Un mes de viatjar és més que un viatge de mes

Ja fa un mes que vaig marxar. Ho sé pel calendari d’aquest mateix bloc o el de l’escola, no per altra cosa. He perdut la noció del temps no sé en quin dia visc i tan podria dir que ha passat una setmana com tres mesos des que vaig marxar. Estic arribant a la conclusió que aquest viatge només pot anar bé amb gent que sigui d’una manera de ser diferent: de no preocupar-me massa, d’encaixar les bufetades amb un somriure, d’estar obert i predisposat a noves situacions, de seguir confiant amb la sort o amb la gent encara que t’hagin traït, de tenir ambició per fer coses poc convencionals… si algú altre volgués fer un viatge així (no em refereixo només al meu, ni que jo pugui fer-lo, ni que no hi hagi moltes altres persones que puguin fer-lo) probablement se li alteraria el seu sistema nerviós, acabaria amb algun trastorn mental i necessitaria l’estabilitat de casa seva, fet que l’obligaria a tallar en sec la ruta. Dubto (i espero) que a mi em passi perquè el meu sistema nerviós ja està prou alterat, ja tinc trastorns mentals i mai he tingut estabilitat. Però si alguns dels meus familiars o amics estiguessin en la meva situació no sé pas què farien… i possiblement cap agència de viatges oferiria un mes de vacances amb aquestes condicions No tinc company de viatge que m’ajudi, només el mini-Guillo que em van regalar les de la feina però que em fa molta companyia.

No tinc ruta establerta ni res lligat, només sé que no sé on seré d’aquí dos mesos. No tinc guies de viatge, ni contactes als llocs on he d’anar; només m’aferro a les oportunitats espontànies que em vaig trobant. No tinc brúixola ni GPS ni res que m’orienti; només el sol, que surt d’est i es pon a l’oest. No tinc telèfon mòbil, ni mitjans de comunicació; només el Netbook i depenc d’Internet i de la meva nul·la capacitat informàtica. I perdo molt temps actualitzant el bloc. No tinc diccionaris ni punyetera idea d’idiomes; només català o castellà i l’anglès del batxillerat. No tinc calendari ni agenda ni res que em marqui el temps; només un rellotge que no acabo d’entendre. No tinc prous diners com per fer el que faig; només sé que m’he gastat més diners dels previstos pel meu just pressupost. No tinc equipatge per facturar; només una maleta de mà per viatjar i la bosseta que duc sempre a sobre. Però tinc esperança, ganes, il·lusió i energia per viatjar i això no pesa a la maleta. Només fa falta això per anar on vulguis, ja sigui a casa el veï o a l’altra punta del món. I en realitat és el mateix: la gent que t’envolta, siguis on siguis, té el mateix ADN, de cabrons i bones persones n’hi ha per tot el món, les desgràcies te les pots trobar arreu, igual que les meravelles. I surt a compte assumir els riscos per aconseguir-les. Per exemple, quan estic davant d’una posta de sol al mig del Pacífic no me’n penedeixo del que he arriscat o patit per arribar fins aquí.

 

 

Hawaian style

Estic content perquè m’estic integrant força bé, i ràpid, a l’estil de vida hawaià. Ja sé que no és gens difícil tenint en compte que la platja de Waikiki i l’avinguda amb tot l’ambient nocturn està a mig minut de la residència on visc, que hi ha trenta mil activitats turístiques per fer, que creues un restaurant i una botiga amb cada passa que fas i que pots passar-te hores contemplant paisatges idíl·lics amb fauna i flora tropical. Però el que vull dir és que en menys d’una setmana he deixat de ser un turista a qui els hawaians poden prendre el pèl i escurar la butxaca a canvi de gaudir de les belleses d’aquest petit paradís. Ara em sento com un nadiu que té un val d’autobús, que compra als hipermercats barats lluny de la zona turística, que vesteix amb roba autòctona, que va al pub el dia que fan promocions i que assaboreix la natura sense tours organitzats. Encara em queda molt per arribar a tenir els mateixos privilegis que tenen els residents, però m’hi esforço. Encara no estic moreno però és que sempre he sigut una mica Iniesta i tinc por d’agafar càncer de pell si . Estic començant a aprendre el Hula, el ball tradicional de Hawai, que és com una sevillana però més lent i d’estil polinesi. Vull aprendre a fer surf sense haver de gastar-me les vèrtebres ni els diners en classes. Però hi ha una tradició que m’ha fet molta il·lusió: L’Ukelele, l’instrument musical típic d’aquí. Vaig fer una classe per aprendre’n i li vaig comprar l’Ukelele que havia fet servir durant aquella classe al professor. És semblant a la guitarra i suposo que per això n’he après bastant ràpid i el sé tocar mínimament. Ara practico una estona cada dia i quan en sàpiga més aniré a tocar l’Ukelele i l’harmònica a l’avinguda on hi ha tots els turistes a veure si em puc pagar algun sopar. Llavors seré una mica més autèntic perquè aquí està ple de hawaians que es dediquen a fer aquestes coses i els japonesos cauen com mosques, igual que a la Rambla de Barcelona. I dic japonesos altre cop perquè també són la majoria, inclús molts tríptics d’informació turística està només en japonès i inclús hi ha un restaurant japonès dins la meva residència. Canviant de tema, però seguint amb els japonesos, en l’enquesta que vaig fer sobre quin país del sud-est asiàtic havia d’anar va guanyar Japó. El poble va parlar i l’hi farem cas. Així que me n’aniré al Japó i em trobaré a la mateixa gent que em trobo per aquí (si és que els reconec) i podré quedar amb alguns dels meus companys de classe.

