Les platges d’aquí Hawaii són meravelloses. He estat a la majoria de les platges d’aquesta illa i cada una té el seu encant. I això que mai havia sigut fan de les platges i sempre trobava estrany que tants estrangers vinguessin a les nostres terres i es quedessin tot el dia a la platja. Ara sé perquè: Pel marisc i les paelles i perquè Hawaii els queda massa lluny. Tots els amants de la costa haurien d’anar a Hawaii algun cop a la vida perquè aquí pots trobar-hi tot el que pots demanar a una platja. Us ho explicaré en vers i tot: Tens sempre un tros enorme de sorra fina, còmoda i ben bona, on t’hi pots estirar còmodament durant una bona estona durant aquesta estona pots prendre el sol perquè en aquestes platges sempre fa bon temps, els núvols passen de llarg i sempre van cap a les muntanyes en molt poc temps, potser per aquest bon temps l’aigua sempre està al punt, fresqueta al primer segon però calenta quan ja la tens al damunt Un cop dins l’aigua nedes amb centenars de peixets de colors que no s’intimiden pel teu pas, que neden entre les teves cames i els pots veure si submergeixes el nas I això és perquè de coralls amb el plàncton que els alimenten està a rebentar, i tot això li dóna un toc molt més autèntic a l’oceà Però també serveixen per parar el corrent de l’aigua i elevar-la en el xoc, fet que provoca aquestes grans onades que tan surfistes com nens gaudeixin un poc I per això aquestes platges estan freqüentades per ties bones amb bikinis exuberants, que venen a veure els tios bons surfistes, i que en general alegren la vista a joves i grans I qui no pugui mirar els “pivons” perquè té la parella propera, també pot observar l’horitzó marí, la vegetació tropical o la muntanya del darrere O esperar que passin les hores i que el sol també es banyi i tenyeixi mar i cel, que mentre tu vas vestint-te sense adonar-te t’espia algun estel I és que dins aquest paradís sempre pots veure un bonic paisatge, només cal girar-se i obrir els ulls i assaborir el que sembla un miratge Puc tirar mil fotografies i ho puc dir en vers, en prosa, cantant o fent senyals, però no podré mai descriure l’olor del marisc, el so de les onades, el tacte de la sorra i el gust de la sal.

Fa molt de temps que no miro la televisió però m’ha dit un ocellet que aquest diumenge feien la Marató de TV3. Una iniciativa molt bona de la nostra televisió nacional (avui que hi havia tants referèndums ho puc dir) per a ajudar a combatre malalties de tot tipus. Jo no l’he pogut seguir però des d’aquí he participat a una altra marató. A Honolulu també hi havia una marató, de les que es corre i es sua la cansalada, però també pensada amb l’objectiu de millorar la salut. Molt més important, famosa, reconeguda i seguida mundialment tot i que l’objectiu de la marató no m’ha acabat de quedar clar; no tenen lemes tan bons com els de TV3. Es tracta de la sisena marató més important del món, celebrada des del 1973 amb una recaptació anual de 2 milions de dòlars destinats a ajudes sanitàries i que enguany comptava amb més de 24000 participants. Un d’ells era jo, però no us penseu que he anat de professional a fer els 40 quilòmetres pagant 225 $ i deixant-m’hi la salut (perquè després em curin amb els diners que han recaudat). He fet la marató “light”, una caminada apta per a tots els públics, molt més barata, amb un ritme calmat i una quarta part més curta. Semblava una marató fàcil, però entre que he arribat tard i havia de buscar el lloc on començava (començava a les 5 del matí, qui els va parir!), que havia de buscar labavos a mitja marató perquè tinc gastrointeritis i que després he estat una hora buscant el cotxe de lloguer perquè no me’n recordava on l’havia aparcat… l’he complicat una mica. A més l’he fet tota corrent i vestit de gala amb jaqueta i pantalons de pinça per fer una mica el friki, tot i que un japonès m’ha guanyat de carrer. D’aquí poc penjaré el vídeo sencer a la secció de vídeos però de moment, aquí teniu l’entrevista amb el corredor més original d’aquesta edició:

PD: Pels que no enteneu gens l’anglès, el tio és fan de la Minnie Mouse i sempre va disfressat a les maratons, ha estat dels primers a arribar, tardant només tres hores i se n’anava a agafar un vol de tornada al Japó perquè havia vingut només per aquesta marató.

