Jesús Maria Tibau, escriptor ebrenc i prioratí, molt conegut pels seus relats curts, però que recentment ha guanyat el XXXIII Premi de Narrativa de la Ribera d’Ebre amb l’obra “El nostre pitjor enemic”, la seva primera novel·la, editada per Cossetània.
El seu darrer recull de contes sobre un mitjó “No és la derrota, sinó el vent” publicat per Onada edicions, 2015, té una proposta didàctica enllaçada al seu bloc.
Per a celebrar el Dia Mundial de la Poesia a Móra d’Ebre, presenta alguns dels seus poemes i nanocontes.
Ha obtingut aquest hivern el seu primer premi en poesia, el XXII Premi Literari Terra de Fang de poesia a Deltebre 2016, amb l’obra “Sota la pell hi ha carn encara” i té diferents llibres de poesia publicats: Poemari “A la barana dels teus dits” (Aeditors, 2009) i els dietaris “Molles per no perdre’m”, i “Per no perdre’m les molles” (Petròpolis, 2012 i 2014).
Ha rebut diferents premis literaris, com el Mèrit de les Lletres Ebrenques (Amposta, 2013).
Podem seguir el seu bloc TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures,…
Entrevista aquí.
Sessió a la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre. Dia Mundial de la Poesia:
“Versos, mirades i nanocontes”
Clicant aquí accediu a l’article de la sessió al bloc de l’autor.
https://ca-es.facebook.com/bibliotecacomarcal.demoradebre
Comença llegint Bladé a L’Edat d’or (Records d’adolescència ):
“No havia de ser poeta, però una certa disposició sí que crec que la tenia, almenys una certa disposició per a la tristesa gratuïta, per al somni despert, per a una infinita capacitat contemplativa (per no dir de badoqueria) i per a una mena de sensualitat precoç que em permetia de captar els signes del món exterior. Una olor, una veu llunyana, el xiulet del tren, el so del corn dels llaguters, el cant d’un ocell, un arbre en flor, la visió ràpida d’una lligacama d’una noia, m’exaltaven o, al revés, m’enfonsaven en la negra tristesa. De poeta en tenia encara l’amor a la solitud (amb intermitències), la confusió mental i la tendència a creure en la puixança màgica dels mots, particularment dels mots escrits. Amb tot, repeteixo, no havia de ser poeta, ni tan sols secretari. Durant uns quants mesos, em limitava a perdre el temps de la manera dita (que és la millor manera de perdre’l, ja que, de tota manera, el temps és una cosa que es perd sempre)…”
Tibau s’endinsa en els seus poemes més personals. Ens fa pensar en vivències, emocions i poesia visual propera quan copsa i ens presenta les imatges que troba d’objectes pel carrer. A més, els seus nanocontes ens fan riure o imaginar altres històries.
Acaba amb un poema de Vergés:
EN UNA GALÀXIA PERDUDA, EN UN PETIT PLANETA
Any 30 000 de l’era de Saturn.
Aquesta tarda el mestre ens explicava
coses que fan pensar. Diu que, fa segles,
arreu del món parlaven en anglès
(una d’aquelles llengües primitives
que recentment han desxifrat els savis);
i diu que l’home coneixia l’àtom;
i, si bé no hi ha proves, se suposa
que enviaven satèl·lits a l’espai.
Diu també el mestre (em penso que es fa vell)
que el cel era tot blau, que les femelles
tenien la pell blanca, que menjaven
peix de la mar i fruita de la terra.
Inversemblant planeta. Però els fòssils
parlen de gossos, de cavalls, d’ocells
(i sembla que els ocells, a més, cantaven).
I un dia, a les vacances, diu el mestre
que ens durà a veure uns arbres que fan flor,
que en queden pocs, que es diuen llimoneres
i que la flor és petita i perfumada.
I això, la veritat, ja no m’ho crec.
I en aquest dia podríem afegir també aquest:
ANTOLOGIA ALS POETES MÉS ESTIMATS
I ara, si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l’ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.
Fragants roses als clàssics: als llatins.
I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs,
que conec pam a pam, com el cos dolç
d’una dona estimada llargament,
com perfet hom sent tota la sabor.
Afegiré el rector de Vallfogona
que l’ànima afligida consolava.
I l’Estellés, de Burjassot, un riu
d’imatges fulgurants. I Ferrater,
dit Gabriel, no pas àngel caigut.
Dels més recents, no en parlo. Jo diria
que, en general, són gent d’ofici, buits
com campanes, com gerres, com sepulcres;
però propicis al llorer simbòlic
compartit en il•lustres estofats.
Aleixandre, Neruda, Federico?…
Des de noi els conec. I, si escric versos,
les arrels del meu vers en ells s’arrelen.
Fa vergonya de dir-ho, però és cert:
quan jo llegia Góngora al col•legi
(era de mayo la estación florida)
ni als mapes existia Catalunya.
De Kavafis el grec (l’anglès?, el turc?)
recordo imatges inspirades. Parla
(i en parla molt enamoradament)
de la blanca esplendor del coll airós,
parla dels ulls, dels llavis, de les galtes.
(Però Kavafis parla d’ell. Jo, d’ella.)
D’Itàlia potser recordaria
Dante i Petrarca. (No per fer bonic.)
Dels francesos, en mi no en queda petja:
subtils antologies de llargs versos
monòtons, monocords i monorims.
Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d’absenta
i un rostre trist de faune. Poca cosa.
Voici mon coeur qui n’a battu qu’en vain.
En canvi —essent menut— recordo un llibre
de Hölderlin, pintat de calaveres
i donzelles tan pàl•lides com llunes.
I he llegit Rilke. I l’avorrit Goethe.
També —i anem als USA de passada—
jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe.
(Més que silvestre Whitman és pedestre.)
Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms
que per damunt de tots m’han fascinat:
Shakespeare és l’oceà ple de tenebres
i, ensems, el cor flamíger de la llum.
(Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies
que, de tots els meus llibres, només Shakespeare
està tan esllomat com un esclau.)
L’altre poeta és Eliot. Quina conya,
quin delicat i quin discret encant
barrejar Ovidi, els salms i trossos d’òpera,
passejar —travestit— el vell Tirèsies
amb mamelles de iaia per la City,
falsificar les cartes del tarot
i asseverar que els àngels són perversos.
De tot el que hem llegit, n’hem fet substància.
Gerard Vergés i Príncep, dins Long play per a una ànima trista. Barcelona, editorial Proa, 1986.