 

Un alumne poc aplicat… o complicat

Ja he començat les classes d’anglès i ho he fet de la millor manera possible: El primer dia era el dia d’introducció i havíem de fer un test per posar-nos en un nivell o altre però em vaig adormir (finalment m’he comprat despertador) i vaig arribar una hora i mitja tard. Mentre que tots els alumnes nous ja havien fet el test amb tranquil•litat, jo vaig haver-lo de fer corrents i malament com si es tractés d’una travessa en moltes de les preguntes. El més curiós de tot plegat és que incomprensiblement em van posar al quart nivell (de sis) i, com us podeu imaginar, no m’entero de la missa la meitat. Però sóc optimista i espero que d’aquí uns dies no hagi de demanar als professors que facin mímica per saber què diuen. El segon dia també vaig tornar a arribar tard, vaig perdre’m la primera classe i vaig haver de presentar-me a tots els companys i professors. També m’he hagut de canviar de nom: ara em dic Willy o William o Bill, que és molt millor que Gilian, Guílen, Güilem. La veritat és que m’és igual com em diguin si així evito el patiment de les japoneses quan s’hagin de dirigir a mi (si ja sembla que pateixin de per sí, imagineu-vos quan intenten pronunciar una paraula que els costa…). Dic japoneses perquè són la majoria, però també hi ha dos coreanes i un Kazakhstan. De catorze persones els únics que no som asiàtics som un eslovè i jo. I el tercer dia ja em vaig quedar amb un professor, en Ben, que és jove i de la broma i sembla que normalment és ell el que es queda amb els alumnes. A mi em va voler fer una broma però com que no solo entendre el que diu no la vaig caçar. Jo duia una samarreta de l’SMS25 on hi posa “allà on va, triomfa” i en Ben se la va mirar detingudament. Com que a classe no es pot fer servir cap altre idioma que no sigui l’anglès, em va dir que me l’havia de treure o l’havia de traduir i em va donar el bolígraf de la pissarra per escriure la traducció. Vaig agafar el bolígraf i vaig començar a escriure la traducció mentre el professor i la resta d’alumnes al•lucinaven. Inclús en Ben va anar a buscar el director per ensenyar-li el que estava fent. I evidentment, les japoneses em tiraven fotos (la foto és de la Kimiko). Després d’aquest espectacle, m’he guanyat el professor i ell mateix va dir que m’havia convertit en el seu nou alumne preferit perquè era molt divertit. Malgrat això no crec que sigui l’alumne del mes.