Em fa gràcia l’actitud americana respecte la natura. Em refereixo més a les autoritats, que són més responsables i tenen més poder per canviar les coses, que la gent del carrer, que fa el que veu i es troba. Es passen pel forro qualsevol mesura ecològica, gairebé ni reciclen, malgasten energia inútilment en llum o aire condicionat, utilitzen cotxes que consumeixen una barbaritat de gasolina (i encara gasten plom) i no tenen ni idea del què és el protocol de Kyoto ni la cimera de Copenhaguen. Però, en canvi, de cara a la galeria fan veure que estan conscienciats amb el canvi climàtic i l’escalfament global. Dubto que Al Gore hagi produït el premiat documental pels seus ideals (sinó fos pels 100000€ que cobra per conferència, perquè l’empresa d’energia renovable que té i perquè gasta més energia que cinc famílies, encara podria arribar a creure’m que és ecologista). També intenten fardar de paisatges únics i de parcs naturals fantàstics però et fan pagar un ou si vols accedir-hi. I trobo molt bé que inverteixin diners i esforços en cuidar els parcs, però els impostos servien per això no? La fauna i flora tampoc està massa protegida que diguem, moltes famílies tenen caps d’animals al menjador i pare i fill se’n van a caçar com qui juga a beisbol, però tampoc no pots gaudir dels boscos amb llibertat. No hi ha camins oberts al públic, tots són privats amb una tanca i un senyal de “vigila amb el gos” o vigila amb l’amo i la seva escopeta… Tenen una estranya dèria a posar tanques i cartells a tot arreu. Ja sabia que la propietat privada és la base d’aquest país, però pensava que els espais desurbanitzats quedaven al marge. Potser ho fan així perquè no saben tractar els paisatges rurals. Sense anar més lluny l’altre dia vam anar a una vall amb una bonica cascada però abans d’arribar a la mateixa cascada hi havia una petita tanca i senyals. I perquè collons hem vingut fins aquí? quina raó hi ha per no poder tocar l’aigua? Qui té el dret o possessió d’una cascada? Evidentment, la tanca va ser ignorada i la cascada va ser tastada. Ells es salten les lleis de la naturalesa, doncs nosaltres ens saltem les seves lleis!

Avui és el dia de la patrona d’Espanya, la Immaculada Concepció. Tots (aquí generalitzo perquè en sé d’uns quans que treballàveu) heu pogut gaudir d’un meravellós pont de la Immaculada i la Constitució, malgrat potser alguns ni estiguin d’acord amb la simbologia que això representa. Però un pont és un pont, i qui és el maco que li diu que no a uns dies més de festa? Però aquest cap de setmana també ha estat motiu de celebració per un altre tema. També fa sentir orgullosos a molts espanyols però com a mínim té un rerefons més proper, ja que no ens recorda aspectes maristes ni burocràtics, sinó que té un sentit esportiu. Parlo de la Copa Davis, que precisament es va celebrar a Barcelona i precisament va guanyar Espanya. Moltes coincidències. Però crec que les coincidències i les casualitats no són mai en va i que són petits senyals que adrecen el camí. Així que per saber el camí que havia de seguir jo he resolt un problema matemàtico-físic-geomètric a partir d’una antiga fórmula grega, desxifrat codis, aïllant x, establint paràmetres … una feinada. Total, després de simplificar m’ha quedat he arribat a la conclusió que si Espanya ha guanyat en la Copa Davis, havia d’anar a Austràlia per veure si en l’Open de tenis d’Austràlia també guanyava algun espanyol. Potser en Rafa Nadal i companyia segueixen sent igual de bons a l’altra punta del món, no ho sé, per això ho vull comprovar en directe. Quedem doncs, que a finals de gener seré a Austràlia després de passar per Taiwan i Singapur i quan acabi amb el continent oceànic ja aniré pujant fins al Japó. La gent japonesa d’aquí Hawaii m’ha dit que és millor que hi vagi quan comença la primavera, quan els arbres floreixen i el fred se’n va. No us penseu que aquesta decisió només l’he pres per l’Open i les tenistes russes sinó també pel tema climàtic. I és que la caloreta sempre s’agraeix.

