Segons el Termcat, és la tendència al manteniment de l'equilibri i de l'estabilitat interns en els diferents sistemes biològics, des d'una cèl·lula o un organisme fins a un ecosistema.
Professor de ciències a secundària amb formació i deformació biològica. Arrelat darrerament al Barcelonès
Per si heu tingut problemes per accedir al document sobre el codi de Nuremberg per comentar l’article, ací us deixe diversos enllaços on també el trobareu.
A l’observatori de Bioètica, juntament amb altres textos de referència. En aquesta web també trobareu més material per a la reflexió i una ampliació de l’espectre de les qüestions.
També podeu trobar-lo a la universitat de Navarra. En PDF a la Fundació Dr. Esteve o al British Medical Journal
Tal i com vam quedar, us adjunte els objectius de la segona unitat, alguns enllaços i la correcció de l’activitat 5
UNITAT 2. EL CONTROL DE LA CIÈNCIA I LA TECNOLOGIA
OBJECTIUS
CONTINGUTS
1. Ètica, ciència i tecnologia
1.1 La ciència i la tècnica no són èticament neutres
1.2 El paper necessari de la fi losofi a i d’altres coneixements
1.3 El coneixement fi able i la capacitat transformadora
2. La ciència al servei de la humanitat i del planeta
2.1 La ciència com a saber
2.2 La ciència com a activitat
3. La tecnologia al servei de la humanitat i del planeta
3.1 El medi tècnic
3.2 L’ambivalència i la imprevisibilitat de la tecnologia
3.3 El caràcter universal de la tecnologia
4. Avaluació de tecnologies
Reflexions de la UNESCO sobre ètica, ciència i tècnica. També té un portal específic sobre el mateix tema. En aquesta web trobareu una aproximació general, com a part d’un curs general sobre la relació química/biologia. Al blog Històries de ciència, trobareu un seguit d’interessants article sobre la publicació del llibre Anatomia del fraude científico., altre sobre el rigor en fer ciència i finalment altre que parla del paper de les revistes científiques. Finalment, en aquest post anterior trobareu més enllaços relacionats amb el tema i ací els textos que haureu de comentar la setmana vinent.
També teniu un parell de vídeos, una entrevista a Maria Casado de l’Observatori de Bioètica de la Universitat de Barcelona parlant sobre la frontera entre ciència i ètica i altra a Jonathan Moreno de la Universitat de Pennsilvània parlant sobre cèl·lules mare i fronteres ètiques.
Per exercitar-vos també podeu treballar aquesta webquest sobre clonació i ètica
Pel què respecta a la correcció de l’activitat 4, que no vam poder acabar a l’aula, recordeu que es tractava d’una aproximació general a un balanç de les diferents aportacions de ciència i tècnica. Per tant caldria fer una valoració benefici/perjudici una mica més profunda. Òbviament, algunes són manifestament positives, i en d’altres caldrà matisar i discutir la seva aportació. No són qüestions tancades, i l’objectiu era que us plantejareu el caràcter ambivalent de la tècnica i de la ciència. De les seves aplicacions i d’aquells que les apliquen… persones al cap i a la fi.
[kml_flashembed movie="http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf" width="450" height="320" wmode="transparent" /]
Demà dilluns comencen les classes de l’alumnat del curs 2009-2010, tot i que encara amb la ressaca de l’estiu a sobre. Per donar-vos la benvinguda a aquest curs on tothom estrenem alguna cosa, i per engrescar-vos a posar-vos les piles, he triat un vell i bell text sobre ciència i aprenentage.
Tot i que la història siga probablement una llegenda urbana -com ho mostren les diverses versions que corren per la xarxa-, us enganxe a sota un text on suposadament Ernest Rutherford descriu una curiosa anècdota relacionada amb el que més tard seria un dels seus deixebles i un dels pares de la teoria quàntica, Niels Bohr. Independentment de la veracitat de la història, ens hem de quedar amb el que el mateix Bohr digué Un expert és un home que ha comès tots els possibles errors que es poden cometre en un determinat camp.
Així que, en aquest curs que comença… Pensa, raona, argumenta i tingues la ment ben oberta,
Ernest Rutherford, que va ser premi Nobel de química l’any 1908, explicava la següent anècdota:
Fa algun temps, vaig rebre la trucada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que aquest havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava que la seva resposta era correcta. El professor i l’estudiant van acordar demanar l’arbitratge d’algú imparcial i vaig ser triat jo. Vaig llegir la pregunta de l’examen: “Demostra com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”.