A Vancouver van coberts de simpatia

Encara em costa de creure que en un país tant fred com Canadà m’hi hagi trobat un ambient tant càlid. Evidentment no em refereixo a l’ambient atmosfèric sinó el social. Sembla contradictori perquè normalment el clima afecta negativament en l’humor de les persones, però a Vancouver això no passa i porten a la pràctica la dita: al mal temps bona cara. Aquí m’hi he sentit molt ben rebut per tothom. Ja en el trajecte el conductor de l’autobús no parava de fer bromes i quan vaig arribar em va ajudar a trobar la residència on havia d’anar. Vaig pensar que era aquell conductor que era així de trempat, però la resta eren igual. El segon dia vaig anar a comprar al supermercat i vaig tenir assistència personal en la selecció dels productes que necessitava i algun client també em donava la benvinguda al país. Inclús els homeless (vagabunds) també eren agradables sense que els donessis propina. Semblava que fos a Disneyworld o en un lloc d’aquests on tothom et somriu i sembla que no existeixin els problemes. Però on més vaig notar aquesta escalfor va ser a la residència Rougemont. Vaig tenir l’enorme plaer d’allotjar-me en un pis petit i antic, però molt acollidor, i gaudir de la companyia de l’Olga i la Mònica. I vaig començar a adaptar-me al modus vivendi dels estudiants d’anglès: visites curtes i intenses, trobades internacionals i comunes èbries per acabar en una discoteca plena de “guiris” (són els únics que surten entre setmana).L’última nit abans que marxés vam fer un sopar de germanor amb uns quants estudiants i els catalans vam voler cuinar plats típics del país: pa amb tomàquet i embotits, truita de patates i d’espàrrecs, amanida i pollastre amb salsa rocafort. Sembla que els va agradar la nostra cuina, però era gent tan maca que per molt que els haguéssim servit vomitats de rata s’ho haguessin menjat. M’emporto molts bons records d’aquí, el tracte de la gent, el contrast de paisatges urbans i naturals… Em quedo amb tot això i amb algunes peculiaritats de la ciutat: Està plena de bojos. Resulta que hi havia un manicomi al costat de Vancouver que va tancar i tots els bojosvan quedar en llibertat i campant per la ciutat. Passejant per la ciutat et pots trobar gent que parla sola, que riu sense motiu, que es queda parada al mig de la carretera, que juga amb culleres, que es pensen que són Jesucrist… I per suposat jo també vaig voler aportar el meu gra de sorra. Vaig donar una volta pel centre de la ciutat en banyador i tirants duent una torxa olímpica artesana en motiu de les olimpíades d’hivern que es celebren a Vancouver. En alguna altra ciutat potser m’haguessin detingut o m’haguessin portat al manicomi de pet però aquí la gent reia i s’ho passava bé. Tenen normes força estranyes. No es pot fumar a menys de cinc metres de cap porta ni, evidentment, dins cap bar o zona pública, tampoc es pot beure al carrer… però en canvi hi ha llocs on es poden fumar porros tranquil•lament. Als autobusos s’ha de pagar en moneda i just, però si no tens prou monedes et deixen passar sense problemes. És el paradís dels sense sostre. Vancouver està ple de vagabunds per dues raons: primera perquè cobren 400 dòlars canadencs de l’estat per tal que no robin als ciutadans o turistes i segona perquè Vancouver té un microclima que fa que estigui uns graus per sobre de la temperatura normal i poden dormir en millors condicions. Això fa que a cada cantonada te’n trobis un que et demana canvi, però afortunadament no són gens insistents.

Making off:

 

A la recerca del Made in Taiwan

Després de tots els problemes que estic tenint amb la tecnologia (que si incompatibilitats de formats, que si la bateria s’acaba sense previ avís, que si la definició no és la promesa…) he decidit anar a queixar-me, o si més no informar-me, allà d’on surten la majoria de màquines. Tampoc sé amb seguretat quin és el lloc on en fabriquen més però m’he guiat pel que posa molts cops a les etiquetes: Made in Taiwan. A més a més, també és una illa petita i com que vindré de Hawaii se’m faria molt gros anar a un espai tan gran com Xina (i per trobar les fàbriques podria estar-hi una eternitat). Igualment després també aniré al país que surti guanyador de l’enquesta que estic fent, de moment Japó, però el primer país serà Taiwan. Total, que ja he comprat el vol d’avió de Honolulu a Taipei i curiosament m’ha costat el mateix que em va costar l’última càmera de vídeo que em vaig comprar. Segurament quan sigui allà veuré milers de trastos que seran una ganga així que si algú està pensant de comprar un televisor, càmera, ordinador, Iphone… o el que sigui, em pot deixar un comentari i li compro i envio. Tot i les despeses d’enviament segur que li sortirà molt més barat que si s’ho comprés aquí. Segons com vagi la cosa potser em plantejo fer contravenda massiva de productes asiàtics i fer negoci… és el que fan molts xinesos i sembla que els va prou bé, sinó no n’hi haurien tants que ho fan. A totes les ciutats grans hi ha el Xina Town, tinc curiositat per saber com serà el de Taipei.