Si l’altre dia vaig estar rodejat de taurons, avui tampoc ha estat massa diferent. Tant els militars com els taurons són animals perillosos, agressius, depredadors, viscerals… però els primers van vestits. Bé, vestits, guarnits, disfressats… digueu-n’hi com vulgueu. Tot i que també és cert que els dos animals perden molts punts de confiança i simpatia per la seva imatge. És curiós veure com sota aquesta capa “d’home dur” que pretenen demostrar, de tant en tant també s’hi escapa algun sentiment, i en dies com avui es podia comprovar i inclús els vaig fer arrencar un somriure. Avui era 7 de desembre i fa 68 anys la base naval de Pearl Harbour va ser atacada per l’exèrcit japonès. Cada any fan algun acte commemoratiu i amb tres amics de Madrid hi hem fet una visita. Estava clar que faríem tard i ens perdríem la major part dels actes, però he fet la meva pròpia cerimònia, hem pogut veure uns quans militars i inclús hem entrevistat un supervivent de la tragèdia. El lema de la commemoració era: “”But not in shame: The aftermath of Pearl Harbour”” (Però no en la vergonya: les conseqüències de Pearl Harbour). Un lema que em va com anell al dit per fer la meva desvergonyida versió sobre l’històric atac i les seves conseqüències. Amb una còmica lliçó d’història per a idiotes. Properament ho trobareu a la secció de vídeos. PD: L’última comparació entre els taurons i els militars (amb una dosi d’humor negre): En què s’assemblen els taurons i els militars yankees? En que els primers els cacen al mar i els deixen al port, i els segons els cacen al port i els deixen al mar.

Mirant l’enquesta m’he adonat que a molts us ha agradat la idea que nedi amb taurons (l’ha votat un 60% respecte les altres propostes, sense contar la resposta de “totes les anteriors”) així que, perquè es noti que us faig cas, vaig complir un dels meus objectius i vaig estar nedant a la mateixa aigua que nedaven una vintena de taurons. La veritat és que sempre m’havia fet il•lusió fer de Jack Cousteau i posar-me dins una gàbia amb una càmera mentre l’animal aquàtic més perillós passeja pel voltant. Els taurons són uns animals fascinants perquè hi ha moments que semblen tranquils, però quan se’ls envà l’aleta et poden destrossar en tres segons només amb la dentadura. Qui ho diria que un animal sense cames, ni braços, ni urpes, ni verí podria arribar a ser tant perillós. També és cert que les llegendes, històries de mariners i pel•lícules els han maltractat molt i els han donat una molt mala imatge. En el fons, per molt agressius o depredadors que siguin, no fan res més que intentar sobreviure i han de tenir més por ells de nosaltres que a l’inrevés. Els que vaig veure jo tampoc eren taurons blancs (espero) i potser havien perdut el seu instint depredador al rebre tantes visites amb peixets de regal, però eren de carn i cartíl•legs (no tenen ossos) i en el seu hàbitat sempre acolloneixen. En aquest cas sí que val més una imatge que mil paraules. Us deixo els vídeos amb els taurons de les profunditats del mar del nord d’Oahu:

