Text de Sèneca

” I. Hic itaque coetus astrorum, quibus immensi corporis pulchritudo distinguitur, populum non conuocat: at cum aliquid ex more mutatum est, omnium uultus in caelo est. Sol spectatorem, nisi deficit, non habet; nemo obseruat lunam nisi laborantem: tunc urbes conclamant, tunc pro se quisque superstitione uana strepitat. Quanto illa maiora sunt, quod sol totidem, ut ita dicam, gradus quot dies habet et annum circuitu suo claudit, quod a solstitio ad minuendos dies uertitur, quod ab aequinoctio statim inclinat et dat noctibus spatium, quod sidera abscondit, quod terras, cum tanto maior sit illis, non urit sed calorem suum intensionibus ac remissionibus temperando fouet, quod lunam numquam implet nisi aduersam sibi nec obscurat.

II. Digna res contemplatione, ut sciamus in quo rerum statu simus, pigerrimam sortiti an uelocissimam sedem, circa nos deus omnia an nos agat.

III. Democritus quoque, subtilissimus antiquorum omnium, suspicari se ait plures stellas esse quae currant, sed nec numerum illarum posuit nec nomina, nondum comprehensis quinque siderum cursibus. Eudoxus primus ab Aegypto hos motus in Graeciam transtulit; hic tamen de cometis nihil dicit: ex quo apparet ne apud Aegyptios quidem, quibus maior caeli cura fuit, hanc partem elaboratam. Conon postea, diligens et ipse inquisitor, defectiones quidem solis seruatas ab Aegyptiis collegit, nullam autem mentionem fecit cometarum, non praetermissurus, si quid explorati apud illos comperisset.

V. Charmander quoque, in eo libro quem de cometis a composuit, ait Anaxagorae uisum grande insolitumque caelo lumen magnitudine amplae trabis, et id per multos dies fulsisse.

Aristoteles ait non trabem illam sed cometen fuisse; ceterum ob nimium ardorem non apparuisse sparsum ignem, sed procedente tempore, cum iam minus flagraret, redditam suam cometis faciem.

XI. Illud imprimis praesumendum est, cometas non in una parte caeli aspici nec in signifero tantum orbe sed tam in ortu quam in occasu, frequentissime tamen circa septentrionem. Forma eis, nomen, est una: quamuis enim Graeci discrimina fecerint eorum quibus in morem barbae flamma dependet, et eorum qui undique circa se uelut comam spargunt, et eorum quibus fusus quidem est ignis sed in uerticem tendens, tamen omnes isti eiusdem notae sunt cometaeque recte dicuntur.

XVII. Apollonius Myndius in diuersa opinione est: ait enim cometen non unum ex multis erraticis effici sed multos cometas erraticos esse. Non est, inquit, species falsa nec duarum stellarum confinio ignis extentus, sed proprium sidus cometae est, sicut solis ac lunae.

Nec est quod putemus eundem uisum esse sub Claudio quem sub Augusto uidimus, nec hunc qui sub Nerone Caesare apparuit et cometis detraxit infamiam illi similem fuisse qui post excessum diui Iulii ludis Ueneris Genetricis circa undecimam horam diei emersit.

XXV. Veniet tempus quo ista quae nunc latent in lucem dies extrahat et longioris aeui diligentia; ad inquisitionem tantorum aetas una non sufficit, ut tota caelo uacet: quid, quod tam paucos annos inter studia ac uitia non aequa portione diuidimus? Itaque per successiones ista longas explicabuntur. Veniet tempus quo posteri nostri tam aperta nos nescisse mirentur.

Erit qui demonstret aliquando in quibus cometae partibus currant, cur tam seducti a ceteris errent, quanti qualesque sint. Contenti simus inuentis: aliquid ueritati et posteri conferant.

XXVII. Quid est quare in Leone sol semper ardeat et terras aestibus torreat, in Aquario astringat hiemem, flumina gelu claudat? Et hoc tamen et illud sidus eiusdem condicionis est, cum effectu et natura dissimile sit. Intra breuissimum tempus Aries extollitur, Libra tardissime emergit: et hoc tamen sidus et illud eiusdem naturae est, cum illud exiguo tempore ascendat, illud diu proferatur. “

“I- És per això que l’estol dels astres, que donen esclat de bellesa a l’inmens firmament, no atreu l’atenció de la turba; però tot d’una que alguna cosa surt de l’acostumat totes les cares es giren cap al cel. El sol no té espectadors sinó quan s’eclipsa; ningú no observa la lluna sinó quan defalleix semblantment; llavors clamen les ciutats, llavors cada individu, pres d’una vana supersitció, crida estrepitosament. Quant més gran no és, tanmateix, que el sol faci, per dir-ho així, tants passos com dies hi ha i amb la seva revolució clogui el cercle de l’any, que a partir del solstici torci la ruta per minvar els dies, que des de l’equinocci tot seguit s’abaixi vers l’horitzó i doni espai a les nits, que oculti els astres, que, tot i ser molt més gran que la terra, no la cremi, ans l’escalfi regulant la seva calor amb intensificacions i mitigacions alternatives, que no ompli de llum la lluna sinó quan la té enfront, ni l’aombri sinó quan li ve de biaix.