Crisi econòmica

Si alguna cosa ens ha ensenyat les ciències econòmiques, i ara estem notant com es duu a la pràctica, és que després d’una època de prosperitat i consum arriba una altra època de regressió i de crisi. M’he deixat endur cegament pel capitalisme més ferotge dels Estats Units i he contribuït en l’enriquiment de les dues ciutats que més facturen del país: Nova York i Las Vegas. I per acabar-ho de rematar, em van robar diners que tenia a la jaqueta mentre me la guardaven a l’hostal de Nova York i em van multar. Dues ciutats, dos estats, un sol país, menys de dues setmanes… i jo ja m’he gastat els diners que tenia destinats per dos mesos. Què passarà si em quedo sense diners a mig viatge? Doncs no passarà res, seguiré el meu camí però de forma més precària amb l’esperança que la teoria econòmica em condueixi algun moment o altre a la prosperitat. Però no penso tornar abans del previst per falta de diners, ja m’espavilaré: si fa falta seré més murri m’adaptaré a la vida del tercer món, m’inventaré estratègies per guanyar diners o per no gastar-ne… s’ha demostrat molts cops que es pot fer la volta al món sense diners, i si hi ha tanta gent que ho ha aconseguit potser jo també sóc capaç, i com a mínim no tinc manies que és un gran avantatge. De moment ja m’han tornat els 2000 euros del vol que em van fer comprar per entrar a Estats Units i estic reduint despeses en alguns temes: Menjar: només faig un àpat al dia, però el faig abundós. Aquí a Estats Units hi ha molts buffets lliures barats i als restaurants els plats normals són de mida industrial, a més a les 6 o les 7 ja sopen i això a mi em queda entre mig del dinar i el sopar. És a dir, que m’alimento per uns 10 dòlars diaris durant aquest temps que no puc tenir cuina i a partir d’ara ja podré cuinar, que és més barat i més saludable. Allotjament: els últims dies he dormit al cotxe i a l’aeroport. A Yosemite em vaig pelar de fred dormint al cotxe i la nit següent vaig trobar un hostal que per 25 dòlars em van oferir escalfor, dutxa, llit, menjar i una tendre companyia. I fins d’aquí dos mesos com a mínim ja no m’hauré de preocupar perquè al Canadà tinc llit a la residència de l’Olga Guilanyà i després tinc la residència de Hawaii, que ja està pagada. Transport: Intento moure’m amb el transport més barat que hi ha per desplaçar-me a llarga distància, tot i que . Dins els També i ignoraré els metros, taxis i punyetes, que van acumulant petites despeses i a la llarga són terribles per la butxaca. Les meves cames són un transport prou vàlid per les curtes i mitjanes distàncies i molt més fiables perquè em porten allà on realment vull anar i em permeten assaborir amb més calma el paisatge. Això sempre i quan les durícies i les butllofes als peus m’ho permetin. Vicis: Fins fa poc eren sagrats però és de les coses que m’he d’acomiadar a la força. Quan se m’acabi el paquet de tabac de liar que em vaig comprar a Las Vegas deixaré de fumar. Potser em poso dels nervis però per contrarestar-ho també deixaré el cafè. La beguda la reduiré el just i necessari per continuar mantenint relacions socials i intentaré sutilment que a la llarga aquestes relacions em convidin.

 