Últimament m’estic aficionant molt a un esport molt interessant: el surf. Sempre l’havia vist com un esport de “pijos” i “nens de papà” que s’havien avorrit dels altres esports convencionals i buscaven diferenciar-se de la gent del carrer anant a platges poc assequibles i fardant de la seva equipació Billabong. Com sempre, algú va exprimir idees abanderades amb elitisme per treure’n pessic, però això no treu que sota aquesta farsa hi hagi un rerefons molt més pur. Els surfistes de tota la vida ignoren completament tots aquests tòpics i modes que intenten imitar els rics europeus i americans, simplement es limiten a gaudir d’aquest esport. Inclús el més pobre d’aquí Hawai té una taula i aprofita que el mar encara és gratis per entretenir-se una estona fent anar la taula de segona mà trenta vegades millor que qualsevol pijet que s’hagi gastat centenars d’euros en classes. En realitat el surf va començar com un mitjà de transport rudimentari dels indígenes polinesis d’aquí Hawaii, que nedant sobre simples fustes viatjaven d’illa a illa i aprofitaven la força de les onades per desplaçar-se més fàcilment. Més tard va servir com a eina per a establir l’estatus social: el surf servia com eina per diferenciar uns clans dels altres i per a retar-se i establir un guanyador davant qualsevol divergència que aparegués. Avui en dia nosaltres ho arreglem amb diners i força bruta, però en canvi pels hawaians del 1700 la cosa depenia de l’habilitat de cadascú amb una taula i una onada. Després va aparèixer un home que va marcar un abans i un després, que va popularitzar el surf alhora que es va convertir en un heroi per tots els hawaians: el Duke Kahanamoku. Aquest paio és la hòstia, no només va introduir el surf a Australia o Europa sinó que a més guanyava jocs olímpics, salvava vides, feia pel•lícules, intervenia en la política de Hawaii… fins i tot potser els seus polvos duraven hores! A partir d’aquest artista del màrqueting, el surf va anar guanyant adeptes i es va anar estenent per a tot arreu on hi havia costa (i els que no en tenien es van haver d’inventar l’snowboard o l’skate). Es van anar perfeccionant les taules, batejant els moviments, creant indumentàries i accessoris… i com comentava abans, s’ha acabat comercialitzant. Potser segueix aquesta dinàmica a molts llocs, però ara que sóc al lloc d’origen, m’he adonat que és de les activitats més compenetrades amb la natura i que manté més viva l’essència de l’esport. Conté molta esportivitat, ambició i netedat, perquè cadascú intenta superar-se a si mateix sense haver de perjudicar a l’altre. Manté una base social important perquè durant l’estona que no hi ha onades, que pot ser tot un matí sencer, els surfistes van petant la xerrada per matar el temps, fent el mateix que podrien estar fent a la sorra però sobre una petita barqueta i a l’aguait de qualsevol canvi de marea; això seria el bon “rollo” dels surfistes, del qual tant parlen. És un esport molt físic i cal molt d’esforç encara que no ho sembli, perquè cada dos per tres has de tornar nedant enrere per agafar les onades i no hi ha telefèrics com a les pistes de neu. I per acabar, és un esport totalment lliure: pots fer-lo sol o acompanyat, pots estar-hi cinc minuts o vuit hores, pots fer-lo sense saber-ne o sent un expert, pots fer el tonto per passar l’estona o fer mil i una filigranes… al cap i a la fi les onades són iguals per a tothom. I això és el millor i el pitjor de tot, que depens totalment de les onades. Estàs tu sol davant el mar, has d’estar compenetrat i en plena sintonia amb ell perquè sinó pots patir les conseqüències de la seva imprevisible superioritat. Per molta tècnica que tinguis, si aquell dia les onades no s’animen no aconseguiràs res, i a l’inversa. Aquesta és la gran diferència amb molts altres esports. Precisament aquests dies s’està celebrant al nord de l’illa la competició mes important del surf, la Triple Corona. I vaig anar a treure-hi el cap i realment n’hi ha per fer-s’hi mal si no has tingut molt tracte amb onades de quatre metres. I per més inri, poc després va començar a venir un temporal i a fer mala mar. Mentre estava fent Bodyboard (el surf dels primos), van tancar la platja i els socorristes em van explicar que venia un front d’Alaska amb forts temporals i que s’aixecarien onades de més de vuit peus (no és que siguin aràcnides, és la mesura). Després vaig veure a les notícies que, efectivament venia mal temps i que hi havia estat d’alerta en moltes platges de les illes hawaianes. Fins i tot els professionals del surf van haver de suspendre la sessió. Aquí us poso un petit vídeo del campionat:

