El millor del periodisme i la literatura
Juan José Millás, “articontes complets”, Seix Barral, Barcelona, 2011, 957 pàgines,
Aquest llibre que reuneix gairebé mil peces, breus relats, híbrids entre el conte i l’article periodístic, que Juan José Millás (València, 1946) ha anat escrivint al llarg de la seva ja dilatada vida. A aquest singular narrador comencem a llegir-lo amb l’arribada de la democràcia, és un d’aquests autors de la transició que amb el temps s’ha convertit en tot un clàssic, tant del periodisme com de la literatura. Molt lluny queda ja el seu primer llibre “Cèrber són les ombres” de l’any 1975, es tractava d’una original per a l’època proposta de creació de llenguatge, moltes de les seves obsessions i plantejaments posteriors ja estaven en aquesta obra, es diu que hi ha escriptors que sempre estan escrivint la mateixa obra amb diferents enfocaments.
Aquest recull és una forma molt interessant de conèixer la seva manera de fer, perquè d’alguna manera recull l’essència d’una forma d’escriure, d’una postura davant la realitat, una actitud moral presa amb la precisió d’un fuster i la mirada d’un bufó, moltes vegades tapada i oculta per la rutina quotidiana: “Al concebre aquest volum, vaig decidir eliminar els articontes que guardessin alguna relació amb un tipus d’actualitat perible ja que, en expirar aquesta actualitat, l’ articontes referit a ella s’havia quedat també una mica rígid” .
Juan José Millás reuneix en “articontes complets” els seus articles més enganxats a la ficció, un gènere molt personal que, en les seves mans, combina el millor del periodisme i la literatura. De l’ escriptor el que sempre sorprèn és el punt de vista, que segons quin lector atrapi el troba absurd, kafkià o estrany com a mínim. El seu és la realitat i l’aparença, una mirada que s’alimenta dels fets quotidians i del material de la vigília i els somnis. Un material que després plasma en els seus “articontes”, un gènere hereu de Mariano José de Larra. El cor de l’escriptor necessita creure alguna cosa, i creu mentides quan no troba veritats que creure.
Juan José Millás és un d’aquests observadors de la realitat minuciosos, potser es degui a la seva formació autodidacta. Va cursar la majoria dels seus estudis com nocturn mentre treballava a la caixa d’estalvis, després va passar a administratiu d’Iberia, per acabar vivint del periodisme i la literatura. En totes les seves novel·les es pot veure de forma més o menys intensa aquesta crònica del surrealisme quotidià dosificada en perles: “Assegut a la vora del llit, com cada dia a aquestes hores, va pactar amb la realitat els límits de la jornada i després es va dirigir a la cambra de bany per començar a complir la seva part del tracte “.
D’alguna manera el narrador explica la seva vida, es podria dir que aquests relats són part d’una autobiografia fictícia d’una persona interposada que porta el seu propi nom, un personatge que mai perd la mirada d’estranyament d’un nen i la reflexió d’un home que ha llegit molt, potser llegit més que viscut: “Sempre vaig creure que viure sol consistia en fer el que a un li donés la gana, però consisteix justament en el contrari.”
Tots aquests relats breus s’escriuen sempre des del conflicte, perquè si no hi hagués conflicte, no serien necessaris. D’aquesta lluita neixen històries amb finals inesperats, històries que les sentim moltes vegades com a pròpies. El recurs de reduir a l’absurd una situació límit i donar-li la volta s’utilitza una i una altra en aquest voluminós llibre summament atractiu, del qual el seu autor, Juan José Millás, se serveix per posar sobre la taula temes molt seriosos amb un to lleuger.
J. A. Aguado