Fuck the police

Després d’una estada entretinguda però costosa, vaig aconseguir marxar de Las Vegas. Vaig llogar un cotxe que em va sortir prou bé de preu i em dirigia a Yosemite. Al principi em va costar adaptar-me al cotxe i senyalitzacions americanes però al cap de poca estona ja anava confiat i em semblava fàcil conduir pels country roads de Nevada, carreteres rectes i buides d’un sol sentit i doble carril rodejades de desert i arbustos secs. I sobre aquell asfalt infinit i interminable va ser inevitable sobrepassar l’incomprensible límit de velocitat. Jo no tenia en cap moment consciència d’anar ràpid, però la policia no ho va creure així. Al cap de tres hores d’arrencar el cotxe vaig creuar-me amb el típic policia que esperava al mig del desert a algú a qui molestar. I em va tocar a mi. Abans que el passés ja el vaig veure amb les llums enceses i disposat a incorporar-se a la carretera, així que vaig decidir no posar-me nerviós i seguir el meu camí perquè no em semblava incomplir cap llei. I vaig estar conduint prudentment més de 5 minuts amb el cotxe de la policia darrere sense que aquest em fes cap senyal (les llums ja les tenia enceses i vaig pensar que era normal). Fins que va fer sonar la sirena i em va avançar. Aleshores vaig entendre que havia de parar i ho vaig fer pensant, innocent de mi, que em demanaria els papers o alguna cosa per l’estil. Però el paio va venir tot esverat retraient-me que no m’havia parat abans. Em va dir que m’hauria de posar les manilles i portar-me a la presó per desobediència a la policia. I vaig començar a fer-me el tonto, que no entenia res, que no ho sabia, que no era d’aquí… i fent cara de pena mentre ell feia cara de pocs amics. Total, al final em va fer anar a comissaria (la veritat és que m’imaginava les comissaries yankees més atrotinades però aquella era ben nova) del següent poble, Beatty, on em van fer esperar en una sala i em van dir que havia de pagar una fiança de 307 $ si no volia que m’arrestessin i anés a la presó. Per sort, tenia els diners en efectiu (els vaig pagar amb penics i tot) i la cosa no va anar més enllà, però vaig haver de fer nit en un motel d’aquell poble de mala mort (mai més ben dit, perquè està a tocar de Death Valley) i endarrerir la meva ruta. Malgrat tot, és una experiència més que tinc a la butxaca i hagués pogut sortir més malparat perquè em van explicar que m’havia estalviat haver de marxar del país un dia determinat i no poder tornar-hi mai més. Això sí, avui mateix la policia m’ha avançat en un lloc compromès a una velocitat que sobrepassava la llei. Però ells no han de donar explicacions a ningú…

Leaving Las Vegas (Adéu Las Vegas)

Marxant de Las Vegas he anat traient conclusions d’aquesta ciutat i he tingut molts moments que m’han recordat a les pel·lícules i els tòpics d’aquí. Repassem-los: Leaving Las Vegas: La pel·lícula de Nicolas Cage tracta sobre l’autodestrucció, l’alcoholisme i la prostitució, tres temes a l’ordre del dia en aquesta ciutat. Si m’hagués quedat un dia més hagués seguit aquest camí, segur, però vaig poder marxar a temps. És fàcil alcoholitzar-se en un lloc on per jugar et regalen la beguda. Al principi no ho sabia i consumia als bars com un tonto fins que vaig adonar-me que si jugava un dòlar a les màquines d’un cèntim tenia prou estona com perquè em servissin alguna copa. La prostitució també la vaig presenciar en directe en un club d’striptease al més pur estil americà. Era assequible i inclús barat tenint en compte l’experiència, però si et volies emportar una puta a l’hotel ja et demanaven més de 200 dòlars. I si pretenies que la puta s’enamorés de tu com al film… ves a saber. Por i fàstic a Las Vegas: La novel·la de H. Thomson i pel·lícula protagonitzada pel Johnny Depp i Benicio del Toro és més real del que sembla. Aquí hi ha pilots de gent que busca el somni americà però acaben despertant . Passejant per l’Strip (la zona cèntrica on hi ha els Hotels i Casinos més grans i famosos) et pots trobar tres o quatre negres que et venen qualsevol tipus de droga sense por, tot i que no tens cap garantia de que no sigui mata-rates. Ressaca a Las Vegas: Això també és relativament cert , tot i que la pel·lícula es flipa de mala manera al més estil americà. És molt possible (gairebé segur) que si surts una nit per aquí l’endemà et llevis amb una ressaca del mil i sense recordar massa què has fet. No hi ha tigres però sí lleons, no hi ha xinos al maleter però sí als casinos. Això sí, el mal de cap i les ardors al matí no t’ho treu ningú. BlackJack21: Aquesta pel·lícula tracta sobre el frau en els jocs de Las Vegas i això no sé si és impossible però és realment molt difícil. La realitat és que la banca sempre té la paella pel mànec i és cert que pots guanyar diners però tens molts més números a perdre’ls. Jo vaig provar de guanyar diners amb la ruleta i m’hi vaig enganxar els dits. La meva estratègia era apostar sempre a un color i anar augmentant l’aposta proporcionalment amb el que havia perdut. Tenia 18 possibilitats sobre 38 d’encertar-ho en cada tirada, en teoria era fàcil que guanyés en alguna. Però vaig tenir la mala sort més gran del món: mentre jo anava apostant a negres van tocar vermelles 12 cops seguits i ja no tenia suficient efectiu per seguir amb l’estratègia d’augmentar l’aposta. Al final em va tocar i vaig guanyar 250 $ però n’havia perdut 400. Alguna cosa passa a Las Vegas: Aquest film relata la història de dos joves, Cameron Díaz i Ashton Kutcher, que es lleven casats en la seva visita a Las Vegas. Esperava que aquest tòpic fos cert perquè jo volia casar-me a Las Vegas i no ho he aconseguit. Potser és perquè no he trobat cap dona fregant el coma etílic o és que no sóc prou ben plantat però m’he decebut molt. La veritat és que ho he intentat i m’hi he esforçat i inclús he demanat matrimoni a les putes i a les vagabundes que em demanaven diners però totes m’han donat carbasses. Deu ser perquè s’acosta el Halloween.

