He triat aquest treball ja que les metamorfosis de Zeus em semblen molt interessants tant per saber si Filèmon i Baucis són hospitalaris com per seduir les seves amants. Ja sabeu que Zeus és infidel i són increïbles les diverses metamorfosis que Zeus fa per tal de poder seduir dees i nimfes. Aquest aspecte donjuanesc de Zeus sempre m’ha agradat.
Alina Claudia Roman
1r Batxillerat de Grec i Llatí
El petit Nagual “Lilit i la creació” a l’institut Premià de Mar
Dimarts dia 9 de maig a les 10 assistirem a la sala d’actes del Serra de Marina de l’institut Premià de Mar a l’espectacle de la companyia El petit Nagual “Lilit i la creació”. Lilit i la creació mostra un paradís amb dues deesses. Elles ja fa uns quants anys que estan recollint objectes i materials diversos. Objectes i materials que estaven comdemnats a ser llençats, en el millor dels casos, al contenidor groc dels plàstics: ampolles i envasos que s’han transformat en flors i bolets, papallones i ocells, dofins i palmeres, cignes i aranyes…; bosses de plàstic que s’han tallat per esdevenir ones blaves del mar o fulles vermelles dels arbres, o que un cop tallades s’han filat i teixit per ser terra i aigua, sol i lluna, herba i teranyina… I va ser el moment de crear l’home. Però, és clar, si eren dues deesses ja es veia venir que aquesta creació s’estava sortint de l’imaginari habitual del déu únic: tant pel gènere com pel nombre. Així que van crear Lilit. Suposem que és una dona. La van fer de buata i llana peluda. De ganxet. Amb piercing de llauna, sabates de goma de pollastre i samarreta de xarxa de taronges. I li van donar vida. Ah, i no li van prendre cap costella, ni li van prohibir cap fruit de l’arbre on viu. I no tenien ni pensaments d’expulsar-la del paradís. I, arribat aquest punt, Lilit va començar a viure en llibertat, sense atabalar-se gens pel bé i pel mal. No us perdeu l’obra de titelles Lilit i la creació de la Cia. El Petit Nagual.
La música que en certa manera resumeix molt bé l’espectacle és Lilit de Pedro Guerra:
[youtube]https://youtu.be/hjcm5DEA0Ic[/youtube]
L’espectacle ens va fer veure que era possible fer una obra de titelles sols amb material reciclat. Ens vàrem plantejar si la consciència ecològica i el reciclatge era una herència dels antics romans; així com el paralel·lisme mític entre Lilit i la grega Pandora que alhora té reminiscències en l’Eva bíblica.
Les tradicions gregues, hebrees i cristianes coincideixen en culpar una dona dels mals del món, ja que, per als antics grecs, Pandora va escampar pel món tota mena de mals per no poder resistir-se a la temptació d’obrir la seva caixa. Per als hebreus tant Lilit com Eva encarnen la font del pecat i la caiguda de l’home. Una i altres coincideixen a presentar la dona com un ésser terrible.
Aquestes tres dones poden ser vistes com criatures belles, lliures i espontànies, tres dignes descendents de les prehistòriques Grans Mares de la civilitzacions antigues. Però les tres sofrien un mateix destí de reprovació: transformades en sers malignes i sotmeses per la ideologia patriarcal que portaran amb si al llarg dels segles aquests trets negatius, contribuint així a crear el prototip de la «dona fatal», recurrent en la literatura, l’art i la història.
A la mitologia grega Pandora va ser la primera dona creada per ordre de Zeus i la portadora dels mals de tota la humanitat, després que Prometeu anant contra la seva voluntat, els atorgués el do del foc arrossegant la humanitat a la desgràcia.
Aquest mite grec recorda poderosament el relat bíblic del Gènesi, en què Déu crea la primera dona, Eva, a partir d’una costella del primer home, Adam. Es poden recordar perquè Eva, al igual que Pandora, serà la dona originària i portadora de tots els mals de la humanitat de la mateixa forma en què Yahvé al igual que Zeus envia el pecat a la raça humana a través d’una dona.
