bmir

El vídeo recull el discurs d’Irene Rigau, Consellera d’Ensenyament, en la sessió inaugural del curs de formació en direcció de centres educatius en la seva primera edició. Reflexiona sobre la funció directiva i les polítiques educatives del nou govern, fonamentant-les en l’ideari de la LEC. La direcció política de l’educació eé defensada en base a la legitimitat democràtica que emana del Parlament.

Exposa la consellera que la LEC ha estat legitimada pel Parlament de Catalunya amb un 85% de suport parlamentari. I això obliga a la seva aplicació. Que els sindicats s’oposessin al Parlament i en demanessin la seva retirada fou, en paraules de la Consellera, “una experiència inexplicable”. No sé si aquesta és la manera de recuperar el diàleg amb els docents i els sindicats, però el temps ho dirà.

Per altra part, em sembla que el discurs val la pena de ser escoltat i reflexionat: política educativa, autonomia de centres, funció directiva, ensenyament públic, formació dels docents, etc. La Consellera té una visió de la política educativa que vol. Això em sembla magnífic, tot i que no és la meva, és la que han votat els catalans.

Però la LEC no és la finalitat, és el mitjà. L’eina per a fer “la tercera renovació pedagògica“. No us perdeu els darrers cinc minuts del discurs. Déu ni do, l’ambició de la nostra Consellera.

Em quedo pensant en la crida a la tercera renovació pedagògica, que serà metodològica i organitzativa segons Irene Rigau.

Doncs, vinga, tots a treballar fort.

“Tree”

Res serà com hauria de ser. Res serà fàcil. Res serà simple. Res serà definitiu.

Però la decisió i l’actitud serà la teva.

No pensis si ho aconseguirem, decideix si val la pena intentar-ho.

Alumnes i exalumnes de l’ESMUC han preparat unes jornades de pedagogia musical pel seu compte. I han aconseguit implicar a molta gent, mobilitzar altres estudiants i docents, aconseguir finançament. Sort que en tenim de persones així. Gent que s’espavila i que fa coses.

Em va demanar una intervenció i, clar, no m’hi podia negar. Seguint l’esperit de la gent emprenedora vaig posar la coctelera en marxa per tal de fer un combinat impossible de beure! Tanmateix, sacsejar una mica les idees és un bon exercici. Els diumenges somiant i els dilluns, arremangant-nos. És una sort i un privilegi tenir “exalumnes” com l’Agnès i la seva colla.

En aquest vídeo, en Josep M. Carbó i Tegeiro, professor de l’IES de Santa Coloma de Farners de Santa Coloma de Farners en aquell moment (2007), presenta la ponència “Didàctica del grup heterogeni”, dins el marc de la Sessió general de cloenda del curs formació per al professorat de les Aules obertes.

Ara és professor a l’institut de Sils i juntament amb el grup “La font” de Girona, han començat a dur a la realitat “el seu somni”.

Un curs després, estan esgotats. No és el lloc de trobar-ne les causes. Només apuntar una reflexió: dir és fàcil, fer és esgotador. Aixecar un centre del no res, amb les condicions reals de mitjans humans, materials i de coneixement actuals és una tasca titànica.

Una raó més per a comprendre perquè l’escola no canvia fàcilment.
I per admirar el coratge i l’esforç d’en Josep Maria i la seva gent…

El contingut de l’escola que jo somio no són les competències, ni els sabers acadèmics. El contingut de l’escola que persegueixo és la cultura. Però no pas entesa com la recepció d’un llegat o l’espai simbòlic destinat a una “integració”. La cultura humanament entesa com allò que ens allibera i allò que ens uneix.

Una cultura que abastarà el passat en la mesura que nosaltres siguem capaços d’encarnar-lo en les grans preguntes de la humanitat (què és la veritat, què és el bé o què és la bellesa, per exemple). Una cultura que comprèn el coneixement de les respostes científiques, artístiques i espirituals que hi han anat donant les anteriors generacions. No pas per mantenir-les com un llegat estèril, sinó per transformar-les creativament i amplificar-les èticament.

L’eina central de la recepció i de la recreació cultural de l’escola haurà de ser el diàleg. Amb la realitat, amb un mateix i amb els altres. I també, un diàleg destinat a crear i enfortir els lligams entre els homes, car, molt probablement, serà el diàleg el que esdevindrà el facilitador de la creació de les noves identitats culturals, personals i col•lectives.

Naturalment, ningú no està preparat per a aquesta escola. Aquesta escola l’haurem d’inventar entre tots i l’haurem d’encardinar a la resta de la col•lectivitat, no com un element que s’integra en una societat ja existent, sinó com un element més de creació de sentit. L’escola, paradoxalment, no serà l’espai on s’entrega el llistó del passat a les noves generacions sinó la punta de llança del futur, l’espai on les noves generacions hauran d’aprendre a reinventar-ho tot, en un continu que abraçarà des de la primera infància fins al món adult. L’escola encarnarà l’actitud duradora d’aprendre la riquesa cultural en totes les seves manifestacions i de recrear-la. Metafòricament, ningú no deixarà mai de pertànyer-hi, si vol créixer permanentment.

Una escola que posa l’aprenentatge al centre, que ho fa amb una pedagogia que diversifica sense excloure i que té per missió rebre i recrear el llegat cultural que ens uneix i ens allibera, és l’ecola que jo somio per al 2018.

Sé que no l’assolirem en aquest horitzó temporal tan proper. Però allò important no és si ho aconseguirem, sinó si val la pena intentar-ho. Jo tinc la certesa que val la pena i que aquesta visió té molts punts de contacte amb els somnis d’altres persones interessades en el futur de l’educació. Em sento, doncs, feliçment acompanyat de moltes voluntats positives de transformació radical de l’educació. Afortunat, us encoratjo a intentar-ho plegats.

Una altra formació és possible. I necessària.