Vaig anar al cine a veure aquesta pel·lícula sense cap mena de ganes. Si mires el trailer ja es veu que l’argument no és massa bo, i com que a mi ABBA tampoc és un grup que m’entusiasmi massa… la veritat és que tot plegat feia que tingués una mica de mandra. Però haig de reconèixer que em vaig emportar una grata sorpresa.
El film aconsegueix fer passar una bona estona al públic, i la prova més evident d’això és que la gent va acabar aplaudint la pel·lícula, cosa que jo mai havia vist al cinema. L’única pega que se li pot posar, i tampoc sé fins a quin punt és una pega, és el fet que les cançons són en anglès i que si no domines la llengua has d’anar llegint els subtítols. Per tant, si sou miops no us deixeu les ulleres!
A mi em va passar una cosa semblant. Jo no hi hauria anat al cine, però dues amigues (com per art de màgia em van dir: Has d’anar, Lolita!) Mamma mia és un cant a la vida! Et dóna ganes de viure, de ballar, de cantar i quan veus els actors de cinquantaimolts ballant, rient, gaudint… et vénen unes ganes de riure i ser com ells….