Aquesta obra de teatre explica la història que manté un peculiar professor amb els seus alumnes. La trama està bé, però sobretot la primera part es fa feixuga si no tens un ampli bagatge musical i cinematogràfic. A la segona part, la trama s’accelera i resulta més amena i entretinguda.

Tot i això, no em sembla que el model de professor sigui el més lloable de tots els que hi pot haver. Ja està bé fer el que ell fa, però crec que també és necessari saber arribar a l’alumnat des d’un àmbit més humà. Aconseguir que et respectin, no només per allò que saps i que els saps ensenyar, sinó per allò que ets “humanament parlant”, crec que és (o hauria de ser) la fita de qualsevol professor/a.

En Gurb i el seu company són dos extraterrestres que arriben a la terra amb una missió molt concreta. Però en Gurb, que és qui surt a explorar en nostre planeta deixa d’enviar informes, de manera que el seu company decideix sortir a buscar-lo.

En aquesta ocasió és Rosa Novell qui interpreta aquest ésser alienígena. El muntatge que fan aquests dies al Club Capitol, és força arriscat, perquè és només aquesta actriu qui llegeix, tot representant, aquesta novel·la d’Eduardo MENDOZA. El resultat és una obra divertida i entretinguda, altament recomanable per a tots els públics. No us la deixeu perdre i descobrireu com coses que per als humans són quotidianes, coses en les que sovint ni hi pensem poden resultar d’allò més extravagants!

El grup Dagoll Dagom ha fet un muntatge musical a partir de la novel·la Aloma de Mercè RODOREDA. A mi la novel·la em va agradar molt, tot i ser una de les primeres obres de l’autora, i estar basada en moltes de les seves experiències personals. És un llibre força llegit, sobretot perquè acostuma a ser lectura obligatòria a batxillerat (cosa que per una banda està bé perquè és una obra capdal de la literatura catalana, però per una altra banda, crec que als alumnes no els acaba d’agradar, perquè no acaben de copsar tot allò que hi ha al darrere del drama que s’explica, potser els falta una mica de maduresa). El fet de que sigui un text molt conegut acostuma a dificultar la posada en escena, perquè són moltes les comparacions amb l’original, i ja sabem que “les comparacions són odioses”. Però la veritat és que aquest grup teatral disposa d’un molt bon equip i que han fet una bona feina. Felicitats!

Aquesta funció no val gaire la pena, sobretot perquè el text no és res de l’altre món. La veritat és que amb la propaganda que li fan a aquest autor, amb una reivindicació per la seva marginació i oblit, pensava que havien trobat ves a saber què…

A més a més, crec que és un gran error que recomanin aquesta obra per estudiants. Jo hi he anat amb alumnes de 2n de Batxillerat i l’han “tolerat” (igual que les professores que els acompanyaven) sobretot perquè els actors fan una bona feina. Però altres alumnes feien una cara i uns comentaris… i el pitjor de tot és que tenien raó!

Cancun és l’obra que es representa aquests dies al teatre Borràs, i és una creació del genial Jordi GALCERAN:

Els qui vam anar a la preestrena, vam gaudir del plaer de fer un col·loqui amb l’autor, el director i els quatre actors de l’obra. En GALCERAN va parlar de la importància de la posada en escena que és el 50% de l’èxit d’una funció, i va dir que els seus textos són textos teatrals, però no literaris (discrepo!). És cert, que la feina dels actors i del director és fonamental, i en aquest cas podem dir que és excel·lent; però també és cert que sense una bona història per explicar queden en res. I l’autor, és cert que escriu textos que funcionen molt en escena, però crec que el temps em donarà la raó i el convertirà en un dels grans dramaturgs de la nostra llengua. Felicitats a tots plegats per la feina ben feta, ha estat un plaer compartir amb vosaltres aquesta estona.

És una obra molt fluixeta… que suposo que ha tingut un cert èxit perquè les cançons que utilitza són conegudes per tots, i en sentir-les fas una mica de revival.

L’altre dia vaig assistir al musical de Mamma Mia com a conseqüència de l’entusiasme que va representar la pel·lícula per a la meva cosina. La veritat és que teníem unes localitats força dolentes, però tot i així, vam engrescar-nos amb la posada en escena. El gran avantatge per a aquells que no dominem massa l’anglès, és que les cançons estan traduïdes (això sí, al castellà), de tota manera haig de dir, per no faltar a la veritat, que la pel·lícula em va semblar molt més autèntica, ja que la funció en alguns punts resulta sobreactuada.