El Barça-Madrid és un esdeveniment anual que no vull perdre’m mai. Dies abans, potser setmanes i tot, ja m’estava preparant per aquest moment i estava engrescant a gent perquè vingués a veure el derbi. Inclús una americana de la residència m’havia dit que volia acompanyar-me a veure el partit. Aquí el nostre futbol, el “soccer”, és un esport per a dones i més que per dones per nenes, ja que és l’esport que fan a l’escola mentre els nens juguen a futbol americà. Els homes no el troben prou viril perquè hi falta una mica més de violència comparat amb altres esports. També diuen que és un esport molt avorrit perquè en un partit hi ha poques jugades trenades i s’hi veuen pocs gols (segurament no van veure el Barça del triplet). Que diguin el que vulguin, que a mi l’adrenalina me la puja igualment. Abans de començar el partit ja estava nerviós, i més encara tenint en compte que era el primer partit sencer que veuria sense fumar des de fa temps i que no localitzava la gent que havia de venir amb mi. A última hora tothom va canviar de plans i em vaig  quedar sol anant cap al bar, però això m’importava ben poc perquè em volia centrar en el partit. Esperava trobar-me algun seguidor en l’únic bar de l’illa on retransmetien el partit (i a sobre en diferit i sense so) però jo era l’únic que el seguia. El primer quart d’hora el Barça semblava un pel nerviós, precipitat, com si el partit s’acabés i hagués de marcar un gol a la desesperada. Una actitud que, paradoxalment, molts cops trobem a faltar quan l’equip no para de remenar la pilota sense profunditat, però amb la tensió que hi ha en aquests partits també resulta lògic. Intentaven masses jugades individuals, feien moltes passades imprecises, es molestaven els uns els altres. Hi havia rauxa i coratge però faltava serenitat, personalitat i seny, aquelles virtuts que tant abunden en l’entrenador. I de seguida el Madrid es va aprofitar d’aquesta situació en el segon quart d’hora. Els jugadors blancs no van mancats de qualitat i sense controlar del tot el partit van poder fer algunes jugades de mèrit i crear ocasions de gol claríssimes. Però gran culpa de la frustració merengue la van tenir Valdés i la doble P (Puyol i Piqué), que van demostrar una vegada més el que representa per ells un derbi. I no és gens fàcil mantenir el tipus en atacs ràpids com els de Cristiano Ronaldo i Kaká. També jugava en contra el joc del Barça el fet que fos un partit força obert i interromput contínuament per faltes, però això no és estrany tractant-se d’un derbi. Només als últims minuts de la mitja part el Barcelona va portar a la pràctica el seu joc de tiralínies, es començava a notar l’entesa i compenetració dels jugadors. Malgrat tot, encara faltava alguna cosa: El protagonisme d’Iniesta i Xavi, la visió del partit de Guardiola i potser la fúria i l’empenta de l’Eto’o. Però per això hi havia la segona part i en Touré i l’Ibrahimovic a la banqueta. Em pensava que estaven bé, però en tot el dia no em podia informar perquè m’assabentaria del resultat i perdria l’emoció. Tenia l’esperança que el partit canviés a la segona part però sent jo l’únic implicat en aquell partit hi havia d’haver algun problema. M’està molt bé que creguin que el futbol és un esport per dones, accepto que diguin que és avorrit, passo per alt que només hi hagi un sol pub on posin aquest partit d’interès internacional. Però el que no tolero és que siguin tant ignorants com per no saber que es juguen dues parts en un partit! A la mitja part vaig anar a pixar i quan vaig tornar m’havien canviat de canal i m’havien dit que ja s’havia acabat el partit. Aquesta sí que no me la podien colar i vaig explicar que faltava la segona part i es veu que el cambrer que havia gravat el partit al matí ho havia fet malament. És a dir, que el partit més important de la LFP, que es podia veure als cinemes i tot, no es podria veure per la incompetència d’un cambrer/a. Però encara ha estat més putada que em posin la primera meitat i em deixin amb les ganes. AIXÒ NO ES POT PERMITIR! Pels deu minuts que he pogut veure de la segona part per Internet, no anava desencaminat. El Barça va recuperar el seu joc, va entrar l’esperat Ibrahimovic i es va notar la prosa d’en Pep al vestuari. Les conseqüències de tot això van ser el gir total del partit i un magnífic gol del suec al cap de tan sols cinc minuts. Amb la tranquil·litat del gol, els jugadors culers es van trobar a si mateixos i el Madrid va tornar a notar la diferència d’hores de treball en grup entre ells i el rival. Però una criaturada d’en Busquets (que normalment té un “saber estar” al camp molt més madur) va posar en perill el desenllaç del partit i va donar ales altre cop als homes de Pellegrini. Afortunadament pel Barça, entre el públic i l’esforç extra dels deu jugadors no s’ha notat l’absència i inclús ha fet més bon paper que en la primera meitat, hagués pogut rebre algun gol però també n’hagués pogut fer algun més (si Casillas no fos el millor del món, Messi n’hagués fet un altre). Com bé ha dit Laporta ha acabat sent un partit èpic. I sí que és cert que el Madrid va jugar bé, potser el millor partit de la temporada, va plantar cara al Barça com cap equip ho havia fet darrerament, i van estar desafortunats de cara a porteria, però també van acabar reclamant penals (precisament el xulo-piscines que feia poc havia criticat a Iniesta per tirar-se) i parant els “jugons” a base de faltes. Potser en aquest partit el més just hagués sigut un empat, però si ens ho mirem així, ara també és més justa la classificació a la Lliga. Em fa molta gràcia la frase del Casillas: “marxem a Madrid amb cara de tontos”. Potser el fet de tornar a casa amb tres punts havent jugat de pena els havia fet oblidar mirar-se al mirall. La cara de tontos l’heu tingut sempre i no us marxarà mai, però ja anava sent hora que juguéssiu millor del que marca el resultat. Fa ràbia potser? Doncs teniu sort de no ser barcelonistes perquè fins fa poc per nosaltres això era el pa de cada dia. Però vam seguir fidels a un estil de joc i ara està donant els seus fruits i està donant exemple a tot el món. VISCA EL BARÇA!!!