Etimològicament s’ha donat la paraula ‘’Pandora’’ un significat amb diferents matisos: Paul Mazon i Williem Jacob Verdenius l’han interpretat com ‘’el regal de tots’’, però, per a Robert Greus diu que significa ‘’la que dóna tot’’ i indica que amb aquest nom s’adorava a Atenes i altres llocs com a Rea. Segon Greus, s’estaria davant la precursora grega de l’Eva bíblica, ja que Pandora és qui, com aquella, porta la desgràcia a la humanitat.
ELS MALS DE PANDORA
Des del cel, el pare dels déus va enviar una bella criatura al germà de Prometeu, Epimeteu. Aquest, ignorant l’advertència del seu germà de no acceptar regals dels déus, no només acceptà la jove, sinó que es va casar amb ella. La tragèdia es va desencadenar quan Pandora obrí la tapa d’una gerra¬ ja que contenia els mals del món, alliberant-los i espargint-los així entre tot el gènere humà. Zeus va ordenar a Pandora que tanqués el recipient, però ja era massa tard: només quedava dins l’Esperança.
La figura clàssica de Pandora va servir als pares de l’Església per corroborar la doctrina del pecat original, encara que fos oposant la veritat cristiana a una faula pagana. Així , van associar Pandora amb Eva per demostrar que el primer ésser femení va ser portador de tot el mal i la desgràcia, lliurant de tota culpa els homes. El passatge de la gerra prohibida oberta per Pandora es va identificar amb l’episodi de la fruita prohibida menjada per Eva . En ambdós casos es feia ressaltar el poder de la dona per enlluernar els homes .
En la història dels mites creacionistes hi ha un tercer personatge femení menys conegut, Lilith, la primera dona d’Adam segons la tradició hebrea. Lilit apareix en els llibres de la tradició jueva, des del Talmud fins a la Cabala i el Zoha. En ells s’afirma que « Adam i Lilith mai no van trobar la pau junts, doncs quan ell volia anar a dormir amb ella, Lilit s’hi negava. Per què he de jeure sota teu? – preguntava – . Jo també vaig ser feta de pols i , per tant, sóc el teu igual » .
LILIT, INDOMABLE I SEDUCTORA
Com Adam no va voler escoltar les queixes de la seva companya, aquesta l’abandonà. Adam va demanar llavors ajuda al Creador, que commogut va enviar tres dels seus àngels amb la missió de portar de tornada a Lilit. Els àngels la van trobar al mar Roig, regió en la qual abundaven els dimonis lascius, amb els quals Lilit havia engendrat nous monstres i dimonis. La indòmita i seductora dona es va negar a tornar al costat Adam. Llavors Yahvé ordena com a càstig que cent dels dimonis que Lilit engendrava diàriament morissin res més néixer.
El contrast entre aquest mite de Lilit i el que apareix al principi del Gènesi sobre Eva reflecteix les diferències entre una primitiva tradició judaica i una tradició sacerdotal posterior. Al Gènesi Eva és creada a partir d’una costella d’Adam; per tant, ja no apareix com una igual de l’home. El Senyor creu haver modelat un ésser femení submís, però Eva es rebel·la i menja del fruit prohibit, transgredint una vegada més els límits que li havien imposat. El « mite de la costella » es proposaria enaltir la supremacia masculina i amagar la divinitat d’Eva.