El muntatge que han fet amb la novel·la de Mercè RODOREDA Mirall trencat, crec que està pensat per aquell públic que ha llegit la novel·la i que li ha agradat molt (que és el meu cas). Tot i així, la posada en escena m’ha resultat sorprenent, sobretot per l’ús gratuït dels nus en escena. No sóc gens puritana, i no m’escandalitza que dalt d’un escenari es representin escenes pujades de to. Però si heu llegit l’obra, i sobretot si coneixeu altres obres de M. RODOREDA, sabreu que només hi ha un moment pujat de to, “picantó” com es diria a l’època, i és l’escena del bany de les minyones. En fi, el director sabrà millor que jo perquè ha interpretat el text amb aquesta “clau sexual”.

Aquesta funció a mi em va semblar una obra costumista pròpia d’una altra època… però jutgeu vosaltres mateixos.

Aquesta és sense dubte la millor obra que jo he vist aquest any. És fresca, divertida, original… i alhora intensament dramàtica. És una obra on la mort està present gairebé tota l’estona, però que la seva autora, la Carol López, ha sabut mostrar la mort mitjançant la vida. A més ha comptat amb uns actors excel·lents, des del primer fins l’últim. I amb uns diàlegs genials, com quan diuen que l’àvia vol dues olives… amb un Martini per acompanyar…

He de dir que jo hi vaig anar una mica a contracor. No em cridava massa l’atenció… però si tothom qui la havia anat a veure me la recomenava… seria per algun motiu, no? La veritat, és que després de veure-la em ve al cap no un motiu, sinó una pila de motius per anar al teatre a passar una molt bona estona amb aquesta funció. Si teniu oportunitat no us ho penseu i aneu-hi!!!

Aquests dies s’ha pogut veure al TNC la posada en escena d’aquesta gran obra de W. SHAKESPEARE. Els encarregats d’aquest muntatge han estat els membres del Centro Dramático Nacional, dirigits per Gerardo Vera en una versió de Juan Mayorga. El resultat: un éxit. Tot està muntat de manera que t’introdueixis de ple en el text, fins al punt de sentir-te afectat pel que es representa en escena. Com pot ser que les persones arribin a aquests extrems? Som tots igual de roïns en situacions límit? On és el nostre honor? Seríem nosaltres com el bo del comte Kent, o seríem més aviat com lEdmund encara que no ens agradi reconèixer-ho?

Espectres se’ns presenta aquests dies al teatre Romea com una funció de teatre de les més intenses que he vist últimament. L’argument de l’obra gira entorn de les pors que cadascú de nosaltres porta dins. Tots tenim un passat, i tot i que el superem i continuem endavant amb la nostra vida, sempre hi ha aquelles imatges que ens persegueixen, aquells fantasmes que no ens deixen viure tranquils. I no estem tranquils perquè sovint tenim por de cometre els mateixos errors que ja tingut en el passat, perquè volem aprendre i ser més llestos i més vius, perquè volem ser millors… però això no és una tasca fàcil.

Això és el que li passa a la protagonista de l’obra. Ella ha viscut un passat horrorós, que ha mantingut amagat per la vergonya que representa, i que tot i que l’ha superat no l’ha oblidat; i a més ara es veu obligada a reviure’l.

A mi m’ha agradat molt, però cal tenir present què és el que vas a veure. No és una obra fàcil i entretinguda, d’aquelles que et fan passar una tarda de diumenge més distreta… És una obra dura que et fa reflexionar i que has d’anar a veure amb una certa predisposició del que et trobaràs.

Paco Morán ha estrenat recentment El enfermo imaginario. Sense tenir en compte les múltiples incomoditats del teatre Condal, que té unes instal·lacions més que obsoletes (les fileres són tan estretes que les cames no t’hi caben, i per deixar passar els espectadors has de sortir de la fila! Per no parlar de què no hi ha lloc físic on poder deixar la bossa, els abrics… És cert, que a fora hi ha un guardarobes, però està tan mal organitzat que has de fer una llarga cua per deixar les cose,s i una cua interminable per recollir-les).

Tornant a la funció haig de dir que em va decebre. Em va passar el mateix que amb Òscar, una maleta… Potser és que esperava massa de dos reconeguts actors com Joan Pera i Paco Morán… La veritat és que l’obra és una comèdia molt fluixa, i la interpretació dels actors resulta massa forçada.

Aquesta obra de teatre parteix un fet històric real i no gaire llunyà: la Guerra Civil. Dins d’aquest marc tràgic es desenvolupa l’acció. Una acció que resulta còmica perquè els seus protagonistes són uns “artistes” (com ells mateixos es defineixen).