Barça Madrid 2009: 1-0, a Honolulu: 0-0 on Vimeo.

Aquest cap de setmana ha estat el del Dia d’Acció de Gràcies (Thanksgiving com n’hi diuen ells), un dia especial a Amèrica del Nord perquè es torna una mica més amable i agraïda (per uns dies almenys). És un dia on s’intenta arribar a una mínima reflexió i aconseguir cert optimisme per tot el que es té i no pel que falta. És un dia que serveix per reunir tota la família per menjar plegats i fer una mica de caliu i pinya a casa, que mai va malament. Un dia en que les botigues fan descomptes del 20, 30 o 50 % perquè siguis generós i regalis alguna tonteria a algú estimat (mira que n’arriben a ser de comprensives les botigues…). Un dia en què els paons tenen més protagonisme que quan estenen les seves belles plomes (encara que ells no en treguin profit). Un dia que serveix de recurs fàcil als sermons del capellà. I també, perquè no dir-ho, és un dia de gresca i xerinola i gran part del continent pot gaudir d’un cap de setmana llarg de quatre dies. L’origen de tota aquesta tradició ve de lluny, quan colons i indis van arribar a entendre’s i ajudar-se (una llàstima que durés tan poc aquesta relació). En realitat van ser els indis els que van ajudar als colons, ensenyant-los a cultivar blat de moro perquè no es morissin de gana, i després tots plegats van culminar-ho amb un festí de menjar per celebrar les bones collites que havien tingut. Uns anys més tard, els colons va començar a veure’s les orelles i a fer-se exclusivament seu aquest dia, afegint-hi motius religiosos i plats típics com el paó… fins a proclamar-ho festa nacional per cohesionar les famílies i donar alguna alegria al poble en plena guerra civil. Perquè explico tot això ara? Doncs no ho sé. Potser perquè he viscut el meu primer Dia d’Acció de Gràcies i m’he sentit com un colonitzador desemparat en terres desconegudes, acollit pels indígenes. A falta de familiars, els companys de residència són el més semblant a una família. No perquè ens estimem ni tinguem sang o coses en comú, sinó perquè és la gent que em trobo quan arribo a casa. I volia compartir el sopar de Thanksgiving amb ells. D’aquest sopar l’únic que no era nord-americà era jo (també hi havia una xineta que potser també era de fora però com a mínim tenia un anglès perfecte). Van cuinar els plats típics com pavo (ja estic fart de dir-ho correctament i que em soni tant estrany), puré de patata o pastís de grosella. Jo els vaig cuinar uns simples espaguetis a la carbonara i em van dir que els van agradar molt i que eren molt bons aquells “Nuddles”( es nota la influència del fast food asiàtic). No sé si ho van dir perquè ho creien de debò o si el dia el dia els obligava a ser amables i dir-m’ho, ja que Thanksgiving vol dir “donant les gracies”. Per si de cas, ja m’he compromès a cuinar-los més plats.

Thanksgiving