[youtube width=”450″ height=”350″]https://www.youtube.com/watch?v=gDoMZyOKvow[/youtube]
Qui és Lilit? Quin parel·lelisme té amb el mite de creació grec? Quins personatges femenins de la mitologia grecoromana tenen un paral·lelisme amb Lilit? Et va agradar l’espectacle?…
Sandra Moya
4t ESO Llatí opt.3
Fitxa artística
Guió i direcció artística: Marga Socias
Narradora: Marta Gorchs
Ambient sonor: Stephan Laired
Escultures: Thomas Roper
Il·lustració: Pep Boatella
Creació d’animació audiovisual: Edicions Hipòtesi, Barcelona
Disseny d’olors: Nelson Jara
Direcció tècnica: Roc Laín
Producció executiva: Focus
Producció tècnica en gira: Focus
Què en saps d’Hèrcules? De qui era fill? Per què rep aquest nom? Per què va haver dotze treballs? A quins treballs pertanyen les il·lustracions de més avall?
© Pep Boatella
© Pep Boatella
© Pep Boatella
© Pep Boatella
Què creus què simbolitza Hèrcules? Amb quin heroi actual del cinema, del còmic… hi trobes algun paral·lelisme?
Cal tenir molta força de voluntat (o el que és equivalent, moltes ganes d’aprovar Grec i Llatí) per llegir per decisió pròpia El mite de Sísif d’Albert Camus sense deprimir-te profundament en trobar-te, cara a cara, amb una veritat indubtable sobre la naturalesa i el significat de la vida: l’absurd. Doncs, és indiscutible que la vida té un fort punt d’absurditat que no podem eradicar, i amb el qual hem de carregar constantment qual la pedra del pobre Sísif.
No, no estem ni Camus ni jo desprestigiant de cap manera ni la vida ni la seva finalitat, ni tan sols estem donant suport a la radical visió nihilista que representava la cèlebre Escola Cínica grega, però exposem, en qualsevol cas, la innegable existència de l’home absurd, o de la sensibilitat absurda: l’home que és perpètuament conscient de la inutilitat de la seva vida i existència.
Com podríem tan sols intentar explicar bé una existència absurda si no utilitzem a Sísif com a exemple definitiu? Constantment aguantant el pes d’un exercici etern, veient el seu dur treball destrossar-se davant els seus ulls invidents… És que potser hi ha alguna cosa més absurda que això? Camus explica la història de l’acceptació de l’absurd, creant un paral·lelisme amb qui el considera l’heroi de l’absurd, Sísif.
El cap existencialista i turmentat de Camus no podria únicament parlar de l’absurda que és la vida (bé, sí que podria, però dubto que volgués), així que empra certes teories i conceptes de les escoles existencialistes del moment. Ell, com a principal exponent de l’existencialisme agnòstic, discuteix també en aquest assaig la llibertat. “Sísif gaudeix d’un moment de llibertat, quan ha acabat de carregar amb el penyal i encara no ha d’anar a tornar-lo a empènyer”. Camus considera aquest petit moment de llibertat com l’àpex de felicitat que Sísif necessita per mantenir el seu cor bategant i no recórrer a la més fàcil solució davant el seu desesperançador destí: el suïcidi, tema del qual també parla l’autor en aquesta obra, l’empra com a exemple de la via fàcil de salvació davant d’una vida absurda, per no haver de carregar amb la roca (les nostres preocupacions i pors) que eventualment pararan de tenir sentit en arribar el moment de la nostra mort.
Malgrat que superficialment l’obra sembla prendre un caràcter pessimista, una anàlisi més profunda podria revelar també un raig d’optimisme al·legant que un cop comprenguem i acceptem la nostra condició d’ “absurds” tot estarà bé.
“Cal imaginar-se Sísif feliç”, escriu Camus per tancar un llibre de fort rerefons psicològic i, per a alguns, absolutament revelador en termes de filosofia de vida que el comença amb la següent cita de Píndar, Pítica III:
No t’afanyis, ànima meva, per una vida immortal, però esgota l’àmbit del possible.