El que busquen aquest parell de comediants és entretenir el públic, tot esperant l’arribada de temps millors.

De sobte, es veuen atrapats entre els dos bàndols: el nacional i el republicà, i hauran de resoldre la situació per tal de salvar-ne la vida. És en aquest punt, quan Carmela (Verónica Forqué) no resisteix més, ella no pot actuar davant de tots els condemnats a mort. En canvi, Paulino (Santiago Ramos) sap sobreviure, tot i pensar com Carmela sap representar el paper que li toca.

És una funció dramàtica, tractada amb clau d’humor, intrepretada per una magnífica Verónica Forqué.

Entre pocs i massa és una comèdia eròtica molt divertida.

Per a mi ha estat un plaer descobrir un actor com Carles Gilabert “Pali”. El seu personatge és divertit alhora que entranyable i patètic. I ell sap donar-li tots aquests matissos. No té cap mena de vergonya, i està tan “ficat” en el seu paper que te’l creus del tot. Acabes pensant: “no sé si és un pobre home, o si ja li està bé tot el que li passa perquè ell s’ho ha buscat”. Aconsegueix ficar-se el públic a la butxaca de tal manera que, desperta en l’espectador un sentiment de … com ho diria… protecció???

Aquest text de Bertolt Brecht està basat en una llegenda xinesa. Ara Oriol Broggi l’ha portat a escena al TNC i, sense dubte el més desacable és la fantàstica interpretació d’Anna Lizaran en el paper de jutge. Un personatge amb una visió molt particular de la justícia, i amb una gran capacitat per donar la volta als casos que se li presenten, per tal d’aplicar la llei de manera que afavoreixi sempre els més pobres (i la seva butxaca, no hem d’oblidar que diu en començar cada judici: “Aquí es cobra”).

Si aneu a veure la funció tingueu present que l’Anna no surt fins la segona part, que és realment la que val més la pena.

El silenci del mar és una història de silenci entre un oficial alemany (estem a l’època de la Segona Guerra Mundial) i la família francesa que el té allotjat a casa seva. Per tant, tot el text s’articula a partir dels monòlegs que interpreta un fantàstic Pere Arquillué.

És una obra que vol donar un punt de vista diferent del que va ser l’Holocaust, ja que ens mostra un oficial tendre i innocent que es veu immers en un univers que no és el seu, però al que es veu abocat sense remei.

Ex és una comèdia sobre les relacions de parella. És una obra entretinguda sobretot gràcies a l’actuació d’Àngels Gonyalons, mal que hem pesi l’Abel Folk resulta una mica insípid… li manca força.

 El tema està bé, però crec que haurien pogut treure’n molt més profit, si el terme “Ex” està tant de moda darrerament és per alguna cosa. Tots sabem que és un “Ex” nostre o de la nostra parella i tot el que això implica. Tots sabem també com en són de complicades les relacions i com costa mantenir-les perquè no es converteixin en “Ex”.

En resum, tots hem tingut o tenim la sort de tenir un “cutxiflí”, és un tema que ens arriba, que ens toca de prop i potser per això n’esperàvem alguna cosa més.

Què és la moral? Aquesta és la pregunta a la que ha de respondre Diderot.

És a partir d’aquesta qüestió que Eric-Emmanuel Schmitt teixeix un text que, posat en escena per Joan Lluís Bozzo, resulta força entretingut. A més a més, cal tenir en compte que els actors protagonistes són d’aquells que aconsegueixen “ficar-se” en el paper que els pertoca i, que per molts cops que els hagis vist en escena sempre aconsegueixen sorprendre’t (estic parlant d’en Ramon Madaula i la Laura Conejero).

Si l’aneu a veure passareu una bona estona, però com que no us aclarinan que és la moral aquí us deixo la seva etimologia: s. XIV; del ll. moralis, íd., der. de mos, moris ‘costum, estil de viure’ (que cadascú en tregui les seves conclusions).

Per primera vegada haig de parlar malament d’una obra de teatre. Mai, mai havia anat al teatre i m’havia avorrit. El pitjor de tot, no és que no m’agradés l’obra, que pot passar, sinó que no m’ho esperava pas perquè està basada en un text que conec prou bé i que funciona per si sol. És per això al teatre no donava crèdit. Realment era com si hagués anat a veure a un grup d’aficionats o més ben dit un grup de persones (perquè és impossible ser aficionat al teatre i actuar d’aquella manera) que s’ha trobat amb un llibre, que han vist que era de teatre i que han pensat: vols dir que si ho representem ens vindrà a veure algú? (això amb altres paraules ens ho va dir el propi director en acabar la funció el dia de l’estrena!!!) I, és clar, com que l’obra és coneguda ja tenen la meitat de la feina feta! És una vergonya!!!