L’estudiant havia respost: “porta el baròmetre al terrat de l’edifici i lliga’l a una corda molt llarga. Despenja’l fins a la base de l’edifici i després recupera-la i mesura’n la llargada. La longitud de la corda és l’alçada de l’edifici”.
L’estudiant havia respost a la pregunta correctament, però aquella resposta no confirmava que l’estudiant tingués el nivell exigit de física.
Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertència que en la resposta havia de demostrar alguns coneixements de física. Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema, el problema era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués.
En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: “agafi el baròmetre i llanci’l al terra des del terrat de l’edifici, calculi el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després vaig aplicar la fórmula altura =0,5 a per T al quadrat. I així obtenim l’altura de l’edifici”. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Va estar d’acors i li va donar la nota més alta.
Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta.
“Bé -va respondre-hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre un dia assolellat i mesures l’altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l’altura de l’edifici.”
“Perfecte” -li vaig dir- “i d’una altra manera?”.
“Sí -va dir- aquest és un procediment molt bàsic per mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l’edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre a la paret i comptes el numero de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel numero de marques que has fet i ja tens l’altura.”
“Si el que vol és un procediment mes sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està l’altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat en descendir el baròmetre en trajectòria circular en passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’altura de l’edifici.”
“En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període de precisió. Existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb el la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: Senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’altura d’aquest edifici, l’hi regalo.”
En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs) va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-lo a pensar.
Aquell estudiant s’anomenava Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer en proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envoltaven.
Tot i que la premsa generalista no se n’ha fet massa ressó, reproduisc a sota la traducció que el Juli Peretó ha fet de la interessant reflexió d’Antonio Lazcano i d’altres col·legues mexicans sobre les implicacions morals i evolutives de la lluita contra les malalties infeccioses. Es pot dir més alt, però no més clar… I és perfectament aplicable a la psicosi que estan creant amb la grip innominadA.
L’article The Pope, Condoms and the Evolution of HIV sols és accessible per subscriptors, però hi ha una còpia de l’original ací.
Molts han criticat la injustificable oposició del Vaticà a l’ús dels condons per a lluitar contra l’expansió del virus de la sida (HIV). A més, les declaracions del Papa Benet XVI durant el seu recent viatge a Àfrica en el sentit que l’epidèmia de la sida és una tragèdia que “no pot ser vençuda amb la distribució de condons, sinó que això l’agreuja” indica, entre altres coses, una comprensió molt pobra del futur evolutiu de l’HIV i l’emergència de noves soques.
L’epidèmia ha impulsat el desenvolupament de teràpies molt efectives basades en medicaments antiretrovirals que, per desgràcia, no són a l’abast de la majoria dels pacients africans. Aquests nous tractaments han estat desenvolupats amb poca consideració sobre les seues conseqüències evolutives, perquè el HIV no deixarà d’evolucionar, com mostra la ràpida aparició de resistències envers les diferents combinacions de medicaments emprades. Les dades clíniques mostren que en algunes parts d’Europa i Amèrica, una de cada deu persones infectades de nou és portadora d’una soca del virus que ja és resistent a un o més grups d’antiretrovirals. Malauradament, ara el llistat inclou infeccions primàries on s’han descrit els subtipus d’HIV resistents a diversos medicaments. La conclusió inevitable és que, tard o d’hora, observarem la resistència fins i tot a les combinacions d’antiretrovirals més efectives, amb totes les pitjors conseqüencies clíniques i epidemiològiques. Fins i tot si solucionàrem tots els problemes del desenvolupament de vacunes, aquestes no serien efectives al 100%.
Pel contrari, els condons, atesa la seua natura, aturen les infeccions però no actuen com un agent selectiu. El Papa Benet XVI, juntament amb metges, polítics, organitzacions religioses i, al final, el públic en general, han de ser conscients d’allò que és evident: en ser una pura barrera física, el condó no sols té una funció eficaç limitadora de la pandèmia d’HIV, sinó que ajuda a disminuir el nombre de soques noves. El Vaticà ha d’entendre que, en termes purament darwinistes, l’HIV mai esdevindrà resistent als condons.
Com diu la cançò, soc l’amic condó, sempre útil per a tu.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Ed4HLhZEgRI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]