, cafès i alguns espais reservats a la pràctica de l’art: el París de Montmartre o la vila de Sitges. El conjunt d’aquests corrents dóna lloc, en l’àmbit cultural català el Modernisme que tingué com a centres el Cau Ferrat de Sitges i la tertúlia de Els Quatre Gats. Aquests llocs de reunió apleguen pintors, músics, escriptors, en un mot artistes, sense fronteres en la concepció d’art ( Rusiñol, Casas, Picasso, Utrillo, Gual, Casellas, Maragall, Fabra, Morera…)
………………………………………………………………………………..
J. Brossa. “Viure del passat” (fragment), “L’Avenç”, 2a època, IV, núm. 9, 1892.
Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular. […] Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que és fullaraca. L’excessiu culte al passat que s’apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D’una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l’ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se’n va fer un conreu d’hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès. […]
A èpoques noves, formes d’art noves. El fonament de la cultura d’una generació ha de reposar sobre lo bo de l’anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l’obra d’art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo.
L’Edat Mitjana fou una veritable obsessió per als poetes i escriptors catalans. No podem negar que al principi aquell era el gran medi de fer reviscolar l’amor a la pàtria petita; però com que el moviment literari anava en sentit invers del polític nacional, forçosament triomfant els ideals revolucionaris havia de resultar més palpable el contrasentit i l’anacronime de les reivindicacions demanades pels nacionalistes catalans.
……………………………………………………………………………….
Santiago Rusiñol. Fragments del discurs en la 3a festa modernista
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure’ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l’art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessiten espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por de ser boja, se’ns va tornant ensopida. (…)
L’art per l’art agonitza, per fer lloc a l’art comerç, a l’art cromo, a l’art barato, a l’art llustrós, que és el que entén la democràcia de l’art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l’atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d’enamorar-se d’ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d’aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d’esperit i de misèries morals, habitat d’homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present (…)
……………………………………………………………………………………….
J. Maragall. Oda a Espanya
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Poema inclòs al recull Visions i Cants (1898)
……………………………………………………………………………..
Víctor Català ( Caterina Albert i Paradís). Solitud (fragment)
Un dia, quan ell acabava de parlar, ella, mirant-se’l amb una mirada rendida d’enamorada i resumint en quatre mots totes ses admiracions, li preguntà:
– Com vos ho feu, pastor, per a saber tantes coses?
El pastor somrigué senzillament.
– Jo no fai res per a sebre res, ermitana.
– Doncs, qui vos les ha ensenyades, totes aquestes rondalles?
El pastor es tirà el pelut enrere, i la pal·lidesa de son front, prenyat de pensaments, semblà fer una mena de resplendor.
– Unes, les més petites – respongué amb lentitud-. Me les contaren els avis de Sant Ponç les atres… Nostro Senyor…
I com vegés que la dona seguia mirant-lo sense pestanyejar, aclarí la misteriosa resposta:
– Com vegi un paratge nou de la muntanya, m’assegui tot solic i me’l miri bé una bella estona; i mirant-me’l, senti una escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se’m pugi amunt com una fumera, i m’ompli el cap i me fa rumiar, rumiar… II com si una veu me les anés dient, me vénen totes les coses que hi deuen havere passades en aqueis paratges … I per això jo digui que me les conti Nostro Senyor, perquè, digueu:pot éssere atra que la veu de Nostro Senyor aquesta que un hom se senti ací dedins com rumia?
– I en els ulls serens del creador hi resplendí la fermesa d’una santa convicció, enterament innocent de presumpcions, mentre la Mila sentia que, davant l’altesa de l’elet, ella s’humiliava fins a la pols de la terra.
…………………………………………………………………………….
EL NOUCENTISME
El noucentisme és un moviment ideològic que es configura, a la vegada, com a continuïtat i trencament del modernisme. Després del desencís espanyol de les classes dirigents catalanes arran de la pèrdua de les colònies i de la guerra del Marroc, el catalanisme es referma en l’intent de construir una Catalunya-ideal, urbana, rica i moderna, superadora dels enfrontaments classistes i exemplar per a Espanya. Prat de la Riba, la Lliga i la Mancomunitat són els tres grans exemples de l’ideòleg-polític, el partit motor i la institució. La dictadura de Primo de Rivera ( 1923) acaba amb aquestes aspiracions.