Ho sento, potser hauria de ser més imparcial, però no ho puc eviar. Aquest és un bloc d’opinió. Si heu anat a veure aquest muntatge i voleu dir que us ha semblat ja sabeu com fer-ho.

La plaça del Diamant és una novel·la excel·lent d’una autora brillant: Mercè Rodoreda. És per això que la posada en escena hem feia una mica de por, però haig de reconèixer que és un muntatge excel·lent. Excel·lent en tot: en l’escenografia (i en tota la gent que la fa possible), en el vestuari, en el maquillatge, en la música en directe, i evidentment en la interpretació dels actors.

No us puc dir que aneu a veure-la perquè el dia 20 de gener va ser l’última funció al TNC, però si van de gira i en teniu oportunitat no dubteu en anar-hi. Veureu una obra única, que parla de la força d’una dona que tira endavant tot i les dificulatats que se li presenten a la vida. Tot amb la República, la Guerra i la post-guerra de rerefons històric. Gaudireu de tota la funció sobretot d’un segon i tercer actes colpidors.

Aquest any 2008 es celebra el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, i la fundació Mercè Rodoreda de l’IEC juntament amb altres han organitzat una sèrie d’actes conmemoratius que podeu consultar a la web: www.anyrodoreda.cat

Anar a veure una funció de la companyia T de Teatre és gairebé una garantia de què passaràs una bona estona, i aquest cas no és una excepció.

És una obra original i divertida, escrita i dirigida per Javier Daulte. Et sorprendrà no només el desenllaç de la trama d’aquesta comèdia de terror, sinó especialment tota l’escenografia.

Han acabat la temporada al TNC però encara estan de gira.

Aquesta obra és una magnífica adaptació del clàssic L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. El text comença amb Esteve al llit de mort, i en un “delirium” recorda tot el que ha estat la seva vida. És en aquest punt que se n’adona de què mai ha estat feliç perquè mai ha tingut res que l’il·lusionés, l’emocionés o l’apassionés. El que ha fet sempre és complir amb el seu deure sense qüestionar-se la seva individualitat i no és fins que ja és massa tard que descobreix una altra forma de vida possible (la que tindrà el seu fill Ramonet).

Si heu llegit l’original i us ha agradat no dubteu a anar a veure aquesta funció. Us sorprendrà gratament.

Aquesta és una obra de l’escriptor anglo-paquistanès Hanif Kureishi que parla sobre la família, més concretament sobre la crisis matrimonial. Joel Joan i Clara Segura són els actors que interpreten a un matrimoni que, a punt de trencar-se.  Él el personatge del Xavier qui va més enllà d’aquesta crisi per plantejar-se que ha estat la seva vida. Veu la necessitat de plantejar-se una nova vida que ha de ser, per damunt de tot, diferent a la vida que ha portat fins al moment.

En Joel Joan està en el seu “etern paper” tot i que de vegades resulta sobreactuat. Tot i això el muntatge és força original i està bé per passar una bona estona amb el drama de la vida.

Aquest musical està basat en l’obra Adéu, Berlin de Christopher Isherwood. Ens situa al 1931 en ple nazisme, però ens trasllada al Kit Kat Klub que és un “nigth club” que ens permet evadir-nos de la realitat del moment.

El muntatge és execel·lent (música, actors, escenografia…) i aconsegueix que per una bona estona ens divertim i ens oblidem de tot. Això sí sempre de la mà d’un gran mestre de cerimònies.

Si voleu un consell, no us la deixeu perdre!

Aquesta obra de teatre és un muntatge fet a partir de Calaveres atònites de Jesús Moncada. El text mostra la fi d’un poble, la fi de Mequinensa, com a conseqüència d’un projecte d’infraestructura: la creació d’un pantà. La riquesa del llenguatge i de les històries que s’hi expliquen, fan que el resultat sigui una representació alhora divertida i emotiva. Si heu llegit el text i us ha agradat no us la podeu deixar predre, però compte amb l’acompanyant que trieu perquè no és una funció apte per a “tots els públics”.

Aquesta obra de teatre és una comèdia de Claude Magnier.

És una bona obra interpretada, en aquest cas, per Joan Pera que sap donar-li perfectament el toc “d’esbojarrament” que demana.

Els que l’hem vist actuant en altres ocasions pensem que la funció és fluixa. Però de tota manera si voleu passar una estona entretinguda i distreta, aneu al teatre!