Taure

És la segona constel·lació zodiacal que limita al nord amb Perseu i el Cotxer, a l’est amb Àries, al sud amb Eridà i Orió i a l’oest amb Bessons. És visible durant les nits fredes  a l’hemisferi nord i durant les càlides nits d’estiu a l’hemisferi sud. Sobre aquesta constel·lació es troba el famós cúmul de les Plèiades. L’estrella més brillant d’aquesta constel·lació és Alfa Tauri o Aldebarán. El seu nom ve del llatí Taurus (en grec, Ταύρος).

Constel·lació de Taure

Representació de la constel·lacio de Taure

Mite de Taure:

El taure en la mitologia grega s’identifica amb una de les múltiples aventures de Zeus a la Terra. Zéus, el pare dels déus, tot i que estava casat amb Hera, acostumava a baixar a la Terra per escollir i estimar alguna nimfa. Una de les més cèlebres va ser Europa.

Zeus va veure Europa quan aquesta jugava amb les seves companyes a la platja de Sidó o de Tir, on regnava el seu pare. Meravellat de la seva bellesa, es metamorfejà en un toro d’una gran blancor i amb unes banyes similars a la lluna creixent; amb aquest forma va jeure als peus de la donzella. Europa, en un principi es va espantar, però després va començar a acaronar–lo i acabà seient a la seva grupa. Tot seguit, el toro s’aixecà i es llançà al mar. Malgrat els crits d’Europa, el toro es va endinsar cada cop més en la mar i arribaren tots dos a l’illa de Creta, on Zeus s’uní a la jove al costat d’una font, sota uns plàtans que, en memòria d’aquests amors, obtingueren el privilegi de no perdre mai les seves fulles.

D’aquesta unió nasqueren tres fills: Minos, Sarpedó i Radamantis. En morir, Europa va rebre honors divins, i el toro, la forma del qual havia adoptat Zeus, es convertí en una constel·lació.

Minos, un dels fills de Zeus i Europa, va arribar a ser el rei de Creta. Per guanyar-se la simpatia del poble, va voler demostrar que els déus estaven a favor seu i pregà a Posidó (Neptú) que fes sortir un toro del mar; a canvi li va prometre que sacrificaria l’animal.

Posidó envià el toro i Minos va arribar a ser el rei de Creta. Però l’exemplar era tan magnífic, que Minos decidí no sacrificar-lo. Posidó enfadat va fer que Pasífae, la dona de Minos, sentís una passió boja pel formós animal i que s’unís amb el Toro. D’aquesta unió nasqué el Minotaure. La notícia va córrer de boca en boca. Fins i tot Eristeu, rei de l’Argòlida, se n’assabentà i imposà a Heràcles la tasca de capturar-lo (tasca que va constituir un dels dotze famosos treballs). Heràcles matà l’animal i així Creta s’alliberà del toro, però li quedava el Minotaure.

El Minotaure era un monstre que tenia cap d’home i cos de toro. Minos, el rei de Creta, ordenà a l’artista atenès Dèdal la construcció d’un immens palau, un laberint. Ningú, llevat del propi Dèdal, no era capaç de trobar-ne la sortida. Minos tancà allà al monstre i cada any li lliurava set joves i set donzelles de la ciutat d’Atenes. Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, s’integrà voluntàriament en el grup de joves que havien de ser sacrificats a Creta, i gràcies a Ariadna, va aconseguir no tan sols matar el Minotaure, sinó també trobar el camí de sortida del laberint.

El rapte d’Europa, Peter Paul Rubens

Hèrcules lluita contra el toro de Creta, Francisco Zurbarán

Teseu i el Minotaure, ceràmica grega