La nova cultura aspira essencialment a la normalitat. Una normalitat culta, europea, inspirada en els models clàssics que pregona Eugeni d’Ors, i en el patró d’una llengua apta i viable que ordena Pompeu Fabra. La poesia de Josep Carner – elegant, irònica, popular, continguda – és el paradigma del capteniment dels noucentistes. La tasca primordial és la urbanitat, és a dir, l’educació i la formació per conviure civilment en la polis. D’ací la gran tasca pràctica realitzada (escoles, museus, biblioteques). El cartell de Josep Obiols per la protecció de l’ensenyament en català és un exemple de l’educació dels joves del nou-cents: un ordre sa, recte i exemplar. Amb un paisatge idealitzat per fons – amb flors i orenetes -, el vailet que va a l’escola amb bata i espardenyes, cartera i llibreta, és el nou públic format per aquest estat i aquesta literatura ideal. La transcendència d’aquesta mena de mens sana in corpore sano arriba a ser tan gran, que no ens ha de sorprendre trobar reproduït el lema d’aquest cartell en una de les més famoses composicions avantguardistes de Salvat-Papasseit, a “Bitllet de quinze” de La gesta dels estels.
………………………………………………………………………
E. D’Ors. La Ben Plantada
Heus ací, doncs, detalls exactes. La Ben Plantada té un metre vuitanta-cinc centímetres d’alçària. De terra a la cintura, un metre vint-i-cinc; seixanta centímetres de cintura enlaire. Entorn d’aquesta inicial desproporció feliç s’agrupen en tota la resta les més escaients proporcions. Així el peu no és massa menut, però fi i vivent en tota l’extensió, del taló a la punta. Els turmells semblen tal volta una mica amples, però és que la mitja blanca afavoreix. En el caminar s’endevinen els genolls, rodons, poderosos i perfectes. I el problema d’ajuntar les llargues viatjadores extremitats amb el tronc que reposa, sembla resolt per l’arquitectural natura, segons un amagat subtil artifici com el que el Renaixement va trobar amb la invenció dels que s’anomenaren duomos.
El tronc, doncs, generós i del tot hel·lènic, hauria estat excessiu l’any 1909; però s’escau d’acord plenament amb les modes blanes, folgades, clàssiques, harmoniosíssimes del 1911. Els braços són llargs: ben plens arran d’espatlla. Minven dolçament; lluny del defecte dels de la ballarina russa Trouhanova, que són tan amples vora l’aixella com vora la mà. (…)
……………………………………………………………………………..
Josep Carner. Cançoneta incerta
Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.
Poema del recull El cor quiet (1925)
…………………………………………………………………
AVANTGUARDES
Joan Salvat-Papasseit Bitllet de quinze
l’autómnibus
correcte
ara acull al nadó amb la dida que el porta
el nadó és més petit que la mamella d’ella
més petit i més bru:
-tot ell sembla una O
de joguina que riu
(la mare deu ser prima
-bella com un obsequi!)
a dintre de l’autòmnibus el nadó té l’olor de la llet matonada
jo penso en aquell temps
que
anant a cercar pa
em menjava la torna si era coca ensucrada
vet aquí que -altre temps-
jo també era un nadó
de cop me feia gran
i em duien al fotògraf
-recordeu el retrat on sóc dalt de cavall
un cavall arrogant
alt i net
de cartró:
i era com al cartell de l’Obiols-
aquell que diu:
JA SOU
DE L’ASSOCIACIÓ PROTECTORA
DE L’ENSENYANÇA CATALANA?
vet aquí que la dida
en amagar-se el pit
ha regada la cara a un senyor de l’autòmnibus
semblava aquelles fulles escurades de nata
Poema del recull La gesta dels estels (1922)