II-  Cosa digna de ser examinada és de saber quina és la nostra situació en el món, si ens ha escaigut una habitació extremadament peresosa o extremadament veloç, si Déu fa rodar tota cosa entorn nostre o si ens fa voltar a nosaltres.

III- Demòcrit, el més subtil de tots els antics, quan encara no s’havia calculat el curs dels cinc planetes, digué que sospitava que el nombre d’aquests astres errants era més gran, però no en va determinar ni el nombre ni els noms. Eudoxi fou el primer que transmeté de l’Egipte a la Grècia el coneixement d’aquests moviments planetaris, però no diu res dels cometes; de què apareix que aquesta part no fou treballada ni pels egipcis, més sol·lícits que els altres pobles a estudiar el cel. Més tard Conó, un altre recercador diligent, va catalogar els eclipsis del sol observats pels egipcis, però no fa cap esment dels cometes, cosa que no hauria omès si haguès trobat en aquell poble descobertes exactes en aquest respecte.

V- Carmandre, en el llibre que va escriure sobre els cometes, diu que Anaxàgoras va veure al cel una llum gran, insòlita, de la grandària d’una biga i que va brillar durant molts dies.

Aristòril diu que allò no fou una biga, sinó un cometa; altrament, a causa del seu excessiu ardor, el seu foc escampat no va ser visible de seguida, però amb el temps, com la seva incandescència anés minvant, va reprendre la figura habitual dels cometes.

XI-  Ens cal assentar que els cometes no es veuen en una sola part del cel, ni tan sols dins la zona zodiacal, ans apareixen tant a llevant com a ponent i amb més freqüència cap al nord. La forma és, com el nom, la mateixa per a tots. Perqupe encara que els grecs hagin distingit entre els cometes dels quals la flama penja com una barba i els que l’expandeixen entorn llur com una cabellera i els que emeten també un foc, però que s’allarga en punta, totes aquestes menes tenen les mateixes característiques i s’anomenen pròpiament cometes.

XVII-  Apol·loni de Mindos és d’una altre opinió. Car ell diu que un cometa no és format de moltes estrelles errants, sinó que un gran nombre de cometes són planetes. Un cometa, diu, no és una falsa aparença, ni un ròssec de foc produït per l’acostament de dues estrelles, ans és un astre pròpiament dit, com el sol i la lluna.

I no cal creure que fos el mateix cometa el que va ser vist sota l’emperador Claudi i el del temps d’August, ni que el que va aparèixer sota Neró Cèsar i llevà la mala fama dels cometes fos semblant al que, després de la mort de Juli Cèsar, va sortir devers l’hora undècima del dia dels jocs en honor de Venus Genitriu.

XXV- Dia vindrà que el temps i un estudi diligent i prolongat per segles aclariran aquestes coses ara misterioses. No basta una vida, ni que estigués tota consagrada a l’estudi del cel, per a tan vastes recerques, quant menys dividint desigualment els nostres pocs ants entre l’estudi i els vicis. Així és aquestes qüestions no es posaran en clar sinó per llargues successions de vides. Dia vindrà que els nostres decendents s’estranyaran que nosaltres hàgim ignorat coses tan manifestes.

Un dia vindrà l’home que explicarà en quines regions corren els cometes, per què van errívols tan separats dels altres astres, com són de grans i quina és llur natura. Nosaltres contentem-nos del que ja ha estat trobat i deixem als nostres decendents que contribueixin també al coneixement de la veritat.

XXVII- Quina és la raó per què el sol, quan es troba al Lleó, és sempre ardent, i quan es troba a l’Aquari, fa venir l’hivern i empresona els rius en el glaç? I tanmateix aquestes dues constel·lacions, per diferents que siguin llur influència i llur natura, són d’una mateixa condició. Aries s’aixeca en un temps brevíssim, Libra engrandeix amb gran lentitud; tot amb tot, aquestes dues constel·lacions són del mateix ordre, malgrat la rapidesa de l’ascensió de l’una i la lentitud amb què apareix l’altra. “