Mite, mitologia i mitografia

Publicat el 30 setembre 2013 per paulafrancosemitiel

Primer de tot, hem de tenir en compte alguns conceptes bàsics relacionats amb la mitologia.

Per començar, s’ha de saber que en grec, μύθος mythos (mite) vol dir “expressió, missatge, alguna cosa que es narra”.
Els mites són narracions que expliquen històries de déus i herois de l’Antiga Grècia i entre línies sempre intenten generar valors i moralines per al lector. Els personatges narrats són molt humans, és a dir, tenen defectes i virtuts i això li dóna una certa credibilitat per molt que els protagonistes siguin totalment ficticis.

La mythologia (mitologia) és el conjunt de tots els mites, generalment, solen respondre a preguntes que l’home s’ha fet al llarg de la història i que mai s’han pogut demostrar com l’origen del món o la creació dels éssers humans.
Els mites no només són narracions fictícies amb una finalitat didàctica, també eren una creença per als grecs de l’Antiga Grècia. De fet, a Grècia hi regnava una actitud mitològica (abans de Crist), és a dir, creien en els mites, en la mitologia.
Tot es podia explicar a partir de la voluntat dels déus, ja que tenien un poder sobre tot i era fruit de la voluntat. A més, la mitologia donava seguretat perquè tenia i té respostes per a tot, així doncs, no apareix el dubte ni la diversitat d’opinions. Els grecs tenien una visió màgica del món i una unimitat del món social i el natural, una naturalesa caòtica.
Per tant, la mitologia no només és un piló de mites antics, sinó una gran influència per als grecs.

Però també s’ha de saber què és la mitografia, és fàcil, bàsicament és la descripció i l’estudi dels mites. Així doncs, el mitògraf és aquell que a partir dels seus coneixements intenta donar explicació als mites.
No s’ha de confondre amb la mitogonia, ja que aquesta estudia l’origen dels mites.

“Els déus olímpics” de Monsiau (segle XVIII)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | 5 comentaris

Ganozza i Mariotto

Publicat el 25 setembre 2013 per paulafrancosemitiel

“Ganozza i Mariotto” és una novel·la tràgica escrita per Masuccio Salernitano, escriptor, poeta i narrador italià. Va néixer l’any 1410 i va morir en el 1475. La seva obra més famosa va ser el “II Novellino”, un recopilatori d’històries amb marcat caràcter anticlerical. També va triomfar “Ganozza i Marrioto” que posteriorment es va realitzar una adaptació anomenada “Giulietta i Romeo” per Luigi da Porto.

Ganozza i Mariotto eren dos bojament enamorats amb les famílies eternament enfrontades.

La ràbia mútua entre els parentats no va ser l’únic problema, a més a més, Mariotto de Siena, es va veure obligat a fugir d’Alexandria d’Egipte, ja que va ser acusat d’un terrible homicidi d’un ciutadà desconegut.

Ganozza estava tan enamorada d’ell que va tenir la valentia d’empassar-se una posició que simulava la mort temporalment. Així doncs, la família trista per la difunta inexplicable, van celebrar amb molt de dol el soterrament. Ella, Intel·ligent que era, va sortir del sepulcre per anar en busca del seu amat. La veu es va córrer i Mariotto ràpidament es va assabentar de la tragèdia de la seva estimada, així doncs, va tornar a Siena. Per si no hi havia prou problemes, les autoritats el van condemnar a ser decapitat, ja que va ser acusat de la violació de la tomba de la Ganozza perquè no hi havia rastre del suposat cadàver.

Per altra banda, Ganozza es va disfressar de monjo per intentar trobar a en Mariotto, òbviament, la seva busqueta no va tenir èxit i va tornar al seu lloc d’origen, Siena.

Les notícies volen i en arribar es va assabentar de la decapitació del seu amor, innatament va tancar-se en un convent per morir de dol pocs dies després.

L’amor que sentien aquests dos joves, la passió de l’un per l’altre els hi va conduir a la mort, una vida injusta amb un final encara més injust. No és el primer cas d’amor passional amb final tràgic que podem llegir, ja que “Píram i Tisbe” i “Romeu i Julieta” també són dos grans exemples.

“Il Novellino Di Masuccio Salernitano” editat per Luigi Settembrini (1876)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els amants de Terol

Publicat el 24 setembre 2013 per paulafrancosemitiel

Aquesta història o llegenda d’amor, ens explica la relació d’Isabel de Segura i d’en Diego de Marcilla. En el segle XIII, en una dinastia, el primer fill sempre tenía el dret d’herència i el segon no. Aquest va ser el cas d’en Diego Marcilla, un jove enamorat de la bella Isabel de Segura, una noia amb una molt bona situació econòmica.

 En Diego només podria optar a l’amor d’Isabel si aconseguia obtenir les riqueses suficients com per trencar el desnivell econòmic entre l’un i l’altre. Així doncs, el pare d’Isabel li va donar un termini de cinc anys per poder aconseguir-ho i ell per tal d’obtenir l’amor desitjat, es va allistar de soldat a les tropes cristianes que lluitaven en un fort conflicte amb els musulmans pensant que tornaria de la guerra ben farcit de diners.
Mentre Diego lluitava per l’amor i per la guerra, Isabel residia a Terol on tenía un munt de candidats per contraure matrimoni, però ella tancava les portes a tots ja que esperava la tornada del seu estimat soldat cristià. Va passar el temps i per desgràcia es va haver de casar amb un dels pretendents ja que es va acabar el termini i l’estimat no va aparèixer fins al dia següent fet d’or.
En Diego al assabentar-se del conjugi d’Isabel, va tenir el coratge de demanar-li el primer i últim petó. Isabel no li va acceptar la petició i ell desplomat al terra va quedar davant d’aquella rotunda negació.

