Noèlia Caraballo, Júlia Diaz, Sandra Garcia i la Samanta Postigo, ens narren una jornada en l’existència d’un Pierolapithecus catalaunicus
NOÈLIA CARABALLO
Es de día y estoy hambriento. Me encuentro en medio de la selva subtropical donde vivo con el resto de Pierolapithecus y donde podré encontrar comida fácilmente. Decido trepar a un árbol. Gracias a mi flexibilidad de antebrazos y muñecas no me cuesta mucho treparlos. Consigo algo de fruta y decido bajar. Hace poco no encontraba fruta en los árboles y tuve que subsistir comiendo la carne de algún animal muerto. Comienza a llover, algo normal en este tipo de clima. Nunca hace ni mucho frío ni mucho calor, no hay estaciones. El resto del día lo dedico a seguir buscando comida y descansar. Al anochecer regreso al árbol del cual estoy condenado a vivir.
JÚLIA DIAZ
Estem indagant algun lloc per instal·lar-nos, som un grup de 5 pierolaphitecus de més o menys la mateixa edat, fa uns dies van aparèixer al nostre territori una manada d’éssers semblant a nosaltres però molt més violents, a diferencia de nosaltres aquests mengen són carnívors i es van menjar a un dels nostres, per això hem tingut que fugir d’allà.
Ara ens trobem a prop de Barcelona, en una zona forestal que sembla bastant tranquil·la però que mai se sap perquè els més perillosos es saben amagar bé.
El primer que fem es separar-nos per anar a buscar menjar, això se’ns dóna bastant bé ja que escalem amb molta facilitat els arbres, jo acabo de trobar unes fruites que tenen molt bona pinta, grans i rosades. La majoria de nosaltres som bípedes, alguns controlen això d’anar de peu millor que uns altres i això ens facilita transportar menjar.
De camí al lloc on ens hem instal·lat. Acabo de veure un gran peix mort estirat al terra, té la panxa oberta i els budells a fora i devorats, l’agafo com puc i el porto al punt de trobada.
Els meus companys i jo comencem a menjar-nos tot el menjar sense deixar rastre de res, el peix ens indica que aquí viu algú i l’observem durant molt de temps. Al final decidim quedar-nos i anem a estirar-nos damunt d’uns arbres molt alts que hem vist al costat d’un riu.
S’acosta el final del dia i no ha aparegut ningú per aquesta zona, hem vist passar alguns ocells però res que ens pugui amenaçar, encara que el fet de trobar-nos aquell peix mort no ens transmet molta confiança però ens haurem d’arriscar i viure aquí durant una llarga temporada.
SANDRA GARCIA
Estic cansat, avui ha estat un dia molt dur. Ha caigut una gran tempesta i gairebé no he pogut agafar gens de fruita per la meva i la meva família.
Intentava pujar-me als arbres però amb les meves petites mans i l’aigua de la pluja em resultava gairebé impossible. Els meus fills tenen gana però encara no aconsegueixo aconseguir aliments. Ara ja no plou, tot ha tornat a la normalitat. Hi ha molta mes humitat i tot segueix mullat. Per sort fa dies vaig començar una recerca per la zona per trobar alguna cova com a refugi. Avui hem pogut passar la tempesta sense perill. Ens hem oposat a un grup que ens volien llevar la cova però no ho hem permès. Ens hem defensat amb els estris que ens ajuden a caçar. Aquí tot s’ho emporta el més fort. No importa que sigui teu, si el rival és més fort, s’ho queda ell.
Els meus fills m’han ajudat molt, sempre que poden m’ajuden. El gran és el que més força té, fins i tot mes que jo. La meva dona i els meus fills no tenen tanta, per això es queden protegits sempre que poden. Demà aconseguiré aliments per tots i si torna a haver-hi algun problema com de costum actuarem amb la força per evitar-ho.
SAMANTA POSTIGO
Sóc un Pierolapithecus Catalaunicus mascle, en un dia normal, pluviós, al costat d’un bosc de clima tropical amb la meva tribu.
Hem llevo just quan surt el Sol, amb ganes de començar un nou dia.
Quan m’aixeco, llevo també als nens petits i me’n vaig amb un grup de la meva tribu a recollir fruits i herbes mentre els més joves fan refugis, sembla que plourà.
Ens fiquem al bosc amb cautela escoltant tots els sorolls per si un animal ens ataca.
Avui hem tingut un dia mogut, i això que solament és migdia: un dels nostres companys a provat una herba i s’ha mort, però com a contrapartida, hem trobat moltes fruites per a la tribu.
Quan arribem, posem a un dels refugis que ja estaven construïts les fruites i ens fiquem a sota d’un altre, perquè ja estava plovent.
Havent acabat de menjar, ens posem a buscar pedres afilades i troços de fusta per, a la tarda, anar altre vegada al bosc per caçar algun animal gros per sopar.
Anem amb compta i ens topem amb alguns animals, però no els podem caçar, fins que, amb una mica de sort, aconseguim clavar-li una llança a un mamut en un costat i, amb cops i pedrades, l’aconseguim matar i ens l’emportem amb molta dificultat fins al refugi. Per sort, no hem tingut cap baixa en la cacera.
Arribem i curem als ferits abans de començar a preparar el foc per cuinar els animals.
Al posar-se el Sol, ja hem dinat tots i ha deixat de ploure, així que traslladem la foguera al centre del campament i ens escalfem una estona fins que decidim que ja estem molt cansats i apaguem la foguera per no captar l’atenció dels animals salvatges i ens dormim amb ganes de que l’endemà sigui iguall o millor que avui.
