Aquest passat dimarts vaig assistir a la preestrena de la nova pel·lícula dirigida per Clint Eastwood. És la història d’una mare soltera (als Estats Units dels anys 20) desesperada per recuperar el seu fill, desaparegut una tarda mentre ella era a la feina. Es mostra com sovint els interessos polítics passen davant dels personals, però que tot i així sempre hi ha gent disposada a ajudar-nos de manera desinteressada en els moments difícils.

La trama està força bé, tot i que el ritme és molt lent, i no acaba de transmetre del tot l’angoixa i el patiment d’algú que es trobi en aquesta situació.

Crec que és molt encertada la propaganda que fan d’aquesta pel·lícula. Jo vaig assistir ahir a la preestrena i és realment: “una pel·lícula de vampirs per a adolescents enamorats”.

En sortir del cine, hi havia opinions per a tots els gustos: que si és molt lenta, que si no té acció, que si que guapos que són els protagonistes, que si se m’ha fet curta… Hi ha qui va sortir encantat, i qui es va avorrir moltíssim. Crec que perquè t’agradi el film és imprescindible tenir clar què és el que vas a veure!

Aquesta és l’última entrega de James Bond. Una vegada més acció i més acció, encara que des del meu punt de vista han perdut tres coses importants respecte a altres entregues:

1. Sovint, Daniel Craig sembla més un macarra que no pas un gentleman com havia estat sempre l’agent 007.

2. Els cotxes espectaculars són un dels atractius d’aquesta saga, i a Quantum  of Solace, només n’apareix un al principi, i en persecució, amb la qual cosa no tenim temps ni de glatir perquè de seguida “se’l carreguen”.

3. Les noies. Aquesta és la debilitat d’en James, unes noies espectaculars que sempre acaben traicionant-lo. Aquí el seu paper és més que secundari, i elles no són res de l’altre món.

La vaga de guinistes està fent estralls.

Els productors han descobert la “gallina dels ous d’or” amb els còmics, i ara sembla, que si no fan adaptacions de còmics no saben fer res… Aquest pel·lícula n’és un bon exemple.

El millor se’ns dubte és la banda sonora, i personalment la troballa del personatge “Fox” encarnat per l’Angelina Jolie. No em direu que el nom no li escau??? Jejeje!

Només cal fer un comentari: si heu vist el trailer ja heu vist el millor de la pel·lícula. Us la podeu estalviar.

Hi ha poca acció, l’argument és més fluix del que ja és habitual en aquest tipus de films i, a més a més, totes les escenes divertides són les que han fet servir els publicistes com a reclam per anar-la veure.

S’acostuma a dir que les segones parts mai són bones, i en aquest cas no és cap excepció.

Vaig anar al cine a veure aquesta pel·lícula sense cap mena de ganes. Si mires el trailer ja es veu que l’argument no és massa bo, i com que a mi ABBA tampoc és un grup que m’entusiasmi massa… la veritat és que tot plegat feia que tingués una mica de mandra. Però haig de reconèixer que em vaig emportar una grata sorpresa.

El film aconsegueix fer passar una bona estona al públic, i la prova més evident d’això és que la gent va acabar aplaudint la pel·lícula, cosa que jo mai havia vist al cinema. L’única pega que se li pot posar, i tampoc sé fins a quin punt és una pega, és el fet que les cançons són en anglès i que si no domines la llengua has d’anar llegint els subtítols. Per tant, si sou miops no us deixeu les ulleres!

Aquesta pel·lícula està pensada per a tots aquells que han seguit la sèrie. A l’última temporada van deixar molts “temes oberts” i el que fa el film, en vistes de què no hi haurà una propera temporada, és tancar-los. No cal discutir si l’argument és bo o no ho és, o si el “glamour” és l’únic que hi apareix i que sembla un aparador de dissenyadors…, la pel·lícula és el que és, fidel al que ha estat sempre la sèrie. Si us agrada la sèrie no us la podeu perdre!

PD: Que consti que a mi m’hi van dur a l’estrena… i va ser una fantàstica sorpresa!!!

El dijous 13 de març es va fer la preestrena de Closing the ring al cinema Comèdia on van assistir el director (Richard Attenborough) i una de les protagonistes (Misha Barton) que van explicar com havia estat el rodatge i com n’estaven de contents amb el resultat, tot i que es mantenien atents a les opinions dels espectadors.

La pel·lícula aborda un tema que tots coneixem: la guerra i les seves conseqüències. La “gràcia” està en la manera com s’enfoca el tema, perquè resulta alhora divertit, emotiu, dramàtic… Els punts de vista són molt diferents, el d’una dona vençuda pel resentiment (Shirley MacLaine), el d’un home que va viure la geurra “in situ” (Christopher Plummer), el d’un noi d’ara que ho veu tot des de la innocència i la distància en el temps…

Crec que és una obra altamanet recomanable, em va agradar, em va emocionar.

Si coneixeu la trama de la història i heu vist alguna pel·lícula de Tim Burton i us han agradat heu d’anar a veure aquesta història al cinema.

És veritat que són els actors de sempre, en la mateixa línia (tan particular) de sempre… però en aquesta ocasió l’argument ho demana a crits. El barber del carrer Fleet és un personatge que sembla creat expressament per a ser interpretat per Johnny Deep. Hi ha qui pot pensar que la qualitat musical és una mica fluixa, i segurament tenen raó… però la plasticitat és realment fantàstica (contrast entre el Londres negre de mitjans de segle XX i el vermell de la sang).

No us la perdeu!!!

Aquesta història està basada en uns fets reals. Aquests fets no són res més que, el poder de seducció femení i tot allò que l’home seduït és capaç de fer per aconseguir “l’objecte de desig”. Enric VIII cau rendit davant la innocència i bondat de Maria Bolena, però després és captivat per l’encant de la seva germana Anna. D’aquesta manera l’home més poderós de l’Anglaterra del segle XVI, arribarà fins i tot a trencar els llaços amb l’Església de Roma que no va voler anul·lar el seu matrimoni amb Caterina d’Aragó. És en aquest moment que neix l’Església Anglicana.

La pel·lícula és correcte. Les dues protagonistes (Natalie Portman i Scarlett Johansson) fan ús de tots els seus encants. Si us agraden aneu a veure-les, en sortireu encantats.