 L’endemà en el funeral, Isabel encara sobtada pels fets produïts, va besar el difunt i instantàniament va morir al seu costat.
La mort els va conduir a estar junts per sempre més a la capella de l’església de Sant Pere.

“Els amants de Terol”  d’Antoni Muñoz Degrain (1884)

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Romeu i Julieta

Publicat el 1 setembre 2013 per paulafrancosemitiel

“Romeu i Julieta” és una gran obra del segle XVI escrita per William Shakespeare, dramaturg, poeta i actor anglès, considerat un dels pares de la literatura universal.
William Shakespeare, un dels dramaturgs més importants de tots els temps, va escriure “Romeu i Julieta” inspirat en el mite clàssic de “Píram i Tisbe”. Així doncs, reprèn la idea d’Ovidi en “Les Metamorfosis” creant una espectacular tragèdia que ha donat la volta al món.

Romeu i Julieta eren dos joves amb famílies encarades, això suposava un immens problema per a ells, ja que tant l’un com l’altre tenien prohibit poder establir una relació. Però com en el mite de “Píram i Tisbe”, no hi havia frontera que destruís aquell fort amor que ambdós sentien. Per tant, es trobaven d’amagat on es demostraven l’amor i el desig que es tenien.
L’obra explica de manera espectacular com aquests dos enamorats intenten superar els obstacles que les famílies interposen en la relació.
Shakespeare va voler seguir al fil el mite grec i com a bon literat que era va posar un punt de tensió a la producció literària realitzada. Un final fatal com “Píram i Tisbe” perquè Romeu va morir pensant que la seva estimada Julieta estava morta, però en realitat, ella estava en un estat de coma induït per ella mateixa per poder enganyar als seus familiars. Julieta va ensarronar perfectament als seus pares però  per desgràcia al seu estimat també. Aleshores, ell es va suïcidar prenent verí, quan ella es va despertar va decidir clavar-se al pit la daga d’en Romeu (com Tisbe), posant així final a la seva vida.

Quan els dos joves van morir, la dinastia d’ambdós es van adonar del gran error que havien comès, així doncs, van deixar les diferències de banda i van sepultar els dos enamorats junts per sempre més. Tan “Píram i Tisbe” com “Romeu i Julieta” lluitaven pel seu amor passional prohibit fins a la mort.

 

 “Romeu i Julieta” de Frank Dicksee (1884)

Publicat dins de General, Morir per amor, Pervivència literatura anglesa | Etiquetat com a , , , | 5 comentaris

Frankenstein

Publicat el 1 setembre 2013 per paulafrancosemitiel

 

“Frankenstein o el modern Prometeu” és una novel·la de Mary Shelley escrita en 1818. Per aquells que no l’han llegit, els hi pot semblar una simple novel·la de terror, però agrupa diferents temes que giren entorn dels protagonistes.

Víctor Frankenstein era un jove científic amb un objectiu infòs per una trista petjada del passat.
La mare de Frankenstein va morir quan ell era molt jove, en Víctor sempre es va preguntar si es podia portar de nou un mort a la vida.
El que realment va fer que Frankenstein tingués curiositat per les ciències va ser un simple raig, que a la vegada, va ser com va aconseguir la vida a un mort. Frankenstein estudiava llatí, grec, física, química, anatomia, etc. Resumint, tot allò que era necessari per descobrir com fer bategar  de nou el cor d’algú.
Després de profanar diverses tombes, d’unir nervis, músculs i òrgans, Frankenstein tenia un cos humà totalment format en el llit de la seva habitació. El cos era monstruós, deformat, però tenia lo just i necessari per poder viure. La dedicació que li va posar en aquell experiment va fer que estigués dies sense dormir i sense menjar, però l’esforç valia la pena perquè estava a punt d’aconseguir-ho.
Frankenstein va decidir que ja era hora de connectar el cadàver a l’electricitat, així va fer, donant la vida al monstre, un ser vivent de dimensions i proporcions com mai s’havien vist.
Víctor Frankenstein, en veure com el seu pit es movia d’amunt a vall, com aquella criatura monstruosa s’aixecava i corria cap a ell, va reaccionar de la pitjor manera que podia fer i va amagar-se, deixant-lo escapar. El monstre va ser rebutjat pel seu propi creador i per tothom. Ningú el volia, era jutjat pel seu aspecte, així doncs, va créixer ple d’odi i de rabia, això va fer que el monstre es volgués venjar del creador.
Tenint en compte que l’any 1818, la religió era més important que actualment, el segle XXI.
Víctor Frankenstein era valent i es va atrevir a desafiar a déu, donant-li la vida a un mort, és a dir, a algú que déu ja s’ha portat.

Prometeu va desafiar a Zeus pel benefici dels mortals, robant el foc sagrat de la vida, aquí és on trobem la comparació. Ambdós van ser castigats pel déu corresponent, Frankenstein era perseguit pel monstre fins a la seva mateixa destrucció i Prometeu era castigat en el Caucas, on el déu el va lligar amb cadenes de bronze i una àguila li menjava el fetge cada dia mentre ell el tornava a regenerar a les nits.
Així doncs, ambdós van voler donar la vida. Frankenstein va voler portar al món un ser nou però se li va escapar de les mans. Tanmateix, Prometeu, va voler donar als mortals alguna cosa tan necessària per a la vida com el foc, com a contrapartida, va rebre un càstig.
Els dos eren filantròpics i van tenir la mala sort de rebre un càstig per estimar la humanitat, l’ésser humà.

Frankenstein

“Frankenstein” de David Álvarez Honrubia (2010)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 3 comentaris