Sísif segons Ticià
Qui era Sísif? Quin era, en definitiva, el seu càstig? Per quina raó és castigat? Quina és l’ètica de Camus amb El mite de Sísif? Què represenmta per a tu Sísif? Quin és el teu roc que no has de parar d’empènyer? Quina altra pervivència de Sísif coneixes? En què es van basar els de Sense ficció per posar títol al documental El llegat de Sísif: en el mite grec o en El mite de Sísif d’Albert Camus?
Àlex Aguilera
1r de Batxillerat D
Actualment, em trobo emprant el meu temps en la lectura d’un d’aquests llibres que sempre m’he volgut llegir, però mai no he trobat el moment: Orlando, de Virginia Woolf. Aquesta novel·la, sent una biografia per a uns i “la més llarga i encantadora carta d’amor de la història” per a altres (dirigida presumptament a la també escriptora, poeta i aristòcrata Vita Sackville-West, amb qui Woolf va mantenir una profunda relació amorosa extramatrimonial), és considerada un clàssic de la literatura, utilitzada també per a estudis culturals, feministes i fins i tot sexuals.
Per a qui no conegui la ja mítica història, la novel·la explica la vida del jove Orlando -perquè no hi havia dubte del seu sexe-, un noi de classe alta, atractiu i el prototip d’home idoni per a la seva època (apassionat per les lletres i les armes). Una sèrie d’esdeveniments ocorren en la seva exemplar vida fins arribar a un punt mort enmig d’una revolta a Turquia, on després de dormir set dies seguits, desperta convertit en dona.
Quin horror! Quin drama! Un home tan viril i masculí transformat en el “sexe dèbil”. Des d’aquest moment, es narra l’odissea de l’androgin ésser fins tornar a Anglaterra, patint allà i pel camí, en la seva pròpia pell, el que és ser una dona.
No va ser fins molt temps després de començar a llegir-me la novel·la, quan em vaig adonar, en efecte, que si un ciutadà romà la llegís, la podria confondre (amb plena justificació) amb un escrit de la mà d’un escriptor de la seva època: Ovidi. Doncs el que pateix Orlando, no és més que una metamorfosi d’Ovidi en altres temps i en altres circumstàncies. Potser la diferència més significativa entre una de les clàssiques metamorfosis i la caòtica transformació del nostre protagonista, és la raó per la qual es va produir: no podem anomenar una metamorfosi la qual no es faci a causa d’alguna venjança, caprici o compassió d’un totpoderós déu, però encara que ho intentem no podríem trobar una clara raó per la qual el sexe d’Orlando va mutar de sobte.
Tot i que sigui inevitable no pensar automàticament en Hermafrodit, la mutació protagonista d’aquesta novel·la és més pròpia del cec endeví Tirèsias, ja que en lloc d’oferir-nos un ésser de doble sexe, hermafrodita, com és el cas de Hermafrodit, trobem una persona que ha canviat de sexe completament, d’home a dona. Moltes són les teories sobre la ceguesa de Tirèsias, però potser la més acceptada inclou-hi uns cruels canvis de sexe de mà de la deessa Juno, que després de marejar-lo amb unes aproximadament sis transformacions, li pregunta, curiosa, quin sexe gaudeix més en l’acte del coit, ja que ell havia experimentat amb els dos (alguns mites fins i tot diuen que Tirèsias-dona va ser una reconeguda prostituta!). Ell va contestar que les dones gaudien molt més, i ella va respondre furiosament amb una ceguesa sobtada com a càstig.
En qualsevol cas, Orlando és molt més complex, tot i ser considerada una de les obres més accessibles de l’autora. Woolf fa ús un cop més del seu més característic recurs, el monòleg interior, el qual, en la meva opinió, controla millor que ningú. Va més enllà d’un simple canvi físic, i explora la confusió interior del personatge, explora la seva adaptació i les seves inquietuds, les seves maquinacions i conflictes filosòfics.
Quin altre mite coneixeu que es basi en un canvi de sexe? Sabíeu ja el mite de Tirèsias? Què li va passar a Hermafrodit?
Álex Aguilera
1r de Batxillerat D