 

 

Nova York o la gran Poma

Sembla que oficialment el sobrenom de la Gran Poma va sorgir de l’argot dels mossos de quadra de les curses de cavalls i John J. Fitz Gerald ho va popularitzar als anys 20 en un article. Però també hi ha altres teories que ho relacionen amb l’economia o amb el Jazz (comparant sempre EUA amb un pomer). Jo em permeto el luxe de crear una teoria nova: Nova York és la Gran Poma perquè quan ets dins ets com un cuc. Et sents insignificant davant la multitud, i per molt que mengis, mai te l’acabaràs. Nova York també és considerada la capital del món i ara que hi he estat entenc perquè. És una ciutat on et pots trobar de tot en qualsevol moment: tot tipus de negocis, d’esdeveniments, de cultures, de maneres de fer… no seré jo qui rebel·li els secrets de la gran poma, tampoc hi he estat prou temps com per familiaritzar-m’hi del tot, però no m’ha decebut gens ni mica, realment és com ho pinten les pel·lícules de Woody Allen i companyia. Jo només he estat visitant una illa de la ciutat però quina illa… Manhattan. Segurament és l’illa amb més gent per metre quadrat i, tenint en compte que una part important de l’illa està ocupada pel Central Park, imagineu-vos el nivell d’aglomeració que hi arriba a haver. Però tota aquesta gent també forma part de l’escenari i el paisatge de la ciutat igual que els gratacels, les llums i les escultures o els taxis. I tota aquesta decoració hi és sempre, en tot moment, per això també l’anomenen la ciutat que mai dorm. I els elfs de Nova York són tots fills de Maldormir. Bé, ja paro…  perquè us feu una idea de la grandesa d’aquest indret us faré una visita guiada pels punts més emblemàtics.

 

Sadam Hussein a la Zona Zero

He complert una de les bogeries que pretenia fer en aquest viatge: voltar per la zona zero com si fos un dels enemics d’Estats Units. Quan pugui penjaré el vídeo, de moment us explico com ho he fet: Vaig estar buscant per tot Nova York màscares i disfresses del Bin Laden o d’alguna cosa que semblés terrorista i no en vaig trobar a enlloc però llavors vaig trobar la del Saddam Hussein, que era la que més s’acostava. Després vaig estar tantejant el terreny del World Trade Center i aquí em vaig adonar que havia de vigilar de no ferir la sensibilitat de ningú perquè realment allò posa la pell de gallina. Havia de respectar a tota la gent innocent que va morir allà i evidentment no volia fomentar el terrorisme sinó al contrari. Així que em vaig fer una pancarta on hi posava: Show your american praid, beat the terrorism (mostra el teu orgull americà, venç el terrorisme). Amb aquesta pancarta i la disfressa de Saddam vaig estar voltant per la zona per veure com reaccionaria la gent. Volia veure la reacció dels ciutadans: si em picarien, s’enfadarien, riurien, estarien d’acord… el resultat ha estat que m’han ignorat, s’han estranyat, m’han mirat malament i m’han picat. De fet, jo volia que em peguessin però cadascú ho entenia com volia i no volien cap tipus de relació amb el tema. Suposo que forma part de l’esperit americà.   Com que fer aquesta tonteria m’ha costat diners poso un anunci de l’entitat bancària que m’ha finançat: Una màscara de Saddam Hussein: 60$. Un mocador d’estil musulmà: 10 $. Una pancarta: una consumició en un bar qualsevol. Notar l’orgull yankee en primera persona… NO TÉ PREU!! Per tota la resta, www.guillo.cat”